dilluns, 22 d’agost de 2011

Breu crònica d'un vol ( I wanna talk tonight)

Sóc a l'aeroport de Palma. Tot just m'he comprat una revista que espero que faci honor al seu títol (muy interesante) i m'acomiado d'en Pere i el seu cosí Macià, que juntament amb n'Aina, la parella d'en Macià, han estat uns perfectes amfitrions en aquesta breu estada de tres dies a Mallorca.

Repasso mentalment els passos que m'esperen fins que arribi a casa, a Barcelona...Crec que després de fer tants viatges sol, m'hi acabaré habituant tard o d'hora i al final només serà un pur tràmit. Passo els controls ràpidament (quan vas sol tot sembla ser més fàcil en aquest sentit) i m' asseguro de a quina porta he d'anar (D). Les múltiples botigues que hi ha a banda i banda (tot i que no tantes com a la nova terminal de l'aeroport del Prat, que tot sigui dit, em va semblar ferotge) em reclamen, i jo tinc un mal de cap incipient que em repica de forma creixent. Tafanejo els productes gastronòmics que hi ha però ves per on...Formatge de Menorca. No el penso comprar, no és mallorquí. Les altres opcions són ben típiques: sobrassada i ensaïmades. Em dic a mi mateix..."Saps què, per anar més carregat de productes d'elaboració poc autèntica, fora!". I és així que només busco una cosa llavors; un detallet per a ma germana no pot faltar mai. Aquest cop a en Winnie the pooh li han cosit un cor a la panxa i el nom de l'illa en qüestió, i segur que a la noia amb nom de llibre i amb reminiscències pitiüsses fenícies i fèrtils li agradarà (i ja ho deu estar esperant, en algun dels seus pensaments de tarda, tot esdevenint una injecció d'il·lusió enmig de ves a saber quins panorames...). Encabeixo en Winnie dins la motxilla un cop ja m'he assegut a un dels seients de la sala d'espera. Ara un peu, ara un braç, ara el tors, ara el cap.

Observo amb qui viatjaré...Però cada cop vaig més a la meva i em centro més en els mots encreuats (una de les meves passions) que ofereix la revista. El vol porta retràs d'almenys 35 minuts...

I passa el temps, potser tres quarts d'hora, i ens fan fer files...I l'efecte embut apareix.

Entro a dins l'avió com sempre encuriosit amb qui em tocarà al costat. A mesura que m'acosto al meu lloc, ho veig clar: un home viatja amb la seva filla petita. Crec que no havia viatjat mai amb un infant al costat. Sí al darrera, un cop que l'ídem va estar plorant tot el trajecte de Bournemouth a Girona... Just arribar, deixo la maleta i l'home li diu a la nena: mira, ja ha arribat el teu veí. Ella, rosseta i amb cara de trapella, m' observa. Sembla tenir una font inesgotable de curiositat a dins. Jo estic obert a qualsevol interacció verbal, de fet les intueixo, però sembla que vaig errat. La protagonista en qüestió, que té un nom ben bonic i fa honor a la cantant dels irlandesos The Corrs, aboca tot el seu arsenal de preguntes vers son pare, que respon pacientment però al prelímit del moc. Per què això? Per què allò? Ara és quan allò altre? I jo per dins somric i em comença a agradar el panorama... L' Andrea no ho sap però m'està donant energies. Ara puc baixar la tauleta? Mira, mira, t'estic fent una targeteta per a que puguis tenir accés a la meva habitació. Puc escriure el teu segon nom? (el diu en veu alta davant la ruborització del pare). Quants anys tens? La reiteració qüestionant xoca amb la voluntat de discreció del progenitor, però avui no hi ha qui la pari a aquesta prova vivent de que la infantesa és or. S'apaguen els llums i tolera perfectament l'enlairament, igual que segurament jo vaig fer-ho l'any 1989 en el viatge a Londres quan tenia 8 anys i no era gens conscient d'on estava pujat. Ella en deu tenir 2 menys que jo llavors. Vol obrir la llumeta que li correspon per a seguir fent targetes VIPs però resulta que la seva no funciona. Jo li ofereixo la meva i m'ho agraeixen a l'uníson: merci. Recordo inevitablement quan jo era nen i viatjava amb els pares i m'aventurava a interaccionar amb desconeguts en trajectes llargs...No era freqüent en mi, però quan ho feia se'm quedava ben gravat.

