dijous, 11 de febrer de 2010

Invictus


El pla és perfecte. En J. surt de fer classe a les 19:00, tot i que avui plegarà cinc minuts abans per a poder arribar amb temps a la cita cinematogràfica. Mentre ell ajuda a organitzar-se i fer els deures a una noia amb una discapacitat auditiva, jo surto de casa en un altre punt de la ciutat i em dirigeixo a agafar el metro, línia groga per tres parades, fins baixar a Joanic i caminar fins els cinemes Verdi Park a comprar les entrades. M'agrada últimament caminar per la ciutat, veure rostres, clavar mirades, inspeccionar llocs i reconèixer-ne d'altres. M'estic activant i necessito del contacte amb la gent, cosa que considero molt sana. Dissabte passat vaig ser als Verdi de l'altra banda, els del carrer Verdi, a veure Precious. Ja en parlaré en una altra ocasió, potser. Ara, seguim amb la història d'avui. Jo sempre patint per si vaig bé de temps, i després resulta que arribo amb antel·lació. Compro dues entrades per la sala C dels Verdi Park i pujo cap al carrer Astúries (que fins fa poc no sabia com es deia, gràcies N.!). Creuo la Plaça del diamant i arribo a Fontana. El desig creix pel camí... Mentre espero en J. compro uns "palitos" de pa el gust pel qual em va encomanar algú en concret. Me'ls fumo a ritme alt i quan en queden tres apareix en J. poc abrigat pel meu gust (jo vaig amb buf, bufanda, caçadora i guants de cuir). Bufa un vent gèlid quan encarem Astúries cap dins i en J. em parla de les seves recents converses curiosament monotemàtiques. Crec que hi ha moltes ganes de veure aquesta pel·lícula. Abans d'entrar a la sala fem el beneit comprovant si són numerades o no. Sort que no ens veu ningú. Un cop dins, la sala no és plena però tampoc buida. Aquí? No no, allí. Val, allí. Última fila, com a la universitat jeje. S'ha acabat la pel·lícula! I és que, no fa ni un minut que hem entrat amb la sala tota fosca, i ara s'encenen els llums. La gent fa allò que es mira, sense saber què dir i compartint la responsabilitat de la incertesa. És el temps suficient per a que jo tregui de la bossa taronja que sempre duc un paper amb unes bromes recents que hem elaborat sobre allò dels Pronòstics Champions (ja en vaig fer un post). Llavors altre cop negre. Ens hem estalviat els tràilers.

Comentaris sobre la semblança entre Morgan Freeman i Nelson mandela són inevitables, ja ho eren abans d'entrar al cine, abans de sortir de casa, abans de conèixer-nos a la universitat fa uns 6 anys en J. i jo, de fet, des del moment en que Morgan Freeman va adquirir certa edat. I és que ho fa tan bé! I a més a més l'accent de Sud-Àfrica és ben curiós, amb aquesta R vibrant que ja he sentit en altres llocs del món sota domini lingüístic anglès. En Freeman (a més, amb aquest cognom, li va de collons fer el paper d'un home que és alliberat) s'ha preparat molt bé el personatge. Les primeres escenes de rugbi són espectaculars, sento que sóc ben bé dins de la melé, de les passades horitzontals, al costat dels placatges... En vull més, i n'hi ha. Matt Damon tampoc es queda curt i fa un paper excel·lent de François Pienaar, el capità dels Springboks, l'equip sudafricà de rugbi. Ambdós opten a l'Òscar a millor actor i millor actor secundari.

Els fets ja els coneixem tots...Nelson Mandela és alliberat després de prop de trenta anys de captiveri i té la voluntat d'unir les races del país, de superar el rencor, i troba en el rugbi, fins el moment element clarament identificador dels blancs, l' estri de cohesió. Aquell 1995, Sud-Àfrica acull el mundial de rugbi, una ocasió immillorable per a mostrar-se al món...

Diré poca cosa més. Tot el que hi passa és ben real, i em xoca pensar que això és als anys noranta, aquí al costat...

En acabar la pel·lícula, en J. em diu: tinc ganes de jugar a rugbi. Jo li dic, hem de comprar una pilota de rugbi. Diu que al Decathlon les venen molt barates. Recordo uns nois a Belfast en un parc fa 3 anys i mig passant-se una bola de rugbi com aquí fem tocs de futbol.

Marxem cap al metro i ens acomiadem, tot desitjant voluntats que fa temps que s'enquisten. Em quedo amb moltes frases de la pel·lícula al cap. Del mateix poema, però no només... Un motiu pel creixement, sens dubte.

A casa m'espera una truita de botifarra d'ou amb pa amb tomàquet i unes croquetes. És dijous gras i toca fer els honors!



PS- Aprofito per recordar que diumenge al matí, Catalunya-Suècia de rugbi!

10 comentaris:

Aida ha dit...

La vull veure jaaaaaaaaaa! Quin mono m'has fet agafar!

