divendres, 27 d’agost de 2010

Qui som...

A vegades una simple anècdota ens desperta les ganes de plasmar-la al nostre blog, però la descartem després per poc interessant, per banal, per convenional o simplement perquè no ens vé de gust escriure en aquell moment, i després cau en l'oblit... Seguint una proposta d'en XeXu, escriure un micropost simplement basat en una anècdota d'ahir. si és que se'n pot dir anècdota.

Estic convençut que alguna vegada us ha passat el següent. Ahir anava pels carrers d'una població costera catalana que conec bé, amb una parella amics meus. Varem aturar-nos a contemplar un restaurant que té molt bona pinta, prop d'un pub que han fet nou i que també invita a entrar-hi. En una taula del jardinet del restaurant, hi havia quatre noies, que van començar a mirar cap a mi. Jo vaig tornar la mirada simplement per curiositat, però la vaig retirar de seguida. Tímidament, vaig tornar a mirar com prossseguia el tema, convençut que la cosa ja no persistia. La meva sorpresa va ser que fins i tot pel lateral del jardinet, i a través dels barrots, aquella taula femenina seguia mirant-me amb dubte i curiositat. Quan ja creia que començava a tenir cert èxit, una d'elles va cridar ben fort el nom del meu amic. L'estaven reconeixent, eren excompanyes d'institut...I efectivament, no em miraven a mi, sinó a qui jo tenia darrere. Una situació clàssica i còmica, jeje.

PS- Cap opció en aquesta taula, però una idea porta a una altra, sembla ser... Seran senyals, rits?

12 comentaris:

XeXu ha dit...

Em sembla que a mi també m'ha passat alguna cop... ains. I mira, és una cosa que un dia qualsevol no escriuries, és un post rescatat!

Ada ha dit...

jajaj! doncs és una anècdota gràciosa... i que ha donat peu a fer un Post rescatat!

LLuNa ha dit...

sisi!!! a mi també m'ha passat... potser hauré de plantejar-me d'anar a comprar unes lents... :P

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

jajaj...és una bona anècdota, sobretot quan és altre el que la conta...jo odie aquestes situacions i quan note que algú em mira massa estona o com en el teu cas, pareix que em mire, sempre em pose nerviosa i com sóc prou patosa acabe tirant algo a terra o caiguent-me jo...per sort, ja fa temps que no em passa :)

Xitus ha dit...

Exacte, jo no ho hauria escrit al final...

Doncs sí, Ada, m'alegro que també hagi servit per a que em visitis :) passa sempre que vulguis!

No, dona, però a vegades realment fa l'efecte que et miren a tu...

Ara, ara! És curiós el tema de les miradetes. A mi no em neguiteja ara per ara, fins i tot és divertit, jeje. ;9

instints ha dit...

jeje, una anècdota graciosa per explicar. Segur que també et miraven, no creguis, que les dones a vegades repassem el reconegut i els amics alhora.

moonlight ha dit...

jo sempre opto per pensar que no em miren a mi, així no em porto "xascos", jeje

rits ha dit...

potser si, les noies no solem ser gaire discretes, i menys quan anem en grup. alguna cosa de vosaltres miraven, encara que no fossis tu.

El peletero ha dit...

Sempre és així, quan dius, o et diuen, “t’estimo”, ho fas a un altre, no és per hipocresia, ni per maldat, no, és un fet entre psicològic i filosòfic, una mena de fatalitat tràgica. Ningú s’ha de molestar ni s’ha de desfermar la gelosia. Les persones som com el sol, no se’ns pot mirar de cara.

Salutacions.

Elvira FR ha dit...

Hola! vinc de cal Xexu...bona anècdota ! a mi em va passar al principi de l'era mòbils que em pensava que un tipus que passejava al meu costat se'm dirigia a mi i és que parlava amb algú per mòbil amb un aparatet d'aquells que es posa a l'orella Escolta em sents? i jo ruca de mi li vaig dir Què ?

Xitus ha dit...

Això feu les dones, instints?? Va bé saber-ho, jeje.

En aquell moment em semblava massa descarat i tot, moonlight. Però també t'hi deuen mirar algun cop, no?

Les noies no sou discretes? Mm també n'hi haurà de discretes oi? M'agradaen més les discretes a mi.

Collons pelleter, comentari demoledor... :p Jo procuro creure-hi encara, malgrat tot. Aquestes confusions són divertides i tot. I els humans som febles...

Elvira! Benvinguda :) La veritat és que és tot un clàssic el tema del mans lliures, a mi em faria molta vergonya pe`ro molta anar pel carrer amb un mans lliures, i que em prenguéssin per anat d'olla!M'ha passat més d'un cop el que expliques!

Núr ha dit...

buff... A mi el que m'ha passat és que miressin algú que tenia més enrere, és a dir, jo trobar-me enmig del camí de visió... I de vegades saluden i fots un somriure idiota pensant "ai, coi, qui deu ser?" i després veus que s'acosten, el de davant i el de darrere i tu et quedes allà al mig, com un estaquirot... argh!

 
ir arriba