dimecres, 29 de desembre de 2010

Darrer post de l'any

Acabava el darrer post parlant de les oportunitats. Potser que ens donguem en primer lloc les oportunitats a nosaltres mateixos. Que treguem aquelles barreres que no serveixen de res més que per postposar uns canvis que tard o d'hora s'acabaran produïnt i ens duran a millor, sens dubte, un cop superada la por.

Avui he conduït durant una bona estona, activitat que m'agrada força. He anat gestant aquest post a base de pensar en els bons moments de la meva vida. He pensat en èpoques en que decideixes emprendre un afer ben personal, on prens les regnes de la teva vida, i qualsevol racó de la ciutat -edificis, carrers, vianants ocasionals- és còmplice del que trames.
Per què no pot ser el proper any l' espai on assagem de valent la nostra obra? Recordeu la frase de l'escriptor frustrat d'Amélie? La vida no és només que un interminable assaig d'una obra que no s'arribarà a estrenar. Em recorda aquella frase alemanya que diu "la vida és com un part que mai s'arribarà a produïr". O tal com deia Lennon: la vida és allò que passa mentre fem plans.
Fem plans, doncs. Assagem i assagem en aquest proper 2011. El meu número favorit és l'11. Pinta bé, oi?
Bon any nou per a tothom!
Ps-Escric avui aquest missatge perquè el meu accés a internet serà dubtós d'aquí a final d'any.

divendres, 24 de desembre de 2010

Nadal...I què has fet?

Diu la cançó de Lennon: ja estem a Nadal, i què has fet? Un altre any que passa, i un que comença. Val, Lennon no era "la alegría de la huerta", que diuen en castellà. Potser tenia una actitud una mica nihilista en el fons. Masses excessos i després desconcert per redimir-los. Ara bé, quan arriba Nadal, la sensació que tinc els últims anys és que realment era ahir que celebrava el darrer cap d'any. Els batecs del temps s'han comprimit i és una sensació desagradable. No obstant, sempre m'ha agradat el Nadal, i és per això que li dono una oportunitat any rere any, estigui com estigui.

Sempre és positiu donar oportunitats.

PS - I més quan existeixen discos que no em cansaria d'escoltar com el de Kate Rusby "Sweet Bells". Us deixo amb Candlemass eve.






dijous, 9 de desembre de 2010

Viatjar

video

Deixeu que es carregui completament tot posant-lo en pausa per poder-lo veure sencer d'una tirada, val la pena :)

Flotar, renéixer, suspendre's en l'aire, convertir-se en el mite romàntic de jo /nosaltres sol/s vers el món, a la descoberta de petits racons, al ple canvi de context...Tot són sensacions que relaciono amb el fet de viatjar. Aquesta temporada de ponts m'havia plantejat de fer alguna cosa, però han arribat i finalment he acabat declinant les possibles opcions. No deu ser el moment, encara.

En tinc unes ganes, no obstant...Em moriria per l'Europa central...Alemanya, Àustria, Suïssa altre cop...Sempre m'ha atret especialment, aquestes casetes de colors, aquestes bigues de fusta, aquests poblets romàntics...Alhora no menystindria tornar a fer una visita a les Illes britàniques (seria la setena ja), aquest cop per endinsar-me per l'Anglaterra rural a cop de cotxe, o per investigar el país de Gal·les a fons, o bé fer la volta a Irlanda, o qui sap si gaudir una vegada més de la meva ciutat fetitxe: Londres. Els països bàltics fa temps que em criden l'atenció, així com els escandinaus... I la visita a Praga que reservo per més endavant, quan es donguin unes condicions determinades... Com podeu veure, soc un petit enamorat d'Europa, i això que no en conec ni la meitat. Ja fa massa temps que postposo coses...

I el fet és que enyoro moments com el del vídeo que vaig enregistrar a Edinburgh l'estiu del 2006, en un viatge amb el meu cosí. Qui pogués gaudir altre cop de moments com aquell. El sol radiant, un matí sòrdid amanit amb les notes d'una arpista de la categoria de deesa celta que va delectar-nos durant uns minuts de glòria...Les campanes tocaven al seu compàs. La nena deixa una moneda però cau fora; l'ha de posar bé. Tota Dun Eideann (el nom gaèlic per Edinburgh) desperta al so de la peça tradicional "Struart Robertson". Gaudiu-la.

Somnieu per uns moments...

diumenge, 5 de desembre de 2010

Temps de teixir




Recordo sensacions passades i les miro encuriosit, la meva memòria és tan afilada que fins i tot recrea les sensacions pretèrites en alta definició, al detall. Els detalls formen part de la meva vida: els copso i els desprenc. I és quelcom que no puc evitar. Sense l'afany de minuciositat potser res no tindria sentit. Amb ell, no obstant, potser tot es recargola i en té massa. Què hi farem, els dobles, triples, o múltiples sentits del que pugui escriure a vegades ajuda a encriptar de forma excel·lent el que també sento o penso. Quan es tracta de desfer el nus, llavors s'entén que hagi costat tant. Diguem-ne que el fil està descordat, llest per a teixir de nou, i en tinc ganes.

Hi ha dies en que tens temps per a planificar, com si d'una classe magistral es tractés, tot el que vols fer, i el desenvolupament s'acosta força al que havies pensat (sempre amb el factor de l'atzar que ho matisa). N'hi ha d'altres en que el solista se'n va de la partitura establerta, del guió original, i desafia els límits de l'autocontrol, potencia els de la creativitat i genera un sentit especial per a aquell dia, amb una aura màgica i completament personal, subjectiva i només transferible parcialment pels límits naturals de l'empatia a les persones amb qui es desitgi. Quan assoleixo aquest estat, és quan teixeixo èpoques que després recordo amb un segell de llibertat. El temps efectiu de joc de la meva vida.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Encontres

La vida pot ser sorprenent... Will you meet me in the middle?

dimecres, 10 de novembre de 2010

Els Pronòstics a la ràdio!

No sé si alguns de vosaltres recordareu aquest post. En ell parlava de la història dels Pronòstics Champions, el circ particular que tenim muntat amb els amics quan es tracta de seguir el Barça a la Champions i que ja fa anys que dura. Doncs bé, el passat 8 de novembre, i coincidint amb la presència del germà d'un dels components, que també havia viscut nits de Champions amb nosaltres, vaig aprofitar per fer notar els PC a escala radiofònica. Tot i que en el moment en concret en J. no reconeix de quin Aleix es tracta (perquè en coneix més d'un), Pere Escobar sí que pronuncia la frase "Visca els Pronòstics Champions!".
Heu d'imaginar-vos que els components dels PC estem satisfets!
El tall, aquí (minut 58:40):


dilluns, 25 d’octubre de 2010

La comissió dels divendres




Retorno al blog després d'un breu període sense fer-ho. Poca inspiració i massa feina, unes coordenades mortals per a la proliferació de posts. De totes formes, penso haver trobat un bon motiu per a escriure.
Com alguns ja sabeu, treballo en un escola. Sóc mestre d' anglès. Dins l'organització d'una escola, hi ha les anomenades "comissions", que s'encarreguen de diversos temes, com les festes, que és la que em pertoca a mi.
Per altra banda, la meva curiositat musical fa que normalment cada divendres em quedi a l'aula de música de l'escola a les 17:00, just en acabar les classes, fins ben bé les 18:30 o més. És un moment on puc desconnectar de tota la setmana. M'aïllo al piano o a la guitarra i poc a poc entro en la transició del somnolent món del divendres. Alguns divendres he estat acompanyat de bones converses, música i veus. El darrer va ser el més multitudinari, sense esperar-ho. Vam entrar a l'aula la C i jo, i després la S. , l'A i la R. Quan vaig alçar el cap mentre tocava la Valse d'Amélie, ja hi havia les dues M. Més tard va treure el cap tota encuriosida la Y. Allí estàvem, cantant i evadint-nos després de tota una setmana de feina. Un ambient distès. Si totes les comissions fossin així...

dimarts, 21 de setembre de 2010

Carta

Nowhere, 21 de setembre de 2010



Xitus
Calaix de tarda boirosa


Estimat Xitus,

com et va? Espero que tinguis sort en la teva nova etapa laboral i personal. T'escric perquè fa temps que no sé res de tu. Abans la nostra relació era ben estreta, em tenies en compte de cara a tot el que feies, fins que un bon dia vas deixar-me de banda. Crec que puc entendre'n els motius, però tot i així, crec que em segueixes necessitant. La prova més clara és que no estàs satisfet del tot amb el que vius, em sembla. Que hi ha aquell puntet que et manca, i que crec ser jo, si em permets la llicència.


