dijous, 25 de març de 2010

Crònica anecdotària del Barça-Osasuna

Ahir vaigtenir l'oportunitat d'anar al Camp Nou a veure el partit de lliga entre el Barça i l'Osasuna. De tant en quant em deixen un carnet molt amablement i puc accedir a disfrutar del Barça en viu, cosa que sempre fa il·lusió. Només per l'ambient del camp ja val la pena.

El dia abans del partit, ja sabent que hi aniria, vaig començar a repassar totes les vegades que havia anat al camp al llarg dels meus 29 anys de vida. És una cosa que m'agrada fer, això de recordar dates i moments mítics. En total, i segur que se m'escapa algun partit (però no gaires), uns 24 cops. Surt a quasi un cop per any.

El primer cop va ser el 20 de desembre del 1987, a l'edat de 6 anys, contra el Valladolid i amb derrota inclosa jeje. Ahir es va homenatjar l'equip que va guanyar la lliga del 1985, la de l'"Urruti t'estimo" d'en Puyal. Bona part d'aquests jugadors encara jugaven al Barça el dia que jo vaig anar al temple culé per primer cop: Urruti, Schuster, Carrasco, Víctor, Calderé, Moratalla, Gerardo, Migueli, Pichi Alonso i algun més que ara em dec deixar. Em va fer il·lusió veure als que ahir eren sobre la gespa. Quan van enfocar en Schuster, divisió d'opinions...Alguns van aplaudir, alguns van xiular. És cert que encara recordo el moment, a casa de la meva àvia, de nen, quan em va dir: "el Schuster" se ha ido al Madrid. No obstant, jo el recordo encara amb nostàlgia de la meva primera col·lecció de cromos.

Ahir a la tarda m'havia plantejat d'anar al camp amb antel·lació, de disfrutar de la prèvia del partit, assaborir aquests instants sense haver de córrer i arribar just a l'himne. Vaig sortir d'hora de casa amb intenció de fer transbord a Sants per acostar-me millor al gol nord des de Palau Reial, però a l'alçada en qüestió el metro estava massa ple per intentar sortir-ne. Així doncs vaig dirigir-me al camp des de Collblanc, que tot sigui dit, m'agrada més com a accés. Veure tota la gent que es dirigeix cap al camp, aquella emoció de dia de partit, no té preu. També m'agrada que les cases just en sortir del metro siguin més aviat baixetes, crec que em recorda a altres ambients d'estadis futbolístics, especialment els anglesos. El Camp Nou potser és una mica distant del seu entorn, en canvi hi ha altres camps, com el Madrigal, del Vila-real, que està directament encastat dins uns blocs de pisos, tal i com vaig poder comprovar aquest estiu.

Sempre hi ha un pic de nervis quan ensenyes el carnet en entrar, i tot i que en principi encara que no sigui teu no et diuen res (normalment, i això m'han dit), jo sempre tapo amb el dit gros la foto del qui me'l deixa, per si de cas. Després ja em comporto com un soci més.

Em vaig asseure a la meva localitat amb l'Sport i el diari gratuït "Mediapunta" a les mans. El partit començava a les 20:00 i jo deuria ser al camp cap a les 19:15 aproximadament. Els seients buits, ningú a la gespa... Només em faltava una ràdio de butxaca que no vaig trobar per a escoltar en Puyal, Torquemada i companyia donant dades i fent salivera pel futbol. Surten els equips a escalfar. Un speaker que no és en Vich anima mentrestant els matiners que ja hi som. També dóna la benvinguda en euskera als aficionats de l'Osasuna, fet que em va agradar molt. Cap a les 19:30 arriba el soci que seu a la meva esquerra, amb qui sempre fem petar la xerrada els cops que hi vaig. Em comenta que ara feia tres mesos que no hi havia anat...I jo em pregunto, algun motiu deu haver-hi, perquè jo si en fos soci procuraria no perdre'm ni un partit. Amb ell tornen les frases mítiques i els insults variats. Mentre parlem, surten al camp els jugadors del 85. N'hi ha molts que ell no coneix perquè el pas del temps els ha canviat els rostres...

