dissabte, 26 de març de 2011

Activitat gregària

Mon pare usa molt freqüentment l'expressió "activitat gregària" per a referir-se a moments en que treballem al costat d'algú altre, ja bé sigui interactuant-hi directament o no. Per exemple, estudiar en silenci al costat d'algú altre en una biblioteca entraria dins els límits del terme. Sovint quan em parla d'això es refereix a estones com la que tot just hem acabat de compartir. Ell al seu ordinador investigant sobre la seva tesi doctoral, i jo ajegut a la catifa com un nen amb la llibreta de notes avaluant els meus alumnes. De fons, música d'orquestra de Benny Goodman, ideal per a no pensar més enllà de la tasca a fer, per a agafar ritme i començar a emetre radiacions positives per a retroalimentar-se amb l'altre component de l'activitat gregària. M'agrada poder captar aquestes ones, invisibles a l'ull humà però perceptibles per l'esperit. M'agrada poder-ho fer ara que jo en tinc 30 i ell 57. M' agradava fer-ho quan jo en tenia 16 i ell 43, i jo enllestia els deures de llatí i ell avaluava els seus alumnes. Treballar en silenci al costat d'algú que ens aporti confiança i bones sensacions, cadascú fent les seves coses, és una de les activitats més gratificants i relaxants que pot haver-hi. Sensació de companyia. Hi ha algun concepte més bonic?



dimecres, 23 de març de 2011

Autodiscurs


Aquest matí anava en cotxe cap a la feina i murmurava balbotejos inintel·ligibles. D'alguna manera em deia a mi mateix el que faria durant el dia. Planificava sobre el terreny i intentava clarificar idees. Ho faig sovint. Cantarelles internes que només sento jo (confio). Mentre ho feia, he pensat de dedicar-li un post. Segurament per a alguns és un fet banal i quotidià, però per a mi és bàsic.

He decidit anomenar-lo autodiscurs. Desconec si existeix aquest terme, ara tampoc ho comprovaré (estic massa cansat per a fer-ho, tot i que sóc mestre, i en teoria no hauria d'estar-ho ja que vivim com a reis*). D'alguna manera, aquest autodiscurs no té per què ser verbalitzat. Pot ser en silenci., en els pensaments. Però és tan fonamental! Ens permet mantenir en contacte amb els nostres sentiments, amb el nostre nucli emocional, i diguem-ne, "no perdre'ns". Com Ariadna teixint per a que Teseu no es perdés al laberint. És sens dubte una de les eines vertebradores del puzzle de la nostra personalitat. Llenguatge és expressió, i tot agafant la morfologia de la paraula, ens permet deixar la pressió enrere i convertir-la en una "ex pressió".

Molts bloquejos emocionals provenen de la pèrdua de contacte amb els propis sentiments. Puc ser-ne testimoni viu. Mal acostumar-se a segons quines formes de sentir. Anar tirant endavant però sense classificar el que ens va ocorrent. Perdre, d'algun mode, el que jo anomeno el principi del celo. Si després no tenim ungles costa recuperar-lo de nou.

I és que la fluïdesa en l'autodiscurs és fluïdesa emocional.


*ironia

PS- Marta!! Espero amb ganes el teu comentari :p!!

dijous, 10 de març de 2011

Abans que...




Abans que demà compleixi 30 anys, he volgut veure en aquesta setmana de vacances (sóc mestre) dues pel·lícules que justament es titulen així: Before sunrise, i Before sunset. Abans de la sortida del sol, i abans de la posta de sol.

Són dues pel·lícules que segurament ja haureu vist alguns de vosaltres. Són dels anys 90, almenys la primera, i la segona potser del principi de la primera dècada del 2000.

En la primera pel·lícula (Antes de que amanezca), Jessie (Ethan Hawke) i Céline (Julie Delpy) es troben en un tren i ell la convenç de passar la seva última nit a Europa passejant pels carrers de Viena i parlant.

En la segona pel·lícula (Antes de que anochezca), es retroben passat un període de temps, aquest cop a París.

No avanço més per si algú no les ha vistes, però són plenament reconamables. Se m'ha quedat un nus a la gola. Allò que les anava veient i pensava, bé, tampoc té tanta càrrega, però al final...

Vull agraïr-te Caterina que me les passéssis en el teu CD. Les he disfrutades en aquesta època de la meva vida, potser la més adequada. M'han remogut per dins i m'han fet plorar, o si més no intentar-ho. M'ha anat bé recordar que el romanticisme encara existeix...

Pel youtube es poden trobar les pel·lícules fragmentades en parts.

divendres, 4 de març de 2011

Qui és més ingenu?

Hi ha vegades en que em sento plenament malament. Són aquelles vegades en que algú sobreestima la meva ingenuïtat. No us ha passat mai? Algú se situa en un pla "superior" i decideix que ets més ingenu. Molt bé, possiblement tinc punts d'ingenuïtat, ho reconec i fins i tot m'agrada. Però no sóc imbècil. És més, potser el cap em rutlla una mica i tot. I és que, quan dic o pregunto alguna cosa, hi ha més darrera del que sembla ser. Per això m'ofèn quan sento comentaris que indirectament van dirigits a mi, com a fals titella còmplice de ves tu a saber què. Hi ha coses que no puc suportar i que curiosament són coses que jo vaig fer en un passat. Però és així, he après, i hi ha vegades en que una retirada a temps és una victòria.

Les aparences enganyen. Oi?
 
ir arriba