dijous, 29 de juliol de 2010

Les trobades secretes dels dijous...


Ens remontem a principis dels anys 90. Jo deuria tenir uns 10 ó 11 anys. Amb alguns amics de l'escola, un grup reduït de 4 ó 5 nois, vam organitzar el que serien les nostres primeres "festes nocturnes". Evidentment, aquestes reunions secretes, aquestes "festes", es reduïen a fets més que normals, però que per nosaltres prenien grans dosis de confidencialitat i clandestinitat. Només els escollits, que érem nosaltres, podiem assistir a aquestes trobades, que es van fer en dijous. Si jo m'havia de saltar natació, ho feia. Si l'A. s'havia de saltar bàsquet, ho feia.


En què consistien aquests rituals? En sortir de l'escola, fèiem un escàner de les botigues de xuxes habituals dels "surroundings" de l'escola. Fèiem compra (ja haviem estalviat prèviament) i després anàvem a un supermercat proper a comprar llaunes de cocacola. En passar per caixa, ja dúiem unes quantes anècdotes a la bossa. Coses que a vista d'un adult eren inignificants, però que per nosaltres eren tot un món, amb múltiples històries derivades. Sentiem per primer cop la llibertat. Un cop adquirida la matèria primera, venia l'ascensió a casa d'en F., a la carretera del Carmel. El trajecte no era gran cosa, però quan ets tan petit, tot és gran, immens, llarg, misteriós, mític...Cada racó se't queda gravat a la memòria i el sentiment d'amenaça sobre la teva integritat física espanta de valent. Això passava especialment quan ens colàvem per la "drecera", que tallava dos o tres carrers i que era "perillosa". "Allí em van atracar un cop", deia algú. I el mite creixia.


Però sempre arribàvem sans i estalvis a sota els jardinets de casa en F. Un cop allí, buscàvem el nostre racó, ens dividiem les xuxes i la beguda com a bons germans, i parlàvem de coses de l'escola (bàsicament de companys que no ens quèien bé i de nenes que ens molestaven). Evidentment, cap a les 20:30 màxim, la trobada estava més que dissolta.


Eren les nostres primeres reunions socials, i creieu-me que les esperàvem amb ànsia, que el dilluns ja dèiem: "aquest dijous farem sortida, eh?". Juraria que al final només em vam fer 3, a tot estirar, però van ser ben intenses.


--------------


Des del curs escolar 2008/2009 que de tant en quant ens trobem amb dos amics els dijous per anar a sopar i prendre una cervesa després per Sant Cugat. Són trobades "de nois" jeje i que tenen el seu encant, i la seva tradició: sempre als mateixos llocs, seient al mateix lloc, demanant el mateix (pels qui no em conegueu, sóc un home de tradicions en aquest sentit!). Quan es van començar a fer aquestes trobades, jo treballava en una escola de Sant Cugat, i estic convençut que els meus alumnes de quart també en deurien planejar, de sortides d'aquest estil... Se'ls veu l'entusiasme davant l'incert, seguint pistes que els poden dur a grans descobriments, il·lusionant-se amb el mínim indici...


I jo agafo la il·lusió que tenia quan feia 4t o 5è, i agafo la que tinc de cara a aquest vespre (avui és dijous ;)), les comparo, i hi veig coses en comú, i coses diferents. Ni millor ni pitjor. Diferent. Tinc moltes ganes d'avui vespre, i de fet, és quan el nen que vaig ser, ara en la versió 29.0, torna al seu disc dur més original.


PS-Avui us volia parlar de la il·lusió, i com el pas del temps l'afecta, i he cregut fer-ho a través d'aquests dos exemples personals.

PSII-Avui em demanaré el de sempre, of course!!


12 comentaris:

Markys Flanagan ha dit...