M'agradaria que tornéssis a comptar amb mi. Per part meva hi posaré tot el que sigui necessari; ho he fet fins l'actualitat, sempre hi he estat. Ara et toca a tu.


Cordialment, i tot esperant resposta,
El vincle.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Xacres


No sé si us interessen totes aquestes teories energètiques. Si hi creieu, o si bé penseu que són invencions místiques. Jo hi crec perquè ho he sofert, i perquè realment em sembla lògic, i no penso que sigui cap invenció sinó més aviat unes conclusions fruit d'experiència i reflexió. Parlo en general dels xacres, és a dir, els centres energètics principals del cos humà.



N'hi ha 7 al llarg del cos, aliniats des del xacre base, al coxis, fins al més elevat, el de la bòveda del crani o corona; entermig hi trobem de baix a dalt el del melic, el del plexe solar, el del cor, el del coll, i el del tercer ull (entre les celles).



En el post d'avui no m'extendré en les característiques de cadascun d'ells. Potser més endavant en faci una sèrie de posts relacionats, avui no.



Us he escrit tot això perquè moltes vegades he pensat que l'òrgan més emocional no és el cor, sinó l'estómac. De fet, quan parlem de cor, el xacre se situa al mig del pit, és a dir, no es correspon 100% amb l'ubicació de l'òrgan, tot i que sí que hi té a veure. Quan es tanca aquest xacra, notem un dolor al pit: ansietat, estrés...Quan sentim obertura cap a la vida, se'ns eixampla la sensació de llibertat al pit, en aquest mateix punt que anomenem xacra del cor. És evident, per tant, que hi ha una relació entre el que sentim i les energies que o bé flueixen o bé s'estanquen en algun punt. També sembla ser força cert que el cor i les emocions van lligats, però també l'estómac (xacra del melic o xacra sacre).


El xacra del melic es refereix al cos emocional en el plaer, sentir-se bé, la dignitat, el sentiment de felicitat o tristor, i no preocupar-se pel cos físic, i pel que fa al cos mental afavoreix a les actituds de ser i tenir suficient, saber que mereixes la vida que vols, disfrutar i sentir-se bé, disfrutar de la bona salut i no patir.


El xacra del cor fa referència emocionalment a tenir la capacitat d'estimar i de sentir compassió per un mateix i pels demés, i respecte el cos mental, aporta actitud de felicitat, alegria i gaudi, sabent qui i què fa que el nostre cor canti, que ens enganxi a la vida.


Reprenc la meva afirmació d'abans. Pels que sofrim algun tipus d'ansietat, notem amb certa facilitat aquests xacres, especialment el del cor (pit), el del plexe solar i el del melic amb forma de dolor o tensió. No obstant, l'estómac és també un lloc on s'acumulen nervis freqüentment, on se senten papallones quan algú està enamorat, on no hi entra cap aliment quan s'està neguitós (o enamorat) o que se'ns retorça de forma descomunal quan estem davant d'un esdeveniment desconegut.


Creieu-me que darrrerament el meu punt més sensible és l'estómac. El tinc més rebregat que un embolcall de paper de plata d'esmorzar. Tot en un nus, tot en un puny, incapaç d'alliberar-ne energia.


Demà començo una nova etapa desconeguda i no ho puc evitar...

divendres, 3 de setembre de 2010

Burrocràcia

Porto una setmana barallant-me amb l'anomenada "burrocràcia". El departament necessita mestres d'anglès. Jo sóc mestre d'anglès. Per què no puc terballar-hi de moment? Perquè un mur de cartró s'interposa entremig.

Tot plegat em recorda això:




No podria descriure-ho millor.

--------

PS- Sembla ser que els miracles també existeixen...I aquest cop tot ha sortit bé. Tinc feina.

dissabte, 28 d’agost de 2010

Un rostre, una expressió.




A principis de mes de juliol, va arribar a casa el número corresponent de la revista del COPC, el col·legi de psicòlegs. Tan mon pare com jo ho som, tot i que no n'exercim (explícitament). Sempre està bé tafanejar la revista per veure si hi ha nous temes interessants, però en aquesta ocasió em va cridar l'atenció la contraportada. Hi sortia una noia de mirada penetrant. Pell blanquinosa, ulls clars, cabell castany (reunia bona part dels meus gustos). Però el que més em va cridar l'atenció va ser la seva expressió. No sabia descriure-la, ben bé, per això vaig intentar dibuixar-la (dibuix que encapçala aquest post). No em va quedar igual que l'original -que era molt més bonica- però l'expressió sí que era una de similar.
M'agradaria saber: quina expressió mostra aquest rostre segons vosaltres?


divendres, 27 d’agost de 2010

Qui som...

A vegades una simple anècdota ens desperta les ganes de plasmar-la al nostre blog, però la descartem després per poc interessant, per banal, per convenional o simplement perquè no ens vé de gust escriure en aquell moment, i després cau en l'oblit... Seguint una proposta d'en XeXu, escriure un micropost simplement basat en una anècdota d'ahir. si és que se'n pot dir anècdota.

Estic convençut que alguna vegada us ha passat el següent. Ahir anava pels carrers d'una població costera catalana que conec bé, amb una parella amics meus. Varem aturar-nos a contemplar un restaurant que té molt bona pinta, prop d'un pub que han fet nou i que també invita a entrar-hi. En una taula del jardinet del restaurant, hi havia quatre noies, que van començar a mirar cap a mi. Jo vaig tornar la mirada simplement per curiositat, però la vaig retirar de seguida. Tímidament, vaig tornar a mirar com prossseguia el tema, convençut que la cosa ja no persistia. La meva sorpresa va ser que fins i tot pel lateral del jardinet, i a través dels barrots, aquella taula femenina seguia mirant-me amb dubte i curiositat. Quan ja creia que començava a tenir cert èxit, una d'elles va cridar ben fort el nom del meu amic. L'estaven reconeixent, eren excompanyes d'institut...I efectivament, no em miraven a mi, sinó a qui jo tenia darrere. Una situació clàssica i còmica, jeje.

PS- Cap opció en aquesta taula, però una idea porta a una altra, sembla ser... Seran senyals, rits?

dilluns, 16 d’agost de 2010

Mecanisme versàtil

No us sentiu afalagats,
impulsos químics?
Vestim amb elegants mots
les vostres accions quotidianes.

divendres, 13 d’agost de 2010

Jo (el defensor de la pau)

Segons el diccionari de noms de persona de Josep Maria Albaigès, Aleix significa "defensor de la pau". Alhora, la llegenda del príncep Alexei de Rússia ens parla d'una trista història en que el príncep va barallar-se amb son pare, i amb voluntat de reconciliar-se va asseure's al portal de la casa d'aquest darrer. L'actitud del pare fou d'ignorància dia rere dia, sense pietat ni consideració en cap moment.
Alineo lletres una rere l'altra, de forma enèrgica i fantasiosa. Semblo haver recuperat la inspiració i tinc ganes de teixir noves històries envoltades de màgia. Ahir el cel plorava doblement: per una banda la descàrrega d'una tempesta; de l'altra les llàgrimes de Sant Llorenç. Jo ho feia pel coneixement d'una notícia.
No hauriem de procurar deixar enrere els mals moments, les recances, els odis...Invertir en nous valors, comprendre els antics...? Dotar de qualitat el nostre temps present. Escoltar-nos i obrar sense por. Evitar situacions com la del príncep Alexei i el seu pare. Defensar la pau i l'entesa entre les persones.


