divendres, 13 d’octubre de 2017

Conèixer gent nova

És curiós com algunes situacions es repeteixen a la vida en el temps, tot i que no de la mateixa manera, ni des del mateix angle de visió.

El 17 de juliol de 2001, i recordo la data exacta perquè és el meu sant, jo tenia 20 anys i vaig decidir fer un acte d' aquells que queden gravats a la memòria per la seva excepcionalitat i trascendència. El fet és que, desmarcant-me de la tendència nordcoreana (tot sigui dit, aprovada per les dues parts) en la que la meva relació de parella de llavors es trobava, vaig obrir-me a nous horitzons desafiant qualsevol por interna i externa. Ja feia temps que dins meu coïa el fet d'haver-me tancat al món des de massa jove i haver perdut la major part d'amistats de l'adolescència, per no dir totes. És per això que des de feia uns mesos que entrava cada nit als xats de Vilaweb, molt actius i de qualitat en el seu moment, en comparació a tota l'oferta xatística de l'època. No obstant, una cosa és la virtualitat, i l'altra la realitat, i la por a la goma elàstica tensa, que dic jo (és a dir, el temor a un trencament que aparenta molt però que després es queda en màxim un lleuger espetec inofensiu contra el dit o la mà*) sempre fa que costi de consumar-se. De totes maneres aquell dia d'estiu va fer-ho. Vaig anar temorós però decidit a la Sagrada Família i vaig entrar en contacte amb el món exterior, amb gent diversa, de diferents edats i estils, de les quals vaig aprendre i agafar-ne model, que em van aportar aire fresc a l'ànima, i sobretot, el fet que amb alguns/es d'elles, després de vàries "kdds" (quedades), l'amistat es va consolidar i avui en dia, 16 anys després, formen part de les meves amistats més properes. Aquell fet va tenir repercussions positives en la meva vida, em va dur a conèixer gent a partir de la gent i llocs nous, i va oxigenar-me.

Des de fa unes setmanes he tornat a reviure aquell esperit, però ara a causa d'unes altres circumstàncies, i des dels meus 36 anys. No m'havia plantejat conèxier gent nova, simplement ha passat i prou. I l'espontànietat és una de les coses més boniques a la vida. Quan brolla és com un torrent natural imparable, i espanta qualsevol por al què diran, qualsevol ombra de sentiment de culpa, i ens connecta amb el nostre nucli més nucli. A partir d'un esdeveniment recent hem fet grup amb gent d'edats diverses amb qui no ens coneixiem fins fa escassament dues setmanes. I d'ells i elles també n'aprenc, i molt, i també m'aporten matisos, i em fan riure, i em desperten parts de la meva personalitat que duien massa temps adormides, i etc.

No esperava un període de socialització ara mateix, però benvingut sigui!

PD- Visca la NW.

*aplicable a la DUI.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Cròniques d'una infantesa infinita. Acreill (I) : "El primer amor"

El meu primer amor no va ser una noia, o una nena, sinó la seva idea. Va ser ben bé la descripció d’una llegenda: meitat veritat, meitat inventat. La podria descriure breument. Era rossa, tenia més o menys la meva edat (8 o 9 anys), i va tenir diversos noms, depenent del moment. Ara em ve al cap Laia, però la fantasia va batejar-la en més d’una ocasió. Vivia a la casa que hi ha(via) just abans de començar el camí cap al riu i l’ermita, al cantó esquerre. La casa quedava aïllada i era fàcil saber on clavar l’atenció cada cop que arribava amb els meus pares a la discreta i silenciosa Acreill, una població amb la que la meva personalitat tímida, introspectiva i reservada sempre s’hi havia identificat d’allò més bé. Ja des de dins del cotxe en arribar mirava vers aquell punt amb l’esperança i el temor alhora de veure-hi activitat; qui sap, gent gran parlant, caçadors a punt d’anar a rastrejar senglars, nens autòctons marcant territori amb la bicicleta o la motocicleta... I si l’atzar ho deparava, la seva imatge, com una aparició, romanent quieta recolzada a la paret mirant-s’ho tot, i qui sap si mirant-me a mi.

