dimarts, 29 de desembre de 2009

Troubadour B

Us presento en Troubadour B. En Brecht va ser el meu company musical durant un temps als carrers de Barcelona, bàsicament al passeig Lluís Companys, i als assajos al Parc de la Ciutadella. Per mi eren uns temps personalment molt durs, però l'activitat musical amb aquest noi flamenc van fer que ho fóssin menys.

Ja el primer dia que vam quedar per veure una mica què fèiem vaig detectar que aquest home era un crack. Tenia una aura musical. De fet, tot i que tocar millor que jo, tenia la paciència necessària amb algú com jo que mai havia rebut classes i que tocava per intuició i autoaprenentatge. Ens enteniem força bé, penso jo, amb les peces que tocàvem. A vegades feia jo els solos, a vegades ell, però sempre cantava ell jejeje excepte al final que em vaig animar a cantar alguna de les meves.

Avui he rebut un missatge d'ell dient-me que escoltés una de les seves noves creacions, i m'ha semblat molt bona. Us passo l'enllaç al MySpace on podreu escoltar més cançons seves. http://www.myspace.com/TroubadourB

"Looking" és realment un pas endavant en les teves creacions, amic.

dimarts, 22 de desembre de 2009

L'efecte del joc

(Interrompem la treva amb una acció puntual)

Fa poc em deia algú a qui tinc en molta consideració: "Aleix, fer-se gran no té per què implicar créixer en estrés". D' alguna forma, em deixava a entendre que he assumit el paper de l'estressat, un patró que per desgràcia sembla el típic de l'adult. El temps minva, les activitats de lleure són escasses, el panorama s'ennegreix... I s' adquireix una visió negativa de base que no és sana. És llavors quan la meva ment busca en el seu arxiu i troba la sentència en una cançó dels Oasis (ja mencionat abans en altres posts, compte) que diu "nobody ever seems to remember life is a game we play" (ningú sembla recordar que la vida és un joc que juguem). El joc! A veure, no el joc que li pugui agradar al Tiger Woods (Tigre Boscos o Tigre Fustes, com vulgueu jijiji) que es veu que ara s'ha descobert que a part d'infidel té tendències ludòpates, sinó el joc en el sentit d'esplai, de relax, de fer volar les fantasies, alliberar la ment, projectar els desitjos; en definitiva, fer de la vida quelcom més agradable, tractar com es mereix el cantó de nen/a que ens queda dins. Sembla que si ens fem grans l'hem de matar, aquest infant. Oh, pobre innocent, no el mateu, si us plau. Què farem sense ell? On ens refugiarem? D'on treurem el bri d'esperança necessari per tirar endavant quan les coses van maldades?

L'efecte del joc és fantàstic. Abans que els més radicals digueu que s'ha d'anar en compte, ja ho dic jo...Qui juga amb foc es crema. Però no hem d'arribar a aquests extrems... Jugar és beneficiós, és terapèutic, relaxant, si es fa bé, i permet vèncer moltes pors. L'humor és joc. És manllevar la tensió que porten els esdeveniments vitals, és païr-los de forma més fàcil i divertida.

Preguem doncs per a poder aconseguir l'estat òptim per a poder somriure, per a poder destensar-nos, jugar amb amics, amb parella, amb família, amb mascotes, jo què sé! Fem-nos aquest plantejament, i sempre que les circumstàncies ens ho permetin, enjogassem-nos amb la vida.

PS-Avui he anat a visitar els meus exalumnes, i m'han transmès en escassos 3/4 d'hora una calidesa difícil de descriure. Ho he intentat amb aquest post. Us deixo amb aquesta peça instrumental dels The Corrs: Joy of life (l'alegria de viure).


diumenge, 20 de desembre de 2009

Etern viatger

Fa un temps la blogger Sauze em va demanar de fer una col·laboració per a uns escrits seus que volia disposar en forma de presentació visual. Em va demanar si li podia compondre breus peces instrumentals per a complementar les seves paraules i imatges, i no vaig poder dir que no.