PS-Sempre he pensat que la definició del meu nom era prou encertada per mi, un piscis històricament tímid i desapercebut, que amb els anys conserva part de l'essència malgrat els girs inesperats de guió que t'espolsen una mica les manies de sobre. I sobre la llegenda del príncep, de moment no diré res...


dimarts, 10 d’agost de 2010

Tu (La noia amb nom de llibre)


T'estimo. Potser quan t'ho he dit algun cop t'ho he dit mig en broma, perquè els encontres emocionals directes cada cop em fan més por (és quelcom que hauré de millorar). Espero algun dia poder-te dir com t'admiro, per la teva lluita diària, perquè malgrat les coses es puguin torçar, ets capaç de trobar de nou el teu equilibri, sent tota una lliçó pels convencionalismes i les regles pre-establertes. Amb el que em pot costar a mi a vegades...! Però hi ets, cada dia, penso en tu, et tinc en ment, medito què deus fer, què redimonis deu passar pel teu cap, si tu també tens els teus fantasmes, com t'automotives, fins a quin punt ets conscient de la importància del moment present. Voldria dir-te que pots comptar amb mi pel que necessitis; de fet ja ho saps, però no sé si exerceixes el teu dret, o si la por t'hi posa traves a vegades. Voldria recuperar temps pretèrits on teniem un llenguatge propi, on la meva fantasia estimulava la teva, on la meva influència era pal·lesa, on rèiem plegats a la síntesi del dia. Tot això segueix sent-hi, és evident, però em pregunto a vegades si hem crescut els dos, però ho hem fet cap a l'aïllament, cap a la introspecció. Sé que qui té les regnes i la clau sóc jo, en major mesura, per a que la relació s'obri. Alhora respecto els teus moments d' individualització, en que més val no trucar a la porta. Em pregunto com deu ser viure amb un greuge així. Com s'ha d'entendre tot plegat des de l'altra banda del mirall, encara que prop de traspassar-lo. Com copses el reflex de la vida diària? I de la vida trascendental? T'arriben les ones igual que a mi?


Em tens cada dia al teu costat per a descobrir-ho junts. T'estimo, noia amb nom de llibre...



PS-Tenir una germana amb discapacitat psíquica és un fet que m'ha marcat molt a la vida. Aprendre a superar gelosies estúpides, aprendre a ser respectuós i curós amb la voluntat dels demés, a comprendre espais personals delimitats, i sobretot a desenvolupar una sensibilitat (penso que molt sana) respecte la diversitat existent en aquest món, sigui al nivell que sigui. Avui m'ha donat per parlar/sentir d'això...

dissabte, 31 de juliol de 2010

Zones


L'any 2006 vaig ser a Belfast. Encara recordo l'impacte que em va causar passejar per Shankill Road (protestant) i Fall's Road (catòlic). Encara recordo el contrast entre l'austeritat i solitud del cantó protestant i el color i la vida al sector catòlic. Passejar entre els murals i un mur amb filferros al damunt no era fer-ho per qualsevol lloc, sinó fer-ho per una zona plena de significat, on a cada cantonada hi havia un símbol recordatori (fos en la forma que fos) d'allò viscut, de la identitat, de les ferides encara obertes... Era com si una aura envoltés la zona. No he visitat mai cap camp de concentració nazi, però em sembla que la sensació descrita pels qui ho han fet no està exempta d'un sentiment si més no semblant: una zona, un espai delimitat, carregat de significat (en aquest cas dolent), d'un espectre determinat.


---------------


Ahir dos amics em van proposar d'anar a sopar per aquí el districte i barri veí. Ells són d'aquí, així que és normal que ho féssin. No obstant, la meva reacció inicial va ser de cautela. Hi ha una zona de Barcelona que procuro no trepitjar en els últims anys, i simplement és perquè conté massa càrrega emocional per a mi, per diversos esdeveniments de la meva vida que hi van passar, quan era nen, quan era adolescent, quan en tenia vint-i-pocs. On cada cantonada es relaciona amb un record. On ja vaig remoure'm prou en el seu dia.




PS-Finalment ahir vaig anar-hi, el tema va sortir, però igual que va venir se'n va anar. Suposo que és normal, però em va deixar ecos que avui encara es poden notar en forma de post.
PSII- L'adaptació de la senyal l'he feta jo, queda creïble? jeje.

dijous, 29 de juliol de 2010

Les trobades secretes dels dijous...


Ens remontem a principis dels anys 90. Jo deuria tenir uns 10 ó 11 anys. Amb alguns amics de l'escola, un grup reduït de 4 ó 5 nois, vam organitzar el que serien les nostres primeres "festes nocturnes". Evidentment, aquestes reunions secretes, aquestes "festes", es reduïen a fets més que normals, però que per nosaltres prenien grans dosis de confidencialitat i clandestinitat. Només els escollits, que érem nosaltres, podiem assistir a aquestes trobades, que es van fer en dijous. Si jo m'havia de saltar natació, ho feia. Si l'A. s'havia de saltar bàsquet, ho feia.


En què consistien aquests rituals? En sortir de l'escola, fèiem un escàner de les botigues de xuxes habituals dels "surroundings" de l'escola. Fèiem compra (ja haviem estalviat prèviament) i després anàvem a un supermercat proper a comprar llaunes de cocacola. En passar per caixa, ja dúiem unes quantes anècdotes a la bossa. Coses que a vista d'un adult eren inignificants, però que per nosaltres eren tot un món, amb múltiples històries derivades. Sentiem per primer cop la llibertat. Un cop adquirida la matèria primera, venia l'ascensió a casa d'en F., a la carretera del Carmel. El trajecte no era gran cosa, però quan ets tan petit, tot és gran, immens, llarg, misteriós, mític...Cada racó se't queda gravat a la memòria i el sentiment d'amenaça sobre la teva integritat física espanta de valent. Això passava especialment quan ens colàvem per la "drecera", que tallava dos o tres carrers i que era "perillosa". "Allí em van atracar un cop", deia algú. I el mite creixia.


Però sempre arribàvem sans i estalvis a sota els jardinets de casa en F. Un cop allí, buscàvem el nostre racó, ens dividiem les xuxes i la beguda com a bons germans, i parlàvem de coses de l'escola (bàsicament de companys que no ens quèien bé i de nenes que ens molestaven). Evidentment, cap a les 20:30 màxim, la trobada estava més que dissolta.


Eren les nostres primeres reunions socials, i creieu-me que les esperàvem amb ànsia, que el dilluns ja dèiem: "aquest dijous farem sortida, eh?". Juraria que al final només em vam fer 3, a tot estirar, però van ser ben intenses.


--------------


Des del curs escolar 2008/2009 que de tant en quant ens trobem amb dos amics els dijous per anar a sopar i prendre una cervesa després per Sant Cugat. Són trobades "de nois" jeje i que tenen el seu encant, i la seva tradició: sempre als mateixos llocs, seient al mateix lloc, demanant el mateix (pels qui no em conegueu, sóc un home de tradicions en aquest sentit!). Quan es van començar a fer aquestes trobades, jo treballava en una escola de Sant Cugat, i estic convençut que els meus alumnes de quart també en deurien planejar, de sortides d'aquest estil... Se'ls veu l'entusiasme davant l'incert, seguint pistes que els poden dur a grans descobriments, il·lusionant-se amb el mínim indici...


I jo agafo la il·lusió que tenia quan feia 4t o 5è, i agafo la que tinc de cara a aquest vespre (avui és dijous ;)), les comparo, i hi veig coses en comú, i coses diferents. Ni millor ni pitjor. Diferent. Tinc moltes ganes d'avui vespre, i de fet, és quan el nen que vaig ser, ara en la versió 29.0, torna al seu disc dur més original.


PS-Avui us volia parlar de la il·lusió, i com el pas del temps l'afecta, i he cregut fer-ho a través d'aquests dos exemples personals.

PSII-Avui em demanaré el de sempre, of course!!


dilluns, 19 de juliol de 2010

Nit d'estiu




Ets aquí, i no t'aprofito, o això crec, o això em dic, o això em retrec (prou!). Et recordo, sòrdida, atemporal, infinita, cabdal... Font inesgotable de fantasies i futurs projectats; ara sento aquells futurs gastats. T'esfumes, tapís lluminós intermitent i sel·lectiu (desitjo viure't de nou, nit d'estiu).


dilluns, 12 de juliol de 2010

Objectiu assolit!

Amics bloggers, el mes d'octubre de l'any passat vaig prometre una cosa en aquest blog.

Podeu veure el que vaig escriure en aquest post del mes d'octubre, dia 5.