L'alineació que proposava l'Sport la clava, i Messi juga de titular per sorpresa de tots. Ara bé, per sorpresa de tots, que esperàvem un partit més o menys còmode, ens trobem amb un partit travat des de bon inici, amb un Osasuna que arriba i un Barça que no sap elaborar les jugades (cosa hi té a veure un Sergio Busquets que no està al seu nivell habitual, més l'absència de Xavi i un Maxwell molt baix). Els insults proliferen al voltant. De fill de p*** cap amunt. El trastorn bipolar és freqüent: la dona del costat crida "Iniesta, que malo eres!!!!!!!" i a la següent jugada l'aplaudeix; la gent xiula i envia Ibra cap a casa, i quan el suec fa l'1-0 a la segona part, tot el camp es rendeix fent-li reverències i corejant el seu nom "iii-bra, iii-bra". Esquizoide total. L'home de l'esquerra, que durant un temps va assemblar-se sospitosament a l'home del "Ho haveu vist" de l'APM, i de la boca del qual han sortit frases tan cèlebres com "Henry paralític", em confessa que tots els jugadors que no rendeixen, els enviaria cap a Glasgow. És un nou concepte que també deu usar en la seva vida quotidiana, si es baralla amb la dona, li deu dir; no et suporto més, ara mateix t'envio cap a Glasgow. Home, Glasgow no és una ciutat meravellosa, però tampoc és una merda... En fi, en el partit contra l'Osasuna hi ha uns quants jugadors que se n'anirien hipotèticament cap a terres escoceses.

El que és bonic del camp és analitzar les possibilitats de canvis: que si entrarà el Keita pel Busquets; fer porres descabdellades: jo aposto per un 6-1, jo per un 4-0; dir frases òbvies: "obre, obre", o bé "juga-la, juga-la". Com si el futbolista t'escoltés. Clar que hi ha més possibilitats que et senti si ets al camp que no si els ho dius des del sofà, a través de la tele.

Quan vaig al camp nou, hi ha una sèrie de conceptes que afloren dins el meu cap. Un d'ells directament s'inhala pel meu nas, i és l'anomenada "olor Camp Nou" (eau de toilet Camp Nou) que és una aroma herbàcia, mescla entre puro carregat i substància il·legal. Això d'entrada ja et col·loca i suggestiona de cara al partit. Un altre fenòmen és el que jo anomeno "parelleta Camp Nou". Són les parelles joves (en la vintena) que són socis del Barça i que acudeixen asiduament a l'estadi. Ella és més fan que ell, i principalment pot ser que hi vagi perquè el Piqué està molt bo. Normalment ella vesteix texans ajustadets i té el cabell llis, i té un aspecte elegant. Ja veieu que em fixo més en ella que en ell jeje. A vegades penso que m'agradaria ser algun dia una "parelleta Camp Nou", ja fa anys que ho penso. Vaig anar dos cops en parella al camp, però ja fa molt d'això...I no tenia encara l'edat per ser "PCN".

L'home del costat recordava la meva afició per l'Everton i el St Andreu, cosa que em va sorprendre. Diu que cada cop que juga l'Everton s'enrecorda de mi. A veure si ja sóc una parelleta Camp Nou i no me n'he assabentat? Jejeje.

En el partit d'ahir vam respirar tranquils quan el gol d'Ibra i el posterior de Bojan. Jo havia pronosticat un 3-0 però ja m'està bé el 2-0. En alguns trams semblava que empatariem.

Em vaig acomiadar del "senyordel'esquerradelqualnorecordoelnom" fins a una propera ocasió en que el titular del carnet no hi pugui anar i me l'ofereixi. De baixada per les escales, entre un munt de gent, acostumo a deixar la ment en blanc per no agobiar-me entre la multitud. Després, i per evitar l'aglomeració al metro, faig una tàctica que he fet alguns cops: baixo caminant fins a Sants o Plaça de Sants. Ahir va ser fins a Sants, on el metro ja vé més buit.

Quan arribo a casa, em fa gràcia veure els gols per la tele. Són diferents a quan els veus al camp...

Sempre podré dir que vaig ser al camp el dia que Messi complia 200 partits amb el Barça.

dimarts, 16 de març de 2010

Crònica The Cranberries + Cap de setmana + Recomanació

Avui toca un post recopilatori.

