dissabte, 31 de juliol de 2010

Zones


L'any 2006 vaig ser a Belfast. Encara recordo l'impacte que em va causar passejar per Shankill Road (protestant) i Fall's Road (catòlic). Encara recordo el contrast entre l'austeritat i solitud del cantó protestant i el color i la vida al sector catòlic. Passejar entre els murals i un mur amb filferros al damunt no era fer-ho per qualsevol lloc, sinó fer-ho per una zona plena de significat, on a cada cantonada hi havia un símbol recordatori (fos en la forma que fos) d'allò viscut, de la identitat, de les ferides encara obertes... Era com si una aura envoltés la zona. No he visitat mai cap camp de concentració nazi, però em sembla que la sensació descrita pels qui ho han fet no està exempta d'un sentiment si més no semblant: una zona, un espai delimitat, carregat de significat (en aquest cas dolent), d'un espectre determinat.


---------------


Ahir dos amics em van proposar d'anar a sopar per aquí el districte i barri veí. Ells són d'aquí, així que és normal que ho féssin. No obstant, la meva reacció inicial va ser de cautela. Hi ha una zona de Barcelona que procuro no trepitjar en els últims anys, i simplement és perquè conté massa càrrega emocional per a mi, per diversos esdeveniments de la meva vida que hi van passar, quan era nen, quan era adolescent, quan en tenia vint-i-pocs. On cada cantonada es relaciona amb un record. On ja vaig remoure'm prou en el seu dia.




PS-Finalment ahir vaig anar-hi, el tema va sortir, però igual que va venir se'n va anar. Suposo que és normal, però em va deixar ecos que avui encara es poden notar en forma de post.
PSII- L'adaptació de la senyal l'he feta jo, queda creïble? jeje.

14 comentaris:

XeXu ha dit...

En els darrers temps m'he adonat que en passar per alguns llocs em salten records de manera inevitable, paraules, fets... el problema és que els llocs comencen a ser molts, molts racons, alguns no gens macos, em recorden coses passades, i si no hagués de passar per cap d'ells, no podria anar a Barcelona. Hi ha zones concretes on he viscut molt. En passar-hi sento nostàlgia, però no les he esquivat mai, que recordi.

Xitus ha dit...

XeXu, potser és perquè et venen de pas. Si no tinguéssis cap necessitat de passar-hi, potser no hi aniries. A mi em queda a prop però alhora separada, aquesta zona, escasses vegades hi he de passar. Una abraçada company.

rits ha dit...

quan vaig estar a Berlín no vaig voler anar al camp de concentració que hi ha aprop. No em veia capaç de veure-ho, sobretot després d'un museu a Praga que ens va colpir de manera molt bèstia a tots els que vam estar.

evidentment que hi ha racons de la ciutat que costen, pel què has viscut, però no passar-hi no farà que el dolor s'escampi. al contrari, cada vegada et costarà més.

instints ha dit...

Suposo que em costa posar-me al teu lloc perquè ben bé no sé quin tipus de records et porten aquests racons, però possiblement els teus amics et tornin a proposar de tonar a sopar per allà.

Jo no podia anar al bar del poble que havia treballat i anat tota la vida, perquè la nova cambrera m'havia amenaçat d'escalfar-me perquè deia que jo estava enamorada de l'amo. I no hi anava perquè els records que en tenia no eren gens agradable, fins i tot vaig agafar por amb aquesta tia. Però al cap del temps, he pensat que el record hi quedarà igualment dins meu, però ho puc suportar millor. Així que vaig al bar (després de 4 anys) i puc estar a uns metres d'aquesta tia i no canviar de vorera.

Sento el rollo, me n'he anat per les branques!! Una abraçada.

maria ha dit...

Suposo que si cada vegada que hi passis et fa menys mal és una bona senyal,no?
Costa de dir però,el temps ho cura tot.Ja ho veuràs...

Albert B. i R. ha dit...

Deu ser molt impactant passejar-se per llocs tan diferents però alhora tan a prop geogràficament.
Sobre els llocs on s'ha viscat situacions complicades, a vegades el millor és pasar-hi sovint. Finalment, de tant fer-ho, s'esborra aquell mal record i pots caminar per ells d'una forma més tranquil·la.

Manescal ha dit...

Els records, a vegades com punxes que es claven als ulls, al cap i al cor. L'important de tot això és la postura d'afrontar aquells carrers, sabent que recordaràs moments viscuts, i seguir endavant, intentant crear una altra sèrie de vivències, que després es convertiran en uns altres records.
Tenc ganes d'un Marc's.

Xitus ha dit...

No he estat mai a Berlin, rits, m'agradaria anar-hi. Suposo que si hi ha la possibilitat de visitar un camp, ho faria, a vegades s'ha de veure per no oblidar del que és capaç l'home. Respecte la segona part del post, en el seu dia, quan estava contraindicat que anés per aquesta zona determinada, ja vaig anar-hi masses cops, i vaig patir. Si no m'hi espera ningú, prefereixo no anar-hi...

Bé, sobre el que dius, instints, el record també el duc dins meu, per tant no necessito anar per aquests llocs, és com autoburxar-se segons com, o autoremoure's, i hem de vetllar per nosaltres.

Ben dit, Maria, cada vegada ho he relativitzat més, i hi puc passejar perfectament, conscient de la càrrega que té, sense estridències, però el que deia abans, si no m'hi criden, no hi vaig.

Sobre la primera part, és una visita recomanada, Albert. Quan t'endinses en aquella zona, vas enrere en la història...Creues de Shankill a Fall's, et sents com a casa a la seu del Sinn Féin, al centre cultural gaèlic, es respira un ambient diferent...
Jo no comparteixo no obstant la teva segona opinió sobre aquests llocs. Potser és perquè cadascú reacciona d'una forma diferent, però per mi passar per aquests llocs cada cop em feia més mal.

Xitus ha dit...

Titi, l'has clavat. No ho puc expressar millor...Viure intensament un bon present és forjar un bon futur passat, i això és bàsic. Crear nous llocs de referència que marquin una època. El Marc's entrepans per exemple n'és un jeje!!Quan tornis a ser per aquí, celebrem la teva tornada fent-ne un, sens falta!!

moonlight ha dit...

fa uns anys, vaig optar per fer una teràpia de xoc passant per llocs on feia molt que no hi passava pq em feia molt mal fer-ho... i em va costar molt, però amb el temps aquells records van ser canviats per uns altres de bons, així que si cada vegada et costa menys passar per allà, és una mooooolt bona senyal!

Xitus ha dit...

I tant, moonlight. És una senyal important de que està superat. :)

Alepsi ha dit...

Els records són necessaris... per aprendre, per tenir una base sobre la que construir el present.

Però mai hem de deixar que ens impedeixin fer res. (ja, quanta utopia en un sol comentari, oi? xD)

Xitus ha dit...

EL primer pas per vèncer una utopia Alepsi és creure que no ho és :) Tot és utòpic fins que és real :)
Exacte, no ens han d'impedir avançar.

marta (volar de nit) ha dit...

buf, jo tinc llocs prohibits des de fa un parell d'anys.

 
ir arriba