diumenge, 27 de juny de 2010

Qui mai té dret

Reflexionant a altes hores m'ha vingut un post al cap i abans que marxés he volgut deixar-ne constància. M'ha vingut al cap una sensació que em vé al cor algunes vegades. Creieu que hi ha persones que tendeixen a absorbir i d'altres que tendeixen a expandir-se? L'existència d'un subtipus facilita l'altre? Són vasos comunicants?

Conec algunes persones que escolten i escolten, la seva capacitat per escoltar sembla infinita, però sé que en el fons també desitgen ser escoltades. Un equilibri, d'acord. Però a la pràctica aquest equilibri existeix o es produeix un abús de tot plegat? M'explicaré. Conec persones que xerren i xerren, i la seva capacitat de xerrar i explicar les seves penes i maldecaps és infinita, i que en el fons, no desitgen ser oients quan els toqui el torn. De fet, tampoc otorguen un paper actiu al seu psicòleg ocasional...Més aviat el volen com a paret de frontó.

És curiós veure de prop alguns d'aquests intercanvis. L'expansiu/va vomita i l'oient gentilment acull. Quan l'oient realitza una verbalització massa elaborada, és censurada i rebatuda per l'expansiu, que en el fons només espera balbotejos ratificants.

L'expansiu sembla que mai en té prou, d'explicar, però què passa amb l'oient? Busca d'amagat un altre oient? No, no ho crec... Penso que més aviat tendeix a empassar-s'ho tot, a reforçar el seu rol. Ara bé, això és perillós. Arriba un dia en que les paraules i els pensaments acumulats surten a la superfície i llavors l'expansiu resa per a que el mal moment del seu recipient humà per excel·lència duri el menor temps possible, per així poder-hi abocar de nou.

Vosaltres què sou?

(Amb aquest post no vull dir que tota la comunicació humana funcioni així...Només determinat tipus. Jo a la vida m'he trobat als dos cantons del joc; si bé darrerament crec que sóc més receptor -i dels que peten. Hauré de començar a callar-me que sóc llicenciat en psicologia).

dilluns, 21 de juny de 2010

La joia d'ensenyar

Vull trencar el meu silenci de les darreres setmanes per parlar de la que sembla ser serà la meva professió definitiva. És cert que, de fet, ha estat la meva única professió, ja que mai he treballat als estius d'altra cosa que no sigui la docència. Quan tenia 22 anys vaig fer la primera incursió en aquest món, i des de llavors tot ha crescut en responsabilitat i grau (i sou, és clar).

Abans d'ahir vaig anar a fer unes cerveses amb un amic pel barri de Gràcia, i parlàvem del tema. Ell, com jo, ha seguit el camí llicenciat-->Curs d'aptitud pedagògica--> mesclat amb alguna suplència --> borsa d'interins i es plantejava fer el pas que jo vaig iniciar fa dos anys, i que si tot va bé, acabo ara mateix quan sàpiga totes les notes que em falten per saber: fer magisteri (en el meu cas de llengua extrangera, anglès). Si tot va sota el previst, aviat seré mestre d'anglès, i aquest estiu vull immisqüir-me ben a fons en el tema en qüestió...Llegir molt en anglès, si puc fer una visita al meu amic del sud d'England, parlar-lo tant com pugui... Ara l'únic dubte és si em llenço a completar en un any un camp que també m'atrau: l'educació especial.