  • Dissabte al vespre, i tal com havia anunciat aquí al blog, vaig anar a veure The Cranberries a Badalona. El concert va ser correcte, segons paraules encertades del meu cosí. És a dir, ni una cosa minsa, ni una cosa espectacular. Van començar puntuals a les 22:00 i a les 23:30 van marxar havent fet la seva feina. Van començar amb Analyse i van acabar amb Dreams. De temes mítics, van caure la majoria...Zombie es va fer esperar però va sonar molt bé. Tots, un rere l'altre, eren bastant coneguts. Ara mateix recordo títols com Free to decide, Linger, Animal Instinct, Ridiculous thoughts, Dreaming my dreams, Ode to my family, Salvation, Shattered, You and me, Stars, When you're gone, I can't be with you, Time is ticking out, Ordinary day etc. No, no van tocar ni Promises ni Just my imagination...Els van canviar per dos temes nous, que ja veurem on s'inclouen.

  • Diumenge va ser dia de celebracions amb els amics. Tot va anar sota el previst. Patxanga de futbol i dinar col·laboratiu i abundant, en bona companyia. Al final del dia el cap semblava que m'estava a punt d'explotar...

  • Avui he confirmat el que vaig veure l'altre dia. Amy McDonald fa 8 dies que té un nou disc al mercat. Us deixo aquí amb el vídeo promocional de "Don't tell me that it's over", que com en l'anterior disc, pot recordar una mica als primers protagonistes d'aquest post, justament. Irlanda, Escòcia, què és el que les fa tan musicals?




dissabte, 13 de març de 2010

The Cranberries - Prèvia


Hi ha èpoques de la nostra vida que recordem amb més afecte que d'altres. Èpoques en que, com un hovercraft, llisquem sobre la superfície de la vida d'una forma lleugera i plaent. Sovint la música hi té un paper fonamental, marcant la BSO d'aquells dies particulars. Si escolto The Cranberries, puc anar a moltes èpoques de la meva vida, però sobretot em trasllado a la fase inicial, quan els vaig conèixer. Va ser quan tenia 14 anys, i un company d'EGB va dur un casette amb el No need to argue, i va punxar Zombie. Aquella melodia es va endinsar dins dels nostres cervells com alguna cosa trencadora...Era realment un himne. Llavors tothom cantava "In your heaaaaad" o millor dit "in-io-hééé" perquè no acabàvem de destriar gaire bé el que hi deia.

Durant el meu primer any a l'institut, tothom escoltava el No need to argue. Jo feia els deures escoltant el disc, anava a l'institut amb Walkman escoltant el disc, l'escoltava a casa del meu tiet...Que me'l va deixar per a que me'l gravés, i encara el tinc jo, 15 anys després...!

Més endavant vaig saber que aquest no era el seu primer disc, sinó que ho era el "Everbody else is doing it, so why can't we?". Un anunci que incloïa "Dreams" em va fer entendre per deducció que hi havia vida "Cranberry" abans del "No need to argue". Després va arribar el "To the faithfull departed" amb el single "Salvation" i altres èxits com "Free to decide" o "When you're gone". En arribar el "Bury the hatchet" va ser llavors la persona amb qui compartia emocionalment els meus dies qui va prendre-hi més interès; jo els seguia de reüll.

La cantant, Dolores O'Riordan, va tenir alguns problemes de salut en vàries ocasions, fet que va dificultar el desenvolupament normal de la banda, pel que fa a concerts i discos. Va venir un recopilatori (Stars) i després el Wake up and smell the Coffee, que completarien la seva discografia.

El 15 de març de 2002, amb els meus 21 anys recent fets, vaig assistir a un concert espectacular. Unes dues hores i mitja tocant i fent gaudir a tothom qui era al Palau St Jordi. D'allò qu eno t'ho esperes, i frueixes "a tope". Aquest vespre, a Badalona, quasi exactament 8 anys després, amb els meus 29 anys recent fets del dijous, i amb companyia dels dos "titis" (cosí i amic), em prepararé per l'inici d' una nova època d' hovercraft.







Aquesta no crec que la toquin. És una de les meves preferides.

diumenge, 7 de març de 2010

Sant Privat d'en Bas - Vidrà

Aprofitant que aquest cap de setmana pujava cap a terres garrotxines -d'adopció des que vaig néixer- vam aprofitar amb mon pare per plantejar alguna ruta diferent al que haviem fet fins el moment. Després de deliberar sobre diverses possibilitats de noves epxloracions, ell va sortir amb la guanyadora: de Sant Privat a Vidrà. Sort finalment que vaig pujar amb el meu cotxe i així vam poder endinsar-nos per aquest camí asfaltat que transcorre per uns paisatges preciosos.
Cliqueu a la imatge per a fer-la més gran i veure l'itinerari.