El primer resultat el podeu veure al seu blog, en el següent enllaç:

http://alotroladodelsauze.blogspot.com/2009/12/el-eterno-viajero-entre-acordes.html

A veure si us agrada com queda tot junt.

Abraçades.

divendres, 4 de desembre de 2009

Treva nadalenca

Hola amics i amigues bloggers. Anuncio una treva que de moment comprèn el període nadalenc (s'entén desembre i passat festes), tot i que no sé fins quan pot durar. No sóc gaire de fer comunicats d'aquest tipus, però el faig perquè cada cop veig que necessito més temps i que internet me'n treu massa. Suposo que si em vé de gust postejar ho faré, però no de forma ni molt menys constant com fins ara, que de fet, per mi, ja era un ritme elevat. Així doncs, una treva anirà bé. Ens retrobem!!

Us deixo amb uns versos que he escrit fa poquet i que m'animo a compartir.

Refugi de paper:
la rajola tremola
i jo m'esquerdo
un poc més.
Per a néixer de nou?

Trencat el somni,
somnio en no trencar-me.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Relacions

Bé, avui vull parlar de relacions. Relacions de parella. O pseudorelacions, o intents de relació, exclosos els embolics casuals, això no ha entrat en els meus principis en principi.

En veig de tots colors. En sento de tots colors...I realment, hi veig patiment. Sofriment. Quan s'està junt, dolor, i quan es deixa, dolor. Mirada pessimista? No no, jo sé el que em dic. Dic que també veig gent que en disfruta i és capaç de passar-s'ho bé, trobar recolzament, i anar fent xino-xano. també n'hi ha d'aquests, afortunats ells. Qualsevol d'aquests pot passar un dia a ser dels del "dolor", també, eh? Però bé... Passa el temps i al contrari del que em passava després d'haver sentit dolor, per dir-ho així, ara veig cada cop més difícil ajuntar-me amb algú. Hi ha paraules que em foten pànic, osti! Em fot pànic la paraula "retret". Crec que hi ha parelles que viuen del retret (plegueu). L'altre dia una esgarrifança va recórrer el meu cos: em contaven d'algú que retreia coses a la seva parella d'abans que estiguéssin junts. Mare de Déu!

És que d'algun mode ens entestem a estar amb algú, per convenció social, i tot això, i per alimentar un món de fantasia, que jo mateix vaig alimentar molt i molt, i que no dic que sigui dolent, però sense deixar de tenir els peus a terra en algun moment, ni a qualsevol preu. Veig gent perdonar, i perdonar està molt bé, però potser m'he equivocat de verb. Resignar-se, sucumbir, acceptar humiliacions, suportar, per a no quedar-se sols. Tanta por ens fot, la solitud? Que ens assenyalin pel carrer amb el dit, guaita, aquell/a està solter/a! Oh!

En el moment en que voler tenir una relació és fruit de l'ansietat, el neguiteig, el nerviosisme, o la por, no sé jo. No busco pas la perfecció, no. Tot és imperfecte, les relacions també. Però faig una crida a un tema sa... A una suma en positiu. Sé el que és enamorar-me profundament, i d'una forma molt vivencial i romàntica. El que vaig sentir llavors no crec que ho pugui tornar a sentir en els mateixos paràmetres, és llei de vida. Ens enamorem diferent amb l'edat, potser.

Vull fugir de tòpics, però és cert allò etern de que "fins que no estiguis bé amb tu, no podràs blah blah" tot i que també és criticable perquè mai se sap el punt exacte en quan estàs bé, i això. Jo sé que la calma, un cop es perd, costa força de recuperar.

Però bé, tornant al tema pel que escrivia tot això...L'altre dia ho parlava: hi ha qui s'enamora per internet. Enamorar-se sense conèixer algú en viu? Se'm fa tant difícil! Però pot passar, no ho sé...Bé, si coneixes després aquesta persona i ok, doncs perfecte...Però les lletretes fan mal a vegades. I l'anonimat d'internet fa molt.

En definitiva...Relació per a patir? No merci. Relació per a sumar incondicionalment? Ok. Però ja arribarà el moment. Mentrestant, estic cada cop millor amb mi.




 
ir arriba