dilluns, 4 d’abril de 2011

A una entelèquia (II)


Imatge agafada de http://silouxa.deviantart.com/


L'observa en silenci i complaença, suspès en el temps. Somriu i es diu mentalment a si mateix que s'hi sent tan a gust que no ho canviaria per res del món. Per fi ha trobat l'harmonia que tant desitjava, però ho ha assumit d'una manera natural, la transició ha estat plàcida.

Van ser tants dies d'enyorar aquella sensació de complicitat infusionada, aquells pressupòsits que l'eganxaven a la vida d'una forma bestial en forma de desig de tot tipus... Aquelles llàgrimes vessades enmig de la incertesa de no saber si mai seria capaç d'alliberar el seu cor per a tornar a deixar-lo sentir sense prejudicis...

I mentre escriu aquestes línies, oscil·lant entre la base del passat, la força del present i la moldejabilitat del futur, es recorda a si mateix allò de:

Ets, però al mateix temps, no ets.

 
ir arriba