La petita dama mostra un entusiasme vital digne d'admirar...Li reclama l'iPad a son pare per jugar a uns jocs molt xulos...I jo ho miro de reüll. Ho vol saber tot.

Descobreixo que, contràriament a la pel·lícula que m'havia muntat al meu cap, no és un pare separat, sinó que ho és només temporalment i física: la mare i el germà petit seuen tres seients més endavant. Passen pel passadís i el nen anuncia tot cridant als quatre vents (expressió premonitòria i molt adient per un avió) el tipus de necessitats fisiològiques que es disposa a fer en breus instants. Del que no avisa és que en el trajecte de tornada als seients li entrarà el capritx temporal de voler anar amb el pare i muntarà una rebequeria just al meu costat, intentant escalar per sobre de la meva butaca i de les meves cuixes per arribar al pare que seu al costat de la finestra. Al final el convencen amb uns palitos de pa i un poc de minifuets envasats que no és el millor moment per a canviar les seves preferències parentals... I tot torna a la normalitat. Jo he deixat de fer els mots encreuats perquè en un moment ha passat per davant de la meva vista la ma del nen, de la nena, uns palitos (en ambudes direccions), uns minifuets, i fins i tot hi ha hagut finta de passar l'entrepà de truita del pare que volia subornar-lo amb un botí gros.

Mentre tot això passa, jo penso com de significatiu deu ser tot això per la ment de l'Andrea. I d'alguna manera enyoro aquells estímuls químics positius incontrolats...Però no em puc queixar: just en aquests moments n'estic tenint, adaptats a la meva edat i situació actuals.

Arribem... I surto de l'avió, entro a l'autobús de pista, surto de l'autobús de pista, entro a la terminal, surto de la terminal, entro al pàrquing (i em torno a benegloriar del meu afinat sentit de l'orientació -he trobat el cotxe a la primera-), pago el tiquet, entro al cotxe, surto del pàrquing, enfilo cap a Barcelona...Surto del cotxe, entro a casa. Entro a internet, concretament al meu blog. Escric un post usant tota l'energia que, amb la seva capacitat relacional innata i espontània, per uns moments m'ha donat la meva veïna de viatge.

Merci...

PS- sense cap mena de dubte, i salvant les distàncies sobre el significat en la cançó original, avui acompanyo el post amb una peça que sempre ha significat molt per a mi, "Talk tonight" dels Oasis, i que comença..."Assegut sol, mastegant xiclet, milles lluny de casa, quan alguna cosa salta a la vista.../Dormint en un avió, saps que ja no pots queixar-te, agafes un cop més la teva darrera oportunitat, vaig aterrar encallat, no sabia ni qui eres / Vull parlar aquesta nit (...), sobre com m'has salvat la vida".





diumenge, 17 de juliol de 2011

A una entelèquia (V)


És just aquí, al plexe solar, on sento aquella energia desfermada que es fon en una llum imaginària quan recupero el contacte amb tu ( i que m'acosta a la vida, al desig, al sexe; que m'invita a retornar suaument i plàcida al que els meus sentits i el meu cervell més primitiu consideren la seva llar).

He estat fora durant un temps i en un espai que no fa falta definir; ara dins la llar tot pren ordre en direcció present-futura. Els límits del temps es desdibuixen quan rebo el teu caliu.

L' energia humana que em dónes l'emmagatzemo en bombones que eixamplen el meu esperit, que obren el meu plexe solar.

És just aquí, al plexe solar, on sento aquella energia desfermada...

I mentre teoritza sobre cicles de sensacions anhelades, no deixa de ser conscient, tot i que sense resignar-se, d'allò que diu: "em causes tot això, però alhora, no ho fas".

dijous, 2 de juny de 2011

A una entelèquia (IV)

Ets...

...Una llum que irradia els imaginaris col·lectius de la gent del teu voltant i una predisposició eterna al somriure; ones que flueixen de forma natural i bidireccional en senyal de seguretat, calma, i repòs; la refusada per naturalesa bandera de la humilitat, una mirada on banyar-s'hi amb sals de forma relaxada, una expressió innata...

