diumenge, 29 de novembre de 2009

Harrison (post compartit sobre un geni de la música)

Avui fa 8 anys que va morir a causa d’un càncer de pulmó, a l’edat de 58 anys, l’ex Beatle George Harrison. No explicaré aquí la seva vida i miracles de forma exhaustiva, sinó que explicaré la meva vivència respecte la seva figura.

Aquell 29 de novembre, en assabentar-me de la notícia, vaig dur a terme un petit homenatge espontani. Tenia llavors la seva fotografia penjada a l’habitació, a la porta. Vaig endollar la guitarra elèctrica, vaig asseure’m davant la fotografia i vaig “cantar-li” algunes de les seves peces. Tenia jo 20 anys. També vaig comprar-me llavors la seva biografia en anglès. Des de llavors, vaig interessar-me molt més per aquest personatge.

Avui en tinc 28, i davant la proposta de la Caterina, bona amant dels Beatles, de fer un post sobre en George Harrison, no vaig poder dir que no.

És divertit endinsar-se dins les cançons dels Beatles i veure de qui és cadascuna. Moltes eren composades juntes, però d’altres signades com a Lennon/McCartney eren o bé d’un o bé de l’altre. No obstant, les de Harrison eren Harrison i punt. Així, podem trobar la seva primera peça editada amb els Beatles, “Don’t bother me”, però abans ja havia composat amb Paul McCartney “In spite of all the danger”.

Va ser ell qui va portar els Beatles a la seva experiència més espiritual a l’Índia, i de fet, com a bon piscis (nascut el 25 de febrer) tenia aquest toc més espiritual i creatiu. A més a més, era el més virtuós amb la guitarra de tots tres que tocaven corda.

Després de la separació dels Beatles, ell, the quiet beatle, va fer pel meu gust la carrera més bona en solitari de tots quatre. Destaquen obres benèfiques, com el Concert for Bangladesh.

El seu disc pòstum va ser el Brainwashed, que és d’una extrema qualitat, i on hi podem trobar peces com aquesta que comparteix amb el seu fill Dhani, “vatican blues” i que de passada ens servirà per recordar imatges d’aquest geni en el 8è aniversari de la seva desaparició.





Everton i Barça (Post conjunt)


Tinc el plaer de fer aquest post conjunt amb en ddriver, sobre les aficions al Barça i a l'Everton, dos equips que duem al cor, i que avui dia 29 s'enfronten als seus màxims rivals.

A les 14:30 els dos equips de la ciutat de Liverpool juguen a Goodison Park, i a les 19:00, el Barça també juga a casa contra l'etern rival, el Madrid.

La meva afició pel Barça vé de ben petit, entre la influència del meu tiet i del meu avi. El meu avi em va introduïr en el món de col·leccionar cromos de la lliga de futbol, quan tenia 7 anys, però ja abans el meu tiet era el referent més culé de la família. El primer cop que vaig anar al Camp Nou, va ser en un partit contra el Valladolid amb uns amiguets de classe i el seu pare. Vam perdre 2-4, el 1988, però l'experiència d'anar al camp va ser genial. Contra el Madrid, hi he anat un cop, 1-0 amb gol de Nadal de cap (era el retorn de Laudrup).

L'afició pels colors de l'Everton és més recent. El 2004 vaig anar a Liverpool a fer un viatge cultural, us podeu imaginar, Beatles i tot això. Érem allotjats en un pub on eren Evertonians, i vaig agafar simpatia per l'equip. Vaig assabentar-me que era més antic que el Liverpool, entre d'altres coses. El guia del Magical Mistery Tour, red, va dir en finalitzar el trajecte que recordéssim que a Liverpool hi ha dos bons equips de futbol: el liverpool fc i els seus reserves (ho va dir per a fotre el conductor, que era de l'Everton i que posava cara de pomes agres). Allò va contribuir a reafirmar la meva incipient passió per el color blau dels de Goodison. Després, el destí ha volgut que hi hagi hagut l'"spanish liverpool" cosa que encara m'ha fet més ràbia. Molta gent s'ha fet del Liverpool en un clar exemple de fixar-se en les aparences.

