Darrer post de l'any

Acabava el darrer post parlant de les oportunitats. Potser que ens donguem en primer lloc les oportunitats a nosaltres mateixos. Que treguem aquelles barreres que no serveixen de res més que per postposar uns canvis que tard o d'hora s'acabaran produïnt i ens duran a millor, sens dubte, un cop superada la por.

Avui he conduït durant una bona estona, activitat que m'agrada força. He anat gestant aquest post a base de pensar en els bons moments de la meva vida. He pensat en èpoques en que decideixes emprendre un afer ben personal, on prens les regnes de la teva vida, i qualsevol racó de la ciutat -edificis, carrers, vianants ocasionals- és còmplice del que trames.

Per què no pot ser el proper any l' espai on assagem de valent la nostra obra? Recordeu la frase de l'escriptor frustrat d'Amélie? La vida no és només que un interminable assaig d'una obra que no s'arribarà a estrenar. Em recorda aquella frase alemanya que diu "la vida és com un part que mai s'arribarà a produïr". O tal com deia Lennon: la vida és allò que passa mentre fem plans.

Fem plans, doncs. Assagem i assagem en aquest proper 2011. El meu número favorit és l'11. Pinta bé, oi?

Bon any nou per a tothom!

Ps-Escric avui aquest missatge perquè el meu accés a internet serà dubtós d'aquí a final d'any.

Nadal...I què has fet?

Diu la cançó de Lennon: ja estem a Nadal, i què has fet? Un altre any que passa, i un que comença. Val, Lennon no era "la alegría de la huerta", que diuen en castellà. Potser tenia una actitud una mica nihilista en el fons. Masses excessos i després desconcert per redimir-los. Ara bé, quan arriba Nadal, la sensació que tinc els últims anys és que realment era ahir que celebrava el darrer cap d'any. Els batecs del temps s'han comprimit i és una sensació desagradable. No obstant, sempre m'ha agradat el Nadal, i és per això que li dono una oportunitat any rere any, estigui com estigui.

Sempre és positiu donar oportunitats.

PS - I més quan existeixen discos que no em cansaria d'escoltar com el de Kate Rusby "Sweet Bells". Us deixo amb Candlemass eve.

Viatjar

Deixeu que es carregui completament tot posant-lo en pausa per poder-lo veure sencer d'una tirada, val la pena :)

Flotar, renéixer, suspendre's en l'aire, convertir-se en el mite romàntic de jo /nosaltres sol/s vers el món, a la descoberta de petits racons, al ple canvi de context...Tot són sensacions que relaciono amb el fet de viatjar. Aquesta temporada de ponts m'havia plantejat de fer alguna cosa, però han arribat i finalment he acabat declinant les possibles opcions. No deu ser el moment, encara.

En tinc unes ganes, no obstant...Em moriria per l'Europa central...Alemanya, Àustria, Suïssa altre cop...Sempre m'ha atret especialment, aquestes casetes de colors, aquestes bigues de fusta, aquests poblets romàntics...Alhora no menystindria tornar a fer una visita a les Illes britàniques (seria la setena ja), aquest cop per endinsar-me per l'Anglaterra rural a cop de cotxe, o per investigar el país de Gal·les a fons, o bé fer la volta a Irlanda, o qui sap si gaudir una vegada més de la meva ciutat fetitxe: Londres. Els països bàltics fa temps que em criden l'atenció, així com els escandinaus... I la visita a Praga que reservo per més endavant, quan es donguin unes condicions determinades... Com podeu veure, soc un petit enamorat d'Europa, i això que no en conec ni la meitat. Ja fa massa temps que postposo coses...

I el fet és que enyoro moments com el del vídeo que vaig enregistrar a Edinburgh l'estiu del 2006, en un viatge amb el meu cosí. Qui pogués gaudir altre cop de moments com aquell. El sol radiant, un matí sòrdid amanit amb les notes d'una arpista de la categoria de deesa celta que va delectar-nos durant uns minuts de glòria...Les campanes tocaven al seu compàs. La nena deixa una moneda però cau fora; l'ha de posar bé. Tota Dun Eideann (el nom gaèlic per Edinburgh) desperta al so de la peça tradicional "Struart Robertson". Gaudiu-la.

Somnieu per uns moments...

Temps de teixir

Recordo sensacions passades i les miro encuriosit, la meva memòria és tan afilada que fins i tot recrea les sensacions pretèrites en alta definició, al detall. Els detalls formen part de la meva vida: els copso i els desprenc. I és quelcom que no puc evitar. Sense l'afany de minuciositat potser res no tindria sentit. Amb ell, no obstant, potser tot es recargola i en té massa. Què hi farem, els dobles, triples, o múltiples sentits del que pugui escriure a vegades ajuda a encriptar de forma excel·lent el que també sento o penso. Quan es tracta de desfer el nus, llavors s'entén que hagi costat tant. Diguem-ne que el fil està descordat, llest per a teixir de nou, i en tinc ganes.

Hi ha dies en que tens temps per a planificar, com si d'una classe magistral es tractés, tot el que vols fer, i el desenvolupament s'acosta força al que havies pensat (sempre amb el factor de l'atzar que ho matisa). N'hi ha d'altres en que el solista se'n va de la partitura establerta, del guió original, i desafia els límits de l'autocontrol, potencia els de la creativitat i genera un sentit especial per a aquell dia, amb una aura màgica i completament personal, subjectiva i només transferible parcialment pels límits naturals de l'empatia a les persones amb qui es desitgi. Quan assoleixo aquest estat, és quan teixeixo èpoques que després recordo amb un segell de llibertat. El temps efectiu de joc de la meva vida.