dilluns, 22 d’agost de 2011

Breu crònica d'un vol ( I wanna talk tonight)

Sóc a l'aeroport de Palma. Tot just m'he comprat una revista que espero que faci honor al seu títol (muy interesante) i m'acomiado d'en Pere i el seu cosí Macià, que juntament amb n'Aina, la parella d'en Macià, han estat uns perfectes amfitrions en aquesta breu estada de tres dies a Mallorca.

Repasso mentalment els passos que m'esperen fins que arribi a casa, a Barcelona...Crec que després de fer tants viatges sol, m'hi acabaré habituant tard o d'hora i al final només serà un pur tràmit. Passo els controls ràpidament (quan vas sol tot sembla ser més fàcil en aquest sentit) i m' asseguro de a quina porta he d'anar (D). Les múltiples botigues que hi ha a banda i banda (tot i que no tantes com a la nova terminal de l'aeroport del Prat, que tot sigui dit, em va semblar ferotge) em reclamen, i jo tinc un mal de cap incipient que em repica de forma creixent. Tafanejo els productes gastronòmics que hi ha però ves per on...Formatge de Menorca. No el penso comprar, no és mallorquí. Les altres opcions són ben típiques: sobrassada i ensaïmades. Em dic a mi mateix..."Saps què, per anar més carregat de productes d'elaboració poc autèntica, fora!". I és així que només busco una cosa llavors; un detallet per a ma germana no pot faltar mai. Aquest cop a en Winnie the pooh li han cosit un cor a la panxa i el nom de l'illa en qüestió, i segur que a la noia amb nom de llibre i amb reminiscències pitiüsses fenícies i fèrtils li agradarà (i ja ho deu estar esperant, en algun dels seus pensaments de tarda, tot esdevenint una injecció d'il·lusió enmig de ves a saber quins panorames...). Encabeixo en Winnie dins la motxilla un cop ja m'he assegut a un dels seients de la sala d'espera. Ara un peu, ara un braç, ara el tors, ara el cap.

Observo amb qui viatjaré...Però cada cop vaig més a la meva i em centro més en els mots encreuats (una de les meves passions) que ofereix la revista. El vol porta retràs d'almenys 35 minuts...

I passa el temps, potser tres quarts d'hora, i ens fan fer files...I l'efecte embut apareix.

Entro a dins l'avió com sempre encuriosit amb qui em tocarà al costat. A mesura que m'acosto al meu lloc, ho veig clar: un home viatja amb la seva filla petita. Crec que no havia viatjat mai amb un infant al costat. Sí al darrera, un cop que l'ídem va estar plorant tot el trajecte de Bournemouth a Girona... Just arribar, deixo la maleta i l'home li diu a la nena: mira, ja ha arribat el teu veí. Ella, rosseta i amb cara de trapella, m' observa. Sembla tenir una font inesgotable de curiositat a dins. Jo estic obert a qualsevol interacció verbal, de fet les intueixo, però sembla que vaig errat. La protagonista en qüestió, que té un nom ben bonic i fa honor a la cantant dels irlandesos The Corrs, aboca tot el seu arsenal de preguntes vers son pare, que respon pacientment però al prelímit del moc. Per què això? Per què allò? Ara és quan allò altre? I jo per dins somric i em comença a agradar el panorama... L' Andrea no ho sap però m'està donant energies. Ara puc baixar la tauleta? Mira, mira, t'estic fent una targeteta per a que puguis tenir accés a la meva habitació. Puc escriure el teu segon nom? (el diu en veu alta davant la ruborització del pare). Quants anys tens? La reiteració qüestionant xoca amb la voluntat de discreció del progenitor, però avui no hi ha qui la pari a aquesta prova vivent de que la infantesa és or. S'apaguen els llums i tolera perfectament l'enlairament, igual que segurament jo vaig fer-ho l'any 1989 en el viatge a Londres quan tenia 8 anys i no era gens conscient d'on estava pujat. Ella en deu tenir 2 menys que jo llavors. Vol obrir la llumeta que li correspon per a seguir fent targetes VIPs però resulta que la seva no funciona. Jo li ofereixo la meva i m'ho agraeixen a l'uníson: merci. Recordo inevitablement quan jo era nen i viatjava amb els pares i m'aventurava a interaccionar amb desconeguts en trajectes llargs...No era freqüent en mi, però quan ho feia se'm quedava ben gravat.