No obstant, i més enllà de distincions entre primària i secundària, en aquest post volia parlar del plaer que suposa ensenyar, transmetre uns coneixements, desenvolupar un estil d'expressió, (com si fos una "personalitat docent") copsar les realitats dels alumnes i adaptar-hi la nostra actuació, mediar entre ells per a assolir una convivència sana a classe...És a dir, molts aspectes que d'algun mode es poden intentar ensenyar a la carrera però que sovint requereixen el que es coneix com a "mà esquerra". És en aquest sentit que sí que podria creure en la vocació de professor, tot i que jo no m'hi considero. De fet, la meva vocació era periodisme, que mai va consumar-se oficialment, i vaig escollir psicologia, uns estudis que amb el temps he valorat moltíssim, i que m'han servit de complement perfecte per al magisteri. És a dir, mai m'havia plantejat d'una forma conscient que acabaria dedicant-me a l'art de la docència. Dic art perquè crec que realment ho és, més que no pas una ciència. Quan tractem amb persones, les respostes poden ser imprevisibles (no m'atreviria a dir si amb nens més que amb adults, en fi). És per aquest motiu que la feina de "profe" és potencialment estressant, a més a més del factor de control del grup fora dels aspectes de continguts. Però alhora és una de les feines més gratificants que crec que existeixen, per les complicitats que es poden establir amb els alumnes, pel feedback que t'aporten amb les seves reaccions, per l'amor que et demostren, per el plaer i la joia que és treballar amb projectes de persones adultes, per la permeabilitat que mostren...

És innegable que hi ha grups que disten d'aquesta descripció. Jo també els he viscut, iiconec vivències d'altra gent. Tot i que són casos extrems, quan ens en toca un i ens sentim poc recolzats l'estrés creix exponencialment, i ens plantegem no dedicar-nos més a això, ja que no hi ha cap tipus de plaer, només lluita. Potser per això secundària té fama de ser més complicada, almenys en certes edats, i primària no tant, tot i que de grups dolents pot haver-hi a tot arreu. I d'ajudes i reforços i companys amb mala baba i organitzacions dolentes també, però això és un altre tema.

Més enllà de les classes en grup, el món de les classes particulars és un altre espai on fer arribar els coneixements i entendre la funció de "reforç" o "suport" d'una manera determinada. Avui he fet la darrera classe particular a un noi de 1r d'ESO del meu ex institut, que està de recuperacions. La cosa pinta a bé, les vibracions són bones, el clima se'n ressenteix, i esperem els resultats també. Quan he sortit al carrer, m'envaïa la joia, em sentia tant recomfortat, i he pensat que treballar amb i per la gent és meravellós, i que sóc afortunat en aquest sentit. Ha estat llavors quan m'he dit: "Aleix, quan arribis a casa en faràs un post". I crec que he complert.



dimarts, 8 de juny de 2010

E-mails del passat

S'han creuat dues coincidències que m'han dut a fer aquets post. La primera, llegir aquest matí un dels blogs de la Núr (Correus de la Xina). La segona, trobar accidentalment en una carpeta de la safata d'entrada del hotmail un e-mail que vaig escriure a una amiga l'estiu de fa 4 anys, i que vull recuperar. No cal que comenteu res, si no us vé, de fet només és la crònica d'un moment. La literatura de viatges m'encanta i la veritat és que quan he rellegit el meu mail he recordat tot allò. Una època combulsa, el cop ja estava rebut però encara per sentir, i les circumstàncies de la vida em van dur a voltar per les Illes britàniques amb el cap més aquí que no pas allí. He tret el nom a qui anava dirigit.


>Hola *********!!
>
>Acabo de veure el teu comentari a relats a trav'es del primer
>ordinador amb connexi'o a internet gratis de tots els albergs als
>que hem estat fins ara, i m-ha arribat a dins. Aixo funciona un xic
>rudimentari aixi que sento si hi ha guarrades dortografia o
>similars. A mes a mes es un apple i esta fet amb el cul.
>
>Estic a Edinburgh, capital d-esc[ocia. He arribat avui. Dema hi sere
>tot el dia i dema passat marxem cap a glasgow. Edinburgh es una
>ciutat preciosa, mes qu eres pq es diferent a tot el que havia vist
>mai. Els edificis vells, situats d-una manera que formen una ciutat
>misteriosa de conte de fades al cul del m'on.
>
>Venim de York, encara a Anglaterra, on ja hi havia estat feia dos
>anys. Ultimament tenim musica en directe als pubs cada nit. Saps?
>Ahir vam llogar unes bicicletes per a veure la ciutat a l atarda i
>vam seguir la riba del riu Ousee fins a allunyar/nos una mica.
>Buscant el cami de tornada a l-alberg vam sentir musica blues que
>venia d-un pub; tocaven en directe, com es costum. vam aparcar les
>bicis i ens hi vam posar cap dins. Despr'es de lactuccio vam estar
>tocant amb els compoents de la banda, va ser realment emocionant. El
>cantant deia coses en espanyol, mira que li am repetir 50 cops que
>erem catalans. Deia; chupa mi pipa. Estava sonat jejeje.
>www.thelowdowns.biz a veure que ets emblen.
>
>Un peto fort ***********, vaig a dormir que hi ha gent que sespera.
>
>Ens parlem aviat, espero que tot et vagi molt be, i que parlem avat
>quan torni a barcelona diumenge que ve.
>
>petonets!!
>
>Aleix.