Avui, dia de partits importants. I no només per mi, també per en ddriver, i si no, comproveu-ho al seu propi blog!

dissabte, 28 de novembre de 2009

El moment

Ahir vespre em va passar un fet curiós, que de fet, ara que hi penso, no ho és tan, però no m'esperava que em passés. Vaig anar a Valldoreix a veure antics companys de l'escola de l'any passat, als quals em va fer una il·lusió tremenda veure i abraçar de nou. També vaig poder comprovar com el nivell de frikisme i imaginació entre el professorat de les escoles de Sant Cugat és elevat (es feien actuacions parodiant temes d'educació).

Per arribar al local en qüestió, m'havia imprès una cerca de google maps, amb aquella pipa de color groc que indica on és el lloc exacte. Vaig arribar puntual al punt marcat, però allí no hi feia pinta d'haver una carpa per a sopar i actuacions. En aquestes, que passo pel costat d'una noia que duia una guitarra, perduda per allí el mig, i quan em disposo a seguir, em fa un gest amb la mà demanant que pari.

Afluixo la marxa, baixo la finestreta, i em pregunta si sé on és el carrer Nicaragua, però ella no sap que jo estic igual de perdut., fins que li explico la meva situació. Es crea la sensació de que els dos busquem quelcom impossible... Trec el mapa de google maps imprès però hi ha carrers on no hi ha noms... Tots són relatius a Sudamèrica i Centreamèrica. Rere meu deixo Bolívia, i per allí hi ha Veneçuela i d'altres. Ha de ser a prop. Li ofereixo de pujar al cotxe i anar a buscar si és per allí, però al final m'atanso fins el proper creuament de carrers per veure si és aquell, i ho és. Faig mitja volta i li ho indico, ha tingut sort. Ella em desitja sort amablement per a la meva cerca, que finalment també acaba sent positiva. Si de fet, ja hi havia estat, en aquell lloc, com qui diu.

Res més que un moment, però que et fa sentir diferent mentre dura.

dijous, 26 de novembre de 2009

Expressions idiosincràtiques (IV): "colla de nazis"

Reprenc el fil de les expressions que sento més pròpies, que des del setembre no ho havia fet.

Aquesta és una de les meves preferides, segurament també de les més controvertides. A vegades pren la variant "pu***" nazis. Fa referència a tot aquell grup de persones que resulti "dolentot" (avui han fet polònia i encara estic sota els efectes del Molina). La pronúncia de la Z és variable. Inclou l'alemanya, la catalana i l'espanyola, però reconec que aquí predomina l'última.

No només es pot resumir a exemples, doncs, com "aquests d'aquest partit polític determinat que inclou dues oclusives bilavials sordes com a sigles són una colla de nazis", sinó que pot ser aplicat també a jugadors de l'equip rival en una partida de proevolution soccer.

dilluns, 23 de novembre de 2009

A mà


Nits en blanc

Darrerament em costa dormir. Baixo un momentet a l'ordinador, tafanejo coses, us miro a alguns...Després d'una mica de surfejar ja em sento més cansat i calmat, i ho provo, al llit o al sofà.

Normalment escolto la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio, un costum que he fet ininterrompudament (només quan no hi havia programa, vaig deixar de fer-ho) des dels 14 anys. Sovint hi punxen part d'una cançó dels Glaucs, ho tornaria a fer. M'agrada molt la cançó.

Us la penjo aquí.


dijous, 19 de novembre de 2009

Vell costum

Quan, on i per què vaig deixar de practicar aquell esport que em brollava de forma natural, aquell ritual de mirada perduda i recol·locament mental de peces sense preguntar gaires perquès, aquell cribatge d'energia negativa per optimitzar el meu estat i poder-me relacionar amb l'entorn amb garanties.

