dilluns, 21 de juny de 2010

La joia d'ensenyar

Vull trencar el meu silenci de les darreres setmanes per parlar de la que sembla ser serà la meva professió definitiva. És cert que, de fet, ha estat la meva única professió, ja que mai he treballat als estius d'altra cosa que no sigui la docència. Quan tenia 22 anys vaig fer la primera incursió en aquest món, i des de llavors tot ha crescut en responsabilitat i grau (i sou, és clar).

Abans d'ahir vaig anar a fer unes cerveses amb un amic pel barri de Gràcia, i parlàvem del tema. Ell, com jo, ha seguit el camí llicenciat-->Curs d'aptitud pedagògica--> mesclat amb alguna suplència --> borsa d'interins i es plantejava fer el pas que jo vaig iniciar fa dos anys, i que si tot va bé, acabo ara mateix quan sàpiga totes les notes que em falten per saber: fer magisteri (en el meu cas de llengua extrangera, anglès). Si tot va sota el previst, aviat seré mestre d'anglès, i aquest estiu vull immisqüir-me ben a fons en el tema en qüestió...Llegir molt en anglès, si puc fer una visita al meu amic del sud d'England, parlar-lo tant com pugui... Ara l'únic dubte és si em llenço a completar en un any un camp que també m'atrau: l'educació especial.

No obstant, i més enllà de distincions entre primària i secundària, en aquest post volia parlar del plaer que suposa ensenyar, transmetre uns coneixements, desenvolupar un estil d'expressió, (com si fos una "personalitat docent") copsar les realitats dels alumnes i adaptar-hi la nostra actuació, mediar entre ells per a assolir una convivència sana a classe...És a dir, molts aspectes que d'algun mode es poden intentar ensenyar a la carrera però que sovint requereixen el que es coneix com a "mà esquerra". És en aquest sentit que sí que podria creure en la vocació de professor, tot i que jo no m'hi considero. De fet, la meva vocació era periodisme, que mai va consumar-se oficialment, i vaig escollir psicologia, uns estudis que amb el temps he valorat moltíssim, i que m'han servit de complement perfecte per al magisteri. És a dir, mai m'havia plantejat d'una forma conscient que acabaria dedicant-me a l'art de la docència. Dic art perquè crec que realment ho és, més que no pas una ciència. Quan tractem amb persones, les respostes poden ser imprevisibles (no m'atreviria a dir si amb nens més que amb adults, en fi). És per aquest motiu que la feina de "profe" és potencialment estressant, a més a més del factor de control del grup fora dels aspectes de continguts. Però alhora és una de les feines més gratificants que crec que existeixen, per les complicitats que es poden establir amb els alumnes, pel feedback que t'aporten amb les seves reaccions, per l'amor que et demostren, per el plaer i la joia que és treballar amb projectes de persones adultes, per la permeabilitat que mostren...

És innegable que hi ha grups que disten d'aquesta descripció. Jo també els he viscut, iiconec vivències d'altra gent. Tot i que són casos extrems, quan ens en toca un i ens sentim poc recolzats l'estrés creix exponencialment, i ens plantegem no dedicar-nos més a això, ja que no hi ha cap tipus de plaer, només lluita. Potser per això secundària té fama de ser més complicada, almenys en certes edats, i primària no tant, tot i que de grups dolents pot haver-hi a tot arreu. I d'ajudes i reforços i companys amb mala baba i organitzacions dolentes també, però això és un altre tema.

Més enllà de les classes en grup, el món de les classes particulars és un altre espai on fer arribar els coneixements i entendre la funció de "reforç" o "suport" d'una manera determinada. Avui he fet la darrera classe particular a un noi de 1r d'ESO del meu ex institut, que està de recuperacions. La cosa pinta a bé, les vibracions són bones, el clima se'n ressenteix, i esperem els resultats també. Quan he sortit al carrer, m'envaïa la joia, em sentia tant recomfortat, i he pensat que treballar amb i per la gent és meravellós, i que sóc afortunat en aquest sentit. Ha estat llavors quan m'he dit: "Aleix, quan arribis a casa en faràs un post". I crec que he complert.



12 comentaris:

XeXu ha dit...

Diuen que pot ser dur i complicat, que requereix un gran esforç constant i que això crema. Jo penso que ha de ser força vocacional, encara que, com a totes les feines, hi deu haver gent que només és allà per tenir un sou i fer més vacances. Tot i així, estic segur que té moltes coses gratificants, però a la llarga te'n pots ressentir, com molta altra gent. Fàcil no és.

maria ha dit...

Me'n alegro molt que hagis sabut trobar el teu cami.Amb això sol,ja és un premi^-^.

myself ha dit...

De moment m'ho miro des de la distància d'aquell que és a punt de llençar-s'hi però no s'hi acaba d'atrevir...
Jo crec que la feina de professor té un valor de tracte amb persones en procés de formació molt important perquè pots modificar, sense adonar-te molts comportaments d'aquell infant temporalment sota el teu càrrec.

Anònim ha dit...

"És innegable que hi ha grups que disten d'aquesta descripció. Jo també els he viscut,
iiconec vivències d'altra gent. Tot i que són casos extrems, quan ens en toca un i ens sentim poc recolzats l'estrés creix exponencialment, i ens plantegem no dedicar-nos més a això, ja que no hi ha cap tipus de plaer, només lluita."
(Xitus)

Si necessites calcular el bé o el profit que en pots treure d'una certa lluita, sempre t'ho pots prendre com un creixement.

