diumenge, 27 de juny de 2010

Qui mai té dret

Reflexionant a altes hores m'ha vingut un post al cap i abans que marxés he volgut deixar-ne constància. M'ha vingut al cap una sensació que em vé al cor algunes vegades. Creieu que hi ha persones que tendeixen a absorbir i d'altres que tendeixen a expandir-se? L'existència d'un subtipus facilita l'altre? Són vasos comunicants?

Conec algunes persones que escolten i escolten, la seva capacitat per escoltar sembla infinita, però sé que en el fons també desitgen ser escoltades. Un equilibri, d'acord. Però a la pràctica aquest equilibri existeix o es produeix un abús de tot plegat? M'explicaré. Conec persones que xerren i xerren, i la seva capacitat de xerrar i explicar les seves penes i maldecaps és infinita, i que en el fons, no desitgen ser oients quan els toqui el torn. De fet, tampoc otorguen un paper actiu al seu psicòleg ocasional...Més aviat el volen com a paret de frontó.

És curiós veure de prop alguns d'aquests intercanvis. L'expansiu/va vomita i l'oient gentilment acull. Quan l'oient realitza una verbalització massa elaborada, és censurada i rebatuda per l'expansiu, que en el fons només espera balbotejos ratificants.

L'expansiu sembla que mai en té prou, d'explicar, però què passa amb l'oient? Busca d'amagat un altre oient? No, no ho crec... Penso que més aviat tendeix a empassar-s'ho tot, a reforçar el seu rol. Ara bé, això és perillós. Arriba un dia en que les paraules i els pensaments acumulats surten a la superfície i llavors l'expansiu resa per a que el mal moment del seu recipient humà per excel·lència duri el menor temps possible, per així poder-hi abocar de nou.

Vosaltres què sou?

(Amb aquest post no vull dir que tota la comunicació humana funcioni així...Només determinat tipus. Jo a la vida m'he trobat als dos cantons del joc; si bé darrerament crec que sóc més receptor -i dels que peten. Hauré de començar a callar-me que sóc llicenciat en psicologia).

13 comentaris:

XeXu ha dit...

Tu ho has dit, xaval. Moltes relacions funcionen així, i només així. Si hi ha reciprocitat no hi ha problema, però si és com expliques, de problemes n'hi ha i molts. Primer per l'oient, que s'anirà sentint pitjor cada cop, per anar absorbint massa merda. I després per l'altre, perquè l'oient petarà tard o d'hora i és possible que l'engegui. JO sóc oient, i he engegat a algun expansiu, amb la meva finesa característica, és a dir, passant una piconadora per sobre seu. És frustrant ser l'ase dels cops, i saber que no tindràs res a canvi quan et calgui, que l'altre t'escoltarà uns segons abans de fer algun comentari que tornarà a portar la conversa al seu cantó i a les seves cabòries.

Núr ha dit...

Sabia que en XeXu comentaria, perquè n'havia parlat no fa gaire al seu bloc, d'aquest tema, tot i que amb altres paraules.

Crec que sí, que hi ha persones expansives i persones recipidents. Així i tot, també crec que no sempre la mateixa persona és expansiva o és sempre recipient. Per exemple, jo era recipient de dues persones (en un dels casos, de fet, ho vaig ser durant força anys), però això no volia dir que amb altres persones fos recipient, sinó que senzillament va coincidir així. No sé si va ser que elles eren expansives des del principi i jo em vaig convertir a poc a poc en recipient, o bé si es tractava de tendències innerents en nosaltres que es van desenvolupar així.

Hauríem d'estudiar fins a quin punt som una cosa o l'altra, o bé si som totes dues coses i variem en funció del nostre interlocutor.

myself ha dit...

Jo crec que sóc bàsicament recipient però també tinc moments expansius amb persones en concret. Jo crec que hi ha una tendència que es manifesta més vegades en nosaltres però això no vol dir que no puguem participar de l'altra tendència i, com diu la Nur, crec que a vegades depèn de la persona que tinguem davant, de la tendència que tingui ella. També penso que aquests dos rols es poden arribar a aprendre. Quan et canses de ser sempre recipient potser comences a cercar la manera, o les persones, que et permetin començar a expandir-te una mica per treure una mica d'aire.
Interessant reflexió

moonlight ha dit...

jo soc molt més d'escoltar i escoltar i escoltar... però no pq els altres no em vulguin escoltar a mi, sino pq moltes vegades prefereixo menjar-me el coco jo soleta... per sort, la gent que em coneix molt, sap com fer-s'ho per fer-me parlar :D

El peletero ha dit...

Doncs no sé, jo sóc un aiguader?

Manescal ha dit...

