diumenge, 2 d’agost de 2015

Ja no ens passa

"Ja no ens passa" és el títol d'una cançó dels amics de les arts. No és que escolti aquesta banda regularment. De fet la cançó la vaig conèixer en el seu moment gràcies a la D. que des de la distància escolta RAC105 i de pas el Freak&Do matiner li serveix per a practicar el listening de català.

Degut a la seva visita vaig fer un doble CD amb música catalana. Un primer era amb clàssics i l'altre amb bandes més aviat actuals. Vaig incloure-hi aquesta cançó i a mesura que l'escoltava al cotxe parava atenció al que hi diu, que vindria a relatar la decaiguda d'il·lusió, entusiasme o de forces quan una relació passa d'enamorament a rutina o simplement, i per extensió, quan ens fem grans i hi ha, a priori, menys coses a descobrir.

Que un enamorament és més intens que una rutina però que és tot un art fer d'aquesta una reinvenció periòdica etc. podria ser un tema de post, però més aviat em voldria centrar en el segon aspecte que he comentat, referit al fer-se gran i estar de tornada (o no).

Als meus lectors actuals, que sou pocs però de qualitat, us passa sovint aquesta sensació? Us costa entusiasmar-vos de nou per les coses? Vau notar aquest canvi en una determinada edat? Us fa més mandra tot? Les coses es repeteixen...?

...O bé sabeu trobar curiositat en cada cosa, veure-la des d'un altre angle, automotivar-vos convincentment per a menjar-vos "situacions tofu" (aprofitant que parlaves del tofu fa poc, maria) amb condiment que li aporti sabor?

Heu tingut èpoques de tot potser?

En el meu cas he de dir que sí que la lletra de la cançó podria reflectir sensacions que he tingut. No parlo del tema amorós, que potser també ja que amb els anys s'ha tornat molt més de cap que de cor, sinó en general. L'entusiasme i la curiositat que tenia per la vida als 18 anys no el tinc en l'actualitat i suposo que és normal, que la perspectiva va canviant, que la rauxa deixa una mica de pas al seny (ep, però sense fer-nos traïdors o avorrits!). A vegades penso que algun dia tindré un atac de rauxa i tornaré a patrons anteriors, però em sembla que és més una projecció que una possible realitat. Com aquells qui esperen que l'espanyol entri a Europa algun any o que Fernando Alonso torni a brillar a la F1. Utopies.

PS- De totes formes, sempre hi ha coses noves per descobrir oi? El fet que una russa em parlés d'aquesta cançó no deixa de sorprendre'm.


6 comentaris:

maria ha dit...

Saps com se'n diu d'això? Fer-se gran. Madurar.
Vols dir que no li passa a tothom?Hem de trobar coses noves que ens motivin. No ens podem aturar...^-^

XeXu ha dit...

La cançó no va només de relacions, això em pensava jo al principi i em cagava en tot. Després ja parles d'altres temes, però no em queda clar si t'estàs referint tota l'estona a temes amorosos. Penso que amb el temps t'acomodes i és més difícil il·lusionar-se amb res, però això no treu que es pugui fer, que s'hagi de fer, buscar alguna manera. Les obligacions, tot l'estrès del dia a dia de totes les coses que fem, allò que les coses urgents fan oblidar les importants, ens resta força per agafar-nos amb ganes i empenta aquelles coses noves que apareixen. Sembla que ja hem passat per tot i res no ens pot sorprendre, incloses les relacions. Lluito per revertir això, jo que tinc alguns anys més que tu, i t'asseguro que no me'n surto. Ho seguiré intentant. Definitivament, ja no em passa.

pons007 ha dit...

Jo mai he sigut gaire d'emocionar-me per les coses, però com més gran em faig menys il·lusió em fa tot. Provar coses noves? Bufff! Quina mandra! Per què? Si total no m'agradaran... (tranquils que no em suïcidaré).

Susanna ha dit...

No he escoltat la cançó, el post el vaig llegir ahir al llit abans de dormir i el contesto ara. A veure què en surt d'això, doncs!

Jo no sóc d'emocionar-me massa (en general). Fins i tot recordo que el profe d'autoescola ho va notar quan em vaig treure el carnet: la noia amb qui anava va aprovar i em va dir, tranquil·la, no passa res perquè jo no hagi aprovat. I el senyor de l'autoescola va dir "no, si ella és així"...

En fi, també crec que hi ha moments per a tot. I sobretot crec que hi ha una edat en la que tornes a tenir aquesta espècie d'emoció i interés per les coses. Al meu voltant veig gent que volten els 40 i que tenen com una segona vida, que veuen les coses de manera diferent, més plàcida i van més a allò que els interessa.

Sí, com algú diu per aquí, deu ser madurar...

rits ha dit...

A mi els Amics m'agradaven molt als seus inicis, joves, divertits,.... quan van treure el disc de Costeu, ja em va costar, xò aquesta cançó... buf, em va caure com una llosa. No m'agradava gens. Ni mica, fins i tot sentia que desafinaven i que ho feien fatal.

Fa un temps, em va sonar a la ràdio, tal i com expliques que li va sonar a la D. I em vaig quedar tota pensativa. Perquè l'odiava tant? Doncs pressisament per tot el que expliques al post, més enllà del tema amorós. El fer-nos grans. I segurament, per moltes coses em negava a admetre.

I així estic, descobrint què és la vida el que ve just després. I si, de tant en tant, dient que no, que encara no. Com avui que, havent sortit a sopar dos dies entre setmana (i anant a dormir a les 12, eh!) doncs estic destroçada. Però sabent que malgrat les aventures ja quedin en mesura, encara n'hi ha.

Xitus ha dit...

Vacances dins de vacances i responc un xic tard però com sempre molt content de rebre els vostres comentaris i amb alguna nova incorporació i tot :)

Maria, hem de vigilar que no s'estanqui l'aigua de la font, cert. L'equilibri. Trobar l'equilibri és madurar, o el procés de trobar-lo ho és.

Ostres Xexu, jo també lluito per revertir això i potser sóc un il·lús però encara confio a si més no revertir-ho una mica. Per cert, em referia a tot en general, no només relacions.

De totes formes, pons, en el teu blog proposes coses noves i fins i tot jo n'he incorporat alguna :)

Susanna, benvinguda al blog, juraria que és el primer cop que em comentes (i ara vindré a visitar-te el teu blog). Crec que amb el temps busquem menys complicacions, almenys a mi em passa. Però després no sé si me'n surto ... hehe. Jo era d'emocionar-me molt i a partir de cert esdeveniment, no.

I potser rits com que s'espaien més les aventures, es concentra més allò d'especial que tenen... Però també pot passar que arribin aquests moments i succeeixen sense pena ni glòria i a més a més passin com una exhalació. També ens passa.

 
ir arriba