dilluns, 6 de juliol de 2015

Memòries d'estiu (I)

Quan a vegades em sento passiu o adolorit per la meva insistent esquena, torno mentalment a l'estiu del 1995, quan jo tenia 14 anys. En la meva adolescència vaig ser molt esportista. Un tastaolletes de diferents activitats, com la natació, el tennis, el tir amb arc, l'handbol, el futbol, i òbviament associat a tot això sortir a córrer sovint.

Sóc dels que va fer 8è d'EGB i en aquells dies anteriors a final de curs, quan l'espectre intuït d'incerteses planava sobre les ments d'uns quants, quan se'ns obria un estiu d'avantsala de l'entrada a l'institut, un dels meus millors amics de llavors, en Joan A., també molt actiu esportivament, va proposar-me d'apuntar-nos a un gimnàs anomenat Alfa 5, al Poble Nou , a Barcelona. En aquella època jo era dels que rebia propostes i decidia si sí o si no, és a dir, no tirava pas del carro ni m'hi aproximava. Ja m'estava bé així  (amb els anys he passat a l'altre cantó i ara provo de trobar un punt mig).

Durant ben bé un mes vam anar cada matí, de 9 a 14, a aquest gimnàs. Començàvem amb una mica de futbol i de bàsquet entre nosaltres i quan arribaven més nois (que no coneixíem de res) es muntaven partidets de futbol improvisats que duraven fins l'extenuació. En acabat del futbol pujàvem amb en Joan A. al terrat i ens desafiàvem al tennis. Els darrers instants de cada matí eren per la piscina, primer una mica d'estils i després ja amb un toc més lúdic.

El sentiment durant la resta del dia era de benestar endorfínic, d'estructuració del temps (matí d'esport, tarda per altres coses). Sembla mentida que hagin passat 20 anys ja. Penso que allò que vivim intensament i naturalment després ho recordem amb les mateixes qualitats. Si bé en aquell moment no era gaire conscient del que anava fent, ara quan arriba l'estiu cada any sempre hi ha algun flaix de l'Alfa 5 i d'aquell Aleix que cremava les tensions de forma sana i contínua.

Ens fem grans i les responsabilitats són diferents i la percepció del temps també, ho sé, però a vegades em pregunto si podria adaptar una estructura de benestar com aquella a la realitat del moment present.

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Tu i jo tenim una edat semblant, i per tant una perspectiva semblant del que eren aquells temps. Encara que no compartim records, mires enrere i t'estranya que ja faci 20-25 anys d'algunes coses que et sembla que eren ahir. Però certament, cada època té les seves coses, i els seus moments. Si podries encabir una rutina de gimnàs al teu temps? Sí, és clar, si hi tens interès. Passar-te els matins a aquell ritme dels 14 anys? Impossible, per múltiples raons. Una d'elles, que ja tens 20 anys més, però no és la principal.

maria ha dit...

I tant que podries, però ho hauries de començar a compartir amb un dolor aquí, un dolor allà. Ànims i cap a aconseguir-ho!

pons007 ha dit...

Veig que no soc l’únic que de jove era més esportista que en el present...

El peletero ha dit...

Benvingut de nou al meravellós món dels "blogueros". I tant que ho podries fer, però a moments diferents corresponen benestars diferents.

Salut

Xitus ha dit...

XeXu, recordo un dia de l'any passat que li vaig dir a un amic...Et diré una dada que et deprimirà: fa 20 anys del Mundial 94 als Estats Units. Igual que 23 dels Jocs Olímpics i podríem seguir. Els 90 intensos, els 2000 com una exhalació.

Maria ja de gran he tingut èpoques en que he sortit a córrer sovint però no tenia clar si era el millor exercici per l'esquena. Potser millor natació.

Benvingut al blog Pons! Doncs sí, jo amb 17 anys em sentia ben fort i esportista i ho vaig anar deixant. A cops ho enyoro...

Pelleter, merci per la benvinguda :) He d'admetre que en part el teu diari d'estiu m'ha estimulat a intentar escriure de nou, al menys durant el període estival. Ja he actualitzat el link al teu blog (tenia l'antic) i així podré anar seguint les teves novetats, a part de fer-ho pel facebook :) Ens veiem aviat

Merci a tots per comentar

 
ir arriba