dissabte, 13 de març de 2010

The Cranberries - Prèvia


Hi ha èpoques de la nostra vida que recordem amb més afecte que d'altres. Èpoques en que, com un hovercraft, llisquem sobre la superfície de la vida d'una forma lleugera i plaent. Sovint la música hi té un paper fonamental, marcant la BSO d'aquells dies particulars. Si escolto The Cranberries, puc anar a moltes èpoques de la meva vida, però sobretot em trasllado a la fase inicial, quan els vaig conèixer. Va ser quan tenia 14 anys, i un company d'EGB va dur un casette amb el No need to argue, i va punxar Zombie. Aquella melodia es va endinsar dins dels nostres cervells com alguna cosa trencadora...Era realment un himne. Llavors tothom cantava "In your heaaaaad" o millor dit "in-io-hééé" perquè no acabàvem de destriar gaire bé el que hi deia.

Durant el meu primer any a l'institut, tothom escoltava el No need to argue. Jo feia els deures escoltant el disc, anava a l'institut amb Walkman escoltant el disc, l'escoltava a casa del meu tiet...Que me'l va deixar per a que me'l gravés, i encara el tinc jo, 15 anys després...!

Més endavant vaig saber que aquest no era el seu primer disc, sinó que ho era el "Everbody else is doing it, so why can't we?". Un anunci que incloïa "Dreams" em va fer entendre per deducció que hi havia vida "Cranberry" abans del "No need to argue". Després va arribar el "To the faithfull departed" amb el single "Salvation" i altres èxits com "Free to decide" o "When you're gone". En arribar el "Bury the hatchet" va ser llavors la persona amb qui compartia emocionalment els meus dies qui va prendre-hi més interès; jo els seguia de reüll.

La cantant, Dolores O'Riordan, va tenir alguns problemes de salut en vàries ocasions, fet que va dificultar el desenvolupament normal de la banda, pel que fa a concerts i discos. Va venir un recopilatori (Stars) i després el Wake up and smell the Coffee, que completarien la seva discografia.

El 15 de març de 2002, amb els meus 21 anys recent fets, vaig assistir a un concert espectacular. Unes dues hores i mitja tocant i fent gaudir a tothom qui era al Palau St Jordi. D'allò qu eno t'ho esperes, i frueixes "a tope". Aquest vespre, a Badalona, quasi exactament 8 anys després, amb els meus 29 anys recent fets del dijous, i amb companyia dels dos "titis" (cosí i amic), em prepararé per l'inici d' una nova època d' hovercraft.







Aquesta no crec que la toquin. És una de les meves preferides.

6 comentaris:

marta ha dit...

ostres, quants records! jo sóc més gran que tu (i per aquells anys m'agradaven coses suposadament més radicals) però també els recordo i és cert que van marcar una època. Espero que el concert sigui genial

El peletero ha dit...

Els he sentit poques vegades, però sempre m'agraden.

Una abraçada.

XeXu ha dit...

Són una gran banda. Me'ls he anat trobant al llarg de la vida en diferents moments, i per mi el Bury the Hatchet és el millor que tenen, tot i que Zombie va ser i és un himne per tota la nostra generació. Jo la tenia a una llista de quan era jovenet, amb les cançons més importants per mi (en quant a qualitat). Però el BtH és la bomba. Amb Promises, Animal Instinct, Just my imagination, You&Me... és increïble.

Espero que en gaudeixis aquesta nit, "hit the town on friday night, stay in bed untill sunday".

Sauze ha dit...

sabes? siempre me gustaron.. aun suenan en mi cabeza todas sus canciones, y me traen muy buenos recuerdos.. me gustaba cantarlas..actualmente la "Dreams" la ponen mucho en la radio y los cambios de melodía me fascinan hasta que entra la maravillosa voz de Dolores o´riordan.

bexitus!!

moonlight ha dit...

vaya remember!

Xitus ha dit...

Ara faré un post explicant el concert, Marta. És completament cert que van marcar una època :) Dissabte vam tornar als anys 90, però també a principis de la dècada dels 10.

N'hauràs de sentir més, jeje!! :)

Doncs ves per on el Bury the Hatchet és un dels que tinc poc escoltats...Per mi el millor és el no need to argue. Ara faré crònica, van tocar-ho quasi tot...Però no tot.

Finalizaron con Dreams :)

Oi que sí? Tu també ets del 81, així que potser també els escoltaves amb freqüència...

 
ir arriba