dissabte, 27 de febrer de 2010

La queixa

Imatge agafada de http://f00.inventorspot.com/images/how2complain.gif

La queixa és un mecanisme de doble tall (o més). No us sembla? Potser utilitza aquell vell mecanisme de que quelcom usat amb mesura està bé però sobrepassat un límit es torna en contra de qui ho formula. En principi, jo entenc la queixa com un dret a expressar la nostra discomformitat amb algun fet puntual (sigui de l'índole que sigui). Ara bé, també hi ha qui viu en l'actitud de queixa permanent. Diguem-ne que la queixa expressa un malestar, i que quan ja s'ha expressat, malgrat potser seguir en desacord, tota la càrrega més emocional, més explosiva, ja s'esvaeix, o es difumina. No obstant, no sempre passa això. A vegades no n'hi ha prou i es crea un bucle insaciable. És en aquests casos en que es gira en la nostra contra. Podem caure en una situació altament carregada de forma negativa i arribar a fer una protesta per tot. Fets que abans passaven desapercebuts, ara són engolits per aquest tornado destructiu.

Pels que d'algun mode han conviscut amb mecanismes semblants als descrits anteriorment, ha de ser ben bé difícil desmarcar-se i sortir-se d'aquests raïls tallats a patró fix. Com en la majoria de les solucions, la clau és la consicència. La clau per a començar...Després s'ha d'acabar.

Fa uns minutets era a la dutxa i he caigut en determinada actitud de queixa en mi. He tingut un insight de facilitat per acabar-hi. M'he sentit més a prop de poder-ho aconseguir.

I és que sovint és millor alliberar-se que repetir...

dilluns, 22 de febrer de 2010

Descobrint racons de Barcelona

Cliqueu per acompanyar...


Ahir vaig descobrir nous indrets de la meva ciutat natal i de residència que desconeixia. Uns indrets que van veure créixer el meu avi quan era un nen, i que mai havia visitat, si més no amb consciència.

Vam sortir de casa amb els meus pares i la meva germana sense una idea clara...El pare deia que volia centrar-se en el carrer Princesa i que després ja veuriem. Tot baixant a Jaume I, enfilàrem Princesa i de seguida alguns aparadors van fer les delicies dels pacients i la tortura dels impacients. He de reconèixer que amb el meu posat habitual jo era d'aquests darrers, però vaig aconseguir fer la transformació durant el trajecte fins a assolir un estat òptim.

L'itinerari pel barri de la Ribera de Barcelona va ser el següent:



Una de les primeres grans sorpreses va ser trobar-hi el museu del Mamut. Tal com ho sentiu. Situat al tram del carrer Montcada que va de Princesa a Carders, hi ha un espai dedicat a aquest avantpassat de l'elefant. A fora, un graciós Mamut de "peluix" ens rep, i si entrem dins el pati i mirem a l'interior del museu, podrem veure una reproducció a tamany real d'un d'aquests éssers gegantins. Potser algun dia hi entri...

Acte seguit, vam trobar la placeta d'en Marcús, que em va recordar un amic a qui anomenem Markus. Un espai sense dubte desconegut per a mi...


Imatge extreta de http://www.panoramio.com/photo/10801464


A la cruïlla justament superior hi trobàrem una divisió si més no curiosa. Cap a l'esquerra s'extén el carrer dels corders, i cap a la dreta, el dels carders. Sembla lògic, posats a pensar... És divertit mirar els noms dels carrers i veure que n'hi ha de ben tradicionals, com el del "Forn de la fonda".
Vam enfilar Carders i en una botigueta destinada als souvenirs però no de forma clàssica vam trobar-hi motius per a tafanejar. Finalment, jo m'hi vaig comprar un vinil de paret per al meu pis. Un de negre que representa l'skyline de Barcelona (el color de fons intenta imitar el groc de la meva paret, però no és exacte).