El despertar de fixar-se amb algú aliè, de sentir-se atret i alhora voler agradar, era una sensació realment misteriosa i excitant. Quan arribaven les vacances escolars, algun dels nens del cercle d’amics de l’escola em parlava d’ una situació semblant al seu poble d’estiueig. A mi em sonava molt més real la seva experiència que la meva, potser perquè jo acceptava el meu platonisme incipient sense més pretensions que rebolcar-m’hi de manera plaent, redundant i fantasiosa, a la manera d’un introvertit. No tenia cap voluntat d’anar més enllà, entenc, o ni m’ho plantejava com una possibilitat real. Dins del cap, no obstant, sí que imaginava una multitud de situacions en que ella i jo parlàvem, en que passejàvem fins el riu o pujàvem a l’ ermita, en que anàvem a jugar a la màquina del bar del poble, o ens saludàvem mentre rondava pels carrers amb el meu amic Arnaud en bicicleta titubejant com una cria de cérvol, o m’observava sense jo adonar-me’n mentre jugava amb mon pare a frontón a la plaça del poble (tot just davant de casa nostra) i celebrava i lloava des de la finestra els meus punts guanyadors (que segurament eren fruit del peixet dissimulat del pare, invisible als ulls d’un infant motivat).

Mai vaig parlar-hi, amb aquella nena rossa que va existir de forma aproximada. Els meus pares parlaven amb els seus suposats pares, o avis, en alguna ocasió tot enfilant el camí cap al riu; jo m’ho mirava des de la distància irreal. Qui sap quantes vegades vaig veure-la aparèixer com un miratge pel carrer, potser només tres o quatre, matèria prima suficient com per aguantar d’estiu a Nadal, de Nadal a setmana santa, de setmana santa a estiu i successivament. Tan sols el mer fet que pogués aparèixer en qualsevol moment i seguir alimentant el meu esperit era un al·licient per a sortir de casa i trepitjar els carrers d’ Acreill, encara que a la fi potser hagués passat tot un estiu sota un sol ben roent i no hi hagués hagut cap notícia visual d’ ella. Quan això succeïa, que era la major part dels cops, ho integrava com una bona entrada de dosi de paciència a les bombones d’emmagatzematge de l’esperit, i estava convençut que el següent cop que hi anés, aquell cop que veuria els seus cabells rossos llisos voleiant, la seva mirada perduda de color incert, el seu tipus ara més prim ara més rodonet.

Suposo que un bon dia me’n vaig cansar, d’esperar, o vaig desistir de que la llegenda balancegés cap al tant per cent de realitat i no el de fantasia, o vaig fixar-me en alguna nena de la classe, o de les colònies, o de l’escola d’estiu. Algú en qui projectar les mateixes ganes de comunicar-se des de la timidesa, d’agradar i ser agradat, de compartir, d’explorar nous terrenys espirituals, amb un component més realista sempre dins la ingenuïtat d’un infant.    

La Laia, Maria, Marta o ara que hi penso Cristina va “no – existir” de debò. I potser fins i tot en van ser dues, o tres, de nenes diferents, en moments diferents, i habitant a la mateixa casa. Però una cosa és ben certa, i és que va ser el meu primer amor. Tan enamorat que encara la recordo avui dia, que fa que quan retorno algun cop al poble encara miri la porta de reüll, i a qui he fet un homenatge del tot inconscient havent estat el primer record que ha aparegut en pensar en la sempre estimada vila de, depenent com es miri, transició entre la realitat i la ficció, la vigília i el son, el concret i l’inconcret, anomenada Acreill.


diumenge, 10 de setembre de 2017

Fa deu anys del set a l' onze de setembre. AKA Suïssa.

Set.

Dic adéu a mare i germana dins d’un tren ple i un tren buit dins meu circula en la direcció oposada; llur colisió em duu a una dimensió psicòtica. Paral·litzat en el meu seient, fent quelcom que no creia que m’atreviria a fer i que de fet no l’estic fent jo. En arribar a Zurich no m’atreveixo a entrar a un bar que s’anomena La taverna catalana. Després de vagarejar per la ciutat inundat pel pànic més extrem i sentint-me com un captaire entre joieries he arribat en tren a Basel, on m’espera la Sarah.

