dijous, 20 d’agost de 2015

El doctor Y.

Com ja vaig comentar en el primer post de reentrada d' aquest estiu, ha estat i per desgràcia empipadora encara és un curs (2014/2015) on he anat de metge en metge des del setembre fins l' actualitat i creuo els dits per a que no duri gaire més la broma, que diu aquell.

Això m'ha fet anar des de la doctora de capçalera fins el substitut de la doctora de capçalera, passant per dues especialistes i algun ecògraf que altre. No m'ha passat per alt la manera de comunicar-se amb els pacients de tots els metges que he anomenat. Si una especialista era més brusca, l'altra era més aviat càlida. Si un ecògraf va ser seriós i formal i vaig haver d'endevinar que cridava el meu nom des del seu despatx, l'altre venia a buscar el pacient de torn a la sala d'espera i fins i tot feia comentaris graciosos mentre t'observava l'interior a través de la pantalleta grisa aquella.

Si la doctora de capçalera és més aviat lineal o dins d'uns cànons que podríem considerar dins la normalitat, el seu substitut, el doctor Y., és excèntric dins la saviesa. El primer cop que el vaig veure, quan li va tocar interpretar les anàlisis i comunicar-me la primera malaltia, vaig pensar que era un personatge del doctor Slump, claríssim. Un "savi distret" adaptant-ho del castellà. Un home amb sobrepès considerable, que amb prou feines podia caminar i per asseure's a la cadira es deixava caure de cop, tot dins una escena amb silenci i estupefacció nipona (goteta de suor). El personatge es comença a perfilar quan parla i veus que el seu estil és proper i que les seves explicacions són del tot entenedores i didàctiques. Potser com a substitut i ja mirant-s'ho des de la seixantena es pot permetre llicències més artístiques - que no populistes, perquè no hi ha cap premeditació en el seu comportament. La naturalitat li raja. Si ha d'incorporar interjeccions que tots diem, com un hòstia o un collons, se li escapen i au (que no és cap malparlat, eh).

Fa uns 10 dies hi vaig anar i com que estem a l'agost, hi era ell. Havia canviat de consultori, ara per tal de no haver d'aixecar-se a cada nou pacient se n'ha buscat un que dóna directament a través d'una porta corredora a la sala d'espera. Així doncs, obria la porta d'esquenes i amb una sola mà, recitava el teu nom, entraves, recordaves de cop aquell rostre proper i aquella personalitat associada campetxanosàvia. Li vaig explicar tot el recorregut des d'aquell primer diagnòstic del setembre, i va exclamar un "collons" amb posterior autotapada de boca com si d' un "emoti-mico" del whatsapp es tractés. Distensió d'ambient necessària. Abans que li digui quina bactèria em fa la guitza i després de sentir el meu relat diu: "deu ser aquesta", i pam, l'encerta. És molt punyetera, diu. Em canvia el tractament i m'explica clarament el perquè. Surto molt més tranquil del que entro (a vegades se surt més nerviós que no pas s'hi entra, en un consultori).

Gràcies doctor "Slump" Y. S'ha guanyat la meva admiració plasmada en un post.

diumenge, 2 d’agost de 2015

Ja no ens passa

"Ja no ens passa" és el títol d'una cançó dels amics de les arts. No és que escolti aquesta banda regularment. De fet la cançó la vaig conèixer en el seu moment gràcies a la D. que des de la distància escolta RAC105 i de pas el Freak&Do matiner li serveix per a practicar el listening de català.

Degut a la seva visita vaig fer un doble CD amb música catalana. Un primer era amb clàssics i l'altre amb bandes més aviat actuals. Vaig incloure-hi aquesta cançó i a mesura que l'escoltava al cotxe parava atenció al que hi diu, que vindria a relatar la decaiguda d'il·lusió, entusiasme o de forces quan una relació passa d'enamorament a rutina o simplement, i per extensió, quan ens fem grans i hi ha, a priori, menys coses a descobrir.

Que un enamorament és més intens que una rutina però que és tot un art fer d'aquesta una reinvenció periòdica etc. podria ser un tema de post, però més aviat em voldria centrar en el segon aspecte que he comentat, referit al fer-se gran i estar de tornada (o no).

