dijous, 9 de juliol de 2015

Paciència

L'avi matern era molt pacient, era d'aquells d'anar fent i ja arribarà el fruit, almenys durant els 24 anys que vam compartir en aquest món. Jo mateix era pacient quan era nen, tenia una espècie de certesa silenciosa de que les coses acabarien arribant i que fins i tot ho farien en positiu, una fe incondicional segons com. Paciència eren estius dilatats a Sant Jaume, o esperar que aquella nena alemanya amb qui coincidíem a la platja a Calella, fins i tot d'un estiu a un altre, algun dia em digués alguna cosa (algun dia li dedicaré un post sencer). Paciència fe i beneiteria a vegades van del bracet. Anys més tard ho vaig comprovar, la paciència va derivar en fe irracional i això em va dur a la beneiteria. Llavors em vaig tornar impacient per moments. En l'actualitat sóc poc pacient doncs, tot i que a vegades no toca altre remei. He estat tot el curs malalt, de setembre a juliol, podríem desglossar-ho com un 4 + 7, primer una malaltia, després una altra, no greus, però si llargues i "quisquilloses" a més no poder. Sembla que les últimes anàlisis son positives. Costa creure que la paciència ha tingut els seus fruits, encara m'ho miro de reüll i amb precaució perquè no vull ser, de nou, beneit.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Sens dubte, hi ha coses amb les que convé tenir paciència, i les malalties són una d'elles. Esperem que tot hagi passat, no m'esperava una revelació així, però ara entenc més les teves renovades ganes de blog.

El peletero ha dit...

La paciència, Aleix, si alguna cosa ha de ser és mare de la ciència, mare, avia, tieta, germana, novia, amant, bona amiga, qualsevol cosa!!, però de la ciència i no pas, en cap cas, absolutament mai, de la fe irracional que alimenta als beneits. Així que pas a pas, mica en mica amb els ulls ben oberts.

maria ha dit...

Ostres sort que tot ha acabat bé! A cuidar-se que la vida són 4 dies idos ens els passem dormint.^-^

Xitus ha dit...

Ja feia temps que em rondava la idea pel cap, i podria ser que tal i com dius tant de temps de contenció repòs i per què no dir-ho, sofriment en la seva mesura, m'han dut a una necessitat d'escriure altre cop, buscant el seu vessant terapèutic.

Me'n faig creus pelleter que amb els anys hagi evolucionat cap on sóc ara, però tindré paciència i esperaré sense ser beneit trobar un punt d'equilibri on em senti còmode, on pugui dir-me: aquí m'instal·lo.

Maria doncs sí, sembla mentida que hagi passat ja un curs per exemple, un setembre-juliol. Aquest agost me'l reservo per cuidar-me i mimar-me molt i molt. ;)

 
ir arriba