dilluns, 17 de gener de 2011

Petits moments

Transcorren els dies, hores, minuts, etc. i dins del meu ennuvolament habitual estic, fent petits avenços però no el suficient (de moment). A vegades no sempre s'aconsegueix el que un vol. També passen els anys. D'aquí dos mesos en faig 30 i no sabria dir si tinc l'anomenada crisi dels ídem. La crisi per mi ha estat constant, en el sentit de replantejament de coses sense parar des de ja fa temps. Sobre trobar el meu lloc en aquest misteri de món i de vida, i intentar fer cas a aquelles paraules combinades en forma de "deixa't anar" (és a dir, deixa de banda un poc les pors, que no són poques).

Ahir caminava amb un amic a bon ritme per la platja de Barcelona i em deia que darrerament tots els seus caps de setmana són iguals. Jo no sé si els meus ho són, però la sensació de que ho són, hi és. La sensació de que passen molt depressa, i de que el ritme que agafa la vida segur que es pot parar d'alguna manera, però encara no acabo de trobar del tot com. Arriba el divendres i el cansament de la setmana pot amb tu si no hi poses de la teva voluntat. Dissabte podria ser el denominat dia "estrella" però sovint és propici per al descans. Diumenge és un pre-dilluns amb totes les de la llei.

Se'm fa difícil, doncs, a vegades trobar la fórmula per a dilatar el temps i crear moments, èpoques, del no res. Tot just ara començo a estar menys pendent de la feina fora d'hores. Era un propòsit d'any nou i l'estic complint. No em puc queixar, en aquest sentit. Tampoc de tenir feina i de sentir-m'hi majoritàriament a gust. En els temps que corren és un luxe. No culpo a ningú, de fet el repte sempre és amb mi mateix: trobar el meu lloc, on el cor bategui més a gust i més a poc a poc, sense estar espantat, sinó sentir-se mimat.

No sé a vosaltres, però per mi a vegades tot esdevé un entramat on tot pren certa trascendència. Tenir una parella no se'm passa gaire pel cap de forma fiable, més que res perquè encara no m'hi veig del tot preparat, tot i que en tinc ganes. Tot i que això poc es tria! Passen els anys i creix la sensació de responsabilitat? En tot cas, respecte d'un mateix. Mimar-se, tenir cura d'un mateix, estalviar energia per a afrontar els dies de forma plena i radiant. Conèixer els propis límits energètics, en aquest sentit, i obrar en conseqüència. Sense oblidar d'emprendre projectes que ens omplin de debò, a la vida. Només vivim un cop, anem doncs a buscar allò que per nosaltres és un referent de qualitat...

Dijous passat sortia d'uns dies plens de feina fins al capdamunt, però M. i A. sempre compteu amb mi per un sopar dels dijous! Divendres vespre vaig muntar una petita Jam session al meu pis amb en R. en Mt. i en P. Ambient agradable per cloure la setmana. Diumenge matí anava a caminar amb un altre M. És a això al que em refereixo...Que a mesura que passen els anys, potser estrenyem el cercle...Entrar a la nostra vida per algú aliè és més complicat. Últimament em veig amb moltes menys forces per a "conèixer gent nova". Estic associal en aquest sentit. Potser he tocat els meus límits.

Els petits moments són un tòpic, si voleu, però en definitiva són moments de ioga vital, on deixem de pensar per uns moments en la feina i que ens fan respirar l'esperit. D'aquí una setmana i mitja marxo a Holanda un cap de setmana en una de les sortides futbolístiques. N' és un altre exemple...

Hem de tenir cura de nosaltres i combatre les presses del dia a dia, que sense saber-ho, se'ns inoculen de forma subtil però ràpida.

Creem moments...I invertim bé l'energia. Val la pena.

Us deixo amb una de les peces resultants de l'altre dia, una versió d'"I'm yours" de Jason Mraz. En R. toca l'harmònica, en Mt la percussió, en P. toca l'ukelele i jo el baix.

Espero que us agradi!



14 comentaris:

Manescal ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Manescal ha dit...

Una entrada amb molt de suc! Petits moments que converteixen un dia en gran!

siii ****

Albanta ha dit...

A mi em produeix vertígen el pas tan ràpid del temps... i més quan en tinc la sensació de que no estic aprofitant be el temps.
Bon any Xitus... feia molt que no visitava els blogs. Seguiu sent tan interessants com sempre.

XeXu ha dit...

Arriba un moment en que la vida ja ho té això, que totes les setmanes semblen la mateixa, i tots els caps de setmana passen de la mateixa manera. Fins i tot estic d'acord amb que el cercle s'estreny i cada cop és més difícil conèixer gent nova, o ens fa més mandra. Però cal espavilar, perquè els ans perduts ja no tornaran, i la sensació d'estar perdent el temps a la vida és de les pitjors que hi ha. Aprofitar les oportunitats i els moments que se'ns presenten, això és el que cal fer. Que no vol dir l'odiós Carpe diem, però si no deixar passar el que la vida ens ofereix, per mandra, por o desídia. De trens n'hi ha molts, però cadascun passa només un cop.

moonlight ha dit...

bua, entrada molt i molt interessant i saps pq? pq jo faig els 30 la setmana que ve i estic en plena crisi... :(

Xitus ha dit...

Titi, el vespre del divendres va ser ben "guai". Quan vam tocar "I'm yours" de forma espontània va ser genial...Tan càlid amb les llumetes tènues...