Als meus lectors actuals, que sou pocs però de qualitat, us passa sovint aquesta sensació? Us costa entusiasmar-vos de nou per les coses? Vau notar aquest canvi en una determinada edat? Us fa més mandra tot? Les coses es repeteixen...?

...O bé sabeu trobar curiositat en cada cosa, veure-la des d'un altre angle, automotivar-vos convincentment per a menjar-vos "situacions tofu" (aprofitant que parlaves del tofu fa poc, maria) amb condiment que li aporti sabor?

Heu tingut èpoques de tot potser?

En el meu cas he de dir que sí que la lletra de la cançó podria reflectir sensacions que he tingut. No parlo del tema amorós, que potser també ja que amb els anys s'ha tornat molt més de cap que de cor, sinó en general. L'entusiasme i la curiositat que tenia per la vida als 18 anys no el tinc en l'actualitat i suposo que és normal, que la perspectiva va canviant, que la rauxa deixa una mica de pas al seny (ep, però sense fer-nos traïdors o avorrits!). A vegades penso que algun dia tindré un atac de rauxa i tornaré a patrons anteriors, però em sembla que és més una projecció que una possible realitat. Com aquells qui esperen que l'espanyol entri a Europa algun any o que Fernando Alonso torni a brillar a la F1. Utopies.

PS- De totes formes, sempre hi ha coses noves per descobrir oi? El fet que una russa em parlés d'aquesta cançó no deixa de sorprendre'm.


dimarts, 21 de juliol de 2015

Marc's entrepans

Fa cosa d'un mes em va escriure de cop un whatsapp la meva amiga A. que resulta que amb el seu xicot A. havien agafat un autobús sense rumb concret i havien baixat prop del meu barri, el Guinardó. Em demanava si li podia recomanar algun lloc del barri que estigués bé per sopar i no vaig tenir cap dubte: heu d'anar al Marc's entrepans, coi!

Sí, sembla que serà un post de propaganda avui, més o menys. Vaig conèixer-lo, allò que passa, a través d'amics que el coneixien però que no eren exactament del barri. De seguida em va agradar el lloc, primer per la decoració de fusta, que sempre és càlida, després per la disposició d'una barra central on es veu com cuinen, i després per l'originalitat dels seus entrepans, des dels noms fins la combinació d'ingredients passant pel sabor, ben bo! Entrepans clàssics ja són el Kamasutra, el J.L. (en tribut a John Lennon, va confessar un dia l'amo, ben peculiar també), l'honorable, i d'altres més, uns quants d'ells dedicats al país i d'altres als triomfs del Barça.

Una vegada amb els Ts. vam triplar. Va ser un dia memorable. Tres entrepans (dels de veritat, no de la secció de pa de motlle) un rere l'altre, amb postre inclòs i el cafè a càrrec de la casa per la proesa. Quan hi anem amb el grup d' amics -ara fa temps que no- ens acostumem a asseure a una de les poques taules que hi ha (la resta és barra). A vegades també hi anem amb el J. i la C., els agrada molt també.  El cambrer que explica acudits sempre li dóna un toc peculiar a la vetllada. Ja és entranyable. No deixa indiferent a ningú. A l'A. i l'A. els va fer molta gràcia i l'altre dia va haver d'adaptar els seus acudits en anglès per la D.

Si mai voleu descobrir racons de Barcelona, aquí al Guinardó al límit amb el Congrés teniu un local per fer un bon entrepà i una cervesa o clara i rematar-ho amb un dels seus pastissos clàssics: llimona, xocolata i formatge amb nabius. 40 anys els avalen.

Us passo el seu lloc web per si voleu tafanejar la carta i demés.

http://www.marcsentrepans.com/


dijous, 16 de juliol de 2015

Sardanes a plaça

Si avui escric sobre la sardana és perquè tot passejant pel barri Gòtic amb la D. avui ens hem trobat que en ballaven a la plaça de la catedral. A ella li feia molta il·lusió poder-ne veure en directe però en les seves anteriors visites per una cosa o per una altra no havia pogut ser. La idea d' avui no era anar pel Gòtic però per combinació d'esdeveniments la tarda i el vespre han derivat cap aquí i ens hem deixat sorprendre. I ves per on, sardanes a plaça.

