dimecres, 16 d’agost de 2017

Gràcia, 200 anys

Avui he anat a la festa major de Gràcia amb amics. Els darrers anys havia agafat el costum d’anar-hi a fer una volta matinal en solitari però la variant d’avui ha estat igualment agradable.

Cada estiu intento no fallar del 15 al 21 d’agost a la Festa Major que enguany celebra el 200 aniversari : va iniciar-se tan sols 28 anys després de la Revolució Francesa, una dada sens dubte impactant.

De ben petit que els pares m’hi duien. Potser perquè l’avi, el pare del pare, tenia un taller d’ ebenisteria  al carrer Monistrol, que llavors era un dels que es guarnien per a l’ocasió, com ho feien molts que ara ja no ho fan. El meu pare havia viscut la Festa des de ben petit, i part de la família de la mare vivia a la Plaça del Raspall.

La ubicació en el calendari de Gràcia era com un últim alè d’aire fresc i evasió abans de la tornada a la rutina, ja bé fos l’escola, l’ institut, la universitat o la feina.  

El que sempre m’ha atret de la Festa de Gràcia no és pas la seva vessant més nocturna, sinó la diürna. En la infantesa visitar els carrers estimulava la meva creativitat al màxim, em feia somniar en móns màgics i m’agradaven especialment els carrers que aconseguien crear una atmosfera tot cobrint completament el “cel”, sense deixar passar una escletxa de llum. Els carrers que representaven el fons marí, una temàtica recurrent al llarg de les diverses edicions, complien normalment amb aquest requisit. Menjar-hi un entrepà amb els pares i la germana era d’allò més acollidor. I quasi sempre ens hi trobàvem algú. És un bon lloc on trobar-hi gent que fa temps que no veus i que fa anar-te’n amb un somriure renovat cap a casa.

Citant el post anterior, la meva memòria em permet recordar decoracions de la meva infantesa, com el carrer Puigmartí guarnit amb flors gegants i abelles, el carrer Ciudad Real amb esportistes, el carrer Camprodon amb temàtica medieval o ja una mica després, un gran Pinotxo presidint l’entrada al c/ Providència. Després jo, encara al pis on vaig viure fins els 8 anys (allí “on el Guinardó gracieja”, com vaig sentir un cop) ajuntava les maletes a mig buidar de la tornada de les vacances d’estiu tot deixant un espai entre elles. Les maletes eren les cases, l’espai resultant un carrer que jo decorava amb portalades de paper o cartró i amb fils de cosir per als ornaments penjants. Maquetes improvisades casolanes.

L’any passat amb la Dina vam participar al concurs de cartells. Vaig decidir prendre part activa de la festa i també participar al concurs de fotografia. Potser era quelcom que feia temps que volia fer, malgrat em costi deixar-me anar actualment i mostrar la meva vena més expressiva, més imaginativa.

Si mai tinc fills, procuraré dur-los també a aquest petit racó de màgia i creativitat que cada agost ens ofereix aquesta vila de caràcter rebel, independent i revolucionari i de sensibilitat pròxima i solidària.


dijous, 3 d’agost de 2017

Recordar massa

Potser és un tret obsessiu, potser és una gran habilitat que sempre he tingut, una necessitat de control o quelcom natural, o potser una combinació de tots els factors esmentats. El fet és que tinc molta memòria, no infal·lible, però amb molta capacitat d'emmagatzematge. Molts tendeixen a elogiar-ho i dir-me que és fantàstic, que ja voldrien ells disposar del mateix do, ni que sigui per estudiar amb més garanties, i fins i tot per a tenir la sensació que la vida no se'ls escapa de les mans en forma d'esdeveniments volàtils. Quan em diuen això, no obstant, jo penso que desitjaria tenir-ne menys, de memòria, perquè et fa tornar amb molta intensitat tant cap a allò bo com cap a allò dolent. Hom podria dir-me que recau en mi poder triar de només evocar el bo. No tinc gaire clar si es pot fer això, o en tot cas requereix una domesticació, un aprenentatge, que he intentat forces cops, amb una tendència que em retornava al punt inicial.

Hi ha qui és a l'extrem oposat, viu i oblida (o envia a l'inconscient) amb una facilitat pasmosa. Tampoc em sembla apropiat. Suposo que com en la majoria de les coses, el golden middle fóra una sortida desitjable. La rosca ni molt tancada ni desencaixada. Però sobretot, que la seva regulació depengui de nosaltres mateixos.

divendres, 7 d’abril de 2017

Amics per sempre

Amics per sempre és el títol de la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas. Vaig sentir que en parlaven a la ràdio fa unes setmanes i la temàtica em va atreure immediatament. Serà el llibre que rebré enguany per Sant Jordi. 

El 1992 és un any important a la meva vida, i també per la ciutat de Barcelona. Els Jocs Olímpics, que molts des d'alguns sectors dels que serien "dels meus" van rebutjar, van enxampar-me en una edat en la que no tenia criteri encara per a plantejar-me tantes coses. Després vaig saber de la fastigosa operació Garzón amb la detenció i tortures de militants independentistes. Un cas lamentable, condemnable i que fa poc Brussel·les va sentenciar a favor dels independentistes torturats.

Els Jocs Olímpics van ser un canvi per a la ciutat de Barcelona, com ho va ser el gol de Koeman a Wembley per al cantó blaugrana de la ciutat. De tot allò en fa enguany 25 anys, i era ahir. Jo tenia 11 anys. Tota aquella època, que potser el propi juliol descrigui amb més detall, si és que ja no ho vaig fer amb anterioritat, va marcar-me molt positivament, però alhora va conviure amb un episodi lamentable per a la història d'Europa i de la humanitat: la guerra dels Balcans, incloent la guerra de Bòsnia. 

