diumenge, 17 de juliol de 2011

A una entelèquia (V)


És just aquí, al plexe solar, on sento aquella energia desfermada que es fon en una llum imaginària quan recupero el contacte amb tu ( i que m'acosta a la vida, al desig, al sexe; que m'invita a retornar suaument i plàcida al que els meus sentits i el meu cervell més primitiu consideren la seva llar).

He estat fora durant un temps i en un espai que no fa falta definir; ara dins la llar tot pren ordre en direcció present-futura. Els límits del temps es desdibuixen quan rebo el teu caliu.

L' energia humana que em dónes l'emmagatzemo en bombones que eixamplen el meu esperit, que obren el meu plexe solar.

És just aquí, al plexe solar, on sento aquella energia desfermada...

I mentre teoritza sobre cicles de sensacions anhelades, no deixa de ser conscient, tot i que sense resignar-se, d'allò que diu: "em causes tot això, però alhora, no ho fas".

3 comentaris:

maria ha dit...

Gaudeix-ho!
Que en saps de dir coses boniques!:P

ego ha dit...

xute de sol per recarregar energies!

Xitus ha dit...

hehe però tot és i no és, Maria...

Ego, bona interpretació la teva (suposo que induïda per la imatge). Jo parlava d'algú imaginari, però el caliu que transmet és ben bé anàlog al del sol...M'ha agradat la teva visió.

 
ir arriba