Bàsicament, venia a dir això:

Després de molt de temps intentant trobar-ne unes tablatures dignes, ahir vaig trobar una web fantàstica amb la notació idònia per decidir-me a aprendre el següent tema (going home, de Mark Knopfler). Quan la pugui tocar tota, prometo intentar gravar-ho i penjar-ne els resultats d'algun mode...Mentrestant disfruteu d'aquest home que he trobat per internet que en fa una interpretació excel·lent. Aps! La peça és la de going home, de la pel·li local hero, composada per en MK.

El fet és que algunes setmanes després vaig aprendre-la a tocar, més o menys, però fins avui no he tingut un temps i les ganes suficients com per asseure'm i gravar-ho. Evidentment, no us espereu un gran nivell, recordeu que jo sóc aficionat! Però he volgut dur a terme aquella promesa i compartir-ne el resultat amb vosaltres.

Espero que us agradi. És una versió adaptada meva jeje.





video

divendres, 9 de juliol de 2010

Lliçó de fraccions

Sense ser-ne conscient,
esmicolava els dies
en mil moments.


PS-Quan ara vull fer-ho, sembla paradoxal que no pugui i els dies a vegades es tornin monocroms. Maleïda consciència...

diumenge, 27 de juny de 2010

Qui mai té dret

Reflexionant a altes hores m'ha vingut un post al cap i abans que marxés he volgut deixar-ne constància. M'ha vingut al cap una sensació que em vé al cor algunes vegades. Creieu que hi ha persones que tendeixen a absorbir i d'altres que tendeixen a expandir-se? L'existència d'un subtipus facilita l'altre? Són vasos comunicants?

Conec algunes persones que escolten i escolten, la seva capacitat per escoltar sembla infinita, però sé que en el fons també desitgen ser escoltades. Un equilibri, d'acord. Però a la pràctica aquest equilibri existeix o es produeix un abús de tot plegat? M'explicaré. Conec persones que xerren i xerren, i la seva capacitat de xerrar i explicar les seves penes i maldecaps és infinita, i que en el fons, no desitgen ser oients quan els toqui el torn. De fet, tampoc otorguen un paper actiu al seu psicòleg ocasional...Més aviat el volen com a paret de frontó.

És curiós veure de prop alguns d'aquests intercanvis. L'expansiu/va vomita i l'oient gentilment acull. Quan l'oient realitza una verbalització massa elaborada, és censurada i rebatuda per l'expansiu, que en el fons només espera balbotejos ratificants.

L'expansiu sembla que mai en té prou, d'explicar, però què passa amb l'oient? Busca d'amagat un altre oient? No, no ho crec... Penso que més aviat tendeix a empassar-s'ho tot, a reforçar el seu rol. Ara bé, això és perillós. Arriba un dia en que les paraules i els pensaments acumulats surten a la superfície i llavors l'expansiu resa per a que el mal moment del seu recipient humà per excel·lència duri el menor temps possible, per així poder-hi abocar de nou.

Vosaltres què sou?

(Amb aquest post no vull dir que tota la comunicació humana funcioni així...Només determinat tipus. Jo a la vida m'he trobat als dos cantons del joc; si bé darrerament crec que sóc més receptor -i dels que peten. Hauré de començar a callar-me que sóc llicenciat en psicologia).

dilluns, 21 de juny de 2010

La joia d'ensenyar

Vull trencar el meu silenci de les darreres setmanes per parlar de la que sembla ser serà la meva professió definitiva. És cert que, de fet, ha estat la meva única professió, ja que mai he treballat als estius d'altra cosa que no sigui la docència. Quan tenia 22 anys vaig fer la primera incursió en aquest món, i des de llavors tot ha crescut en responsabilitat i grau (i sou, és clar).

Abans d'ahir vaig anar a fer unes cerveses amb un amic pel barri de Gràcia, i parlàvem del tema. Ell, com jo, ha seguit el camí llicenciat-->Curs d'aptitud pedagògica--> mesclat amb alguna suplència --> borsa d'interins i es plantejava fer el pas que jo vaig iniciar fa dos anys, i que si tot va bé, acabo ara mateix quan sàpiga totes les notes que em falten per saber: fer magisteri (en el meu cas de llengua extrangera, anglès). Si tot va sota el previst, aviat seré mestre d'anglès, i aquest estiu vull immisqüir-me ben a fons en el tema en qüestió...Llegir molt en anglès, si puc fer una visita al meu amic del sud d'England, parlar-lo tant com pugui... Ara l'únic dubte és si em llenço a completar en un any un camp que també m'atrau: l'educació especial.

No obstant, i més enllà de distincions entre primària i secundària, en aquest post volia parlar del plaer que suposa ensenyar, transmetre uns coneixements, desenvolupar un estil d'expressió, (com si fos una "personalitat docent") copsar les realitats dels alumnes i adaptar-hi la nostra actuació, mediar entre ells per a assolir una convivència sana a classe...És a dir, molts aspectes que d'algun mode es poden intentar ensenyar a la carrera però que sovint requereixen el que es coneix com a "mà esquerra". És en aquest sentit que sí que podria creure en la vocació de professor, tot i que jo no m'hi considero. De fet, la meva vocació era periodisme, que mai va consumar-se oficialment, i vaig escollir psicologia, uns estudis que amb el temps he valorat moltíssim, i que m'han servit de complement perfecte per al magisteri. És a dir, mai m'havia plantejat d'una forma conscient que acabaria dedicant-me a l'art de la docència. Dic art perquè crec que realment ho és, més que no pas una ciència. Quan tractem amb persones, les respostes poden ser imprevisibles (no m'atreviria a dir si amb nens més que amb adults, en fi). És per aquest motiu que la feina de "profe" és potencialment estressant, a més a més del factor de control del grup fora dels aspectes de continguts. Però alhora és una de les feines més gratificants que crec que existeixen, per les complicitats que es poden establir amb els alumnes, pel feedback que t'aporten amb les seves reaccions, per l'amor que et demostren, per el plaer i la joia que és treballar amb projectes de persones adultes, per la permeabilitat que mostren...

És innegable que hi ha grups que disten d'aquesta descripció. Jo també els he viscut, iiconec vivències d'altra gent. Tot i que són casos extrems, quan ens en toca un i ens sentim poc recolzats l'estrés creix exponencialment, i ens plantegem no dedicar-nos més a això, ja que no hi ha cap tipus de plaer, només lluita. Potser per això secundària té fama de ser més complicada, almenys en certes edats, i primària no tant, tot i que de grups dolents pot haver-hi a tot arreu. I d'ajudes i reforços i companys amb mala baba i organitzacions dolentes també, però això és un altre tema.

Més enllà de les classes en grup, el món de les classes particulars és un altre espai on fer arribar els coneixements i entendre la funció de "reforç" o "suport" d'una manera determinada. Avui he fet la darrera classe particular a un noi de 1r d'ESO del meu ex institut, que està de recuperacions. La cosa pinta a bé, les vibracions són bones, el clima se'n ressenteix, i esperem els resultats també. Quan he sortit al carrer, m'envaïa la joia, em sentia tant recomfortat, i he pensat que treballar amb i per la gent és meravellós, i que sóc afortunat en aquest sentit. Ha estat llavors quan m'he dit: "Aleix, quan arribis a casa en faràs un post". I crec que he complert.



dimarts, 8 de juny de 2010

E-mails del passat

S'han creuat dues coincidències que m'han dut a fer aquets post. La primera, llegir aquest matí un dels blogs de la Núr (Correus de la Xina). La segona, trobar accidentalment en una carpeta de la safata d'entrada del hotmail un e-mail que vaig escriure a una amiga l'estiu de fa 4 anys, i que vull recuperar. No cal que comenteu res, si no us vé, de fet només és la crònica d'un moment. La literatura de viatges m'encanta i la veritat és que quan he rellegit el meu mail he recordat tot allò. Una època combulsa, el cop ja estava rebut però encara per sentir, i les circumstàncies de la vida em van dur a voltar per les Illes britàniques amb el cap més aquí que no pas allí. He tret el nom a qui anava dirigit.


