dilluns, 13 de juliol de 2015

Blanques o negres?


Feia molt de temps que no jugava a escacs amb tanta regularitat com ho estic fent aquest estiu. En bona part es deu a que a Rússia és un joc/esport molt popular (a la recent instal·lada aquí al barri i enigmàtica casa eslava diu que hi organitzen tallers d'escacs) i la D. vol jugar-hi a totes hores i no em desagrada fer-ho.

Qui em va ensenyar a jugar a escacs fou el meu pare. Després a l'escola ens van fer un mini curset d'uns mesos. Venia un home que es deia Pep i ens ensenyava les normes i fèiem partides entre nosaltres. Sempre hi havia qui destacava més i qui destacava menys. Jo no era dels top-cracks. Anava just després. És a dir, podia guanyar a molt contrincants però quan tocava enfrontar-se als de dalt, nyaca. M'encantava quan a vegades a l'hora de menjador es generaven situacions espontànies on en F. i jo ajuntàvem esforços a un cantó del taulell per veure com algun alumne del curs següent o dos més ens guanyava amb facilitat. La sensació d'equip i conspiració no ens la treia ningú no obstant. En altres ocasions ens apinyàvem davant d'aquells primitius ordinadors i jugàvem al Battle Chess (vegi's la imatge següent) on les fitxes es mataven amb mètodes medievals tot generant sorpresa cíclica i inesgotable en les nostres ments preadolescents. A vegades jugava vs la màquina jo sol i qui arribava primer a 3 guanys s'enduia el set. Quan jo guanyava un set em permetia pujar de nivell de forma gradual.


Una vegada a l'escola van organitzar un torneig per a tothom, un dissabte. D'aquells dies que se't graven a la memòria per la seva excepcionalitat. Professors, pares, alumnes. El meu pare va arribar a les semifinals després de moltes partides. Allí va "palmar" i el mite familiar diu que va ser perquè jo era allí dempeus al seu costat i com el típic nen irrefrenat li anava dient totes les jugades que ell no veia, i el vaig fotre nerviós, sembla ser. Diuen que les llegendes tenen part de veritat. Vaig estar molt orgullós del meu pare aquell dia.

Una vegada a la seu del districte del Guinardó vam representar una partida històrica on alguns nens de diverses escoles fèiem de fitxa. Jo feia de peó i em van pelar.

Els duels viscuts amb més passió eren amb el meu pare. Sempre aquell afany de veure si es pot guanyar el pare en diversos àmbits esportius quan ets marrec, i sense peixet o que almenys no es noti. Al "frontón" del poble, al ping pong, al minigolf i òbviament als escacs. Amb els anys van anar caient totes però els escacs es van cristal·litzar en un nivell bastant similar, possiblement amb certa superioritat paternal. Ara fa anys i panys que no juguem però tal i com té el cap el pare darrerament a la inòpia, ple de coses a fer i de malabars de mal agafar no se n'assabentaria gaire si li fes un doble escac al rei i la torre o similar. Mira que m'havia arribat a empipar si perdia als escacs, aquelles derrotes canalitzaven frustracions i ràbies provinents d'altres àmbits on certament estava precisament enrocat.

Llavors va arribar una llarga letargia, amb alguna partida molt de tant en quant, amb el pare, amb la meva ex, però sense gaire continuïtat. Llavors va arribar el desterrament total, l'extinció funcional.
  
La D. ha reintroduït aquesta espècie a partir d' una zona abundant en la matèria com ho és el seu país. Encara em mantinc en forma, però sóc conscient dels meus límits. Fa dos dies no va produir-se a l'últim moment una partida contra un amic meu de l'escola de tota la vida que s'hi havia arribat a dedicar bastant. I de moment encara no m'he batut en duel escaquer amb el meu pare. Però aquest estiu procuraré que no s'"escaquegi".

Quines vols, blanques o negres?


6 comentaris:

XeXu ha dit...

Però a veure, no ens estàs dient la cosa important, o a mi se m'ha passat. La D et guanya, o no? Els russos segur que porten els escacs de sèrie, és hereditari! Ja veig que tens una llarga trajectòria, veus, precisament els escacs no han estat mai del meu interès. No tinc una ment prou matemàtica.

rits ha dit...

Doncs anar alimentant aquesta afició. Penso que la clau dels escacs és la concentració, demana estar molt concentrat, i precisament, per aquesta raó, sempre he estat negada, mai se m'ha donat bé!
Aviam què passa quan facis aquesta partida amb el pare! segur que serà una bona estona.

El peletero ha dit...

Esport nacional a Rússia i tauler també de l’alta política i de l’enfrontament entre els blocs i a dins de la mateixa Rússia i la seva glasnot i perestroika. Fisher Vs Spasky, Kasparov Vs Karpov...

Tot es va acabar quan Deep Blue els va guanyar. Ara només ens queda el vodka, les estepes nevades i les Soyuz!!, aquestes velles, memorables i insuperades naus, obres d’art de la cosmonàutica russa.

En fi...

Xitus ha dit...

Doncs XeXu, no ho havia inclòs a l'escrit però de moment guanyo jo 7-3 de cada 10 aprox. Ara bé, si parlem del joc anomenat NONAGA que recentment he descobert al blog del POns i que és inventat per un català aquí qui guanya és ella 7-3 de cada 10.

Doncs sí rits, aquest estiu tinc ganes de jugar amb ell, també té aquest component nostàlgic que ho farà més especial. I sobre la concentració, doncs a mi a vegades em costa concentrar-me o ser pacient, però de moment amb els escacs no ho noto.

Gran metàfora pelleter. El món com un escaquer certament, sempre. I parlant del tema...Com se't donen els escacs? i a l'Albert? A veure si aquest estiu fem alguna partideta...!

El peletero ha dit...

Ni a l'un ni a l'altre se'ns donen bé, és a dir que no tenim res a perdre quan ja donem la partida per perduda.

Xitus ha dit...

Ho provarem doncs! :)

 
ir arriba