La Sarah és la primera persona desconeguda amb qui em faig després del gran cisma. Em fa pujar a un tramvia que la segueix a ella mentre va en bicicleta -com un vaixell rere un dofí- i jo he d’improvisar una parada just quan ella tombi a mà esquerra. Ella és un mirall joiós i ple de curiositat i vida que ressona com la primera de Txaikovski ho fa dins el seu pis compartit assolellat, de terra de fusta. Em guia com Amélie al cec per la preciosa Basilea, que esdevé igual que la seva companyia una salvació davant el buit. Parlem fins tard des de la novetat còmplice i el descobriment i creem i aprenem jocs de paraules. Acordem un futur intercanvi de cartes.

Gibt dir das Leben Zitronen, mach Limonade daraus.  

Vuit.

El detallisme de l’esmorzar en aquesta cuina que ja és suficient em corprèn i sorprèn i no em sento digne de tanta atenció i alhora ho agraeixo tantíssim. Ens asseiem a la riba del Rin, sota el sol, mirant passar les barques, fent inventari de les nostres vides mentre mengem tibetà a la plaça i aprenc a dir Grüezi mentre compro una de les primeres perles de la col·lecció per a llibres en llengües del món: Joggeli söll ga Birlí schüttle, en Scwhizerdütsch. Ella aprèn a dir “ll, llu, LLU, lluna” en el tramvia de retorn a casa.

És hora d’enfilar cap a Berna. A l’andana just abans que el tren tanqui les portes abraço la Sarah tant fort com puc i la inèrcia, la por, la gratitud, la intensitat, em fan fer-li un petó fort i sentit al front de mer agraïment per haver-me rescatat del meu abisme per unes hores. Un altre jo entra el tren i hi escriu diari personal mentre tremola  des de la paràl·lisi. Berna vist i no vist. Luzern i els borratxos a l’estació. L’altre jo treu el nas al pont de Luzern i torna dins l’estació d’aquest país que de tant perfecte fa respecte. A Zug m’hi espera la Simone, però jo encara no sé que és al cine i que per això no respon el telèfon. Eine Flasche Wasser bitte per poder prendre’m els tranquil·litzants. Dormiré al ras? La idea m’aterra. Però la Simone apareix, i em salva de nou.

Nou.

La nit anterior Zug era tot boira igual que jo: espès, confós, amb poca visibilitat (i una aranya m’ataca mentre faig el llit) però al matí s’escampa igual que jo tot deixant-me guiar per la Simone dins el meu marc perpetu  de perplexitat. Veig la plaça en forma d’àgora del poble, on la gent es troba per votar, com a tot Suïssa.*

Tiro cap a Chur, la capital romanx. Veig llacs i paisatges de maqueta de tren des del vagó. Tinc molta por. M’estic lesionant l’ànima i costarà regenerar teixit i soldar la fractura. M’assec en un banc. Menjo un entrepà. Intento trobar un llibre en romanx. Em fa por la gent. No hi sóc, a Chur, mirant els pics nevats imponents des d’aquest banc. No sóc jo.

El següent tren voreja la frontera entre Suïssa, Àustria i Liechtenstein, fins el llac Constanza o Bodensee, com es miri. Deixo enrere el poble natal de Martina Hingis, Trubbauch, i el del test projectiu, Rorschach. Baixo a Arbon, on m’espera l' Elisa. Em sorprèn la seva bellesa externa i tot i tenir la mateixa edat ella és una dona i jo sóc un nen, segons la meva percepció. Arbon té unes cases pintades molt boniques. Ella cuina pasta i m’explica els trencaments intermitents amb el seu (ex)xicot. Li fa il·lusió tenir a casa el que ella anomena un “revolucionari català”.

Deu.