Després de fer les compres pertinents, vam seguir, entre carnisseries halals i establiments multiètnics, cap a la plaça de Sant Cugat. No sabia que aquesta bonica població que he conegut més a fons en els darrers anys tenia un espai dedicat a la meva ciutat... Vaig pensar en aquest espai de la quantitat de gent que hi ha...Allò que diuen que "hi ha gent per a tot" és ben bé cert. Me'n faig creus que hi hagi tantes possibilitats i que estiguem limitats a poder-ne només escollir unes poques. Però la concreció justament també té virtuts.

Seguint per Carders, i corroborant que molts immigrants i turistes es deuen conèixer la zona millor que jo, vaig arribar a la Plaça de St Agustí vell, un bell racó amb una font estil Canaletes i uns bars amb molt bona pinta, com Cal Joanet. Vaig pensar aquí amb un altre amic.



Imatge extreta de http://www.panoramio.com/photo/24496949


A través del carrer de la Sèquia, que va ser justament on va començar a ploure, i de Basses de St Pere, vam arribar a la plaça de St Pere, ja tocant a la sortida d'aquest petit entramat de carrers...



Imatge extreta de http://www.epdlp.com/edificio.php?id=1448

Arribats a aquest punt, la gana imperava. Vaig proposar anar al WOK que hi ha tocant a Arc de triomf per tal de completar aquest petit plaer de passejar per la meva ciutat, i conèixer-ne detalls amagats que la revaloritzen.

divendres, 19 de febrer de 2010

Detall



I si a la vida, espiritualment parlant, tot es tractés només de petits tocs subtils...?





Ps- He visitat el blog de l'Eulàlia i m'ha fet fixar en petits detalls i com jugar-hi.

dijous, 18 de febrer de 2010

Avís

He publicat sobre relats conjunts però queda com una entrada endarrerida perquè el tenia per editar. L'accés directe és aquest:http://calaixdetardaboirosa.blogspot.com/2010/02/relats-conjunts-la-nit-estrellada.html O sinó baixeu l'scroll cap a baix!

dimarts, 16 de febrer de 2010

Paranoies lingüístiques?

Avui us parlaré d'un misteriós fenòmen que porto observant des de fa un temps. Per a descriure'l, primer copiaré aquí la definició del català oriental extreta de viquipèdia:

El català oriental o bloc oriental del català és el conjunt de dialectes del català parlats a l'est de Catalunya (províncies de Girona i Barcelona senceres i l'est de Tarragona), a la Catalunya Nord, a les Illes Balears i a l'Alguer.

La característica més notable d'aquests dialectes, a diferència dels del català occidental amb el qual es contraposa, és la neutralització de la a i e àtona a [ə] (menys a l'Alguer on ha evolucionat a /a/) i d'haver-hi substitució de la o àtona per [u] (menys a l'illa de Mallorca).


Fixeu-vos en el que he remarcat en negreta i cursiva: substitució de la o àtona per [u]. Per exemple, si tenim la paraula "correu", la transcripció fonètica aproximada seria /kurrEu/ (no disposo aquí dels símbols fonètics, però ja m'enteneu).

No obstant, el pànic fa uns dies que s'ha apoderat de les meves oïdes. Primer va ser ma mare, que va començar a pronunciar paraules com "local" com a /lokal/ i no /lukal/, però després vaig adonar-me'n que al programa "Divendres" de Tv3 pronunciaven el cognom del presentador, en Xavi Coral, com a /koral/ i no /kural/. Primer vaig pensar que potser era un tret particular del cognom, però en una ocasió en que l'Espartac, que és de Mataró, català oriental, es va tornar a referir a una /koral/ de nens que cantava, ja em vaig començar a preocupar. Per què aquesta substitució gratuïta de la u en pronúncia d'o atòna per una o tancada? La història és que potser és una mania que comparteixen l'Espartac i ma mare, i que ho apliquen a totes aquestes paraules (perquè n'he sentides més, a part de local, coral i correu), i jo ja n'he extret la paranoia...Però digueu-me, en coneixeu algun altre cas?