divendres, 4 de juny de 2010

Benvingut, juny

Sembla mentida, però ja som al més de juny. Dies feixucs sota la calor que ens domina, ens adorm i desperta instints profunds. Transició cap a l'estiu més dilatat. El temps s'expandeix, és moment per tornar a intentar recuperar la calma, per generar estius que amb el temps es recordin amb un "osti...!", intensos, lliures, ploraners per alegria.

Quan jo tenia 14 o 15 anys, aquesta cançó i sobretot aquest vídeoclip em despertaven no-se-sap-què de més enllà en les meves possibilitats. Un bon homenatge al juny.

PS-També deuria ser quan se'm va despertar l'odi pels pallassos...

dimecres, 2 de juny de 2010

La importància dels principis

A veure...Hi va haver masses coincidències al principi, però vam
gaudir d'aquelles converses.
Al principi em vaig il·lusionar... Però potser sense gaire esma.
Dia rere dia m'interesso per seguir amb aquell intercanvi.
A vegades el feedback és dubtós. Un parell de rebutjos i
la cosa es refreda. I lentament torna al tebi, un poc calent...
I què vols que et digui...Tercer intent però tens decidit que no.
A vegades parlàvem sobre el respecte, recordes?
-I ara has tornat...



The Beatles - You won't see me (No em veuràs)

When I call you up (quan et truco)
Your line's engaged (la línia està ocupada)
I have had enough (n'he tingut prou)
So act your age (així que comporta't)
We have lost the time (hem perdut el temps)
That was so hard to find (que ens va costar tant trobar)
And I will lose my mind (i perdré el cap)
If you won't see me (si no em veus)
You won't see me (no em veuràs...)

I don't know why (no sé per què)
You should want to hide (t'hauries d'amagar)
But I can't get through (però no puc fer-hi res)
My hands are tied (tinc les mans lligades)
I won't want to stay (no em voldré quedar)
I don't have much to say (no tinc gaire a dir)
But I can't turn away (però no puc refusar-ho)
And you won't see me (i no em veuràs...)
You won't see me (no em veuràs!)

Time after time (un cop rere l'altre)
You refuse to even listen (refuses fins i tot d'escoltar-me...)
I wouldn't mind (no m'importaria)
If I knew what I was missing (si sapigués el que m'estic perdent)
Though the days are few (tot i que h iha pocs dies)
They're filled with tears (són plens de llàgrimes)
And since I lost you (i des que et vaig perdre)
It feels like years (sembla que fa tant...)
Yes, it seems so long (sí, sembla tant...)
Girl, since you've been gone (des que te'n vas anar)
And I just can't go on (i no puc seguir,)
If you won't see me (si no em veuràs)
You won't see me (no em veuràs)

Time after time (un cop rere l'altre)
You refuse to even listen (refuses fins i tot d'escoltar-me...)
I wouldn't mind (no m'importaria)
If I knew what I was missing (si sapigués el que m'estic perdent)
Though the days are few (tot i que h iha pocs dies)
They're filled with tears (són plens de llàgrimes)
And since I lost you (i des que et vaig perdre)
It feels like years (sembla que fa tant...)
Yes, it seems so long (sí, sembla tant...)
Girl, since you've been gone (des que te'n vas anar)
And I just can't go on (i no puc seguir,)
If you won't see me (si no em veuràs)
You won't see me (no em veuràs)

-Did you see me, hidden in there, my dear?-
 
ir arriba