...Ets...

...Un dolç petó de bona nit que fa de pont segur cap al món oníric, aquella abraçada desitjada per antics afectes titubejants; una lletra repassada en negreta, uns acords harmònics amb dues línies de veu, un quadre que marca i delimita bé les tonalitats...

...Ets...

...Un codi que es deixa desxifrar, una innocència tolerada, un tacte còmplice...

...Ets...

...Una tarda de juny.

Ets tot això, però alhora no ho ets.





Cançó no apta per a coulrofòbics.

divendres, 6 de maig de 2011

A una entelèquia (III)

Sentir que algú et rep, i la seva presència et calma. Not a word. Dues ments que s'autoreparen en paral·lel amb una mirada perduda al sostre, a través de la finestra, d'on sigui...Mirades que no veuen. Veus dolces que miren les coses d'una altra manera. Definitivament més suau.

Ajuda'm a desplegar les instruccions, jo sol no m'hi entenc. Ho intento. Dia rere dia, d'alguna manera ho requereixo, però... Les teories aspres de la vida guanyen terreny sense tu, oh entelèquia. Fins i tot hi ha dies en que no tinc esma ni per a imaginar-te. En d'altres sí, com avui.

Recordo i projecto sensacions. Em pregunto com series. Com deixaria entrar en aquests moments un a priori cos extrany a la meva vida. Quin sotrac...

Miro aquí, i allí, i més enllà. Sóc vist també. Indago i el meu cap balla i ha ballat amb més facilitat de l'aparent. Aparences que enganyen fàcilment.

Descentra'm, entelèquia.



Veure: A una entelèquia (I)
A una entelèquia (II)

dilluns, 4 d’abril de 2011

A una entelèquia (II)


Imatge agafada de http://silouxa.deviantart.com/


L'observa en silenci i complaença, suspès en el temps. Somriu i es diu mentalment a si mateix que s'hi sent tan a gust que no ho canviaria per res del món. Per fi ha trobat l'harmonia que tant desitjava, però ho ha assumit d'una manera natural, la transició ha estat plàcida.

Van ser tants dies d'enyorar aquella sensació de complicitat infusionada, aquells pressupòsits que l'eganxaven a la vida d'una forma bestial en forma de desig de tot tipus... Aquelles llàgrimes vessades enmig de la incertesa de no saber si mai seria capaç d'alliberar el seu cor per a tornar a deixar-lo sentir sense prejudicis...

I mentre escriu aquestes línies, oscil·lant entre la base del passat, la força del present i la moldejabilitat del futur, es recorda a si mateix allò de:

Ets, però al mateix temps, no ets.

dissabte, 26 de març de 2011

Activitat gregària

Mon pare usa molt freqüentment l'expressió "activitat gregària" per a referir-se a moments en que treballem al costat d'algú altre, ja bé sigui interactuant-hi directament o no. Per exemple, estudiar en silenci al costat d'algú altre en una biblioteca entraria dins els límits del terme. Sovint quan em parla d'això es refereix a estones com la que tot just hem acabat de compartir. Ell al seu ordinador investigant sobre la seva tesi doctoral, i jo ajegut a la catifa com un nen amb la llibreta de notes avaluant els meus alumnes. De fons, música d'orquestra de Benny Goodman, ideal per a no pensar més enllà de la tasca a fer, per a agafar ritme i començar a emetre radiacions positives per a retroalimentar-se amb l'altre component de l'activitat gregària. M'agrada poder captar aquestes ones, invisibles a l'ull humà però perceptibles per l'esperit. M'agrada poder-ho fer ara que jo en tinc 30 i ell 57. M' agradava fer-ho quan jo en tenia 16 i ell 43, i jo enllestia els deures de llatí i ell avaluava els seus alumnes. Treballar en silenci al costat d'algú que ens aporti confiança i bones sensacions, cadascú fent les seves coses, és una de les activitats més gratificants i relaxants que pot haver-hi. Sensació de companyia. Hi ha algun concepte més bonic?



dimecres, 23 de març de 2011

Autodiscurs


Aquest matí anava en cotxe cap a la feina i murmurava balbotejos inintel·ligibles. D'alguna manera em deia a mi mateix el que faria durant el dia. Planificava sobre el terreny i intentava clarificar idees. Ho faig sovint. Cantarelles internes que només sento jo (confio). Mentre ho feia, he pensat de dedicar-li un post. Segurament per a alguns és un fet banal i quotidià, però per a mi és bàsic.

