dimarts, 10 d’agost de 2010

Tu (La noia amb nom de llibre)


T'estimo. Potser quan t'ho he dit algun cop t'ho he dit mig en broma, perquè els encontres emocionals directes cada cop em fan més por (és quelcom que hauré de millorar). Espero algun dia poder-te dir com t'admiro, per la teva lluita diària, perquè malgrat les coses es puguin torçar, ets capaç de trobar de nou el teu equilibri, sent tota una lliçó pels convencionalismes i les regles pre-establertes. Amb el que em pot costar a mi a vegades...! Però hi ets, cada dia, penso en tu, et tinc en ment, medito què deus fer, què redimonis deu passar pel teu cap, si tu també tens els teus fantasmes, com t'automotives, fins a quin punt ets conscient de la importància del moment present. Voldria dir-te que pots comptar amb mi pel que necessitis; de fet ja ho saps, però no sé si exerceixes el teu dret, o si la por t'hi posa traves a vegades. Voldria recuperar temps pretèrits on teniem un llenguatge propi, on la meva fantasia estimulava la teva, on la meva influència era pal·lesa, on rèiem plegats a la síntesi del dia. Tot això segueix sent-hi, és evident, però em pregunto a vegades si hem crescut els dos, però ho hem fet cap a l'aïllament, cap a la introspecció. Sé que qui té les regnes i la clau sóc jo, en major mesura, per a que la relació s'obri. Alhora respecto els teus moments d' individualització, en que més val no trucar a la porta. Em pregunto com deu ser viure amb un greuge així. Com s'ha d'entendre tot plegat des de l'altra banda del mirall, encara que prop de traspassar-lo. Com copses el reflex de la vida diària? I de la vida trascendental? T'arriben les ones igual que a mi?


Em tens cada dia al teu costat per a descobrir-ho junts. T'estimo, noia amb nom de llibre...



PS-Tenir una germana amb discapacitat psíquica és un fet que m'ha marcat molt a la vida. Aprendre a superar gelosies estúpides, aprendre a ser respectuós i curós amb la voluntat dels demés, a comprendre espais personals delimitats, i sobretot a desenvolupar una sensibilitat (penso que molt sana) respecte la diversitat existent en aquest món, sigui al nivell que sigui. Avui m'ha donat per parlar/sentir d'això...

13 comentaris:

LLuNa ha dit...

increïble... fantàstic escrit noi... m'ha encantat :)

Txell ha dit...

Aleix!! l'escrit és preciós!! Fes que no es quedi tansols al teu calaix personal, i diga-li tot això tantes vegades com calgui!

Una abraçada!
Txell

ka ha dit...

Com diu la lluna: Fantàstic, m'ha encantat!

Un petó gegant! :)

maria ha dit...

Els sentiments sempre costa una mica d'expressar-los...xucla tot el que aprenguis d'ella perquè de vegades quan estem atents te n'adones que veuen el món molt més sincer que nosaltres.
Molt bon post.^^

instints ha dit...

aquest escrit m'ha emocionat i m'ha arribat, puc entendre aquest sentiment. Mira quantes coses n'has après, les ganes de viure poden amb tot. Una abraçada.

XeXu ha dit...

Segur que t'ha marcat i t'ha ensenyat moltes coses. Aprendre a conviure amb aquesta realitat et canvia la perspectiva totalment, això segur. Part de la teva integritat la deus a aquest aprenentatge, i segur que t'ha servit per tirar endavant molts cops, ja que sempre hi ha qui ho passa o ho té pitjor, i se'n surten. Ella aprèn, tu també.

Xitus ha dit...

Merci Lluna, fet des del cor.

Sí, ja ho faig, Txell, però ja saps, a vegades hi ha normes no escrites... per cert, quina Txell ets?

Ka :D un altre petonàs per tu! Merci per passar-te pel blog. T'hauré de fer una visiteta al teu aviat!

Sense barreres, exacte...No és genial Maria?

Em quedo amb la frase "les ganes de viure poden amb tot", instints. :)

Sí XeXu, m'ha marcat d'una forma infusionada, sense ser-ne conscient, en el dia a dia... I l'aprenentatge ha estat mútu, com tu bé dius, malgrat alguns moments d'impotència ara farà dos anys...

moonlight ha dit...

saps que faria jo? enmmarcar aquestes paraules pq les vegi sempre que vulgui... m'ha encantat!

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

Desprens la dolçor síl.lava a síl.lava i aconsegueixes emocionar. És un post realment colpidor.

1bes

Alepsi ha dit...

És preciós!!!

Realment el vincle que es fa amb un germà/germana és molt fort... i si, a més, és una persona que transmet tant i que t'ha fet veure tantes coses, em puc imaginar...

Gràcies per aquest post. Em fa tornar a creure que existeixen les persones sensibles i fantàstiques.

Xitus ha dit...

Gràcies, Moonlight. Espero poder obrar en conseqüència del que desitjo. Una abraçada. :)

Xica, estic content que colpeixi, a mi m'ho va fer mentre l'escrivia...

De res, Alepsi :) El vincle hi és...Es fa difícil de descriure...

caterina ha dit...

Segurament un dels millors posts que has escrit. Te commou, t'arriba. Sempre hi ha etapes de més o menys unió en una relació, sigui del tipus que sigui.Segur que ella ho sap, ho sabrà sempre, passi el que passi, n'estic segura.

Xitus ha dit...

Confio que sí. Crec que ens assemblem justament en això, en bloquejar-nos a vegades i deixar passar el temps abans d'actuar en algunes situacions.

 
ir arriba