Els meus avis materns es van conèixer ballant sardanes. Suposo que per aquella època era una manera de lligar com ho han estat les discoteques o internet en l'actualitat. Potser pensar en aquest fet m'ha fet transportar avui cap a una espècie de nostàlgia de temps no viscuts quan he imaginat els avis ballant sardanes dècades enrere i tot el seu  procés de coneixença.

No sé ballar sardanes gaire bé, ho reconec. Hauria de refrescar la meva tècnica. Però estic realment content i orgullós de tothom qui manté aquesta tradició viva, siguin de l'edat que siguin. La D. avui tenia la pell de gallina, especialment quan la dansa es fa més espectacular en iniciar-se els passos saltats. I per la meva banda, m'he reconciliat amb un so que durant anys havia odiat quan els diumenges al matí s'engegava la ràdio de l'habitació dels pares automàticament i per "catràdio" a tot drap sonaven una rere l'altra sense pietat tot despertant-me.

dilluns, 13 de juliol de 2015

Blanques o negres?


Feia molt de temps que no jugava a escacs amb tanta regularitat com ho estic fent aquest estiu. En bona part es deu a que a Rússia és un joc/esport molt popular (a la recent instal·lada aquí al barri i enigmàtica casa eslava diu que hi organitzen tallers d'escacs) i la D. vol jugar-hi a totes hores i no em desagrada fer-ho.

Qui em va ensenyar a jugar a escacs fou el meu pare. Després a l'escola ens van fer un mini curset d'uns mesos. Venia un home que es deia Pep i ens ensenyava les normes i fèiem partides entre nosaltres. Sempre hi havia qui destacava més i qui destacava menys. Jo no era dels top-cracks. Anava just després. És a dir, podia guanyar a molt contrincants però quan tocava enfrontar-se als de dalt, nyaca. M'encantava quan a vegades a l'hora de menjador es generaven situacions espontànies on en F. i jo ajuntàvem esforços a un cantó del taulell per veure com algun alumne del curs següent o dos més ens guanyava amb facilitat. La sensació d'equip i conspiració no ens la treia ningú no obstant. En altres ocasions ens apinyàvem davant d'aquells primitius ordinadors i jugàvem al Battle Chess (vegi's la imatge següent) on les fitxes es mataven amb mètodes medievals tot generant sorpresa cíclica i inesgotable en les nostres ments preadolescents. A vegades jugava vs la màquina jo sol i qui arribava primer a 3 guanys s'enduia el set. Quan jo guanyava un set em permetia pujar de nivell de forma gradual.


Una vegada a l'escola van organitzar un torneig per a tothom, un dissabte. D'aquells dies que se't graven a la memòria per la seva excepcionalitat. Professors, pares, alumnes. El meu pare va arribar a les semifinals després de moltes partides. Allí va "palmar" i el mite familiar diu que va ser perquè jo era allí dempeus al seu costat i com el típic nen irrefrenat li anava dient totes les jugades que ell no veia, i el vaig fotre nerviós, sembla ser. Diuen que les llegendes tenen part de veritat. Vaig estar molt orgullós del meu pare aquell dia.

Una vegada a la seu del districte del Guinardó vam representar una partida històrica on alguns nens de diverses escoles fèiem de fitxa. Jo feia de peó i em van pelar.

Els duels viscuts amb més passió eren amb el meu pare. Sempre aquell afany de veure si es pot guanyar el pare en diversos àmbits esportius quan ets marrec, i sense peixet o que almenys no es noti. Al "frontón" del poble, al ping pong, al minigolf i òbviament als escacs. Amb els anys van anar caient totes però els escacs es van cristal·litzar en un nivell bastant similar, possiblement amb certa superioritat paternal. Ara fa anys i panys que no juguem però tal i com té el cap el pare darrerament a la inòpia, ple de coses a fer i de malabars de mal agafar no se n'assabentaria gaire si li fes un doble escac al rei i la torre o similar. Mira que m'havia arribat a empipar si perdia als escacs, aquelles derrotes canalitzaven frustracions i ràbies provinents d'altres àmbits on certament estava precisament enrocat.