A les 10:20 vam sortir de Tortellà, en un dia radiant que invitava a sortir a conèixer nous llocs. El bon temps ens garantia unes bones vistes. De seguida una primera aturada per a copsar la silueta del poble famós per la tradició cullerera i per haver inventat la "xiruca".
Tot anant cap a Montagut per la carretera secundària, les muntanyes enfarinades ens fan d'escenari. Una aturada per contemplar la cinglera basàltica de Castellfollit ja és mítica.
Passem Olot i entrem a la sempre bonica Vall d'en Bas, per a desviar-nos cap a St Privat, on començarem la ruta pròpiament dita fins a Vidrà. No sabem amb quin estat de la carretera ens trobarem, o si hi haurà algun tram sense asfaltar que no desitjo per al meu petit "cotxitus".
Tot just començar, ja veig que la cosa s'enfilarà de valent, tot i que no es percep gaire el desnivell. Almenys jo que normalment tinc vertigen ho estic portant força bé, fins que mon pare exclama que estem pràcticament a la mateixa alçada que el Puigsacalm i un lleuger tremolor envaeix el meu cos. Però el paisatge bé s'ho val...
Al llarg del recorregut hi ha algunes masies realment aïllades de tot, i hi trobem algunes vaques que pasturen tranquil·lament.
Podem observar la cadena dels Pirineus amb una perspectiva més àmplia.

Les vistes del Puigsacalm des de la carretera són molt boniques. A certa alçada, hi ha torrentets d'aigua que llisquen per el tapís verd sobre la falda de la muntanya, i que es fan evidents en ser il·luminats pel sol.
Anem trobant racons i "subvalls" tal i com les anomeno jo. Poc abans d'arribar al Coll fred (1250m) veiem que hi ha trossos coberts totalment i parcialment per neu. M'entusiasmo i no veig un roc que quasi ens causa una punxada de roda al cul del món, però que afortunadament només és un ensurt...
Just quan comença a baixar tot plegat, ens trobem trams en que la neu cobreix banda i banda de la carretera i embelleix el paisatge. El punt culminant és la Font Martingala.
En la baixada cap a Vidrà hi trobem Siuret, de bella estampa.
També un torrent que gela les branques més agosarades...
Arribem per fi a l'altre cantó després d'unes dues horetes de cotxe, aproximadament. Vidrà ens acull amb un silenci digne d'escoltar...Baixem cap a Santa Maria i Sant Quirze de Besora. Des de la carretera veiem el Pedraforca al fons però no podem parar per fotografiar-lo. El Ter al pas per Sant Quirze és ben formós.
A partir d'aquí ens perdem. Volem visitar Torelló i d'allí enllaçar amb la C-37 cap a Olot (Bracons) però està força mal indicat i al final hem de baixar fins a Sant Hipòlit de Voltregà a intentar caçar la C-17 de pujada. No obstant això, ha valgut la pena.

Després de l'excursió, no hi ha res com dinar uns macarrons, una botifarra de perol i una crema catalana a Can Xac, a Argelaguer. De les millors del país!



dijous, 4 de març de 2010

N'estic fins els coll..., fins la cig... La mare que els va parir!

Això mateix... Sembla que faig honor al post anterior jajaja!!

...Darrerament un 60 per cent de les trucades que rebem a casa són de propaganda. És horrorós! Tot el dia el sorollet del telèfon sonant, ring ring, i quan l'agafes esperant alguna bona nova, tatxan!! Et surt un locutor (de parla castellana, ja bé sigui sudamericà i espanyol, perquè en català ni un) o fins i tot la darrera especialitat, que consisteix en contestadors, en robots que amb una veu tipus "Cher" et solten el seu rollo, que certament, no he arribat mai a escoltar perquè normalment després dels 5 segons d'espera que requereixen aquests aparells del dimoni ja penjo en detectar de que va la p... història.


Siguin o no siguin robots, és una llàstima que aquesta gent pugui tenir accés a les dades de la meva família, si més no al número de telèfon. No sé ben bé com funciona, si és llistin telefònic i avall... Però a vegades també succeeix que et truquen de companyies ja contractades a veure qui et fa l'oferta més aparentment tirada.


Ho odio, em posa de moltíssima mala llet, em treu de les meves caselles, i pobre del que li toqui trucar a casa i es creui amb la meva veu, perquè ara directament els engego sense deixar-los parlar. Poc democràtic, direu, però se me'n fot.
 
ir arriba