El mitjó es mantenia del dret i no del revés.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Concili

Tothom té dret a viure en pau,
a fer i refer la seva vida,
a imaginar-se móns millors,
a somniar i ser nen altre cop,
somriure, riure i no parar,
a buscar un refugi de les presses d'aquest món
i d'aquesta vida occidental tan ràpida;
a cercar la calma i recuperar-la si es perd,
a voler estones de lectura sota llum tènue,
desitjar divendres plàcids,
reivindicar-se amb la pròpia expressió:
verbal, emocional, sexual, espiritual,
sense por, ni prohibicions
(ni tan sols les pròpies),
tothom té dret a triar el seu camí lliurement,
sense pressions, ni nerviosismes aliens;
tothom té dret a estimar a qui ho senti,
a somniar històries que el facin sentir immortal
almenys per unes hores...
Tot, amb un element principal:
el respecte.
Propi i aliè.
Intern i extern.
A un i als demés.

Et vaig estimar.
Però sobretot,
et respecto.

divendres, 13 de novembre de 2009

Yann Tiersen a Barcelona

Acabo d'anar a comprar el diari i he pogut confirmar, en un d'aquests cilindres informatius, que el cartell que vaig veure ahir no recordo on no és el del passat juliol a Reus, sinó que és pel proper dimecres 18 de novembre.

I ara, se'm planteja un dilema... Però que crec que tinc resolt. El passat juliol, vaig anar al concert de Tiersen a Reus perquè es va vendre com l'únic que faria en terres catalanes.

Doncs bé, ara en Tiersen, compositor de BSO com Amélie i Good Bye Lennin, s'ho ha repensat, i vé a Barcelona, a presentar el nou disc "Dust Lane", que ja va mig presentar a Reus.

La incògnita principal és si durà el piano o no...Som molts els fans que volem escoltar-lo en directe tocant peces en piano, però sembla ser que no ho fa des de fa uns anys. Ni aquí a Barcelona al 2005 ni a Reus va dur-se'l.

Sempre et queda aquell...I sí...?

Però tal com estan les coses, crec que ja he decidit que no hi vaig.





PS- Si el duu, mala sort!

divendres, 6 de novembre de 2009

La història dels Pronòstics Champions



Heus aquí a principis de l'any 2005. Jo havia conegut feia poc un bon amic a les darreres files de l'assignatura "Psicologia sistèmica" a l'últim any de la meva carrera al Campus Mundet de la UB. Amb en J. compartiem (i encara ara) el gust pel futbol internacional, així que la nostra amistat va ser casual en part (Déu ens va posar allí, nosaltres ens vam ajuntar, jejeje). Un dia al bar de la facultat vaig sortir amb la proposta: podriem fer una petita competició a veure qui va encertant els resultats dels vuitens de final de la Champions fins a la final, amb un sistema de puntuacions que ens permeti obtenir un guanyador al final. Així doncs, es va posar en marxa per primer cop la temporada 2004/2005 el submón dels Pronòstics Champions, un món que creixeria amb el temps.

Però anem a pams...El sistema de puntuació (encara avui vigent) es basava en que qui encertava, diguem-ne, el símbol del partit, és a dir, guanyador o empat, sumava 1 punt; si a més a més el resultat era exacte, es sumaven 3 punts en comptes d'un. Per cada equip encertat present a la següent ronda, un punt extra. Val a dir que amb anterioritat jo havia jugat a fer coses semblants amb altres campionats de futbol, però mai tant "oficialitzat".

