El doctor Y.

Com ja vaig comentar en el primer post de reentrada d' aquest estiu, ha estat i per desgràcia empipadora encara és un curs (2014/2015) on he anat de metge en metge des del setembre fins l' actualitat i creuo els dits per a que no duri gaire més la broma, que diu aquell.

Això m'ha fet anar des de la doctora de capçalera fins el substitut de la doctora de capçalera, passant per dues especialistes i algun ecògraf que altre. No m'ha passat per alt la manera de comunicar-se amb els pacients de tots els metges que he anomenat. Si una especialista era més brusca, l'altra era més aviat càlida. Si un ecògraf va ser seriós i formal i vaig haver d'endevinar que cridava el meu nom des del seu despatx, l'altre venia a buscar el pacient de torn a la sala d'espera i fins i tot feia comentaris graciosos mentre t'observava l'interior a través de la pantalleta grisa aquella.

Si la doctora de capçalera és més aviat lineal o dins d'uns cànons que podríem considerar dins la normalitat, el seu substitut, el doctor Y., és excèntric dins la saviesa. El primer cop que el vaig veure, quan li va tocar interpretar les anàlisis i comunicar-me la primera malaltia, vaig pensar que era un personatge del doctor Slump, claríssim. Un "savi distret" adaptant-ho del castellà. Un home amb sobrepès considerable, que amb prou feines podia caminar i per asseure's a la cadira es deixava caure de cop, tot dins una escena amb silenci i estupefacció nipona (goteta de suor). El personatge es comença a perfilar quan parla i veus que el seu estil és proper i que les seves explicacions són del tot entenedores i didàctiques. Potser com a substitut i ja mirant-s'ho des de la seixantena es pot permetre llicències més artístiques - que no populistes, perquè no hi ha cap premeditació en el seu comportament. La naturalitat li raja. Si ha d'incorporar interjeccions que tots diem, com un hòstia o un collons, se li escapen i au (que no és cap malparlat, eh).

Fa uns 10 dies hi vaig anar i com que estem a l'agost, hi era ell. Havia canviat de consultori, ara per tal de no haver d'aixecar-se a cada nou pacient se n'ha buscat un que dóna directament a través d'una porta corredora a la sala d'espera. Així doncs, obria la porta d'esquenes i amb una sola mà, recitava el teu nom, entraves, recordaves de cop aquell rostre proper i aquella personalitat associada campetxanosàvia. Li vaig explicar tot el recorregut des d'aquell primer diagnòstic del setembre, i va exclamar un "collons" amb posterior autotapada de boca com si d' un "emoti-mico" del whatsapp es tractés. Distensió d'ambient necessària. Abans que li digui quina bactèria em fa la guitza i després de sentir el meu relat diu: "deu ser aquesta", i pam, l'encerta. És molt punyetera, diu. Em canvia el tractament i m'explica clarament el perquè. Surto molt més tranquil del que entro (a vegades se surt més nerviós que no pas s'hi entra, en un consultori).

Gràcies doctor "Slump" Y. S'ha guanyat la meva admiració plasmada en un post.

Ja no ens passa

"Ja no ens passa" és el títol d'una cançó dels amics de les arts. No és que escolti aquesta banda regularment. De fet la cançó la vaig conèixer en el seu moment gràcies a la D. que des de la distància escolta RAC105 i de pas el Freak&Do matiner li serveix per a practicar el listening de català.

Degut a la seva visita vaig fer un doble CD amb música catalana. Un primer era amb clàssics i l'altre amb bandes més aviat actuals. Vaig incloure-hi aquesta cançó i a mesura que l'escoltava al cotxe parava atenció al que hi diu, que vindria a relatar la decaiguda d'il·lusió, entusiasme o de forces quan una relació passa d'enamorament a rutina o simplement, i per extensió, quan ens fem grans i hi ha, a priori, menys coses a descobrir.

Que un enamorament és més intens que una rutina però que és tot un art fer d'aquesta una reinvenció periòdica etc. podria ser un tema de post, però més aviat em voldria centrar en el segon aspecte que he comentat, referit al fer-se gran i estar de tornada (o no).

Als meus lectors actuals, que sou pocs però de qualitat, us passa sovint aquesta sensació? Us costa entusiasmar-vos de nou per les coses? Vau notar aquest canvi en una determinada edat? Us fa més mandra tot? Les coses es repeteixen...?

...O bé sabeu trobar curiositat en cada cosa, veure-la des d'un altre angle, automotivar-vos convincentment per a menjar-vos "situacions tofu" (aprofitant que parlaves del tofu fa poc, maria) amb condiment que li aporti sabor?

Heu tingut èpoques de tot potser?

En el meu cas he de dir que sí que la lletra de la cançó podria reflectir sensacions que he tingut. No parlo del tema amorós, que potser també ja que amb els anys s'ha tornat molt més de cap que de cor, sinó en general. L'entusiasme i la curiositat que tenia per la vida als 18 anys no el tinc en l'actualitat i suposo que és normal, que la perspectiva va canviant, que la rauxa deixa una mica de pas al seny (ep, però sense fer-nos traïdors o avorrits!). A vegades penso que algun dia tindré un atac de rauxa i tornaré a patrons anteriors, però em sembla que és més una projecció que una possible realitat. Com aquells qui esperen que l'espanyol entri a Europa algun any o que Fernando Alonso torni a brillar a la F1. Utopies.

PS- De totes formes, sempre hi ha coses noves per descobrir oi? El fet que una russa em parlés d'aquesta cançó no deixa de sorprendre'm.