La petita dama mostra un entusiasme vital digne d'admirar...Li reclama l'iPad a son pare per jugar a uns jocs molt xulos...I jo ho miro de reüll. Ho vol saber tot.

Descobreixo que, contràriament a la pel·lícula que m'havia muntat al meu cap, no és un pare separat, sinó que ho és només temporalment i física: la mare i el germà petit seuen tres seients més endavant. Passen pel passadís i el nen anuncia tot cridant als quatre vents (expressió premonitòria i molt adient per un avió) el tipus de necessitats fisiològiques que es disposa a fer en breus instants. Del que no avisa és que en el trajecte de tornada als seients li entrarà el capritx temporal de voler anar amb el pare i muntarà una rebequeria just al meu costat, intentant escalar per sobre de la meva butaca i de les meves cuixes per arribar al pare que seu al costat de la finestra. Al final el convencen amb uns palitos de pa i un poc de minifuets envasats que no és el millor moment per a canviar les seves preferències parentals... I tot torna a la normalitat. Jo he deixat de fer els mots encreuats perquè en un moment ha passat per davant de la meva vista la ma del nen, de la nena, uns palitos (en ambudes direccions), uns minifuets, i fins i tot hi ha hagut finta de passar l'entrepà de truita del pare que volia subornar-lo amb un botí gros.

Mentre tot això passa, jo penso com de significatiu deu ser tot això per la ment de l'Andrea. I d'alguna manera enyoro aquells estímuls químics positius incontrolats...Però no em puc queixar: just en aquests moments n'estic tenint, adaptats a la meva edat i situació actuals.

Arribem... I surto de l'avió, entro a l'autobús de pista, surto de l'autobús de pista, entro a la terminal, surto de la terminal, entro al pàrquing (i em torno a benegloriar del meu afinat sentit de l'orientació -he trobat el cotxe a la primera-), pago el tiquet, entro al cotxe, surto del pàrquing, enfilo cap a Barcelona...Surto del cotxe, entro a casa. Entro a internet, concretament al meu blog. Escric un post usant tota l'energia que, amb la seva capacitat relacional innata i espontània, per uns moments m'ha donat la meva veïna de viatge.

Merci...

PS- sense cap mena de dubte, i salvant les distàncies sobre el significat en la cançó original, avui acompanyo el post amb una peça que sempre ha significat molt per a mi, "Talk tonight" dels Oasis, i que comença..."Assegut sol, mastegant xiclet, milles lluny de casa, quan alguna cosa salta a la vista.../Dormint en un avió, saps que ja no pots queixar-te, agafes un cop més la teva darrera oportunitat, vaig aterrar encallat, no sabia ni qui eres / Vull parlar aquesta nit (...), sobre com m'has salvat la vida".





6 comentaris:

Markys Flanagan ha dit...

Jo m'hauria estressat durant el moment de "nen escalant-me per arribar fins a son pare" :P

M'alegra veure que malgrat el retard i tot plegat hagi sortit energia positiva d'aquí. A mi m'hauria costat bastant em sembla...

maria ha dit...

Una gran experiència. Ara feia temps que no sabíem de tu. Bentornat!

rits ha dit...

Quina paciència! i què xulo que et faci escriure de nou!!

llàstima que ara aquí no puc escoltar la cançó!!

El peletero ha dit...

I la deessa Tanit ben segur que t’ho agrairà.

ego ha dit...

m'ha agradat molt! tot i que els avions i jo no som gaire amics, jeje

caterina ha dit...

Sóc de les que segurament m'hagués posat dels nervis en un vol així (sort que els que hi ha entre Palma i Barcelona són breus). Però el que per a un/a pot ser un moment incòmode per a altre/a no té perquè ser-ho. Si ha servit perquè escriguis, aquest vol, benvingut sigui! Bona la cançó d'Oasis :)

 
ir arriba