Llavors va arribar una llarga letargia, amb alguna partida molt de tant en quant, amb el pare, amb la meva ex, però sense gaire continuïtat. Llavors va arribar el desterrament total, l'extinció funcional.
  
La D. ha reintroduït aquesta espècie a partir d' una zona abundant en la matèria com ho és el seu país. Encara em mantinc en forma, però sóc conscient dels meus límits. Fa dos dies no va produir-se a l'últim moment una partida contra un amic meu de l'escola de tota la vida que s'hi havia arribat a dedicar bastant. I de moment encara no m'he batut en duel escaquer amb el meu pare. Però aquest estiu procuraré que no s'"escaquegi".

Quines vols, blanques o negres?


dissabte, 11 de juliol de 2015

Tastaolletes de cultures

Hi ha tendències, modes, a nivell grupal. Quan jo anava a escola es posaven de moda coses com les cordes de saltar de color fluorescent de l'inquietant programa de TV3 Matraca Sí Matraca No, les baldufes, les "manos locas", aquelles peces de plàstic que les doblegaves i esperaves a que saltessin, les petites pilotes de goma boti-boti que botaven un colló i es colaven/perdien amb facilitat, les col·leccions de cromos que responien a diversos dibuixos animats o programes de televisió que s'havien posat, prèviament, de moda, i podria seguir amb un llarg etcètera que alguns de vosaltres que sou aproximadament de la meva edat de ben segur recordaríeu, qui sap si amb una llagrimeta. De tots aquests arxius culturals si se li pot dir així n'apreníem alguna cosa, era una formació quotidiana i no reglada i més espontània relaxada motivada i per tant significativa. Bé, el post no va per aquí de totes formes.

He parlat de tendències grupals que afectaven a les conductes individuals. De més gran però he seguit tendències individuals, que naixien en mi fruit d'unes circumstàncies també de l'entorn però més concretes que no pas una onada de "tazos" en plena educació primària. Estic parlant de per exemple els destins que els pares triaven per anar de vacances. Als anys 90 vam anar a Itàlia en dues ocasions, i els contactes italians van venir un cop. Vaig interessar-me un munt per la cultura i la llengua italianes. Seguia el calcio, veia els programes de la RAI per satèl·lit, aprenia italià instintivament a base de repetició, assaig i error, pràctica, fantasia, il·lusió, motor de vida, dels dies, qui sap quantes raons més. Dels 12 als 18 anys podríem dir. Després he estat a Itàlia en altres ocasions i aquella base encara roman (sempre tinc la por abans d'anar-hi que s'hagi rovellat, però més o menys aguanta).

La dècada dels 2000 Itàlia va donar pas a Anglaterra. L'anglès ja era una llengua que havia estudiat a l'escola i a l'institut, així que potser en aquest cas va ser més una curiositat per l'estil de vida anglès. Diverses circumstàncies van ajudar-hi. 2003, 2004, 2006, 2008, 2009, inclouen viatges - ara ja pel meu compte- a les illes britàniques, hi ha la coneixença i amistat amb una família anglesa del sud fruit d'una casualitat cibernètica, etc. M'hi centro molt, m'hi identifico, o intento agafar-ne allò bo, em comporto pensant-hi. Dels 19 als 28 anys aprox. (tot i que al ser mestre d'anglès sempre hi és més o menys present).

El 2004 començo tímidament un flirteig amb l'alemany dins l'època preponderant anglesa. Es queda aparcat fins que l'any 2011, per circumstàncies que no vénen al cas, reprenc el seu estudi de forma intensiva, quasi obsessiva, començo intercanvis lingüístics, hi vaig en dues ocasions (una el macro viatge en solitari de més d'un mes). En 3 anys la immersió és quasi bé total, faig material didàctic, passo examens de nivell, em nodreixo de la seva cultura, estil de vida, etc. Dels 30 als 33 sóc alemany.