>Hola *********!!
>
>Acabo de veure el teu comentari a relats a trav'es del primer
>ordinador amb connexi'o a internet gratis de tots els albergs als
>que hem estat fins ara, i m-ha arribat a dins. Aixo funciona un xic
>rudimentari aixi que sento si hi ha guarrades dortografia o
>similars. A mes a mes es un apple i esta fet amb el cul.
>
>Estic a Edinburgh, capital d-esc[ocia. He arribat avui. Dema hi sere
>tot el dia i dema passat marxem cap a glasgow. Edinburgh es una
>ciutat preciosa, mes qu eres pq es diferent a tot el que havia vist
>mai. Els edificis vells, situats d-una manera que formen una ciutat
>misteriosa de conte de fades al cul del m'on.
>
>Venim de York, encara a Anglaterra, on ja hi havia estat feia dos
>anys. Ultimament tenim musica en directe als pubs cada nit. Saps?
>Ahir vam llogar unes bicicletes per a veure la ciutat a l atarda i
>vam seguir la riba del riu Ousee fins a allunyar/nos una mica.
>Buscant el cami de tornada a l-alberg vam sentir musica blues que
>venia d-un pub; tocaven en directe, com es costum. vam aparcar les
>bicis i ens hi vam posar cap dins. Despr'es de lactuccio vam estar
>tocant amb els compoents de la banda, va ser realment emocionant. El
>cantant deia coses en espanyol, mira que li am repetir 50 cops que
>erem catalans. Deia; chupa mi pipa. Estava sonat jejeje.
>www.thelowdowns.biz a veure que ets emblen.
>
>Un peto fort ***********, vaig a dormir que hi ha gent que sespera.
>
>Ens parlem aviat, espero que tot et vagi molt be, i que parlem avat
>quan torni a barcelona diumenge que ve.
>
>petonets!!
>
>Aleix.


divendres, 4 de juny de 2010

Benvingut, juny

Sembla mentida, però ja som al més de juny. Dies feixucs sota la calor que ens domina, ens adorm i desperta instints profunds. Transició cap a l'estiu més dilatat. El temps s'expandeix, és moment per tornar a intentar recuperar la calma, per generar estius que amb el temps es recordin amb un "osti...!", intensos, lliures, ploraners per alegria.

Quan jo tenia 14 o 15 anys, aquesta cançó i sobretot aquest vídeoclip em despertaven no-se-sap-què de més enllà en les meves possibilitats. Un bon homenatge al juny.

PS-També deuria ser quan se'm va despertar l'odi pels pallassos...

dimecres, 2 de juny de 2010

La importància dels principis

A veure...Hi va haver masses coincidències al principi, però vam
gaudir d'aquelles converses.
Al principi em vaig il·lusionar... Però potser sense gaire esma.
Dia rere dia m'interesso per seguir amb aquell intercanvi.
A vegades el feedback és dubtós. Un parell de rebutjos i
la cosa es refreda. I lentament torna al tebi, un poc calent...
I què vols que et digui...Tercer intent però tens decidit que no.
A vegades parlàvem sobre el respecte, recordes?
-I ara has tornat...



The Beatles - You won't see me (No em veuràs)

When I call you up (quan et truco)
Your line's engaged (la línia està ocupada)
I have had enough (n'he tingut prou)
So act your age (així que comporta't)
We have lost the time (hem perdut el temps)
That was so hard to find (que ens va costar tant trobar)
And I will lose my mind (i perdré el cap)
If you won't see me (si no em veus)
You won't see me (no em veuràs...)

I don't know why (no sé per què)
You should want to hide (t'hauries d'amagar)
But I can't get through (però no puc fer-hi res)
My hands are tied (tinc les mans lligades)
I won't want to stay (no em voldré quedar)
I don't have much to say (no tinc gaire a dir)
But I can't turn away (però no puc refusar-ho)
And you won't see me (i no em veuràs...)
You won't see me (no em veuràs!)

Time after time (un cop rere l'altre)
You refuse to even listen (refuses fins i tot d'escoltar-me...)
I wouldn't mind (no m'importaria)
If I knew what I was missing (si sapigués el que m'estic perdent)
Though the days are few (tot i que h iha pocs dies)
They're filled with tears (són plens de llàgrimes)
And since I lost you (i des que et vaig perdre)
It feels like years (sembla que fa tant...)
Yes, it seems so long (sí, sembla tant...)
Girl, since you've been gone (des que te'n vas anar)
And I just can't go on (i no puc seguir,)
If you won't see me (si no em veuràs)
You won't see me (no em veuràs)

Time after time (un cop rere l'altre)
You refuse to even listen (refuses fins i tot d'escoltar-me...)
I wouldn't mind (no m'importaria)
If I knew what I was missing (si sapigués el que m'estic perdent)
Though the days are few (tot i que h iha pocs dies)
They're filled with tears (són plens de llàgrimes)
And since I lost you (i des que et vaig perdre)
It feels like years (sembla que fa tant...)
Yes, it seems so long (sí, sembla tant...)
Girl, since you've been gone (des que te'n vas anar)
And I just can't go on (i no puc seguir,)
If you won't see me (si no em veuràs)
You won't see me (no em veuràs)

-Did you see me, hidden in there, my dear?-

dijous, 27 de maig de 2010

Els teus ulls

Després de cinc minuts de conversa, he mirat el cel, he agraït a qui sigui aquesta oportunitat.
Abans d'aixecar el cap, t'he atabalat, ho sento. Sóc xerraire, segons com. Potser hauria d'escoltar més. He parlat des del cor, n'he estat capaç.
Al principi de la seqüència, he notat la teva mirada fixa. Els teus ulls de tota la vida clavats en mi. Alerta més que normal que ha durat una estona, però menys que anteriorment. M'ha agradat poder-te mirar als ulls, poder-te desitjar felicitat, la felicitat més gran de les que puguin existir. Estic satisfet d'haver-ho pogut fer en un clima més distès que en d'altres ocasions, sempre positiu...!
Els teus ulls era del que més m'agradava de tu. Avui els he tornat a veure, m'han tornat a mirar per casualitat: desitjo que brillin amb força, senyal del teu benestar.
Gràcies.

dissabte, 22 de maig de 2010

Un desig...

Marxo fora uns dies, fins dilluns, però deixo un desig:

dimecres, 12 de maig de 2010

My English side

A través d'aquests anys que compartim blog, potser alguns heu vist la meva tendència cap al món anglo-saxó. Doncs bé, per fi m'he decidit a iniciar un petit projecte en anglès, un blog que me permeti mantenir viu en aquest idioma i anar practicant, ara que estic a no-res d'acabar el magisteri d'anglès. També pot ser una eina per als que vulgueu practicar. Crítiques i comentaris seran benvinguts, això sí, procureu que siguin en anglès :) Així entre tots crearem un petit clima mentre fem el te jeje.

El blog encara està per a acabar de detallar. Les entrades seran més aviat curtes i quotidianes.

Hi esteu convidats aquí: http://englishxitus.blogspot.com/ :)

dimecres, 5 de maig de 2010

Au vinga, tornem-hi!

Au vinga, tornem-hi!! Si de fet, ja m'ho prenc amb humor. Com ens ho hem de prendre, sinó? Com desfàs un nus, com desfàs un terròs de terra, com estoves quelcom sòlid i dur? Davant de certs pensaments, me'n vaig per la tangent. La seva presència comporta un guió escrit i planejat però no accepto aquest rol. Vull ser lliure. La confiança fa fàstic, diuen, i amb segons quines dinàmiques ja fa massa temps que n'hi ha. Ara, tot és deixar d'imaginar i fer més. O fer i imaginar alhora? Sí. L'acció és motor de la imaginació. La no-acció ho és de caure. I així successivament.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Joc de Sant Jordi

He d'agraïr a la Joana que m'hagi parlat d'aquesta iniciativa, i engrescat a participar-hi. Aquí trobareu les bases del concurs. I aquest és el meu micro-relat:

Era com si sortíssin junts a través meu, tot i ser ella la meva parella, i ell el meu professor particular. Els intuïa personalitats semblants, gustos similars, pors compartides...Ell em va parlar de "Kafka a la platja", de Murakami, i acte seguit ella el va devorar en tres dies.

