dissabte, 31 de juliol de 2010

Zones


L'any 2006 vaig ser a Belfast. Encara recordo l'impacte que em va causar passejar per Shankill Road (protestant) i Fall's Road (catòlic). Encara recordo el contrast entre l'austeritat i solitud del cantó protestant i el color i la vida al sector catòlic. Passejar entre els murals i un mur amb filferros al damunt no era fer-ho per qualsevol lloc, sinó fer-ho per una zona plena de significat, on a cada cantonada hi havia un símbol recordatori (fos en la forma que fos) d'allò viscut, de la identitat, de les ferides encara obertes... Era com si una aura envoltés la zona. No he visitat mai cap camp de concentració nazi, però em sembla que la sensació descrita pels qui ho han fet no està exempta d'un sentiment si més no semblant: una zona, un espai delimitat, carregat de significat (en aquest cas dolent), d'un espectre determinat.


---------------


Ahir dos amics em van proposar d'anar a sopar per aquí el districte i barri veí. Ells són d'aquí, així que és normal que ho féssin. No obstant, la meva reacció inicial va ser de cautela. Hi ha una zona de Barcelona que procuro no trepitjar en els últims anys, i simplement és perquè conté massa càrrega emocional per a mi, per diversos esdeveniments de la meva vida que hi van passar, quan era nen, quan era adolescent, quan en tenia vint-i-pocs. On cada cantonada es relaciona amb un record. On ja vaig remoure'm prou en el seu dia.




PS-Finalment ahir vaig anar-hi, el tema va sortir, però igual que va venir se'n va anar. Suposo que és normal, però em va deixar ecos que avui encara es poden notar en forma de post.
PSII- L'adaptació de la senyal l'he feta jo, queda creïble? jeje.

dijous, 29 de juliol de 2010

Les trobades secretes dels dijous...


Ens remontem a principis dels anys 90. Jo deuria tenir uns 10 ó 11 anys. Amb alguns amics de l'escola, un grup reduït de 4 ó 5 nois, vam organitzar el que serien les nostres primeres "festes nocturnes". Evidentment, aquestes reunions secretes, aquestes "festes", es reduïen a fets més que normals, però que per nosaltres prenien grans dosis de confidencialitat i clandestinitat. Només els escollits, que érem nosaltres, podiem assistir a aquestes trobades, que es van fer en dijous. Si jo m'havia de saltar natació, ho feia. Si l'A. s'havia de saltar bàsquet, ho feia.


En què consistien aquests rituals? En sortir de l'escola, fèiem un escàner de les botigues de xuxes habituals dels "surroundings" de l'escola. Fèiem compra (ja haviem estalviat prèviament) i després anàvem a un supermercat proper a comprar llaunes de cocacola. En passar per caixa, ja dúiem unes quantes anècdotes a la bossa. Coses que a vista d'un adult eren inignificants, però que per nosaltres eren tot un món, amb múltiples històries derivades. Sentiem per primer cop la llibertat. Un cop adquirida la matèria primera, venia l'ascensió a casa d'en F., a la carretera del Carmel. El trajecte no era gran cosa, però quan ets tan petit, tot és gran, immens, llarg, misteriós, mític...Cada racó se't queda gravat a la memòria i el sentiment d'amenaça sobre la teva integritat física espanta de valent. Això passava especialment quan ens colàvem per la "drecera", que tallava dos o tres carrers i que era "perillosa". "Allí em van atracar un cop", deia algú. I el mite creixia.


Però sempre arribàvem sans i estalvis a sota els jardinets de casa en F. Un cop allí, buscàvem el nostre racó, ens dividiem les xuxes i la beguda com a bons germans, i parlàvem de coses de l'escola (bàsicament de companys que no ens quèien bé i de nenes que ens molestaven). Evidentment, cap a les 20:30 màxim, la trobada estava més que dissolta.


Eren les nostres primeres reunions socials, i creieu-me que les esperàvem amb ànsia, que el dilluns ja dèiem: "aquest dijous farem sortida, eh?". Juraria que al final només em vam fer 3, a tot estirar, però van ser ben intenses.


--------------


Des del curs escolar 2008/2009 que de tant en quant ens trobem amb dos amics els dijous per anar a sopar i prendre una cervesa després per Sant Cugat. Són trobades "de nois" jeje i que tenen el seu encant, i la seva tradició: sempre als mateixos llocs, seient al mateix lloc, demanant el mateix (pels qui no em conegueu, sóc un home de tradicions en aquest sentit!). Quan es van començar a fer aquestes trobades, jo treballava en una escola de Sant Cugat, i estic convençut que els meus alumnes de quart també en deurien planejar, de sortides d'aquest estil... Se'ls veu l'entusiasme davant l'incert, seguint pistes que els poden dur a grans descobriments, il·lusionant-se amb el mínim indici...


I jo agafo la il·lusió que tenia quan feia 4t o 5è, i agafo la que tinc de cara a aquest vespre (avui és dijous ;)), les comparo, i hi veig coses en comú, i coses diferents. Ni millor ni pitjor. Diferent. Tinc moltes ganes d'avui vespre, i de fet, és quan el nen que vaig ser, ara en la versió 29.0, torna al seu disc dur més original.


PS-Avui us volia parlar de la il·lusió, i com el pas del temps l'afecta, i he cregut fer-ho a través d'aquests dos exemples personals.

PSII-Avui em demanaré el de sempre, of course!!


dilluns, 19 de juliol de 2010

Nit d'estiu




Ets aquí, i no t'aprofito, o això crec, o això em dic, o això em retrec (prou!). Et recordo, sòrdida, atemporal, infinita, cabdal... Font inesgotable de fantasies i futurs projectats; ara sento aquells futurs gastats. T'esfumes, tapís lluminós intermitent i sel·lectiu (desitjo viure't de nou, nit d'estiu).


dilluns, 12 de juliol de 2010

Objectiu assolit!

Amics bloggers, el mes d'octubre de l'any passat vaig prometre una cosa en aquest blog.

Podeu veure el que vaig escriure en aquest post del mes d'octubre, dia 5.

Bàsicament, venia a dir això:

Després de molt de temps intentant trobar-ne unes tablatures dignes, ahir vaig trobar una web fantàstica amb la notació idònia per decidir-me a aprendre el següent tema (going home, de Mark Knopfler). Quan la pugui tocar tota, prometo intentar gravar-ho i penjar-ne els resultats d'algun mode...Mentrestant disfruteu d'aquest home que he trobat per internet que en fa una interpretació excel·lent. Aps! La peça és la de going home, de la pel·li local hero, composada per en MK.

El fet és que algunes setmanes després vaig aprendre-la a tocar, més o menys, però fins avui no he tingut un temps i les ganes suficients com per asseure'm i gravar-ho. Evidentment, no us espereu un gran nivell, recordeu que jo sóc aficionat! Però he volgut dur a terme aquella promesa i compartir-ne el resultat amb vosaltres.

Espero que us agradi. És una versió adaptada meva jeje.





video

divendres, 9 de juliol de 2010

Lliçó de fraccions

Sense ser-ne conscient,
esmicolava els dies
en mil moments.


PS-Quan ara vull fer-ho, sembla paradoxal que no pugui i els dies a vegades es tornin monocroms. Maleïda consciència...

 
ir arriba