Home Aleix, avui saps perfectament que també parlarem de companys que no ens cauen bé i de noies que ens molesten jejeje :P

Per cert, jo afegiria un tercer període de trobades de dijous. Les vam començar a comartir quan encara erem uns desconeguts i les nostres vides anaven per camins molt diferents dels que duem en l'actualitat. Un quintet (sovint més aviat quartet) que setmana rere setmana es reunia envoltat d'altres rostres dels qui varem recollir tot un anecdotari segurament prou digne al costat de les anecdotes que recollies de petit. Quatre personetes que segueixen més o menys en contacte i que parlaven de companys que els queien malament i de noies i nois que els molestaven.

Aquesta sembla ser la constant durant tota la vida, colla de criticons inconformistes :P

Una abraçada i fins després!

Xitus ha dit...

Tens tota la raó del món! Tot i que aquelles trobades no eren tan íntimes, almenys per mi, ja que eren obertes a tothom, era especial el fet de saber que els dijous tu podies anar a la Table i sempre hi hauria algú. Un bon bestiari d'éssers va passar per allà, i tant...! I un munt d'anècdotes. Jaja la meva àvia materna deia que mig món se n'enfot de l'altre mig, i potser és una constant que no es pot aturar. Però parlar sempre és terapèutic, hm? ;)

rits ha dit...

no perdre mai la il·lusió! esclar que sí!

m'has recordat "El club de los poetas muertos".

que vagi molt bé aquest vespre.

XeXu ha dit...

M'has fet pensar en una anècdota de les èpoques en que tenia aquesta mateixa edat que tu, on també vam fer una mena de grup amb alguns companys de classe, potser en faci un post i tot. Alguns records resten ben amagadets fins que alguna cosa ens els fa saltar. Però és que fa tant temps...

maria ha dit...

A mi també m'has fet pensar amb la pel·lícula de"El club de los poetas muertos".
Intenteu no perdre-les aquestes trobades perquè com més anys passen,més valor tenen.

instints ha dit...

la veritat és que aquesta il·lusió-emoció de les trobades secretes amb "colegues" en aquestes edats, són de les coses que recordes quan t'has fet gran, eren quelcom especial.
Nosaltres ens reuníem al bosc, amb una cabanya que només sabíem nosaltres (dèiem, pots comptar que qualsevol que passegés per allà la debia veure jaja) i eren realment màgiques, també amb xuxes jaja.
Jo també sóc molt tradicional amb l'assistència de bars i de demanar el beure: cervesa-cafè-vichy (dia de ressaca). Un petonàs!!

instints ha dit...

he canviat el color de la lletra, si veus que et torna a costar, plis diga-m'ho que així treuré el fons transparent. Gràcies per la teva visita!!

moonlight ha dit...

jeje, m'ha encantat!!! ereu rollo el club de los poetas muertos però versió xuxes ;D

moonlight ha dit...

ups! acabo de veure que la majoria de gent ha comentat el mateix, jeje

Xitus ha dit...

D'aìxò es tracta, rits :) S'ha d'intentar oi?
Ahir vam riure molt, que ja va bé!

Vinga XeXu, farà temps però segur que te'n recordes bé i en podràs fer un post :)

Intentarem que no es perdin, de fet no ho crec, són una necessitat...

Oh, les cabanes és un altre clàssic de quan érem nens!! :D
Ara aniré a mirar si vec bé el teu blog :)

Doncs sí, Moonlight (i tots els que heu posat això del club dels poetes morts). M'heu fet pensar, la peli em va marcar molt de petit, i la deuria veure cap aquesta edat...No sé si va influenciar de forma directa i conscient, però. Gran pel·li eh!!Encara en recordo un treball que vaig haver de fer a 2n de BUP...

El peletero ha dit...

Nosaltres anàvem al carrer de les Tàpies o Robadors a veure putes.

El cap bullia.

marta (volar de nit) ha dit...

Parlar de la il·lusió, un bon regal per fer passar un vespre d'estiu amb un somriure recordant anècdotes llunyanes o no tan llunyanes. Està molt bé :) Nosaltres compràvem peta-zetas perquè ens semblaven una cosa molt salvatge jeje

 
ir arriba