Ara en tinc 34. Fa 11 mesos que estic amb una noia russa. Al principi no tenia forces. L'alemany em va deixar baldat, baldadíssim, tota la dedicació, el mes treballant allí, la immersió total, els 3 anys d'aprenentatge ferotge. Li ho vaig dir: m'agraden els idiomes, em xiflen, em tornen literalment boig, però ara mateix el meu cervell aixeca una bandera blanca i diu " Aleix com t'hi posis massa seriosament amb el rus em declaro en vaga". Vaig començar a poc a poc les nits que no podia dormir quan la mononucleosi + hepatitis. La D. m'havia enviat unes targetetes de vocabulari rus-anglès molt maques i me les estudiava (a vegades fer treballar el cap em cansava el suficient per poder dormir). He mantingut un autocompromís de no forçar-me en l'aprenentatge del rus. L'alfabet el vaig aprendre molt dilatadament en el temps amb ella quan encara no érem parella. Va bé cuinar a foc lent. La meva estanteria s'ha començat a omplir de llibres de cuina russa, de cançons russes per guitarra, de contes per a nens, de llibres de primeres paraules... Tots enviats des dels Urals. A la nevera ja hi tenim una matrioshka-imant. S'acosta un agost que es pot fer molt llarg i caldrà fer-hi alguna cosa.

Sóc un tastaolletes de cultures, m'agrada molt saber-ne, què fan aquí, com ho diuen allí, com ho cuinen més enllà (Karakia forever). M'encurioseixen Holanda o els Països Bàltics després de ser-hi, vull veure fins a quin punt s'assemblen entre elles les llengües escandinaves i alhora amb l'alemany, si realment el frisó és més proper a l'anglès que cap altra, si l'àrab o el xinès són difícils d'aprendre...Tot són fantasies, algunes més realitzables a nivell lector potser, d'altres utopies.

De moment no obstant ja vaig agafar uns quants llibres de la biblioteca Jaume Fuster l'altre dia per a omplir el que queda d'estiu.

dijous, 9 de juliol de 2015

Paciència

L'avi matern era molt pacient, era d'aquells d'anar fent i ja arribarà el fruit, almenys durant els 24 anys que vam compartir en aquest món. Jo mateix era pacient quan era nen, tenia una espècie de certesa silenciosa de que les coses acabarien arribant i que fins i tot ho farien en positiu, una fe incondicional segons com. Paciència eren estius dilatats a Sant Jaume, o esperar que aquella nena alemanya amb qui coincidíem a la platja a Calella, fins i tot d'un estiu a un altre, algun dia em digués alguna cosa (algun dia li dedicaré un post sencer). Paciència fe i beneiteria a vegades van del bracet. Anys més tard ho vaig comprovar, la paciència va derivar en fe irracional i això em va dur a la beneiteria. Llavors em vaig tornar impacient per moments. En l'actualitat sóc poc pacient doncs, tot i que a vegades no toca altre remei. He estat tot el curs malalt, de setembre a juliol, podríem desglossar-ho com un 4 + 7, primer una malaltia, després una altra, no greus, però si llargues i "quisquilloses" a més no poder. Sembla que les últimes anàlisis son positives. Costa creure que la paciència ha tingut els seus fruits, encara m'ho miro de reüll i amb precaució perquè no vull ser, de nou, beneit.

dilluns, 6 de juliol de 2015

Memòries d'estiu (I)

Quan a vegades em sento passiu o adolorit per la meva insistent esquena, torno mentalment a l'estiu del 1995, quan jo tenia 14 anys. En la meva adolescència vaig ser molt esportista. Un tastaolletes de diferents activitats, com la natació, el tennis, el tir amb arc, l'handbol, el futbol, i òbviament associat a tot això sortir a córrer sovint.

Sóc dels que va fer 8è d'EGB i en aquells dies anteriors a final de curs, quan l'espectre intuït d'incerteses planava sobre les ments d'uns quants, quan se'ns obria un estiu d'avantsala de l'entrada a l'institut, un dels meus millors amics de llavors, en Joan A., també molt actiu esportivament, va proposar-me d'apuntar-nos a un gimnàs anomenat Alfa 5, al Poble Nou , a Barcelona. En aquella època jo era dels que rebia propostes i decidia si sí o si no, és a dir, no tirava pas del carro ni m'hi aproximava. Ja m'estava bé així  (amb els anys he passat a l'altre cantó i ara provo de trobar un punt mig).