Aquella primera temporada, el Barça va quedar eliminat als vuitens de final contra el Chelsea, després de guanyar 2-1 aquí i perdre en un memorable partit 4-2 allí, amb un darrer gol del Chelsea amb una més que possible falta a Valdés a la sortida d'un còrner. Però més enllà del mer resultat, aquella eliminatòria contra el Chelsea va permetre començar a fer pinya, a fer un nucli entre amistats i familiars d'ambdós companys de carrera. Els dos partits contra els anglesos van presenciar-se en una taverna irlandesa cèntrica de Barcelona. La tornada va aglutinar fins a un grup de 6 persones que vam anar a animar el Barça enmig de la multitud. Aquell dia,van començar a gestar-se una sèrie de personatges amb els que ens topàvem que romandrien per sempre en el nostre anecdotari Champions.

El Barça va quedar fora, però les puntuacions van seguir, i en J. va ser el primer campió dels PC per uns 34 punts a 33, molt ajustat.

La següent temporada, la 2005/2006, va comptar amb una base fixa de tres persones per anar seguint els partits del Barça a la Champions íntegrament en tavernes irlandeses de la capital catalana. A més a més, es va pronosticar des de quasibé l'inici de la competició (fase de grups). Aixi doncs, en J., en M. i jo, acompanyats en forces ocasions d'altra gent, vam veure rivals com el Bremen, l'Udinese, el Panathinaikos, Chelsea, Benfica, Milan i Arsenal per tot arreu. Nous personatges i anècdotes s'afegien a les bromes habituals. Aquella temporada el Barça va ser campió a París, i finalment algun partit no es va veure en taverna irlandesa, però tant hi va fer. El dia de la final, al carrer Badalona al barri de Sants, el Barça guanyava 2-1 a l'Arsenal i en J. i jo empatàvem a 71 en la classificació final dels Pronòstics. Encara no hi havia un criteri de desempat fixat, per tant es va compartir el premi. Al cap de poc temps, sortia a la llum un pòster commemoratiu que va ser obsequi per a tots qui havien seguit la Champions amb nosaltres.

La temporada següent es va afegir en M. a la competició endevina, obtenint un subcampionat molt meritori darrera la meva victòria. Ja s'havia consolidat que els pronòstics es feien des de l'inici de la temporada.

La quarta temporada, en J. va ser-ne el campió, jo el subcampió i en M. el tercer. Els partits es seguien veient junts en la mesura del possible, també en tavernes irlandeses variades la major part d'ells. Durant aquesta temporada va aparèixer la cançó manufacturada per en M. i jo "Shakhtar - Rosenborg final Champions.

La cinquena temporada, la 2008/2009, el Barça va tornar a ser campió, i va tornar a haver-hi pòster commemoratiu. La victòria va ser meva, amb un segon lloc per a en M. molt ajustat, a només 3 punts d'en J. La Champions es va seguir íntegrament a una estança de casa els meus pares, anomenada "La biblioteca", una estança plena d'estanteries amb llibres, amb suro a les parets, amb llum tènue, un espai que ens vam fer nostre i que va desembocar en cantics personalitzats. El grup de segument dels partits va estabilitzar-se a 5 persones: l'A., en M., en J., en M.T. i jo, per bé que només els tres habituals participant els Pronòstics.

Durant el transcurs d'aquests anys, han nascut les "apostes", va crear-se una primera pàgina web rudimentària per portar la comptabilitat dels resultats per a evolucionar cap a l'actual fòrum tan ben cuidat, han augmentat els personatges i els mites, s'han conegut noves amistats, s'han generat cançons, fins que el passat mes de març i pel meu aniversari, van regalar-me un obsequi d'us comú: el joc de la lliga de xampinyons, un joc de taula manufacturat amb més de 100 preguntes sobre anècdotes i resultats! El disseny és molt elaborat i no en té res d'amateur.

Aquest any els Pronòstics Champions compleixen la seva sisena temporada, amb l'incorporació d'en M.T. a preveure resultats. Sent 4 a la competició, guanya en emoció. Han tornat les apostes. S'ha instaurat el "bolet de fusta", premi de deshonra pel darrer classificat (com es fa en el rugby, la cullera de fusta).