Em llevo i esmorzo sol, l' Elisa ha anat a treballar. Tanco de cop. Camino amb la meva motxilla cap a la parada de busos. Pujo pel tapís verd fins a Sankt Gallen, on m’atreveixo a demanar Ein Wurst mit Brot bitte amb el meu alemany poc consolidat dels meus 26 anys. Truco des de la plaça de l’església per enèsim cop a casa: passarà factura en tots els sentits, l’aventura.

Abans de Zurich faig parada a Winterthur. Compro regals per a tothom per acabar els francs suïssos que em queden. Sóc una ànima en pena plena de souvenirs i una motxilla carregada a l’esquena.

Torno al tren.

Torno a l’altre tren.

Onze.

Arribo a l’estació de França, on em rep en Marc, i fem un cacaolat. Que et rebi algú després d’una autotortura inconscient així és un luxe.

Arribo a casa. Deixo els regals sobre la taula. M’assec a terra davant la tele. Tremolo. No tinc ni puta idea de què ha passat en els últims 4 dies.


*10 anys després: votarem també aquí en referèndum, a la suïssa.





dimecres, 16 d’agost de 2017

Gràcia, 200 anys

Avui he anat a la festa major de Gràcia amb amics. Els darrers anys havia agafat el costum d’anar-hi a fer una volta matinal en solitari però la variant d’avui ha estat igualment agradable.

Cada estiu intento no fallar del 15 al 21 d’agost a la Festa Major que enguany celebra el 200 aniversari : va iniciar-se tan sols 28 anys després de la Revolució Francesa, una dada sens dubte impactant.

De ben petit que els pares m’hi duien. Potser perquè l’avi, el pare del pare, tenia un taller d’ ebenisteria  al carrer Monistrol, que llavors era un dels que es guarnien per a l’ocasió, com ho feien molts que ara ja no ho fan. El meu pare havia viscut la Festa des de ben petit, i part de la família de la mare vivia a la Plaça del Raspall.

La ubicació en el calendari de Gràcia era com un últim alè d’aire fresc i evasió abans de la tornada a la rutina, ja bé fos l’escola, l’ institut, la universitat o la feina.  

El que sempre m’ha atret de la Festa de Gràcia no és pas la seva vessant més nocturna, sinó la diürna. En la infantesa visitar els carrers estimulava la meva creativitat al màxim, em feia somniar en móns màgics i m’agradaven especialment els carrers que aconseguien crear una atmosfera tot cobrint completament el “cel”, sense deixar passar una escletxa de llum. Els carrers que representaven el fons marí, una temàtica recurrent al llarg de les diverses edicions, complien normalment amb aquest requisit. Menjar-hi un entrepà amb els pares i la germana era d’allò més acollidor. I quasi sempre ens hi trobàvem algú. És un bon lloc on trobar-hi gent que fa temps que no veus i que fa anar-te’n amb un somriure renovat cap a casa.

Citant el post anterior, la meva memòria em permet recordar decoracions de la meva infantesa, com el carrer Puigmartí guarnit amb flors gegants i abelles, el carrer Ciudad Real amb esportistes, el carrer Camprodon amb temàtica medieval o ja una mica després, un gran Pinotxo presidint l’entrada al c/ Providència. Després jo, encara al pis on vaig viure fins els 8 anys (allí “on el Guinardó gracieja”, com vaig sentir un cop) ajuntava les maletes a mig buidar de la tornada de les vacances d’estiu tot deixant un espai entre elles. Les maletes eren les cases, l’espai resultant un carrer que jo decorava amb portalades de paper o cartró i amb fils de cosir per als ornaments penjants. Maquetes improvisades casolanes.

L’any passat amb la Dina vam participar al concurs de cartells. Vaig decidir prendre part activa de la festa i també participar al concurs de fotografia. Potser era quelcom que feia temps que volia fer, malgrat em costi deixar-me anar actualment i mostrar la meva vena més expressiva, més imaginativa.