Albanta, gràcies per passar-te i comentar. :) Conec aquest vertigen del que parles. Però també penso que es pot remeiar, almenys a moments. Un petó!

Ep Xexu, la veritat, darrerament no sento que perdo el temps...En el sentit en que ho feia abans. Ara el tinc massa ple i tot, i quan no el tinc, em costa tolerar-ho...Increïble com les persones canviem i no-canviem. M'agrada que parlis de l'"odiós carpe diem". Hi estic d'acord.

Moonlight, recordo que l'any passat et vaig felicitar des d'un ordinador de la biblioteca de l'UAB. No passa res per fer els 30. L'important és la feina de cada dia. L'estima cap a un mateix i els demés. La vida, les coses...Tan fàcil i tan difícil. A veure des d'on et felicito aquest any... ;)

Nits ha dit...

Hello Xitus,

Veig que has enfocat amb optimisme la teva 3a dècada.
Al llegir-te m'he sentit identificada amb vàries coses, com ara el notar que la vida cada vegada va més ràpid. Sembla com si fos una pedra en una baixada que va rodant i rodant cada cop més ràpid. També em sembla que amb els anys passen menys coses interessants, abans passaven espontàniament (en l'infancia i adolescència) i ara perquè passin coses doncs les hem d'anar a buscar.
En el teu cas veig que ho cuides, tant disminuint la sensació de velocitat del pas del temps com buscant més moments per disfrutar amb els teus. Doncs endavant!!!!

Ja ens explicaras cosetes d'holanda :)

Salutacions!!!!!

ruben.royo ha dit...

Cuando pensamos en épocas pasadas, que nos traen recuerdos de felicidad, nuestra mente se basa en esos pequeños momentos para recordar.

Este fin de semana he quedado con unos viejos amigos del cole y hemos recordado situaciones pasadas.

Hasta ha habido algún momento de la charla, en la que ha sonado una canción de fondo, y nos ha recordado lo mucho que nos gustaba entonces.

Cuando, dentro de unos años, volvamos a reunirnos los mismos amigos, muchos de esos recuerdos volverán a comentarse y seguiremos pensando que eran tiempos felices.

Xitus,piensa que eres afortunado de apreciar estos pequeños momentos ahora mismo. Pues eso quiere decir que estas pasando una buena época y la disfrutas.

Seguro que de aquí unos años recordaremos aquella primera Jam y pensaremos: "¡que tiempos tan felices!"

Disfrutar lo que tenemos, eso es la felicidad, y si no... el tiempo lo dirá.

Pell_de_lluna ha dit...

Xitus, deu ser el temps, l'alineació dels planetes o la proximitat de la fi del món. A mi em passa el mateix, tinc la sensació que cada dia, ja no cada cap de setmana, és igual. Que m'estic estancant i, mentrestant, veig com els altres continuen endavant, fent el seu camí, un camí que jo procuro fer, també intentant deixar les pors de banda.

Suposo que, al final, el que de debò importa és que no cada dia és igual, per molt que ens ho sembli (no paro de repetir-m'ho), simplement hi ha moltes coses que el fan diferent, que el matisen dels altres, que li donen un nou color, però no les sabem veure.

Què hi farem!...

Xitus ha dit...

Nits, aquesta espontanietat es perd pel control social que interioritzem. Però mantenir-la i deixar-la aflorar de tan en quant no està malament. Si tot és tan previsible, al final...Estàs bé?

Rubén, gran reflexió. Crear un bon present per a tenir un bon passat en el futur. Estic segur que d'aquí uns anys recordarem aquella primera Jam amb un bon somriure entusiasta. Sens dubte valorar el que tenim ara i aquí és l'única forma...

Xitus ha dit...

Pell de lluna, penso que són èpoques en les que els dies semblen iguals; potser aquestes èpoques s'allarguen massa de vegades...Però canvien, tard o d'hora. En tot cas, hem de deixar fluïr la ment i de forma natural, penso, aconseguirem fer aquest canvi sense adonar-nos-en. :)

Ariadna ha dit...

Xitus, rondes els 30 i et planteges coses, situacions, etc. Això ho fem en cada època de la vida. Jo en tinc 40 i fa 3 que m'estic plantejant multitud d'afers que abans ni se m'havien passat pel cap (deu ser que la crisi del 40 dura més).

També hi ha moments que sembla que sempre fem el mateix. Apatia, en diem. I té a mala costum d'apareixer en els mesos freds de l'any quan el sol (que ens dóna vida -recordem que som mediterranis-) ens il·lumina menys.

Tot passa. És ho bo. I encara és més bo passar per aquestes etapes, perquè d'elles n'aprenem molt ... si volem, clar.

Ptns, Ari.

Audrey ha dit...

Comparteixo aquests pensaments, el temps que passa de pressa, que estrenyem els llaços amb les cares amigues, aiiii q ens fem grans!, què diferent viuen el pas del temps els més petits.
Penso que millor centrar.nos en l'instant i gaudir.lo, a mi pensar en el futur m'estressa...

Xitus ha dit...

Hola Ariadna,
la veritat és que no sé si puc associar una crisi a determinada edat estàndar...Hi ha diferents ritmes personals, i suposo que cadascú ho avança o ho endarrereix també en base al que viu. Després la cultura marca aquestes xifres rodones. No crec que m'afecti en excés el 3, o potser és que no en sóc del tot conscient...Merci pel comment!!

Ai, Audrey, els més petits viuen en el seu món de no responsabilitats i inconsciència...És la clau jeje.

 
ir arriba