Ps- Escric aquest post mentre maleeixo els professors cargols de la universitat, que corregeixen els exàmens a ritme ultralent, inversament proporcional a la urgència que presenten a l'hora d'exigir l'entrega de treballs. Grrrrrrrrrrrrrrrrrrr.


dissabte, 13 de febrer de 2010

Relats conjunts: la nit estrellada



En una nit estrellada com aquesta, treu el cap per la finestra, branda el seu esperit als quatre vents, esperançat de trobar-hi alguna cosa. Es pregunta per què, sense evitar-ho, per què una altra nit pensant en el mateix, perquè una altra nit recordant en el fons nits que sí que ho eren, d'estrellades, i no pures rutines nocturnes de tràmit com ja fa temps que dura. Sí, tu, per què...Però és massa tard, i ni tan sols el clima de conxorxa que proporciona la nit el salva. Ja fa temps que s'ha decidit a crear un nou camí, però no sap com afrontar-lo. De forma natural, clar...Incloc el passat o el deso? Gràcies. Estic ben perdut. Què en faig, de totes aquelles estrelles brillants? Oh, això és que només recordes les nits frondoses, però les àrides les descartes. Com és que no descartes l'aridesa actual amb la mateixa facilitat? Sincerament, no vol tenir més per quès. Per què? Perquè suposen massa pes. La traïció de començar de nou és una fal·làcia, s'ha dit mil cops. No és cap traïció, i mai no es comença de nou. La frase s'ha formulat en algun punt concret de la història, de la seva existència, i malgrat estar-hi d'acord, l'incomoda. Una altra fosca nit paradòxicament en blanc, paradís de constel·lacions en forma de cercle i peixos mossegant-se la cua i gossos autoensumant-se el cul.

En un brot, pren el pinzell, pren els colors, i decideix deixar testament del que presencien els seus ulls, el seu cap, el seu cor. És el darrer qui mana les mans.


Aquesta és la nova proposta de Relats conjunts.

dijous, 11 de febrer de 2010

Invictus


El pla és perfecte. En J. surt de fer classe a les 19:00, tot i que avui plegarà cinc minuts abans per a poder arribar amb temps a la cita cinematogràfica. Mentre ell ajuda a organitzar-se i fer els deures a una noia amb una discapacitat auditiva, jo surto de casa en un altre punt de la ciutat i em dirigeixo a agafar el metro, línia groga per tres parades, fins baixar a Joanic i caminar fins els cinemes Verdi Park a comprar les entrades. M'agrada últimament caminar per la ciutat, veure rostres, clavar mirades, inspeccionar llocs i reconèixer-ne d'altres. M'estic activant i necessito del contacte amb la gent, cosa que considero molt sana. Dissabte passat vaig ser als Verdi de l'altra banda, els del carrer Verdi, a veure Precious. Ja en parlaré en una altra ocasió, potser. Ara, seguim amb la història d'avui. Jo sempre patint per si vaig bé de temps, i després resulta que arribo amb antel·lació. Compro dues entrades per la sala C dels Verdi Park i pujo cap al carrer Astúries (que fins fa poc no sabia com es deia, gràcies N.!). Creuo la Plaça del diamant i arribo a Fontana. El desig creix pel camí... Mentre espero en J. compro uns "palitos" de pa el gust pel qual em va encomanar algú en concret. Me'ls fumo a ritme alt i quan en queden tres apareix en J. poc abrigat pel meu gust (jo vaig amb buf, bufanda, caçadora i guants de cuir). Bufa un vent gèlid quan encarem Astúries cap dins i en J. em parla de les seves recents converses curiosament monotemàtiques. Crec que hi ha moltes ganes de veure aquesta pel·lícula. Abans d'entrar a la sala fem el beneit comprovant si són numerades o no. Sort que no ens veu ningú. Un cop dins, la sala no és plena però tampoc buida. Aquí? No no, allí. Val, allí. Última fila, com a la universitat jeje. S'ha acabat la pel·lícula! I és que, no fa ni un minut que hem entrat amb la sala tota fosca, i ara s'encenen els llums. La gent fa allò que es mira, sense saber què dir i compartint la responsabilitat de la incertesa. És el temps suficient per a que jo tregui de la bossa taronja que sempre duc un paper amb unes bromes recents que hem elaborat sobre allò dels Pronòstics Champions (ja en vaig fer un post). Llavors altre cop negre. Ens hem estalviat els tràilers.