Segueix brillant!

kweilan ha dit...

Fas venir ganes de veure-la ja! Molt bon apunt, molt engrescador.

Xitus ha dit...

:D moltes gràcies per comentar, Aida! M'ha fet molta ilu. Vaig veure'l ahir abans d'anar a dormir :)Espero que si la vas a veure, t'agradi. Petonets!

Kweilan, el mateix et dic. M'agrada fer les coses vivencials :)

Sauze ha dit...

Precisamente hoy estuve interesada en conocer más a profundidad la biografía de Mandela ... por haber hecho aniversario de su liberación, asi lo escuché en las noticias... he escuchado muy buenas críticas de la película y lo fantásticamente bien que Morgan hace el papel. tengo ganas de verla...

*espero que estuviera buena la butifarra con tomate, que rico!!

maria ha dit...

Ostres i tan que fas venir ganes d'anar-la veure...A veure si ara els hi cau algun premi;però avui dia,els òscars ja no són reconeixemnt de que una pel·lícula sigui bona o dolenta.
Sí que se't nota diferent...^-^

rits ha dit...

dijous vaig provar la truita de botifarra d'ou, mai n'havia menjat, sempre ho feia per separat. curiós!

passejar per la ciutat és fantàstic! i per Gràcia encara més. tinc moltes ganes de fer-ho sense cansar-me tant ni carregar la cama. Gaudeix moltíssim d'aquests moments!!!!

I encara més dels moments compartits amb el teu amic. Aquests no tenen preu.

La peli, una altra pendent que no sé quan veuré. la teva crítica fa ganes de veure-la

Nits ha dit...

Genial que ho hagis fet com un relat, ho has fet quasi intrigant i em donaven ganes de llegir i llegir més a veure què passava.

I pel què fa a la peli, no l'he vist, però també en tinc ganes. Diuen que en Morgan sempre n'havia tingut ganes de fer aquest paper i també hi ha una curiosa història darrera de com van acceptar aquest guió a Hollywood. Ara no me'n rollaré explicant-ho, però si t'ha agradat la peli busca-ho Xitus, encara ho fa més especial perquè veus com el guió d'un simple escriptor pot arribar tant amunt per un cúmul de circunstàncies...et fa pensar que tot es pot aconsguir.

Petons amic!!!

moonlight ha dit...

1- jo adoro anar pel carrer imaginant-me la vida de la gent
2- quin fred que fa últimament!
3- a mi m'encanten els tràilers
4- mandela i freeman són la mateixa persona!
5- encara no he anat a veure la peli, em fa una mica de mandra...
6- menos mal que la peli anava de rugby i no de robatoris de bancs, jeje

Xitus ha dit...

Pues Sauze, no sabía que justo había coincidido con el aniversario de su liberación. Si has estado mirando cositas, te recomiendo completar la información con la película.
Ah, aclaración idiomática: era butifarra de huevo, típica del jueves antes de carnaval. Y mi madre hizo una tortilla rellena de butifarra de huevo. Impecable!;)

Maria, ja veig que el meu post ha tingut efectes i dels bons! :)

I et va agradar, rits?
La veritat és que és cert, passejar per la ciutat és un plaer, i ara porto una ratxa que m'agrada fer-ho per Gràcia. La cama com està, ja millor no?
A mi em passa que se'm queden pelis pendents i després les acumulo en els anys!

:) Vaig llegir en el típic full / fitxa de la pel·lícula, Nits, alguna cosa relacionada amb això que dius. Crec que ja feia temps que en Freeman volia fer el paper.
Anima't i ves-la a veure :)

Moonlight, crec que et respondré usant el teu propi esquema ;)
1- jo adoro anar pel carrer imaginant-me la vida de la gent / ja en som dos!
2- quin fred que fa últimament! /doncs sí, i mira que a mi el fred m'agrada, realment hem tingut un hivern hivern!
3- a mi m'encanten els tràilers / a mi, tant com encantar no...No em molesten pas.
4- mandela i freeman són la mateixa persona! / I tant!! I quan vegis la peli, ho corroboraràs jeje.
5- encara no he anat a veure la peli, em fa una mica de mandra... / Va dona, superant aquesta mandra inicial es poden fer grans coses, com veure invictus ;)
6- menos mal que la peli anava de rugby i no de robatoris de bancs, jeje / jajaja ja veig en J. dient: Aleix, tinc ganes d'atracar alguna sucursal. Sí sí, m'han dit que la d'aquí la cantonada és fàcil d'atracar i poc vigilada :p La veritat és que ja portàvem ganes de rugbi abans (ara que estan fent el sis nacions) i les escenes de la peli són força vivencials.
Si algun dia et trobes en Morgan Mandela o en Nelson Freeman (jeje) els diràs que la disfressa els ha quedat bé? ;p

moonlight ha dit...

si coincideix que és carnaval si, jeje

 
ir arriba