He decidit anomenar-lo autodiscurs. Desconec si existeix aquest terme, ara tampoc ho comprovaré (estic massa cansat per a fer-ho, tot i que sóc mestre, i en teoria no hauria d'estar-ho ja que vivim com a reis*). D'alguna manera, aquest autodiscurs no té per què ser verbalitzat. Pot ser en silenci., en els pensaments. Però és tan fonamental! Ens permet mantenir en contacte amb els nostres sentiments, amb el nostre nucli emocional, i diguem-ne, "no perdre'ns". Com Ariadna teixint per a que Teseu no es perdés al laberint. És sens dubte una de les eines vertebradores del puzzle de la nostra personalitat. Llenguatge és expressió, i tot agafant la morfologia de la paraula, ens permet deixar la pressió enrere i convertir-la en una "ex pressió".

Molts bloquejos emocionals provenen de la pèrdua de contacte amb els propis sentiments. Puc ser-ne testimoni viu. Mal acostumar-se a segons quines formes de sentir. Anar tirant endavant però sense classificar el que ens va ocorrent. Perdre, d'algun mode, el que jo anomeno el principi del celo. Si després no tenim ungles costa recuperar-lo de nou.

I és que la fluïdesa en l'autodiscurs és fluïdesa emocional.


*ironia

PS- Marta!! Espero amb ganes el teu comentari :p!!

dijous, 10 de març de 2011

Abans que...




Abans que demà compleixi 30 anys, he volgut veure en aquesta setmana de vacances (sóc mestre) dues pel·lícules que justament es titulen així: Before sunrise, i Before sunset. Abans de la sortida del sol, i abans de la posta de sol.

Són dues pel·lícules que segurament ja haureu vist alguns de vosaltres. Són dels anys 90, almenys la primera, i la segona potser del principi de la primera dècada del 2000.

En la primera pel·lícula (Antes de que amanezca), Jessie (Ethan Hawke) i Céline (Julie Delpy) es troben en un tren i ell la convenç de passar la seva última nit a Europa passejant pels carrers de Viena i parlant.

En la segona pel·lícula (Antes de que anochezca), es retroben passat un període de temps, aquest cop a París.

No avanço més per si algú no les ha vistes, però són plenament reconamables. Se m'ha quedat un nus a la gola. Allò que les anava veient i pensava, bé, tampoc té tanta càrrega, però al final...

Vull agraïr-te Caterina que me les passéssis en el teu CD. Les he disfrutades en aquesta època de la meva vida, potser la més adequada. M'han remogut per dins i m'han fet plorar, o si més no intentar-ho. M'ha anat bé recordar que el romanticisme encara existeix...

Pel youtube es poden trobar les pel·lícules fragmentades en parts.

divendres, 4 de març de 2011

Qui és més ingenu?

Hi ha vegades en que em sento plenament malament. Són aquelles vegades en que algú sobreestima la meva ingenuïtat. No us ha passat mai? Algú se situa en un pla "superior" i decideix que ets més ingenu. Molt bé, possiblement tinc punts d'ingenuïtat, ho reconec i fins i tot m'agrada. Però no sóc imbècil. És més, potser el cap em rutlla una mica i tot. I és que, quan dic o pregunto alguna cosa, hi ha més darrera del que sembla ser. Per això m'ofèn quan sento comentaris que indirectament van dirigits a mi, com a fals titella còmplice de ves tu a saber què. Hi ha coses que no puc suportar i que curiosament són coses que jo vaig fer en un passat. Però és així, he après, i hi ha vegades en que una retirada a temps és una victòria.