La mare natura ens va donar dues orelles i una boca per escoltar el doble del que parlem. Però de què ens serveix parlar si no som escoltats?
M'agrada escoltar a la gent, però a vegades necessito ser escoltat.
Hi ha gent a qui li costa més explicar-se i després s'ho guarda tot a dintre per ell. Després hi ha gent a qui li agrada explicar-ho tot, deixant un buit d'intimitat dins ell.
No crec que cap dels dos casos sigui el millor. No podem dependre 100% d'un altre, però no podem fer la nostra vida sols.

kweilan ha dit...

A mi m'agrada escoltar però també parlar. Segons la situació i segons amb qui estic.

rits ha dit...

uix, quantes coses! a mi tb em recorda un post del XeXu.

Crec que els expansius el que els passa és que només es saben escoltar a ells mateixos, i llavors, per això no tenen capacitat per escoltar als altres. I de vegades, ni a ells mateixos.

Els que som més aviat oients tb estic d'acord que ens costa explicar-nos i ens ho empassem tot fins que ho vomitem, i de vegades no és de la millor manera.

Tot i així crec que amb els anys més que aprendre que tb cal explicar les coses i no callar-se, la gràcia està en trobar les persones a qui parlar. Buscar aquests altres oients que dius. Perquè explicar-li què sents o com et sents a algú que saps que no t'escoltarà? millor dedicar-lo a algú que si ho farà. I n'hi ha, eh!

instints ha dit...

Sí que és cert, però no sempre s'ajunten un expansiu i un oient, cosa que encara complica més la comunicació.
Però és cert, tinc amistats que no escolten, senten, però no escolten. He conegut gent que xerra pels descosits sense dir re i quan fas d'oient costa molt tenir tota l'atenció amb algú que bla, bla bla.
Penso que sóc prou oient, però també és cert que a vegades no escolto i responc el què no toca i el què toca al cap de 2 minuts (és una cosa que hi estic treballant). Però també a vegades et trobes amb persones no gens xerraires, que no us coneixeu gaire o us acabeu de conèixer, i bé dic algunes coses per trencar el gel i donar conversa, i potser (segurament) no són gens interessants. Així que no sé què sóc!!jeje. Muack!!

annna ha dit...

Hola, he arrivat nova al teu blog xo el trobo molt i molt interessant!
He llegit el post i estic d'acord amb en Xexu, soc oient.
Vaig acumulant, fins que n'estic fins dalt, jo no buido i peto!
I tampoc espero que l'expansiu arribi a escoltar-me a mi xq no ho fan mai, necessiten atenció exclusiva pels seus interessos.

LLuNa ha dit...

Suposo que hi ha moments de tot. Hi ha moments que necessites expressar, i hi ha moments en que estàs bé i llavors pots escoltar. Però no tothom serveix per aquesta última opció.

Xitus ha dit...

Bé, abans de res, és cert que en XeXu va fer relativament poc un post més o menys semblant, però no hi he pensat ni moltmenys a l'hora d'escriure aquest. Potser son coses de l'incosncient, qui sap...

XeXu, és ben trist quan tenim aquesta sensació quan ens diuen "val, val, però és que JO".

POtser sí que tens raó, Núr, que amb unes persones hi ha certes interaccions i amb d'altres de diferents...És com si se suméssin els caràcters i en resultés un resultat interactiu eterminat...Com una reacció química. Interessant...

El que és important, myself, és que tinguem cura a l'hora de ser expansius i no ho fem de forma compulsiva, perquè llavors mai en tindrem prou. Les coses, com tot, tenen un límit...

Menjar-te el coco soleta moonlight està bé fins a cert punt, però també va bé treure-ho i contrastar amb l'exterior de tant en quant. Amb aquest persones que tu dius, segur que tot és més fàcil :)

Peletero:
(extret de viquipèdia)
Un aiguader era una persona que tenia com a ofici tindre cura de l'aigua de les sèquies.

També rebia aquest nom aquell que es dedicava a traginar i vendre aigua a les ciutats.

Trobem, per exemple, documentat aquest ofici a Lleida, al segle XV. [1]

Vivies al segle XV? ;)
Si et refereixes a que no pares de xerrar, és veritat!!! Però normalment és interessant el que dius, collons ;)

Molt bona apreciació, Manescal, hem de tendir a l'equilibri, com en tot. Escoltar bé és una forma de tenir cura d'algú, per tant també ens hem d'escoltar bé a nosaltres.

kweilan, reafirmes el que deia la Núr :)

Exacte, rits, es tracta de fer una bona selecció, suposo. M'ha agradat molt el que dius en el primer paràgraf, crec que és ben cert...Hi ha qui només s'escolta a ell i els seus problemes són moltmés importants que els dels demés.

No seràs aquari, instints? Això de la demora en les respostes li passa a mon pare i és frustrant...! jeje

Xitus ha dit...

annna, benvinguda al blog!! Veig que som uns quants oients...Ens animo a tots a compartir un poc més també el que sentim. Jo també exploto i no és gens bo...


És una qüestió d'energies disponibles, Lluna. Si en tenem de sobres, les podem dedicar als demés. Si no, es fa difícil. Un petó!

 
ir arriba