Us animo a participar-hi!


dilluns, 12 d’abril de 2010

Rituals

Em pregunto si consideres el meu silenci un triomf, avui... Voldria que això no fos cert, però ja vaig comprendre fa unes quantes dates ex-senyalades que això era així. La repressió guanyava. La por s'imposava i el model que rebutjaves és el que s'ha reproduït. Voldria poder dir-t'ho sense por, sense haver-me de sentir culpable per intentar establir ponts de forma amable. No obstant, respecto. És quelcom que també he après... Ara, els actes de felicitació els faig en la intimitat, en petits rituals secrets que només conec jo, on et desitjo la màxima prosperitat i felicitat.

dimecres, 7 d’abril de 2010

Esborranys

Heus aquí una sèrie de posts abortats que es van quedar en paraules, frases, versos i demés durant els anys que porto aquí a blogger.

Subtileses malignes:

No em fa gràcia que parlis amb ella, li desitjo el pitjor

Somniaré i somniaré:

Prenc una frase prestada d'un poema que em van passar fa poc, per a posar-la de títol. "Somniaré i somniaré". Somniaré que algun dia congenio amb algú, sé pas qui, i compartim coses.

Fa un any:

Aquest dia 6 ha fet un any que ma mare i ma germana em deien adéu a l'estació de França, mentre jo era dins el tren que em duia cap a Zurich. El meu primer i últim viatge sol fins el moment. Sí que he viatjat sol en altres ocasions, però

(sense títol):

Quan hi ha pau,

els dies suren,

duren.


Carícies naïfs

amb accions, i veus:

opcions! I creus...


Una vida plàcida

pas àcida.

Lúcida.

Lluïda.


(sense títol:)

Desig,
intenció i
guspira.


(sense títol:)

Amb tu em perdria en el temps...Escoltaria les teves històries, et contaria les meves. La teva mirada m'aportaria aquesta calma necessària, el teu somriure transparent la serenor.


Do you get the picture?

Dues clarors circulars, dos eixos negres que marquen, organitzen radialment, fixen, i fiten. Em desconcerto dins del meu desconcert de base i malgrat els esforços, et busco.

Atròfia:

Primer deixes

dijous, 25 de març de 2010

Crònica anecdotària del Barça-Osasuna

Ahir vaigtenir l'oportunitat d'anar al Camp Nou a veure el partit de lliga entre el Barça i l'Osasuna. De tant en quant em deixen un carnet molt amablement i puc accedir a disfrutar del Barça en viu, cosa que sempre fa il·lusió. Només per l'ambient del camp ja val la pena.

El dia abans del partit, ja sabent que hi aniria, vaig començar a repassar totes les vegades que havia anat al camp al llarg dels meus 29 anys de vida. És una cosa que m'agrada fer, això de recordar dates i moments mítics. En total, i segur que se m'escapa algun partit (però no gaires), uns 24 cops. Surt a quasi un cop per any.

El primer cop va ser el 20 de desembre del 1987, a l'edat de 6 anys, contra el Valladolid i amb derrota inclosa jeje. Ahir es va homenatjar l'equip que va guanyar la lliga del 1985, la de l'"Urruti t'estimo" d'en Puyal. Bona part d'aquests jugadors encara jugaven al Barça el dia que jo vaig anar al temple culé per primer cop: Urruti, Schuster, Carrasco, Víctor, Calderé, Moratalla, Gerardo, Migueli, Pichi Alonso i algun més que ara em dec deixar. Em va fer il·lusió veure als que ahir eren sobre la gespa. Quan van enfocar en Schuster, divisió d'opinions...Alguns van aplaudir, alguns van xiular. És cert que encara recordo el moment, a casa de la meva àvia, de nen, quan em va dir: "el Schuster" se ha ido al Madrid. No obstant, jo el recordo encara amb nostàlgia de la meva primera col·lecció de cromos.

Ahir a la tarda m'havia plantejat d'anar al camp amb antel·lació, de disfrutar de la prèvia del partit, assaborir aquests instants sense haver de córrer i arribar just a l'himne. Vaig sortir d'hora de casa amb intenció de fer transbord a Sants per acostar-me millor al gol nord des de Palau Reial, però a l'alçada en qüestió el metro estava massa ple per intentar sortir-ne. Així doncs vaig dirigir-me al camp des de Collblanc, que tot sigui dit, m'agrada més com a accés. Veure tota la gent que es dirigeix cap al camp, aquella emoció de dia de partit, no té preu. També m'agrada que les cases just en sortir del metro siguin més aviat baixetes, crec que em recorda a altres ambients d'estadis futbolístics, especialment els anglesos. El Camp Nou potser és una mica distant del seu entorn, en canvi hi ha altres camps, com el Madrigal, del Vila-real, que està directament encastat dins uns blocs de pisos, tal i com vaig poder comprovar aquest estiu.

Sempre hi ha un pic de nervis quan ensenyes el carnet en entrar, i tot i que en principi encara que no sigui teu no et diuen res (normalment, i això m'han dit), jo sempre tapo amb el dit gros la foto del qui me'l deixa, per si de cas. Després ja em comporto com un soci més.

Em vaig asseure a la meva localitat amb l'Sport i el diari gratuït "Mediapunta" a les mans. El partit començava a les 20:00 i jo deuria ser al camp cap a les 19:15 aproximadament. Els seients buits, ningú a la gespa... Només em faltava una ràdio de butxaca que no vaig trobar per a escoltar en Puyal, Torquemada i companyia donant dades i fent salivera pel futbol. Surten els equips a escalfar. Un speaker que no és en Vich anima mentrestant els matiners que ja hi som. També dóna la benvinguda en euskera als aficionats de l'Osasuna, fet que em va agradar molt. Cap a les 19:30 arriba el soci que seu a la meva esquerra, amb qui sempre fem petar la xerrada els cops que hi vaig. Em comenta que ara feia tres mesos que no hi havia anat...I jo em pregunto, algun motiu deu haver-hi, perquè jo si en fos soci procuraria no perdre'm ni un partit. Amb ell tornen les frases mítiques i els insults variats. Mentre parlem, surten al camp els jugadors del 85. N'hi ha molts que ell no coneix perquè el pas del temps els ha canviat els rostres...

L'alineació que proposava l'Sport la clava, i Messi juga de titular per sorpresa de tots. Ara bé, per sorpresa de tots, que esperàvem un partit més o menys còmode, ens trobem amb un partit travat des de bon inici, amb un Osasuna que arriba i un Barça que no sap elaborar les jugades (cosa hi té a veure un Sergio Busquets que no està al seu nivell habitual, més l'absència de Xavi i un Maxwell molt baix). Els insults proliferen al voltant. De fill de p*** cap amunt. El trastorn bipolar és freqüent: la dona del costat crida "Iniesta, que malo eres!!!!!!!" i a la següent jugada l'aplaudeix; la gent xiula i envia Ibra cap a casa, i quan el suec fa l'1-0 a la segona part, tot el camp es rendeix fent-li reverències i corejant el seu nom "iii-bra, iii-bra". Esquizoide total. L'home de l'esquerra, que durant un temps va assemblar-se sospitosament a l'home del "Ho haveu vist" de l'APM, i de la boca del qual han sortit frases tan cèlebres com "Henry paralític", em confessa que tots els jugadors que no rendeixen, els enviaria cap a Glasgow. És un nou concepte que també deu usar en la seva vida quotidiana, si es baralla amb la dona, li deu dir; no et suporto més, ara mateix t'envio cap a Glasgow. Home, Glasgow no és una ciutat meravellosa, però tampoc és una merda... En fi, en el partit contra l'Osasuna hi ha uns quants jugadors que se n'anirien hipotèticament cap a terres escoceses.

El que és bonic del camp és analitzar les possibilitats de canvis: que si entrarà el Keita pel Busquets; fer porres descabdellades: jo aposto per un 6-1, jo per un 4-0; dir frases òbvies: "obre, obre", o bé "juga-la, juga-la". Com si el futbolista t'escoltés. Clar que hi ha més possibilitats que et senti si ets al camp que no si els ho dius des del sofà, a través de la tele.