Les aparences enganyen. Oi?

diumenge, 13 de febrer de 2011

Això no hi ha qui ho pari

Encara no sé ben bé d'on has sortit, però m'estàs fent viure una època nova, diferent, clarament marcada per aquest fet que es repeteix diàriament 3 o 4 vegades i que em té completament atrapat, addicte, posat dins d'aquesta voràgine que no se sap ben bé com acabarà. Vens d'una cultura diferent i això m'atrau en excés... Estic fet pels intercanvis lingüístics i culturals. Intueixo tanta sensibilitat en tu que em fascina, i vull saber-ne més i més, a través de l'espai, a través del temps... Això no hi ha qui ho pari.

dimarts, 25 de gener de 2011

A una entelèquia (I)

entelèquia

1 f. [FS] Acte .
2 f. [LC] Persona, cosa, etc., que només existeix en la ment, que no té realitat objectiva.

Ets...Un vespre de divendres un cop el xip canviat i el corresponent matí de dissabte en esplendor i radiant; uns ulls amb llum pròpia, com fars de qualsevol vehicle; un estímul químic cerebral que t'anuncia la supervivència, el referent boia quan no hi ha estil possible que et motivi a nedar; la barca amb qui navegar en paral·lel. L'Amélie de qui ser-ne en Quincampoix, la confirmació de superació ben resolta, l'exemple màxim de quotidianitat, i per tant immortalitat concentrada en dosis diàries. Una línia traçada amb l'esperit i per a l'esperit, una calma sabuda, pensada, sentida. Ets una pel·lícula significativa, i una decisió encertada. Ets tan a prop i al mateix temps tan lluny i tots els recursos estilístics literaris que s'hi escaiguin; una fantasia a concretar, un sidecar a soldar, una catifa a ser explorada i concebuda com a espai segur per un nen. Uns cabells on olorar de forma evocadora un record recomfortant. Un Jan o un Trencapins (el que jo t'assigni en les meves divagacions), una frase o un text amb una coherència considerable; un cos que em faig meu ( i a l'inrevés); una sobredosi de complicitat, subtilesa, intel·ligència, cura. La garantia d'un bon futur passat. El globus pensatiu de còmic que surt del meu cap en cada vinyeta dels meus dies.

Ets, i alhora no ets.





dilluns, 17 de gener de 2011

Petits moments

Transcorren els dies, hores, minuts, etc. i dins del meu ennuvolament habitual estic, fent petits avenços però no el suficient (de moment). A vegades no sempre s'aconsegueix el que un vol. També passen els anys. D'aquí dos mesos en faig 30 i no sabria dir si tinc l'anomenada crisi dels ídem. La crisi per mi ha estat constant, en el sentit de replantejament de coses sense parar des de ja fa temps. Sobre trobar el meu lloc en aquest misteri de món i de vida, i intentar fer cas a aquelles paraules combinades en forma de "deixa't anar" (és a dir, deixa de banda un poc les pors, que no són poques).

Ahir caminava amb un amic a bon ritme per la platja de Barcelona i em deia que darrerament tots els seus caps de setmana són iguals. Jo no sé si els meus ho són, però la sensació de que ho són, hi és. La sensació de que passen molt depressa, i de que el ritme que agafa la vida segur que es pot parar d'alguna manera, però encara no acabo de trobar del tot com. Arriba el divendres i el cansament de la setmana pot amb tu si no hi poses de la teva voluntat. Dissabte podria ser el denominat dia "estrella" però sovint és propici per al descans. Diumenge és un pre-dilluns amb totes les de la llei.

Se'm fa difícil, doncs, a vegades trobar la fórmula per a dilatar el temps i crear moments, èpoques, del no res. Tot just ara començo a estar menys pendent de la feina fora d'hores. Era un propòsit d'any nou i l'estic complint. No em puc queixar, en aquest sentit. Tampoc de tenir feina i de sentir-m'hi majoritàriament a gust. En els temps que corren és un luxe. No culpo a ningú, de fet el repte sempre és amb mi mateix: trobar el meu lloc, on el cor bategui més a gust i més a poc a poc, sense estar espantat, sinó sentir-se mimat.

No sé a vosaltres, però per mi a vegades tot esdevé un entramat on tot pren certa trascendència. Tenir una parella no se'm passa gaire pel cap de forma fiable, més que res perquè encara no m'hi veig del tot preparat, tot i que en tinc ganes. Tot i que això poc es tria! Passen els anys i creix la sensació de responsabilitat? En tot cas, respecte d'un mateix. Mimar-se, tenir cura d'un mateix, estalviar energia per a afrontar els dies de forma plena i radiant. Conèixer els propis límits energètics, en aquest sentit, i obrar en conseqüència. Sense oblidar d'emprendre projectes que ens omplin de debò, a la vida. Només vivim un cop, anem doncs a buscar allò que per nosaltres és un referent de qualitat...

