dissabte, 28 d’agost de 2010

Un rostre, una expressió.




A principis de mes de juliol, va arribar a casa el número corresponent de la revista del COPC, el col·legi de psicòlegs. Tan mon pare com jo ho som, tot i que no n'exercim (explícitament). Sempre està bé tafanejar la revista per veure si hi ha nous temes interessants, però en aquesta ocasió em va cridar l'atenció la contraportada. Hi sortia una noia de mirada penetrant. Pell blanquinosa, ulls clars, cabell castany (reunia bona part dels meus gustos). Però el que més em va cridar l'atenció va ser la seva expressió. No sabia descriure-la, ben bé, per això vaig intentar dibuixar-la (dibuix que encapçala aquest post). No em va quedar igual que l'original -que era molt més bonica- però l'expressió sí que era una de similar.
M'agradaria saber: quina expressió mostra aquest rostre segons vosaltres?


divendres, 27 d’agost de 2010

Qui som...

A vegades una simple anècdota ens desperta les ganes de plasmar-la al nostre blog, però la descartem després per poc interessant, per banal, per convenional o simplement perquè no ens vé de gust escriure en aquell moment, i després cau en l'oblit... Seguint una proposta d'en XeXu, escriure un micropost simplement basat en una anècdota d'ahir. si és que se'n pot dir anècdota.

Estic convençut que alguna vegada us ha passat el següent. Ahir anava pels carrers d'una població costera catalana que conec bé, amb una parella amics meus. Varem aturar-nos a contemplar un restaurant que té molt bona pinta, prop d'un pub que han fet nou i que també invita a entrar-hi. En una taula del jardinet del restaurant, hi havia quatre noies, que van començar a mirar cap a mi. Jo vaig tornar la mirada simplement per curiositat, però la vaig retirar de seguida. Tímidament, vaig tornar a mirar com prossseguia el tema, convençut que la cosa ja no persistia. La meva sorpresa va ser que fins i tot pel lateral del jardinet, i a través dels barrots, aquella taula femenina seguia mirant-me amb dubte i curiositat. Quan ja creia que començava a tenir cert èxit, una d'elles va cridar ben fort el nom del meu amic. L'estaven reconeixent, eren excompanyes d'institut...I efectivament, no em miraven a mi, sinó a qui jo tenia darrere. Una situació clàssica i còmica, jeje.

PS- Cap opció en aquesta taula, però una idea porta a una altra, sembla ser... Seran senyals, rits?

dilluns, 16 d’agost de 2010

Mecanisme versàtil

No us sentiu afalagats,
impulsos químics?
Vestim amb elegants mots
les vostres accions quotidianes.

divendres, 13 d’agost de 2010

Jo (el defensor de la pau)

Segons el diccionari de noms de persona de Josep Maria Albaigès, Aleix significa "defensor de la pau". Alhora, la llegenda del príncep Alexei de Rússia ens parla d'una trista història en que el príncep va barallar-se amb son pare, i amb voluntat de reconciliar-se va asseure's al portal de la casa d'aquest darrer. L'actitud del pare fou d'ignorància dia rere dia, sense pietat ni consideració en cap moment.
Alineo lletres una rere l'altra, de forma enèrgica i fantasiosa. Semblo haver recuperat la inspiració i tinc ganes de teixir noves històries envoltades de màgia. Ahir el cel plorava doblement: per una banda la descàrrega d'una tempesta; de l'altra les llàgrimes de Sant Llorenç. Jo ho feia pel coneixement d'una notícia.
No hauriem de procurar deixar enrere els mals moments, les recances, els odis...Invertir en nous valors, comprendre els antics...? Dotar de qualitat el nostre temps present. Escoltar-nos i obrar sense por. Evitar situacions com la del príncep Alexei i el seu pare. Defensar la pau i l'entesa entre les persones.


PS-Sempre he pensat que la definició del meu nom era prou encertada per mi, un piscis històricament tímid i desapercebut, que amb els anys conserva part de l'essència malgrat els girs inesperats de guió que t'espolsen una mica les manies de sobre. I sobre la llegenda del príncep, de moment no diré res...


dimarts, 10 d’agost de 2010

Tu (La noia amb nom de llibre)


T'estimo. Potser quan t'ho he dit algun cop t'ho he dit mig en broma, perquè els encontres emocionals directes cada cop em fan més por (és quelcom que hauré de millorar). Espero algun dia poder-te dir com t'admiro, per la teva lluita diària, perquè malgrat les coses es puguin torçar, ets capaç de trobar de nou el teu equilibri, sent tota una lliçó pels convencionalismes i les regles pre-establertes. Amb el que em pot costar a mi a vegades...! Però hi ets, cada dia, penso en tu, et tinc en ment, medito què deus fer, què redimonis deu passar pel teu cap, si tu també tens els teus fantasmes, com t'automotives, fins a quin punt ets conscient de la importància del moment present. Voldria dir-te que pots comptar amb mi pel que necessitis; de fet ja ho saps, però no sé si exerceixes el teu dret, o si la por t'hi posa traves a vegades. Voldria recuperar temps pretèrits on teniem un llenguatge propi, on la meva fantasia estimulava la teva, on la meva influència era pal·lesa, on rèiem plegats a la síntesi del dia. Tot això segueix sent-hi, és evident, però em pregunto a vegades si hem crescut els dos, però ho hem fet cap a l'aïllament, cap a la introspecció. Sé que qui té les regnes i la clau sóc jo, en major mesura, per a que la relació s'obri. Alhora respecto els teus moments d' individualització, en que més val no trucar a la porta. Em pregunto com deu ser viure amb un greuge així. Com s'ha d'entendre tot plegat des de l'altra banda del mirall, encara que prop de traspassar-lo. Com copses el reflex de la vida diària? I de la vida trascendental? T'arriben les ones igual que a mi?


Em tens cada dia al teu costat per a descobrir-ho junts. T'estimo, noia amb nom de llibre...



PS-Tenir una germana amb discapacitat psíquica és un fet que m'ha marcat molt a la vida. Aprendre a superar gelosies estúpides, aprendre a ser respectuós i curós amb la voluntat dels demés, a comprendre espais personals delimitats, i sobretot a desenvolupar una sensibilitat (penso que molt sana) respecte la diversitat existent en aquest món, sigui al nivell que sigui. Avui m'ha donat per parlar/sentir d'això...
 
ir arriba