dissabte, 11 de juliol de 2015

Tastaolletes de cultures

Hi ha tendències, modes, a nivell grupal. Quan jo anava a escola es posaven de moda coses com les cordes de saltar de color fluorescent de l'inquietant programa de TV3 Matraca Sí Matraca No, les baldufes, les "manos locas", aquelles peces de plàstic que les doblegaves i esperaves a que saltessin, les petites pilotes de goma boti-boti que botaven un colló i es colaven/perdien amb facilitat, les col·leccions de cromos que responien a diversos dibuixos animats o programes de televisió que s'havien posat, prèviament, de moda, i podria seguir amb un llarg etcètera que alguns de vosaltres que sou aproximadament de la meva edat de ben segur recordaríeu, qui sap si amb una llagrimeta. De tots aquests arxius culturals si se li pot dir així n'apreníem alguna cosa, era una formació quotidiana i no reglada i més espontània relaxada motivada i per tant significativa. Bé, el post no va per aquí de totes formes.

He parlat de tendències grupals que afectaven a les conductes individuals. De més gran però he seguit tendències individuals, que naixien en mi fruit d'unes circumstàncies també de l'entorn però més concretes que no pas una onada de "tazos" en plena educació primària. Estic parlant de per exemple els destins que els pares triaven per anar de vacances. Als anys 90 vam anar a Itàlia en dues ocasions, i els contactes italians van venir un cop. Vaig interessar-me un munt per la cultura i la llengua italianes. Seguia el calcio, veia els programes de la RAI per satèl·lit, aprenia italià instintivament a base de repetició, assaig i error, pràctica, fantasia, il·lusió, motor de vida, dels dies, qui sap quantes raons més. Dels 12 als 18 anys podríem dir. Després he estat a Itàlia en altres ocasions i aquella base encara roman (sempre tinc la por abans d'anar-hi que s'hagi rovellat, però més o menys aguanta).

La dècada dels 2000 Itàlia va donar pas a Anglaterra. L'anglès ja era una llengua que havia estudiat a l'escola i a l'institut, així que potser en aquest cas va ser més una curiositat per l'estil de vida anglès. Diverses circumstàncies van ajudar-hi. 2003, 2004, 2006, 2008, 2009, inclouen viatges - ara ja pel meu compte- a les illes britàniques, hi ha la coneixença i amistat amb una família anglesa del sud fruit d'una casualitat cibernètica, etc. M'hi centro molt, m'hi identifico, o intento agafar-ne allò bo, em comporto pensant-hi. Dels 19 als 28 anys aprox. (tot i que al ser mestre d'anglès sempre hi és més o menys present).

El 2004 començo tímidament un flirteig amb l'alemany dins l'època preponderant anglesa. Es queda aparcat fins que l'any 2011, per circumstàncies que no vénen al cas, reprenc el seu estudi de forma intensiva, quasi obsessiva, començo intercanvis lingüístics, hi vaig en dues ocasions (una el macro viatge en solitari de més d'un mes). En 3 anys la immersió és quasi bé total, faig material didàctic, passo examens de nivell, em nodreixo de la seva cultura, estil de vida, etc. Dels 30 als 33 sóc alemany.

Ara en tinc 34. Fa 11 mesos que estic amb una noia russa. Al principi no tenia forces. L'alemany em va deixar baldat, baldadíssim, tota la dedicació, el mes treballant allí, la immersió total, els 3 anys d'aprenentatge ferotge. Li ho vaig dir: m'agraden els idiomes, em xiflen, em tornen literalment boig, però ara mateix el meu cervell aixeca una bandera blanca i diu " Aleix com t'hi posis massa seriosament amb el rus em declaro en vaga". Vaig començar a poc a poc les nits que no podia dormir quan la mononucleosi + hepatitis. La D. m'havia enviat unes targetetes de vocabulari rus-anglès molt maques i me les estudiava (a vegades fer treballar el cap em cansava el suficient per poder dormir). He mantingut un autocompromís de no forçar-me en l'aprenentatge del rus. L'alfabet el vaig aprendre molt dilatadament en el temps amb ella quan encara no érem parella. Va bé cuinar a foc lent. La meva estanteria s'ha començat a omplir de llibres de cuina russa, de cançons russes per guitarra, de contes per a nens, de llibres de primeres paraules... Tots enviats des dels Urals. A la nevera ja hi tenim una matrioshka-imant. S'acosta un agost que es pot fer molt llarg i caldrà fer-hi alguna cosa.

Sóc un tastaolletes de cultures, m'agrada molt saber-ne, què fan aquí, com ho diuen allí, com ho cuinen més enllà (Karakia forever). M'encurioseixen Holanda o els Països Bàltics després de ser-hi, vull veure fins a quin punt s'assemblen entre elles les llengües escandinaves i alhora amb l'alemany, si realment el frisó és més proper a l'anglès que cap altra, si l'àrab o el xinès són difícils d'aprendre...Tot són fantasies, algunes més realitzables a nivell lector potser, d'altres utopies.

De moment no obstant ja vaig agafar uns quants llibres de la biblioteca Jaume Fuster l'altre dia per a omplir el que queda d'estiu.

5 comentaris:

pons007 ha dit...

Caram com li fots amb els idiomes! Jo veig que són molt útils sí, però jo es que sóc tan mandrós que amb l’anglès m’hi he barallat tota la vida i encara no en sé xD

maria ha dit...

Però això és bo,no?
Benvinguda sigui la cultura!!!

Xitus ha dit...

Cadascú té les seves fixacions oi Pons... i crec que una de les meves serien les llengües. Per a la resta de coses ja em costa més tot xD ;)

I tant maria. Recordes quan conversàvem en alemany? :)

rits ha dit...

Poc a poc, si t'agraden les llengues, gaudei-ne, aprendre mai està de més.
Espero que estiguis del tot recuperat de l'hepatitis, que no és fàcil de portar!
Ah, i felicitats per lo de la noia russa! eh!

Xitus ha dit...

Gràcies rits pels ànims i les felicitacions. Tot i que això d'adaptar-se a estar en parella per a alguns no ens és fàcil, més després de molts anys de solteria. Sempre hi ha dues cares, com la lluna. L'hepatitis ja la vaig deixar enrere al desembre/gener, però després han estat altres coses que sembla que encara no he deixat enrere del tot malgrat els últims anàlisis que comentava. Però tot sembla indicar que aviat.

 
ir arriba