Comentaris sobre la semblança entre Morgan Freeman i Nelson mandela són inevitables, ja ho eren abans d'entrar al cine, abans de sortir de casa, abans de conèixer-nos a la universitat fa uns 6 anys en J. i jo, de fet, des del moment en que Morgan Freeman va adquirir certa edat. I és que ho fa tan bé! I a més a més l'accent de Sud-Àfrica és ben curiós, amb aquesta R vibrant que ja he sentit en altres llocs del món sota domini lingüístic anglès. En Freeman (a més, amb aquest cognom, li va de collons fer el paper d'un home que és alliberat) s'ha preparat molt bé el personatge. Les primeres escenes de rugbi són espectaculars, sento que sóc ben bé dins de la melé, de les passades horitzontals, al costat dels placatges... En vull més, i n'hi ha. Matt Damon tampoc es queda curt i fa un paper excel·lent de François Pienaar, el capità dels Springboks, l'equip sudafricà de rugbi. Ambdós opten a l'Òscar a millor actor i millor actor secundari.

Els fets ja els coneixem tots...Nelson Mandela és alliberat després de prop de trenta anys de captiveri i té la voluntat d'unir les races del país, de superar el rencor, i troba en el rugbi, fins el moment element clarament identificador dels blancs, l' estri de cohesió. Aquell 1995, Sud-Àfrica acull el mundial de rugbi, una ocasió immillorable per a mostrar-se al món...

Diré poca cosa més. Tot el que hi passa és ben real, i em xoca pensar que això és als anys noranta, aquí al costat...

En acabar la pel·lícula, en J. em diu: tinc ganes de jugar a rugbi. Jo li dic, hem de comprar una pilota de rugbi. Diu que al Decathlon les venen molt barates. Recordo uns nois a Belfast en un parc fa 3 anys i mig passant-se una bola de rugbi com aquí fem tocs de futbol.

Marxem cap al metro i ens acomiadem, tot desitjant voluntats que fa temps que s'enquisten. Em quedo amb moltes frases de la pel·lícula al cap. Del mateix poema, però no només... Un motiu pel creixement, sens dubte.

A casa m'espera una truita de botifarra d'ou amb pa amb tomàquet i unes croquetes. És dijous gras i toca fer els honors!



PS- Aprofito per recordar que diumenge al matí, Catalunya-Suècia de rugbi!

dilluns, 8 de febrer de 2010

La lliga dels Països Catalans (actualització)

Vila-real 1 Mallorca 1
Vila-real 0 Espanyol 0
València 0 Barça 0
Barça 4 Mallorca 2
València 1 Mallorca 1
Barça 1 Espanyol 0
Barça 1 Vila-real 1
València 1 Espanyol 0
València 4 Vila-real 1
Espanyol 1 Mallorca 1
Mallorca 1 Vila-real 0


I la classificació:
Punts Partits jugats Gols a favor Gols en contra
1.València 8 4 6 2
2.Barça 8 4 6 3
3.Mallorca 6 5 6 7
4.Vila-real 3 5 3 6
5.Espanyol 2 4 1 3

A petició de la diurff, que reclamava el Girona, incloc a partir d'ara el mateix seguiment però a la segona divisió. Em baso en els resultats reals per a fer la classificació, així que no puc pujar el Girona, diurff, haurà de pujar pels seus propis mèrits jeje!

Lliga PPCC 2a divisió:

Vila-real B 2 Llevant 2
Castelló 0 Hèrcules 0
Nàstic 1 Girona 1
Vila-real B 1 Hèrcules 0
Llevant 2 Elx 1
Hèrcules 3 Elx 0
Nàstic 1 Llevant 0
Girona 1 Castelló 0
Nàstic 1 Hèrcules 1
Vila-real B 3 Castelló 1
Girona 3 Vila-real B 1
Llevant 3 Girona 2
Castelló 0 Elx 2
Hèrcules 2 Llevant 1
Vila-real B 2 elx 2
Nàstic 2 Castelló 1
Hèrcules 2 Girona 0
Nàstic 2 Vila-real B 1
Girona 3 Elx 2
Castelló 0 Llevant 0
Elx 2 Nàstic 2
Llevant 2 Vila-real B 1
Hèrcules 1 Castelló 2
Girona 0 Nàstic 2

