dimarts, 25 de gener de 2011

A una entelèquia (I)

entelèquia

1 f. [FS] Acte .
2 f. [LC] Persona, cosa, etc., que només existeix en la ment, que no té realitat objectiva.

Ets...Un vespre de divendres un cop el xip canviat i el corresponent matí de dissabte en esplendor i radiant; uns ulls amb llum pròpia, com fars de qualsevol vehicle; un estímul químic cerebral que t'anuncia la supervivència, el referent boia quan no hi ha estil possible que et motivi a nedar; la barca amb qui navegar en paral·lel. L'Amélie de qui ser-ne en Quincampoix, la confirmació de superació ben resolta, l'exemple màxim de quotidianitat, i per tant immortalitat concentrada en dosis diàries. Una línia traçada amb l'esperit i per a l'esperit, una calma sabuda, pensada, sentida. Ets una pel·lícula significativa, i una decisió encertada. Ets tan a prop i al mateix temps tan lluny i tots els recursos estilístics literaris que s'hi escaiguin; una fantasia a concretar, un sidecar a soldar, una catifa a ser explorada i concebuda com a espai segur per un nen. Uns cabells on olorar de forma evocadora un record recomfortant. Un Jan o un Trencapins (el que jo t'assigni en les meves divagacions), una frase o un text amb una coherència considerable; un cos que em faig meu ( i a l'inrevés); una sobredosi de complicitat, subtilesa, intel·ligència, cura. La garantia d'un bon futur passat. El globus pensatiu de còmic que surt del meu cap en cada vinyeta dels meus dies.

Ets, i alhora no ets.





dilluns, 17 de gener de 2011

Petits moments

Transcorren els dies, hores, minuts, etc. i dins del meu ennuvolament habitual estic, fent petits avenços però no el suficient (de moment). A vegades no sempre s'aconsegueix el que un vol. També passen els anys. D'aquí dos mesos en faig 30 i no sabria dir si tinc l'anomenada crisi dels ídem. La crisi per mi ha estat constant, en el sentit de replantejament de coses sense parar des de ja fa temps. Sobre trobar el meu lloc en aquest misteri de món i de vida, i intentar fer cas a aquelles paraules combinades en forma de "deixa't anar" (és a dir, deixa de banda un poc les pors, que no són poques).

Ahir caminava amb un amic a bon ritme per la platja de Barcelona i em deia que darrerament tots els seus caps de setmana són iguals. Jo no sé si els meus ho són, però la sensació de que ho són, hi és. La sensació de que passen molt depressa, i de que el ritme que agafa la vida segur que es pot parar d'alguna manera, però encara no acabo de trobar del tot com. Arriba el divendres i el cansament de la setmana pot amb tu si no hi poses de la teva voluntat. Dissabte podria ser el denominat dia "estrella" però sovint és propici per al descans. Diumenge és un pre-dilluns amb totes les de la llei.

Se'm fa difícil, doncs, a vegades trobar la fórmula per a dilatar el temps i crear moments, èpoques, del no res. Tot just ara començo a estar menys pendent de la feina fora d'hores. Era un propòsit d'any nou i l'estic complint. No em puc queixar, en aquest sentit. Tampoc de tenir feina i de sentir-m'hi majoritàriament a gust. En els temps que corren és un luxe. No culpo a ningú, de fet el repte sempre és amb mi mateix: trobar el meu lloc, on el cor bategui més a gust i més a poc a poc, sense estar espantat, sinó sentir-se mimat.

No sé a vosaltres, però per mi a vegades tot esdevé un entramat on tot pren certa trascendència. Tenir una parella no se'm passa gaire pel cap de forma fiable, més que res perquè encara no m'hi veig del tot preparat, tot i que en tinc ganes. Tot i que això poc es tria! Passen els anys i creix la sensació de responsabilitat? En tot cas, respecte d'un mateix. Mimar-se, tenir cura d'un mateix, estalviar energia per a afrontar els dies de forma plena i radiant. Conèixer els propis límits energètics, en aquest sentit, i obrar en conseqüència. Sense oblidar d'emprendre projectes que ens omplin de debò, a la vida. Només vivim un cop, anem doncs a buscar allò que per nosaltres és un referent de qualitat...