Quan vaig al camp nou, hi ha una sèrie de conceptes que afloren dins el meu cap. Un d'ells directament s'inhala pel meu nas, i és l'anomenada "olor Camp Nou" (eau de toilet Camp Nou) que és una aroma herbàcia, mescla entre puro carregat i substància il·legal. Això d'entrada ja et col·loca i suggestiona de cara al partit. Un altre fenòmen és el que jo anomeno "parelleta Camp Nou". Són les parelles joves (en la vintena) que són socis del Barça i que acudeixen asiduament a l'estadi. Ella és més fan que ell, i principalment pot ser que hi vagi perquè el Piqué està molt bo. Normalment ella vesteix texans ajustadets i té el cabell llis, i té un aspecte elegant. Ja veieu que em fixo més en ella que en ell jeje. A vegades penso que m'agradaria ser algun dia una "parelleta Camp Nou", ja fa anys que ho penso. Vaig anar dos cops en parella al camp, però ja fa molt d'això...I no tenia encara l'edat per ser "PCN".

L'home del costat recordava la meva afició per l'Everton i el St Andreu, cosa que em va sorprendre. Diu que cada cop que juga l'Everton s'enrecorda de mi. A veure si ja sóc una parelleta Camp Nou i no me n'he assabentat? Jejeje.

En el partit d'ahir vam respirar tranquils quan el gol d'Ibra i el posterior de Bojan. Jo havia pronosticat un 3-0 però ja m'està bé el 2-0. En alguns trams semblava que empatariem.

Em vaig acomiadar del "senyordel'esquerradelqualnorecordoelnom" fins a una propera ocasió en que el titular del carnet no hi pugui anar i me l'ofereixi. De baixada per les escales, entre un munt de gent, acostumo a deixar la ment en blanc per no agobiar-me entre la multitud. Després, i per evitar l'aglomeració al metro, faig una tàctica que he fet alguns cops: baixo caminant fins a Sants o Plaça de Sants. Ahir va ser fins a Sants, on el metro ja vé més buit.

Quan arribo a casa, em fa gràcia veure els gols per la tele. Són diferents a quan els veus al camp...

Sempre podré dir que vaig ser al camp el dia que Messi complia 200 partits amb el Barça.

dimarts, 16 de març de 2010

Crònica The Cranberries + Cap de setmana + Recomanació

Avui toca un post recopilatori.

  • Dissabte al vespre, i tal com havia anunciat aquí al blog, vaig anar a veure The Cranberries a Badalona. El concert va ser correcte, segons paraules encertades del meu cosí. És a dir, ni una cosa minsa, ni una cosa espectacular. Van començar puntuals a les 22:00 i a les 23:30 van marxar havent fet la seva feina. Van començar amb Analyse i van acabar amb Dreams. De temes mítics, van caure la majoria...Zombie es va fer esperar però va sonar molt bé. Tots, un rere l'altre, eren bastant coneguts. Ara mateix recordo títols com Free to decide, Linger, Animal Instinct, Ridiculous thoughts, Dreaming my dreams, Ode to my family, Salvation, Shattered, You and me, Stars, When you're gone, I can't be with you, Time is ticking out, Ordinary day etc. No, no van tocar ni Promises ni Just my imagination...Els van canviar per dos temes nous, que ja veurem on s'inclouen.

  • Diumenge va ser dia de celebracions amb els amics. Tot va anar sota el previst. Patxanga de futbol i dinar col·laboratiu i abundant, en bona companyia. Al final del dia el cap semblava que m'estava a punt d'explotar...

  • Avui he confirmat el que vaig veure l'altre dia. Amy McDonald fa 8 dies que té un nou disc al mercat. Us deixo aquí amb el vídeo promocional de "Don't tell me that it's over", que com en l'anterior disc, pot recordar una mica als primers protagonistes d'aquest post, justament. Irlanda, Escòcia, què és el que les fa tan musicals?




dissabte, 13 de març de 2010

The Cranberries - Prèvia


Hi ha èpoques de la nostra vida que recordem amb més afecte que d'altres. Èpoques en que, com un hovercraft, llisquem sobre la superfície de la vida d'una forma lleugera i plaent. Sovint la música hi té un paper fonamental, marcant la BSO d'aquells dies particulars. Si escolto The Cranberries, puc anar a moltes èpoques de la meva vida, però sobretot em trasllado a la fase inicial, quan els vaig conèixer. Va ser quan tenia 14 anys, i un company d'EGB va dur un casette amb el No need to argue, i va punxar Zombie. Aquella melodia es va endinsar dins dels nostres cervells com alguna cosa trencadora...Era realment un himne. Llavors tothom cantava "In your heaaaaad" o millor dit "in-io-hééé" perquè no acabàvem de destriar gaire bé el que hi deia.

Durant el meu primer any a l'institut, tothom escoltava el No need to argue. Jo feia els deures escoltant el disc, anava a l'institut amb Walkman escoltant el disc, l'escoltava a casa del meu tiet...Que me'l va deixar per a que me'l gravés, i encara el tinc jo, 15 anys després...!

Més endavant vaig saber que aquest no era el seu primer disc, sinó que ho era el "Everbody else is doing it, so why can't we?". Un anunci que incloïa "Dreams" em va fer entendre per deducció que hi havia vida "Cranberry" abans del "No need to argue". Després va arribar el "To the faithfull departed" amb el single "Salvation" i altres èxits com "Free to decide" o "When you're gone". En arribar el "Bury the hatchet" va ser llavors la persona amb qui compartia emocionalment els meus dies qui va prendre-hi més interès; jo els seguia de reüll.

La cantant, Dolores O'Riordan, va tenir alguns problemes de salut en vàries ocasions, fet que va dificultar el desenvolupament normal de la banda, pel que fa a concerts i discos. Va venir un recopilatori (Stars) i després el Wake up and smell the Coffee, que completarien la seva discografia.

El 15 de març de 2002, amb els meus 21 anys recent fets, vaig assistir a un concert espectacular. Unes dues hores i mitja tocant i fent gaudir a tothom qui era al Palau St Jordi. D'allò qu eno t'ho esperes, i frueixes "a tope". Aquest vespre, a Badalona, quasi exactament 8 anys després, amb els meus 29 anys recent fets del dijous, i amb companyia dels dos "titis" (cosí i amic), em prepararé per l'inici d' una nova època d' hovercraft.







Aquesta no crec que la toquin. És una de les meves preferides.

diumenge, 7 de març de 2010

Sant Privat d'en Bas - Vidrà

Aprofitant que aquest cap de setmana pujava cap a terres garrotxines -d'adopció des que vaig néixer- vam aprofitar amb mon pare per plantejar alguna ruta diferent al que haviem fet fins el moment. Després de deliberar sobre diverses possibilitats de noves epxloracions, ell va sortir amb la guanyadora: de Sant Privat a Vidrà. Sort finalment que vaig pujar amb el meu cotxe i així vam poder endinsar-nos per aquest camí asfaltat que transcorre per uns paisatges preciosos.
Cliqueu a la imatge per a fer-la més gran i veure l'itinerari.

A les 10:20 vam sortir de Tortellà, en un dia radiant que invitava a sortir a conèixer nous llocs. El bon temps ens garantia unes bones vistes. De seguida una primera aturada per a copsar la silueta del poble famós per la tradició cullerera i per haver inventat la "xiruca".
Tot anant cap a Montagut per la carretera secundària, les muntanyes enfarinades ens fan d'escenari. Una aturada per contemplar la cinglera basàltica de Castellfollit ja és mítica.
Passem Olot i entrem a la sempre bonica Vall d'en Bas, per a desviar-nos cap a St Privat, on començarem la ruta pròpiament dita fins a Vidrà. No sabem amb quin estat de la carretera ens trobarem, o si hi haurà algun tram sense asfaltar que no desitjo per al meu petit "cotxitus".
Tot just començar, ja veig que la cosa s'enfilarà de valent, tot i que no es percep gaire el desnivell. Almenys jo que normalment tinc vertigen ho estic portant força bé, fins que mon pare exclama que estem pràcticament a la mateixa alçada que el Puigsacalm i un lleuger tremolor envaeix el meu cos. Però el paisatge bé s'ho val...
Al llarg del recorregut hi ha algunes masies realment aïllades de tot, i hi trobem algunes vaques que pasturen tranquil·lament.
Podem observar la cadena dels Pirineus amb una perspectiva més àmplia.