La classificació:
Punts Partits jugats Gols a favor Gols en contra
1.Nàstic 15 7 11 6
2.Hèrcules 11 7 9 5
3.Llevant 11 7 10 8
4.Girona 10 7 10 10
5.Vila-real B 8 7 11 12
6.Elx 5 6 9 12
7.Castelló 5 7 4 9

divendres, 5 de febrer de 2010

Stop


(Cliqueu al play per a seguir el post amb música)

Hi ha moments, èpoques, en que tot sembla passar tan depressa. Era ahir que...I ja és avui. Els anys cauen com la pluja, sembles no poder-hi dedicar el temps que voldries, els sentiments se t'aglomeren a l'estómac; vius viatges entre el teu passat i el teu futur, i com una corda que s'ha mogut, proves de centrar-te en el present, que sembla transcórrer a un ritme inaturable, i sembla dur i sòlid com una barra de ferro infundible.

En canvi, hi ha la possibilitat de crear el nostre propi camí, de frenar aquesta voràgine.
I passem d'un estat a un altre com un mitjó
que està o del dret o del revés.
Ens contraiem o ens expandim.

dimarts, 2 de febrer de 2010

A day in the life

Prenc una camamilla; la impressora faria bé de prendre's una til·la ja que darrerament treu fum imprimint papers i papers que demà hauré de revisar. Tinc en ment unes quantes coses a curt, mitjà i llarg termini, tan endavant en el temps com endarrera. Procuro centrar-me en les primeres, malgrat el temps a vegades sembla esmunyir-se'm de les mans. No me n'adono i ja sóc altre cop davant l'ordinador, escrivint el post del final del dia, prenent una infusió, escoltant algun dels programes esportius de ràdio... Demanant-me certa fórmula màgica per a baixar el to de tot plegat.

En els últims dies hi ha hagut crisi a Reagrupament, associació a la qual milito. Sembla que ara el projecte continua, però em pregunto: com és que l'independentisme català sembla repetir tendències? O és que realment passa a tot arreu? Una de les meves pors per entrar a algun lloc, després de no haver militat enlloc en els meus 28 anys d'existència, era precisament aquesta. Clar que podria assemblar-se a allò de tenir por de tenir parella perquè, ai las, tard o d'hora inclourà alguna discusió.

L'altre dia veia el capítol de Ventdelplà (que mig segueixo) i dos adolescents composaven una cançó d' amor que es titulava "A tu i a mi no ens passarà". Aquesta mateixa frase deia jo amb quinze anys, però la vida després et porta per aquí i per allí. Segurament que tots els que ens vam apuntar al projecte de RCat pensàvem això de forma ingènua, malgrat és un fet ben natural.

Val a dir que a tv3, que ha silenciat força l'activitat de RCat durant el temps des que es va constituir fins al moment, semblava faltar-los temps per a dedicar-li un TN monogràfic a la crisi esdevinguda. Clar que com diu un amic meu, també dins del projecte, "els hi hem posat a tir".

No obstant, ara les qüestions més quotidianes que em tiben són els tres exàmens de dissabte. Afortunadament no seran de desenvolupar, i és que després d'escriure set planes i mitja en anglès durant dues hores el passat dissabte, noto una petita molèstia al dit petit de la mà dreta.

També esperarem per un miracle de feina, tot i que posats a fer, que em cridin la setmana vinent, si us plau, i així tinc més temps per a repassar. No obstant, pinten bastos. Aquest curs serà ben oposat a l'anterior...

Demà a la "biblio" somniaré a través de la finestra, pensaré en vides futures diferents a la rutina actual, tot confiant que el que estic fent forja un futur, si més no, més sòlid. Cada dia tinc més ganes de viatjar...

3 febrer 2010
0:44

PS- Aquest cop m'ha sortit escriure un post en forma de diari personal. Millor dit, de journal, ara que n'he estudiat la diferència amb diary.

 
ir arriba