Ara bé, jo sóc del parer que el fet de fer aprendre (més que no pas el d'ensenyar) a uns nois i noies, res no té a veure amb la vanitat,
ni tampoc amb el desig de figurar. Un educador ha d'anar més lluny d'un aprofitar-se de res ni de ningú... Entenc
que ha d'anar més lluny i més enllà d'estimar-se i de complir per quedar tranquil. Un educador, encara que no trobi cap
resposta gratificant, és aquell que no pot viure tranquil si el grup difícil resta igual o pitjor.


I si vols canviar el tarannà d'un grup que és o que dius que et sembla difícil, no esperis que els que formen aquest grup,
siguin uns bons pagadors. Abans intenta mirar-los de manera diferent, perquè de ben segur que són quelcom més que el què a
tu et sembla que dius que són.

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!

instints ha dit...

Estic totalment d'acord amb tot el què dius sobre l'ensenyament. Ensenyar no és fàcil i requereix trobar les estratègies per arribar el màxim de bé a aquells que volen i els que no volen aprendre. I la satisfacció de veure com aprenen els alumnes, com gaudeixen i com se'ls obre la ment descobrint coses noves, és el millor sou que pot tenir un mestre (o professor).
SEgueix fent camí que ho estàs fent molt bé, la meva enhorabona i a seguir mirant endavant! Petonets

El peletero ha dit...

Tens tota la raó, és un art la docència, per això mateix no oblidis la tècnica necessària que a tot art li cal.

L’altre dia, parlant amb una coneguda dels seus fills, em deia que mai s’és prou dur. Sigues honest, fidel i lleial amb els teus alumnes, però no sigues mai tou ni et facis amic d’ells.

Una abraçada.

Xitus ha dit...

Exacte, fàcil no és...I és cert, s'ha d'anar en compte perquè hi ha molta gent cremada a la feina en particular i a l'ensenyament ne particular, potser més a secundària que a primaria però...

Ho és, Maria, ho és...Arriba certa edat en que et planteges estabilitat econòmica i un futur sense complicacions i en alguna cosa que t'agrada, si pot ser.

Atreveix-t'hi, myself...És cert, però el que dius també és una gran responsabilitat.

1) Sens dubte és un creixement constant. 2) Quan he parlat de vanitat, jo?

Gràcies instints, tot i que tu vas unes passes per davant, eh... ;)

Bon apunt, el de la tècnica. Sempre procuro trobar el punt just a l'hora d'ensenyar, ser amistós i fer la classe planera però deixant els límits clars. Mai dono email o facebook a alumnes.

rits ha dit...

enhorabona!
per trobar el teu camí professional, per viure'l i gaudir-ne.
personalment, crec que és tota una responsabilitat això d'ensenyar. jo no m'hi sento capaç. Al estar molt amb nanos molta gent m'ha dit més d'una vegada que podria haver estat mestra. Jo no me'n sento gens capaç. tot el que tú planteges com a reptes positius a mi se'm farien pesos impossibles de portar.

Però aquí està la gràcia, cadascú té unes aptituds que ha de trobar i explotar.

per això, novament, enhorabona i a seguir aquesta formació i professió (que trobo que és ben bonica, eh!)

moonlight ha dit...

saber què vols és important per aconseguir-ho...

Núr ha dit...

M'ha agradat moltíssim llegir aquest article! :D En parles d'una manera preciosa. Jo no sé si la docència és una feina vocacional, perquè crec que aleshores hi hauria molt pocs professors. De totes maneres, el que sí que crec és que convindria una formació més llarga amb continguts més extensos: com tu dius, la psicologia t'hi ha ajudat; jo conec una psicopedagoga que s'havia ficat a professora. Crec que calen molts coneixements per a una feina tan important com és l'ensenyament dels nostres fills, i que no qualsevol ho hauria de poder fer. Les opos fan de filtre, sí, però tenint en compte el meu passat com a alumna, encara em pregunto com pot ser que alguns professors arribessin a ser-ho quan eren totalment inútils com a mestres.

Sigui com vulgui, és evident que hi ha mestres que s'entenen millor amb uns grups i mestres que no. Al cap i a la fi, parlem sempre de persones i ja sabem quanta varietat hi ha, oi?

ains... quin embolic més gran! Res, Xitus, que et felicito!

Manescal ha dit...

Viure per treballar o treballar per viure? En el teu cas, treballar per viure, però també vius en el treball... Omple de satisfacció quan unes ments innocents queden atrapades per les teves paraules i les retenen com esponges.
Segueix endavantamb allò que t'agrada!
Una abraçada!

Xitus ha dit...

Disculpeu el retràs en la resposta als que us contestaré ara, i merci per els vostres comentaris.

Estic d'acord, rits, cadascú ha de mirar de trobar el seu camí, veure per al que més pot servir i que alhora li agradi...

I tant que sí, Moonlight. Crec que això és de les poques coses que sé que vull, darrerament.

Núr, moltes gràcies pel teu comment, sempre positiu :) Doncs sí, jo també penso que una mica més de formació psicològica hi hauria d'haver en la docència. Només pel sol fet de la responsabilitat que comporta.

Titi, viure i treballar de forma agradable, conceptes importants, fruir de la feina que es fa é sun privilegi avui en dia. Ho tindré en compte. Abraçades i aferrades!

 
ir arriba