Durant ben bé un mes vam anar cada matí, de 9 a 14, a aquest gimnàs. Començàvem amb una mica de futbol i de bàsquet entre nosaltres i quan arribaven més nois (que no coneixíem de res) es muntaven partidets de futbol improvisats que duraven fins l'extenuació. En acabat del futbol pujàvem amb en Joan A. al terrat i ens desafiàvem al tennis. Els darrers instants de cada matí eren per la piscina, primer una mica d'estils i després ja amb un toc més lúdic.

El sentiment durant la resta del dia era de benestar endorfínic, d'estructuració del temps (matí d'esport, tarda per altres coses). Sembla mentida que hagin passat 20 anys ja. Penso que allò que vivim intensament i naturalment després ho recordem amb les mateixes qualitats. Si bé en aquell moment no era gaire conscient del que anava fent, ara quan arriba l'estiu cada any sempre hi ha algun flaix de l'Alfa 5 i d'aquell Aleix que cremava les tensions de forma sana i contínua.

Ens fem grans i les responsabilitats són diferents i la percepció del temps també, ho sé, però a vegades em pregunto si podria adaptar una estructura de benestar com aquella a la realitat del moment present.

diumenge, 5 de juliol de 2015

Gelat japonès


El barri de Gràcia de Barcelona significa per a mi un espai on tot és possible, des del multiculturalisme ben entès i en totes les seves vessants, destacant-ne la gastronòmica, fins a fires d'artesania en places i un ambient de poble que de moment encara es palpa malgrat el mal que hi fa la invasió turística subtil a través d'Air B'n'B i similars. És un goig sopar-hi i passejar-hi i copsar-ne l'ambient qualsevol dia de la setmana a qualsevol hora del dia. Normalment m'hi podríeu trobar un divendres o un dissabte al vespre, degustant menjar libanès, hindú, japonès, marroquí o català/mediterrani, entre d'altres gèneres.

Ahir tot baixant la plaça de la Vila en una cantonada hi vam descobrir el "Kakigori", o gelat japonès, o tal i com l'anunciaven, el "gelat de neu". Tota una novetat per mi. Amb curiositat ens hi vam acostar i comprar-ne un per compartir. Amb una màquina activada manualment es talla un bloc de gel en fins encenalls que s'acumulen en la terrina seleccionada (normal 2,5€ gran 3,9€). Prèviament s'han seleccionat d'una llista els sabors a combinar. N'hi ha bastants i alguns d'exòtics. Els sabors són introduïts amb raigs de sirope, alternant-los amb capes de "neu". Sembla una matèria primera ben assequible en relació a treure'n un bon marge, amb aquests preus.

Amb els amics diem a vegades la frase "això només pot passar a Gràcia". Si en algun lloc havia de provar el Kakigori per primer cop, més enllà de si en repetiré gaire, que no ho sé, aquest era Gràcia. És un barri l'existència del qual em fa sentir bé amb el món. Gràcia fa que tot encara tingui sentit. I permeteu-me el joc de paraules: Grècia, aquesta nit, també.

dissabte, 4 de juliol de 2015

El passeig del Nard

nard 


m. [AGA] [BOS] [LC] Planta de la família de les agavàcies, bulbosa, de fulles linears amb canalicles, un xic carnoses, i flors blanques o tenyides de rosa, agrupades en espiga i molt flairoses, originària de Mèxic, cultivada com a ornamental i per extreure’n un oli essencial emprat en perfumeria (Polianthes tuberosa).


Ahir a la nit ens disposàvem la meva xicota russa i jo a assistir a una nit d'estiu amb amics i amigues a casa d'una d' elles a Mira-sol, Sant Cugat. Li tinc un afecte especial a Sant Cugat. Vaig treballar-hi en una escola dels seus veïnats, La Floresta, el curs 2008/2009. Va ser una molt bona experiència. Abans de treballar-hi ja coneixia la població no obstant ja que el meu amic A.R. hi viu. Fa goig passejar-hi pel centre i fer una orxata a la plaça del monestir o un beure al Bohemia a la nit.