Dijous passat sortia d'uns dies plens de feina fins al capdamunt, però M. i A. sempre compteu amb mi per un sopar dels dijous! Divendres vespre vaig muntar una petita Jam session al meu pis amb en R. en Mt. i en P. Ambient agradable per cloure la setmana. Diumenge matí anava a caminar amb un altre M. És a això al que em refereixo...Que a mesura que passen els anys, potser estrenyem el cercle...Entrar a la nostra vida per algú aliè és més complicat. Últimament em veig amb moltes menys forces per a "conèixer gent nova". Estic associal en aquest sentit. Potser he tocat els meus límits.

Els petits moments són un tòpic, si voleu, però en definitiva són moments de ioga vital, on deixem de pensar per uns moments en la feina i que ens fan respirar l'esperit. D'aquí una setmana i mitja marxo a Holanda un cap de setmana en una de les sortides futbolístiques. N' és un altre exemple...

Hem de tenir cura de nosaltres i combatre les presses del dia a dia, que sense saber-ho, se'ns inoculen de forma subtil però ràpida.

Creem moments...I invertim bé l'energia. Val la pena.

Us deixo amb una de les peces resultants de l'altre dia, una versió d'"I'm yours" de Jason Mraz. En R. toca l'harmònica, en Mt la percussió, en P. toca l'ukelele i jo el baix.

Espero que us agradi!



dimarts, 4 de gener de 2011

Donar i rebre

Feia temps que no experimentava el sentiment de sorpresa positiva. Havia quasi oblidat el que és la il·lusió davant un paquet que arriba per correu quan no t'ho esperes, o millor dit, quan ja no t'ho esperes. Però aquest matí, he baixat del llit i hi havia un paquet ben gros al meu nom provinent de Sant Petersburg!!

L'origen de tot això se situa al setembre. Vaig allotjar una noia russa a casa meva a través d'una web on estic posat i on allotges i ets allotjat del tot altruïsticament. No és que ho faci molt sovint, al contrari, però quan em veig amb paciència, ganes i temps, llavors accepto alguna de les peticions que rebem els barcelonins en aquesta web.

Així doncs, vaig acceptar la petició de la V., una noia de Sant Petersburg que viatjava sola per primer cop i que visitava Barcelona per 15 dies. La seva intenció era tenir 3 dies per situar-se a la ciutat i trobar un alberg, i aquesta va ser la meva funció. La vaig allotjar per aquest període de temps, la vaig orientar en la ciutat i la vaig ajudar a buscar alberg. Fins i tot va donar temps de que vingués amb els meus amics a veure el Rubin Kazan - Barça a un bar (era futbolera).

Durant les nostres converses, va sortir el tema de la passió compartida entre mon pare i jo per la diversitat lingüística. Passió que ens porta a compartir una col·lecció ben curiosa: llibres infantils de primeres paraules en totes les llengües possibles del món. Així doncs, i per citar-ne alguns, en tenim en gaèlic irlandès, en gal·lès, en romanx, en alemany suís, etc. Sempre adquirits en algun viatge o en alguna experiència internacional.

Aquest matí, com he dit, tenia un paquet provinent de Sant Petersburg. A dins, un llibre de primeres paraules en rus, embolcallat amb una bufanda del Zenit de Sant Petersburg i una fotografia-postal.

Visca les relacions interculturals!!

dissabte, 1 de gener de 2011

El mandariner

Tradicions de curta durada es materialitzen any rere any en el dia que l'any desperta. Els carrers sòrdids, força nets de gent a aquella hora. La gent disfressada a segons quines zones de Barcelona. Incertesa a dins; sentiment d'oportunitat? Aquest any millor que en fa quatre, i tres, i dos, i un. La progressió és acceptable.

No obstant, el dia 1 em venen cançons al cor com per exemple aquesta. Al jardí de casa els meus pares hi ha un mandariner. Poc importa quines fruites faci, l'arbre, en aquest cas.


 
ir arriba