dissabte, 13 de febrer de 2010

Relats conjunts: la nit estrellada



En una nit estrellada com aquesta, treu el cap per la finestra, branda el seu esperit als quatre vents, esperançat de trobar-hi alguna cosa. Es pregunta per què, sense evitar-ho, per què una altra nit pensant en el mateix, perquè una altra nit recordant en el fons nits que sí que ho eren, d'estrellades, i no pures rutines nocturnes de tràmit com ja fa temps que dura. Sí, tu, per què...Però és massa tard, i ni tan sols el clima de conxorxa que proporciona la nit el salva. Ja fa temps que s'ha decidit a crear un nou camí, però no sap com afrontar-lo. De forma natural, clar...Incloc el passat o el deso? Gràcies. Estic ben perdut. Què en faig, de totes aquelles estrelles brillants? Oh, això és que només recordes les nits frondoses, però les àrides les descartes. Com és que no descartes l'aridesa actual amb la mateixa facilitat? Sincerament, no vol tenir més per quès. Per què? Perquè suposen massa pes. La traïció de començar de nou és una fal·làcia, s'ha dit mil cops. No és cap traïció, i mai no es comença de nou. La frase s'ha formulat en algun punt concret de la història, de la seva existència, i malgrat estar-hi d'acord, l'incomoda. Una altra fosca nit paradòxicament en blanc, paradís de constel·lacions en forma de cercle i peixos mossegant-se la cua i gossos autoensumant-se el cul.

En un brot, pren el pinzell, pren els colors, i decideix deixar testament del que presencien els seus ulls, el seu cap, el seu cor. És el darrer qui mana les mans.


Aquesta és la nova proposta de Relats conjunts.

12 comentaris:

caterina ha dit...

De segur que aquestes rutines noctures ens ajudaran a veure amb més claredat i intensitat aquell cel estrellat tan desitjat per a tots quan arribi. I de segur que arribarà, si no a tots a molts. La sort és que el cel sempre està ple d'estrelles (possibilitats), encara que no habitualment les sabem percebre. I això ja és un motiu com per estar esperançats i aparcar una mica la tristesa i la malenconia. Desfogar-se mitjançant l'art pot ajudar a entendre millor els nostres estats d'ànims i potse també els errors. (Tenc la sensació que m'ha quedat un comentari una mica cursi...)

kweilan ha dit...

És l'efecte que la natura ha produit dins del cor del geni. Molt bé!

fanal blau ha dit...

De vegades la nit empaita a crear!
Bon relat, Xitus!

Elvira FR ha dit...

Molt bon relat i molt ben escrit...del cor i el cap a les mans i a la tela...!

moonlight ha dit...

hauríem de tenir un botonet que ens fes deixar de pensar per una bona temporada!

Xitus ha dit...

El teu missatge, Caterina, més que cursi, em sembla prou optimista, i la veritat és que s'agraeix :) L'art sens dubte és un gran mitjà d'expressió emocional...

Gràcies kweilan! :)

Gràcies fanal blau, la nit és gran inspiradora de coses jeje...

Gràcies Elvira, tot i que jo em vaig quedar amb ganes, amb aquest relat, de dir alguna cosa més...

Qui et diu que no existeixi, llumetadelluna? Qui sap, qui sap...

Nets de Junh ha dit...

Angoixant i paranoic, ben escrit per transmetre aquests sentiments.

Grocdefoc ha dit...

Hola, de nou, Xitus,
Després de llegir el teu relat, he pensat: Ves a saber si tot el que expressa en Xitus, o pensaments semblants, no foren els que li passaren pel cap al nostre artista Vincent Van Gogh, allà a la Provença, des d'una finestra del sanatori... mirant els estels i sentint els remolins dins la seva ment... M'ha agradat.
Fins a la propera, M. Pilar Martínez

Ainhoa ha dit...

Si ens falten les paraules i la rutina ens apreta i ens enfonsa, cal que surti tot el que duem dins d'alguna altra manera. Amb unes pinzellades de segur que buidem el que tenim dins i tanta nosa ens fa.
Un petó

Pd40 ha dit...

Què hi passa pel cap d'un artista quan visualitza la seva obra? I si a sobre és un geni? Potser el teu relat és una aproximació, bona història.

barbollaire ha dit...

quan la bellesa, el que ens envolta, es torna sentiments, ens colpeja els dins... com explicar-ho? com transmetre-ho?

Un relat genial!

La Meva Perdició ha dit...

Totes aquestes preguntes i aquests perquès, sense resposta i que hens turmenten, acaben per encaixar i provocar noves sonoritats i fantasies. Felicitats pel teu relat!

 
ir arriba