La darrera aposta (i primera que ens va tocar complir) va fer-se efectiva el passat dimecres. Consistia en que si el Rubin Kazan puntuava contra el Barça en algun dels dos partits, elaborariem un bistec Tàrtar i ens el cruspiriem. Dit això, es veu que el bistec Tàrtar no és típic del Tatarstan, igual que no ho son les lioneses, les cols lombardes, l'ensaladilla russa ni tantes altres dites culinàries. Però la broma ja estava feta. Vam comprar els ingredients i com que el Rubin ha puntuat en els dos partits contra el Barça, vam haver de menjar dues peces de carn crua, això sí, amb salseta tàrtara. Diguem-ne que el més dur van ser les tàperes, ingredient original de la recepta que quasi provoca els vòmits de més d'un. Crec que jo vaig ser qui ho va passar més malament, fins i tot se'm posaven els pèls de punta.

Cal dir que les apostes es basen en fets a priori improbables. La cançó "Shakthar - Rosenborg final Champions" va sortir d'una aposta, per exemple. Però aquest cop ens va tocar pagar contra el Kazan.

Al llarg d'aquests anys, també hi ha hagut altres moments memorables, com quan en J. i en M. van acompanyar-me a la boca de l'estadi en el partit contra el Rangers (aquella temporada jo vaig tenir accés al camp alguns partits). El fet destacable però era que en J. va fer-ho vestit amb la bufanda i la samarreta del Celtic de Glagow, l'etern rival del Rangers, amb motivacions polítiques i religioses pel mig. Aquell dia vaig témer per la meva integritat física. Els aficionats protestants van liar-la al centre de Barcelona tot atrinxerant-se a la Plaça Catalunya en una imatge deplorable. El dia del partit, mentre anàvem els tres cap al Gol Nord, en J. rebia travetes per darrere i esquivava alguna escopinada i alguna estirada de bufanda, més alguna amenaça de mort. Aquell dia vam palpar de primera mà l'odi que existeix entre les dues aficions de Glasgow.

Per finalitzar, us deixo amb algunes fotos de l'elaboració i resultat del bistec Tàrtar.

Llarga vida als Pronòstics Champions!!!


Ps- M'oblidava això:

dilluns, 2 de novembre de 2009

Cançó - Sad Song (Oasis)

He destacat en negreta les frases que sempre m'han agradat d'aquesta cara B d'Oasis. De cares B en tenen unes quantes de molt maques, així en acústic i cantades per en Noel. Ja sé que a molts no us diuen res però com ja sabeu en sóc un gran fan. Aquestes són les que disfruto tocant a la guitarra.


Sad song (Oasis)

Sing a sad song
In a lonely place
Try to put a word in for me
It's been so long
Since I found this place
You better put in two or three
We as people, are just walking 'round
Our heads are firmly fixed in the ground
What we don't see
Well it can't be real
What we don't touch we cannot feel

Where we're living in this town
The sun is coming up and it's going down
But it's all just the same at the end of the day
And we cheat and we lie
Nobody says it's wrong
So we don't ask why
Cause it's all just the same at the end of the day
We're throwing it all away
We're throwing it all away
We're throwing it all away at the end of the day

If you need it
Something I can give
I know I'd help you if I can
If you're honest and you say that you did
You know that I would give you my hand
Or a sad song
In a lonely place
I'll try to put a word in for you
Need a shoulder? well if that's the case
You know there's nothing I wouldn't do

Where we're living in this town
The sun is coming up and it's going down
But it's all just the same at the end of the day
When we cheat and we lie
Nobody says it's wrong
So we don't ask why
Cause it's all just the same at the end of the day

Don't throw it all away
Don't throw it all away
Don't throw it all away
Don't throw it all away
Throwing it all away
Throwing it all away
Throwing it all away

Throwing it all away
Throwing it all away
You're throwing it all away at the end of the day
 
ir arriba