dissabte, 30 de gener de 2010

Educació artística


Digues-me com pintaries un divendres, o un dissabte, tant li fa...Aquella sensació d'arribar cansat a casa, de fer vespre, de conspirar subtilment, pautar respiracions involuntàries, federar esperits... Transformàvem dies mortals en escenes eternes, tancàvem la possibilitat al no-res.

Vaig despenjar-me'n per evolució sota investigació durant anys...

Ecos. Flaixos. Consciència; retorn.

Vull ser de nou escultor de vespres.

15 comentaris:

Mireia ha dit...

boniques paraules per expressar grans sensacions. Tant de bo les tornis a gaudir

XeXu ha dit...

Pregunta't per què vas deixar-ho de ser. Tot i que costi, els vespres es poden anar construint en qualsevol circumstància.

Xitus ha dit...

Merci per comentar tan depressa als dos! Després de tres setmanes d'exàmens ahir tenia ganes d'escriure-hi alguna coseta, al blog, tot arribant de Madrid.

Moltes gràcies Mireia :) Crec que aquestes habilitats no desapareixen, només s'eclipsen...Tu ja esculpeixes moments? :)

Uix XeXu, està preguntat i repreguntat, investigat, analitzat, descartat i tornat a tenir en compte, i la veritat, tens moltíssima raó en la teva segona frase. Això ens hauria de donar esperança jeje.

marta ha dit...

m'ha agradat això de construir vespres de cap de setmana. Però diumenge encara té més mèrit fer-ho, no?

Xitus ha dit...

Definitivament, Marta, el diumenge és el dia que més resistència oposa, i és tot un mèrit contrarrestar els efectes de l'anomenada "síndroma del diumenge a la tarda".

Luthien ha dit...

M'agrada molt el text, trobo que té molta força....

jo també miro de construir els moments de vespres...

un petó.

Joana ha dit...

No cal que t'ho diga ningú, ja ho has fet tu , saps el que vols: "Vull ser de nou escultor de vespres".
I si hodius amb aquestes paraules tan maques ho pots fer amb una bona sesió d'educació artística. jo t'aconsellaria la de tipus na_if i l'acompanyaria d'uns acords musicals.
Vinga, ânim!

maria ha dit...

Em sembla que estàs prou capacitat per tornar a tenir aquest títol.No et rendeixis ara. I encara que els records et tornin,sigues més fort tu que els records^^.

rits ha dit...

doncs ves-los construint poc a poc, amb les teves mans, amb el que tinguis, cada vespre tindràs més i més, i aniràs retrobant-te amb aquells vespres. Quan menys hi pensis.

aigua_clara_ ha dit...

El pitjor de tot és acabant en una perpètua rutina, de fer sempre les mateixes coses, de forma autòmata i sense ser capaç de gaudir del temps lliure.

moonlight ha dit...

la última frase és genial!!! m'encanta!

Xitus ha dit...

Luthien, no deixem de fer-ho mai...Sinó, passa el temps i tot sembla igual. Hi hem de posar de la nostra mà. Aplicar un filtre actiu.

La teva proposta és altament interessant :) Joana. Crear vida positiva és tot un art a vegades.

Maria, és cert, he mirat una mica cap enrere, però amb ganes d'inspirar-me per a un futur. :)

I m'ho creuré, quan tornin, rits...M'ho creuré.

Exacte aigua_clara, hem de vetllar per a que no passi...A vegades ni ens n'adonem i ja hi tornem a ser... No és fàcil.

Moonlight, per mi esculpir vespres equivalia a sentir-me ben lliure i amb bona companyia, amb la lleugeresa que provoca sentir-se en el lloc correcte.

Nits ha dit...

Els anys passen i ens preguntem on han quedat x moments? aquelles sensacions? per què ja no hi són?
Com ja t'han comentat el fet de preguntar-s'ho ja és un primer pas. El segon és començar la creació. No. Mai seran iguals de com van ser perquè ja no som els mateixos, però els pots crear al teu gust, tal i com ara els desitges.

M'ha agradat molt el paral.lelisme entre el voler canviar una forma de pensar, de sentir,...en fer-ho com un artista. No sols canviar, sinó fer-ho creant quelcom bonic.

El peletero ha dit...

Ben dit!, només cal anar a dormir tard i llevar-te a les tantes. La llum de la lluna, quan es plena, emblanquinar l’ànima i emboira els sentiments como t’haguessis begut tota una botella de vi, sol, a casa, envoltat de nit.

Per des dramatitzar una pintura de poeta pobre:

http://www.reproarte.com/cuadro/Carl_Spitzweg/El+Poeta+pobre+/10591.html

Una abraçada.

Xitus ha dit...

Correcte Nits, mai no seràn iguals, i això a vegades costa d'acceptar...Vull allò? nooo però ja no ens en queden? NO? No...

Oh peletero, la imatge podria reflexar perfectament el moment descrit :D

 
ir arriba