divendres, 6 de maig de 2011

A una entelèquia (III)

Sentir que algú et rep, i la seva presència et calma. Not a word. Dues ments que s'autoreparen en paral·lel amb una mirada perduda al sostre, a través de la finestra, d'on sigui...Mirades que no veuen. Veus dolces que miren les coses d'una altra manera. Definitivament més suau.

Ajuda'm a desplegar les instruccions, jo sol no m'hi entenc. Ho intento. Dia rere dia, d'alguna manera ho requereixo, però... Les teories aspres de la vida guanyen terreny sense tu, oh entelèquia. Fins i tot hi ha dies en que no tinc esma ni per a imaginar-te. En d'altres sí, com avui.

Recordo i projecto sensacions. Em pregunto com series. Com deixaria entrar en aquests moments un a priori cos extrany a la meva vida. Quin sotrac...

Miro aquí, i allí, i més enllà. Sóc vist també. Indago i el meu cap balla i ha ballat amb més facilitat de l'aparent. Aparences que enganyen fàcilment.

Descentra'm, entelèquia.



Veure: A una entelèquia (I)
A una entelèquia (II)
 
ir arriba