Si mai tinc fills, procuraré dur-los també a aquest petit racó de màgia i creativitat que cada agost ens ofereix aquesta vila de caràcter rebel, independent i revolucionari i de sensibilitat pròxima i solidària.


dijous, 3 d’agost de 2017

Recordar massa

Potser és un tret obsessiu, potser és una gran habilitat que sempre he tingut, una necessitat de control o quelcom natural, o potser una combinació de tots els factors esmentats. El fet és que tinc molta memòria, no infal·lible, però amb molta capacitat d'emmagatzematge. Molts tendeixen a elogiar-ho i dir-me que és fantàstic, que ja voldrien ells disposar del mateix do, ni que sigui per estudiar amb més garanties, i fins i tot per a tenir la sensació que la vida no se'ls escapa de les mans en forma d'esdeveniments volàtils. Quan em diuen això, no obstant, jo penso que desitjaria tenir-ne menys, de memòria, perquè et fa tornar amb molta intensitat tant cap a allò bo com cap a allò dolent. Hom podria dir-me que recau en mi poder triar de només evocar el bo. No tinc gaire clar si es pot fer això, o en tot cas requereix una domesticació, un aprenentatge, que he intentat forces cops, amb una tendència que em retornava al punt inicial.

Hi ha qui és a l'extrem oposat, viu i oblida (o envia a l'inconscient) amb una facilitat pasmosa. Tampoc em sembla apropiat. Suposo que com en la majoria de les coses, el golden middle fóra una sortida desitjable. La rosca ni molt tancada ni desencaixada. Però sobretot, que la seva regulació depengui de nosaltres mateixos.

divendres, 7 d’abril de 2017

Amics per sempre

Amics per sempre és el títol de la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas. Vaig sentir que en parlaven a la ràdio fa unes setmanes i la temàtica em va atreure immediatament. Serà el llibre que rebré enguany per Sant Jordi. 

El 1992 és un any important a la meva vida, i també per la ciutat de Barcelona. Els Jocs Olímpics, que molts des d'alguns sectors dels que serien "dels meus" van rebutjar, van enxampar-me en una edat en la que no tenia criteri encara per a plantejar-me tantes coses. Després vaig saber de la fastigosa operació Garzón amb la detenció i tortures de militants independentistes. Un cas lamentable, condemnable i que fa poc Brussel·les va sentenciar a favor dels independentistes torturats.

Els Jocs Olímpics van ser un canvi per a la ciutat de Barcelona, com ho va ser el gol de Koeman a Wembley per al cantó blaugrana de la ciutat. De tot allò en fa enguany 25 anys, i era ahir. Jo tenia 11 anys. Tota aquella època, que potser el propi juliol descrigui amb més detall, si és que ja no ho vaig fer amb anterioritat, va marcar-me molt positivament, però alhora va conviure amb un episodi lamentable per a la història d'Europa i de la humanitat: la guerra dels Balcans, incloent la guerra de Bòsnia. 

La primera guerra de la qual vaig ser conscient a la meva vida va ser la guerra del Golf Pèrsic. La segona va ser la guerra dels Balcans. Em va impactar fortament, i encara a la meva habitació, a l'escriptori, hi ha un adhesiu que clama "Catalunya amb Bòsnia". Recordo les impactants imatges que arribaven al TN, ja fossin de l'anomenada "Avinguda dels franctiradors" o la bomba del mercat durant el setge de Sarajevo, com de la matança d' Srebrenica. Brutalitats imperdonables dels inhumans xètnics serbis, que no acceptaven la voluntat lliure del poble bosni de configurar-se en estat independent.

Abans d'ahir el canal 33 emetia dos documentals sobre el setge de Sarajevo: "Bona nit Sarajevo" i "El setge". Aquest segon em va afectar especialment. En les dues s'emfasitza com Sarajevo era una ciutat on convivien pacíficament musulmans, croats catòlics, serbis ortodoxos i ateus. 

Bona nit Sarajevo

El setge

Comentant-ho amb el meu amic J.C.V., em va parlar d'una cançó i videoclip de Brams, basat en una història real de la guerra de Bòsnia, dirigit per en Joan Lluís Bozzo, director de Dagoll Dagom. Val molt la pena.