Dijous passat sortia d'uns dies plens de feina fins al capdamunt, però M. i A. sempre compteu amb mi per un sopar dels dijous! Divendres vespre vaig muntar una petita Jam session al meu pis amb en R. en Mt. i en P. Ambient agradable per cloure la setmana. Diumenge matí anava a caminar amb un altre M. És a això al que em refereixo...Que a mesura que passen els anys, potser estrenyem el cercle...Entrar a la nostra vida per algú aliè és més complicat. Últimament em veig amb moltes menys forces per a "conèixer gent nova". Estic associal en aquest sentit. Potser he tocat els meus límits.

Els petits moments són un tòpic, si voleu, però en definitiva són moments de ioga vital, on deixem de pensar per uns moments en la feina i que ens fan respirar l'esperit. D'aquí una setmana i mitja marxo a Holanda un cap de setmana en una de les sortides futbolístiques. N' és un altre exemple...

Hem de tenir cura de nosaltres i combatre les presses del dia a dia, que sense saber-ho, se'ns inoculen de forma subtil però ràpida.

Creem moments...I invertim bé l'energia. Val la pena.

Us deixo amb una de les peces resultants de l'altre dia, una versió d'"I'm yours" de Jason Mraz. En R. toca l'harmònica, en Mt la percussió, en P. toca l'ukelele i jo el baix.

Espero que us agradi!



dimarts, 4 de gener de 2011

Donar i rebre

Feia temps que no experimentava el sentiment de sorpresa positiva. Havia quasi oblidat el que és la il·lusió davant un paquet que arriba per correu quan no t'ho esperes, o millor dit, quan ja no t'ho esperes. Però aquest matí, he baixat del llit i hi havia un paquet ben gros al meu nom provinent de Sant Petersburg!!

L'origen de tot això se situa al setembre. Vaig allotjar una noia russa a casa meva a través d'una web on estic posat i on allotges i ets allotjat del tot altruïsticament. No és que ho faci molt sovint, al contrari, però quan em veig amb paciència, ganes i temps, llavors accepto alguna de les peticions que rebem els barcelonins en aquesta web.

Així doncs, vaig acceptar la petició de la V., una noia de Sant Petersburg que viatjava sola per primer cop i que visitava Barcelona per 15 dies. La seva intenció era tenir 3 dies per situar-se a la ciutat i trobar un alberg, i aquesta va ser la meva funció. La vaig allotjar per aquest període de temps, la vaig orientar en la ciutat i la vaig ajudar a buscar alberg. Fins i tot va donar temps de que vingués amb els meus amics a veure el Rubin Kazan - Barça a un bar (era futbolera).

Durant les nostres converses, va sortir el tema de la passió compartida entre mon pare i jo per la diversitat lingüística. Passió que ens porta a compartir una col·lecció ben curiosa: llibres infantils de primeres paraules en totes les llengües possibles del món. Així doncs, i per citar-ne alguns, en tenim en gaèlic irlandès, en gal·lès, en romanx, en alemany suís, etc. Sempre adquirits en algun viatge o en alguna experiència internacional.

Aquest matí, com he dit, tenia un paquet provinent de Sant Petersburg. A dins, un llibre de primeres paraules en rus, embolcallat amb una bufanda del Zenit de Sant Petersburg i una fotografia-postal.

Visca les relacions interculturals!!

dissabte, 1 de gener de 2011

El mandariner

Tradicions de curta durada es materialitzen any rere any en el dia que l'any desperta. Els carrers sòrdids, força nets de gent a aquella hora. La gent disfressada a segons quines zones de Barcelona. Incertesa a dins; sentiment d'oportunitat? Aquest any millor que en fa quatre, i tres, i dos, i un. La progressió és acceptable.

No obstant, el dia 1 em venen cançons al cor com per exemple aquesta. Al jardí de casa els meus pares hi ha un mandariner. Poc importa quines fruites faci, l'arbre, en aquest cas.


 
ir arriba