Una de les tradicions involuntàries que vaig seguir durant uns quants anys va ser agafar sempre la mateixa sortida errònia del lateral de l' AP7. L' A.R. m'havia indicat una vegada i una altra quina era la que havia d'agafar però jo sempre em precipitava en alguna de les dues sortides anteriors; acabava arribant igualment però fent una mica més de volta. És per això que vaig optar en ocasions per arribar-hi via Cerdanyola, si no em falla la memòria a través de la BV 1413, la del Sincrotró.

Ahir vaig sentir-me orgullós d'haver pogut trobar la sortida correcta i tot augurava un trajecte plàcid fins a casa de na T. La meva intenció, lluny de mirar trajectes de GPS, era "ves fins la primera gran rotonda i segueix les indicacions cap a Mira-sol". Així ho férem. Un cop ja dins el veïnat vam consultar el google maps al mòbil per afinar detalls. Adequació progressiva que progressava adequadament... Fins el Passeig del Nard.

Aquella zona presenta una nomenclatura de carrers molt relacionada amb la natura. Passeig del crisantem, del roser, de l'orquídia, del rossinyol, de l'esparver, del pardal, la rambla del jardí, etc. Tots sonen molt bonics però n'hi ha un que destaca entre tots ells. El Passeig del Nard. Amb majúscula. Tot ell tallat en sentit baixada i per tant tergiversant en un moment la progressió adequada de la nostra aproximació en hora raonable. Toca't el Nard. Múltiples aturades, múltiples intents de trobar un passeig amb nom de flora o fauna que ens acostés a l'altra banda del Passeig del Nard, hinterland inexpugnable, però vam acabar en un bucle dins una jungla de carrers sense asfaltar amb tanques grogues als seus llargs finals. Ens vingueren a rescatar amics amb GPS decent. Van arribar de seguida, tot pujant el Passeig del Nard, però el seu primer intent tot seguint les ordres de navegació de baixar pel, deixeu-m'ho repetir, Passeig del Nard, es va veure frustrat per la realitat, així com el següent intent. Finalment van aconseguir treure'ns d'aquell laberint i dur-nos a casa na T. No cal dir que vam ser els últims en arribar.

I és que com va dir l'amic M., "el Nard només s'agafa cap amunt".

PS- A la matinada per tornar tot molt fàcil...Hi ha un enllaç directe entre el lateral de l'AP7 i Mira-sol, sembla ser.

dijous, 2 de juliol de 2015

Nits d'estiu - нитс д естиу

El concepte nit d'estiu em segueix fascinant d'alguna manera, i no és perquè les hagi aprofitades gaire al llarg de la meva vida, si entenem aprofitar segons els cànons que sobredimensionen el carpe diem i que parlen i pressuposen que has de sortir fins les tantes i tot allò. Em fascinen, i ja vaig deixar-ne constància en un post aquí al blog fa uns anys, per la seva atemporalitat, si més no segons la meva percepció. Si l'estiu podríem dir que no és la meva estació de l'any preferida (de fet no estaria en el top-3, ja ens entenem), almenys salvem-ne les nits. Nits on l'enyorança de temps (futurs presents i passats) viscuts i no viscuts surt a passejar i es deixa veure sense vergonyes. Nits a Calella, nits a Sant Jaume, nits a Barcelona. Nits també a llocs on mai he estat.

Una nit d'estiu és un bon espai on, per als que tenim certs problemes de rigidesa mental, reconciliar-se amb aquelles faccions més amables i saludables de la nostra personalitat. Per segon estiu consecutiu les nits d'estiu són amb aroma ciríl·lica (i l'incloc d'annex al títol en base fonètica). Aquest present certament no l'havia planificat mai en cap dels anteriors 32 estius (descomptant el d' enguany i el de l'any passat). Una nova prova de que és impossible controlar-ho tot. A veure si m'ho crec ja d'una refotuda vegada, doncs.


Calaix obert per vacances

L'estiu del 2011 vaig deixar d'escriure activament al blog, vaig deixar el calaix entornat però no tancat ja que sabia que tard o d'hora tornaria a voler obrir-lo en alguna d'aquelles èpoques en que és necessari endreçar-ne el contingut una mica; una remor de remenar trastos en un espai de grandària kafkiana on et vas trobant amb això i amb allò i decideixes compartir-ho amb la hipotètica comunitat blogaire.

De moment obro per vacances.
 
ir arriba