El meu amic CH. en el seu dia em va deixar un llibre anomenat "Adiós Sarajevo", el relat de dues germanes bòsnies del setge: una fuig de la ciutat cap a Croàcia, l'altra es queda a viure la barbàrie a la capital bosniana. Em va fer plorar aquest llibre quan vaig llegir-lo, ara deu fer uns 2 anys com a molt.




Parlant amb la D., em va dir que la seva família van tenir allotjats a casa els fills de la filla de la cosina de la seva àvia com a refugiats. La filla de la cosina de l'àvia estava casada amb un home croat i vivien a Sarajevo. Ella va morir durant el setge.

Avui 7 d'abril fa 25 anys que la comunitat internacional va reconèixer Bòsnia com a estat independent. Una comunitat internacional que va fer el ridícul en aquell conflicte, va permetre que morís molta gent sense moure un dit, i 25 anys després veiem la mateixa història tristament a Síria. 

Barcelona va ser molt solidària amb Bòsnia, va acollir-ne refugiats, alguns d'ells a Calella, als blocs a tocar de la nacional, va aportar diners per a la reconstrucció de barris i està agermanada amb Sarajevo des del 1996. 

El llibre d'en Baulenas juga molt bé ja d'entrada amb el títol "Amics per sempre" per a lligar la cançó emblema dels Jocs Olímpics (ja bé cantada per en Carreras i la Brightman com pels Manolos) amb la solidaritat amb les víctimes de la guerra dels Balcans. Tinc ganes de descobrir-ne els detalls, de veure com les dues situacions, la de la guerra i la de la Barcelona olímpica, s'entrellacen i de quina manera em transporten a les sensacions de 25 anys enrere.




Escut que alhora configurava la bandera original de Bòsnia sobreposat a la que fou imposada des de la comunitat internacional.



dimecres, 15 de març de 2017

Petits moments (I)

En un indret perdut enmig del Land de Brandenburg, al nord-est d'Alemanya, fa uns 3 anys, vaig llevar-me com cada dia amb el temps suficient per a esmorzar quatre coses mal posades i estar llest a les 10 del matí per començar a ajudar en el que fes falta. En obrir la porta que baixava escales avall va venir l'habitual bafarada d' olor de peix fumat de cada matí. Aquell matí no hi era el cap, per sorpresa meva. Tan sols la Su. , que em va dir que també marxaria i que em passava l'encàrrec de, en algun moment del matí, fer sortir les dues gossetes del "jefe", l'Anna i la Lisa, de la raça Mops, a fer pipí a la part de darrere del jardí. El material per a dur a terme la missió era una bosseta amb llaminadures per a gossos.

No em va donar la gana de treballar al jardí com ho portava fent els dies previs. Vaig entrar a la cuina, vaig deixar-la neta com una patena, amb una sensació de buidor a l'estómac per allò de sentir-me responsable de l'hotel rural per un matí.

A mig matí va arribar l'hora del suborn. L'Anna i la Lisa havien d'ésser temptades amb premis per tal que anessin avançant progressivament a través de l'elegant menjador, el llarg passadís emmoquetat, la porta lateral, el tram d'escales i l'obertura que donava a la part de darrera del preciós jardí de l'hotel. Un cop allí havia de confiar que recordessin la seva rutina i buidessin els seus esfínters (alguns cops pobretes es pixaven sobre el parquet de no poder aguantar més, sota la mirada punitiva d'en H., el cap). Vaig respirar tranquil quan les dues Mops van arraulir el pompis tot regant les herbes. Per tornar a la sala, el mateix procediment Hanslgretelià.

Al cap de poc va arribar en H., de pressa i corrents. Hi havia clients que volien prendre el seu Mittagessen. En creuar-nos davant el mostrador, vaig dir-li: "Die Küche ist schon sauber" (La cuina ja és neta). "Das ist schön", respongué alleujat. Vaig sentir-me satisfet aquell dimecres al matí. Havia deixat una cuina llesta per a obrar-hi i havia facilitat la micció de dues senyoretes ben carismàtiques. Ja podia gaudir de la resta del dia amb la sensació d'haver fet els deures.




   
 
ir arriba