Les vistes del Puigsacalm des de la carretera són molt boniques. A certa alçada, hi ha torrentets d'aigua que llisquen per el tapís verd sobre la falda de la muntanya, i que es fan evidents en ser il·luminats pel sol.
Anem trobant racons i "subvalls" tal i com les anomeno jo. Poc abans d'arribar al Coll fred (1250m) veiem que hi ha trossos coberts totalment i parcialment per neu. M'entusiasmo i no veig un roc que quasi ens causa una punxada de roda al cul del món, però que afortunadament només és un ensurt...
Just quan comença a baixar tot plegat, ens trobem trams en que la neu cobreix banda i banda de la carretera i embelleix el paisatge. El punt culminant és la Font Martingala.
En la baixada cap a Vidrà hi trobem Siuret, de bella estampa.
També un torrent que gela les branques més agosarades...
Arribem per fi a l'altre cantó després d'unes dues horetes de cotxe, aproximadament. Vidrà ens acull amb un silenci digne d'escoltar...Baixem cap a Santa Maria i Sant Quirze de Besora. Des de la carretera veiem el Pedraforca al fons però no podem parar per fotografiar-lo. El Ter al pas per Sant Quirze és ben formós.
A partir d'aquí ens perdem. Volem visitar Torelló i d'allí enllaçar amb la C-37 cap a Olot (Bracons) però està força mal indicat i al final hem de baixar fins a Sant Hipòlit de Voltregà a intentar caçar la C-17 de pujada. No obstant això, ha valgut la pena.

Després de l'excursió, no hi ha res com dinar uns macarrons, una botifarra de perol i una crema catalana a Can Xac, a Argelaguer. De les millors del país!



dijous, 4 de març de 2010

N'estic fins els coll..., fins la cig... La mare que els va parir!

Això mateix... Sembla que faig honor al post anterior jajaja!!

...Darrerament un 60 per cent de les trucades que rebem a casa són de propaganda. És horrorós! Tot el dia el sorollet del telèfon sonant, ring ring, i quan l'agafes esperant alguna bona nova, tatxan!! Et surt un locutor (de parla castellana, ja bé sigui sudamericà i espanyol, perquè en català ni un) o fins i tot la darrera especialitat, que consisteix en contestadors, en robots que amb una veu tipus "Cher" et solten el seu rollo, que certament, no he arribat mai a escoltar perquè normalment després dels 5 segons d'espera que requereixen aquests aparells del dimoni ja penjo en detectar de que va la p... història.


Siguin o no siguin robots, és una llàstima que aquesta gent pugui tenir accés a les dades de la meva família, si més no al número de telèfon. No sé ben bé com funciona, si és llistin telefònic i avall... Però a vegades també succeeix que et truquen de companyies ja contractades a veure qui et fa l'oferta més aparentment tirada.


Ho odio, em posa de moltíssima mala llet, em treu de les meves caselles, i pobre del que li toqui trucar a casa i es creui amb la meva veu, perquè ara directament els engego sense deixar-los parlar. Poc democràtic, direu, però se me'n fot.

dissabte, 27 de febrer de 2010

La queixa

Imatge agafada de http://f00.inventorspot.com/images/how2complain.gif

La queixa és un mecanisme de doble tall (o més). No us sembla? Potser utilitza aquell vell mecanisme de que quelcom usat amb mesura està bé però sobrepassat un límit es torna en contra de qui ho formula. En principi, jo entenc la queixa com un dret a expressar la nostra discomformitat amb algun fet puntual (sigui de l'índole que sigui). Ara bé, també hi ha qui viu en l'actitud de queixa permanent. Diguem-ne que la queixa expressa un malestar, i que quan ja s'ha expressat, malgrat potser seguir en desacord, tota la càrrega més emocional, més explosiva, ja s'esvaeix, o es difumina. No obstant, no sempre passa això. A vegades no n'hi ha prou i es crea un bucle insaciable. És en aquests casos en que es gira en la nostra contra. Podem caure en una situació altament carregada de forma negativa i arribar a fer una protesta per tot. Fets que abans passaven desapercebuts, ara són engolits per aquest tornado destructiu.

Pels que d'algun mode han conviscut amb mecanismes semblants als descrits anteriorment, ha de ser ben bé difícil desmarcar-se i sortir-se d'aquests raïls tallats a patró fix. Com en la majoria de les solucions, la clau és la consicència. La clau per a començar...Després s'ha d'acabar.

Fa uns minutets era a la dutxa i he caigut en determinada actitud de queixa en mi. He tingut un insight de facilitat per acabar-hi. M'he sentit més a prop de poder-ho aconseguir.

I és que sovint és millor alliberar-se que repetir...

dilluns, 22 de febrer de 2010

Descobrint racons de Barcelona

Cliqueu per acompanyar...


Ahir vaig descobrir nous indrets de la meva ciutat natal i de residència que desconeixia. Uns indrets que van veure créixer el meu avi quan era un nen, i que mai havia visitat, si més no amb consciència.

Vam sortir de casa amb els meus pares i la meva germana sense una idea clara...El pare deia que volia centrar-se en el carrer Princesa i que després ja veuriem. Tot baixant a Jaume I, enfilàrem Princesa i de seguida alguns aparadors van fer les delicies dels pacients i la tortura dels impacients. He de reconèixer que amb el meu posat habitual jo era d'aquests darrers, però vaig aconseguir fer la transformació durant el trajecte fins a assolir un estat òptim.

L'itinerari pel barri de la Ribera de Barcelona va ser el següent:



Una de les primeres grans sorpreses va ser trobar-hi el museu del Mamut. Tal com ho sentiu. Situat al tram del carrer Montcada que va de Princesa a Carders, hi ha un espai dedicat a aquest avantpassat de l'elefant. A fora, un graciós Mamut de "peluix" ens rep, i si entrem dins el pati i mirem a l'interior del museu, podrem veure una reproducció a tamany real d'un d'aquests éssers gegantins. Potser algun dia hi entri...

Acte seguit, vam trobar la placeta d'en Marcús, que em va recordar un amic a qui anomenem Markus. Un espai sense dubte desconegut per a mi...


Imatge extreta de http://www.panoramio.com/photo/10801464


A la cruïlla justament superior hi trobàrem una divisió si més no curiosa. Cap a l'esquerra s'extén el carrer dels corders, i cap a la dreta, el dels carders. Sembla lògic, posats a pensar... És divertit mirar els noms dels carrers i veure que n'hi ha de ben tradicionals, com el del "Forn de la fonda".
Vam enfilar Carders i en una botigueta destinada als souvenirs però no de forma clàssica vam trobar-hi motius per a tafanejar. Finalment, jo m'hi vaig comprar un vinil de paret per al meu pis. Un de negre que representa l'skyline de Barcelona (el color de fons intenta imitar el groc de la meva paret, però no és exacte).


Després de fer les compres pertinents, vam seguir, entre carnisseries halals i establiments multiètnics, cap a la plaça de Sant Cugat. No sabia que aquesta bonica població que he conegut més a fons en els darrers anys tenia un espai dedicat a la meva ciutat... Vaig pensar en aquest espai de la quantitat de gent que hi ha...Allò que diuen que "hi ha gent per a tot" és ben bé cert. Me'n faig creus que hi hagi tantes possibilitats i que estiguem limitats a poder-ne només escollir unes poques. Però la concreció justament també té virtuts.

Seguint per Carders, i corroborant que molts immigrants i turistes es deuen conèixer la zona millor que jo, vaig arribar a la Plaça de St Agustí vell, un bell racó amb una font estil Canaletes i uns bars amb molt bona pinta, com Cal Joanet. Vaig pensar aquí amb un altre amic.



Imatge extreta de http://www.panoramio.com/photo/24496949


A través del carrer de la Sèquia, que va ser justament on va començar a ploure, i de Basses de St Pere, vam arribar a la plaça de St Pere, ja tocant a la sortida d'aquest petit entramat de carrers...



Imatge extreta de http://www.epdlp.com/edificio.php?id=1448

Arribats a aquest punt, la gana imperava. Vaig proposar anar al WOK que hi ha tocant a Arc de triomf per tal de completar aquest petit plaer de passejar per la meva ciutat, i conèixer-ne detalls amagats que la revaloritzen.
 
ir arriba