La primera guerra de la qual vaig ser conscient a la meva vida va ser la guerra del Golf Pèrsic. La segona va ser la guerra dels Balcans. Em va impactar fortament, i encara a la meva habitació, a l'escriptori, hi ha un adhesiu que clama "Catalunya amb Bòsnia". Recordo les impactants imatges que arribaven al TN, ja fossin de l'anomenada "Avinguda dels franctiradors" o la bomba del mercat durant el setge de Sarajevo, com de la matança d' Srebrenica. Brutalitats imperdonables dels inhumans xètnics serbis, que no acceptaven la voluntat lliure del poble bosni de configurar-se en estat independent.

Abans d'ahir el canal 33 emetia dos documentals sobre el setge de Sarajevo: "Bona nit Sarajevo" i "El setge". Aquest segon em va afectar especialment. En les dues s'emfasitza com Sarajevo era una ciutat on convivien pacíficament musulmans, croats catòlics, serbis ortodoxos i ateus. 

Bona nit Sarajevo

El setge

Comentant-ho amb el meu amic J.C.V., em va parlar d'una cançó i videoclip de Brams, basat en una història real de la guerra de Bòsnia, dirigit per en Joan Lluís Bozzo, director de Dagoll Dagom. Val molt la pena.




El meu amic CH. en el seu dia em va deixar un llibre anomenat "Adiós Sarajevo", el relat de dues germanes bòsnies del setge: una fuig de la ciutat cap a Croàcia, l'altra es queda a viure la barbàrie a la capital bosniana. Em va fer plorar aquest llibre quan vaig llegir-lo, ara deu fer uns 2 anys com a molt.




Parlant amb la D., em va dir que la seva família van tenir allotjats a casa els fills de la filla de la cosina de la seva àvia com a refugiats. La filla de la cosina de l'àvia estava casada amb un home croat i vivien a Sarajevo. Ella va morir durant el setge.

Avui 7 d'abril fa 25 anys que la comunitat internacional va reconèixer Bòsnia com a estat independent. Una comunitat internacional que va fer el ridícul en aquell conflicte, va permetre que morís molta gent sense moure un dit, i 25 anys després veiem la mateixa història tristament a Síria. 

Barcelona va ser molt solidària amb Bòsnia, va acollir-ne refugiats, alguns d'ells a Calella, als blocs a tocar de la nacional, va aportar diners per a la reconstrucció de barris i està agermanada amb Sarajevo des del 1996. 

El llibre d'en Baulenas juga molt bé ja d'entrada amb el títol "Amics per sempre" per a lligar la cançó emblema dels Jocs Olímpics (ja bé cantada per en Carreras i la Brightman com pels Manolos) amb la solidaritat amb les víctimes de la guerra dels Balcans. Tinc ganes de descobrir-ne els detalls, de veure com les dues situacions, la de la guerra i la de la Barcelona olímpica, s'entrellacen i de quina manera em transporten a les sensacions de 25 anys enrere.




Escut que alhora configurava la bandera original de Bòsnia sobreposat a la que fou imposada des de la comunitat internacional.



dimecres, 15 de març de 2017

Petits moments (I)

En un indret perdut enmig del Land de Brandenburg, al nord-est d'Alemanya, fa uns 3 anys, vaig llevar-me com cada dia amb el temps suficient per a esmorzar quatre coses mal posades i estar llest a les 10 del matí per començar a ajudar en el que fes falta. En obrir la porta que baixava escales avall va venir l'habitual bafarada d' olor de peix fumat de cada matí. Aquell matí no hi era el cap, per sorpresa meva. Tan sols la Su. , que em va dir que també marxaria i que em passava l'encàrrec de, en algun moment del matí, fer sortir les dues gossetes del "jefe", l'Anna i la Lisa, de la raça Mops, a fer pipí a la part de darrere del jardí. El material per a dur a terme la missió era una bosseta amb llaminadures per a gossos.

No em va donar la gana de treballar al jardí com ho portava fent els dies previs. Vaig entrar a la cuina, vaig deixar-la neta com una patena, amb una sensació de buidor a l'estómac per allò de sentir-me responsable de l'hotel rural per un matí.

A mig matí va arribar l'hora del suborn. L'Anna i la Lisa havien d'ésser temptades amb premis per tal que anessin avançant progressivament a través de l'elegant menjador, el llarg passadís emmoquetat, la porta lateral, el tram d'escales i l'obertura que donava a la part de darrera del preciós jardí de l'hotel. Un cop allí havia de confiar que recordessin la seva rutina i buidessin els seus esfínters (alguns cops pobretes es pixaven sobre el parquet de no poder aguantar més, sota la mirada punitiva d'en H., el cap). Vaig respirar tranquil quan les dues Mops van arraulir el pompis tot regant les herbes. Per tornar a la sala, el mateix procediment Hanslgretelià.

Al cap de poc va arribar en H., de pressa i corrents. Hi havia clients que volien prendre el seu Mittagessen. En creuar-nos davant el mostrador, vaig dir-li: "Die Küche ist schon sauber" (La cuina ja és neta). "Das ist schön", respongué alleujat. Vaig sentir-me satisfet aquell dimecres al matí. Havia deixat una cuina llesta per a obrar-hi i havia facilitat la micció de dues senyoretes ben carismàtiques. Ja podia gaudir de la resta del dia amb la sensació d'haver fet els deures.




   
 
ir arriba