dimecres, 15 de març de 2017

Petits moments (I)

En un indret perdut enmig del Land de Brandenburg, al nord-est d'Alemanya, fa uns 3 anys, vaig llevar-me com cada dia amb el temps suficient per a esmorzar quatre coses mal posades i estar llest a les 10 del matí per començar a ajudar en el que fes falta. En obrir la porta que baixava escales avall va venir l'habitual bafarada d' olor de peix fumat de cada matí. Aquell matí no hi era el cap, per sorpresa meva. Tan sols la Su. , que em va dir que també marxaria i que em passava l'encàrrec de, en algun moment del matí, fer sortir les dues gossetes del "jefe", l'Anna i la Lisa, de la raça Mops, a fer pipí a la part de darrere del jardí. El material per a dur a terme la missió era una bosseta amb llaminadures per a gossos.

No em va donar la gana de treballar al jardí com ho portava fent els dies previs. Vaig entrar a la cuina, vaig deixar-la neta com una patena, amb una sensació de buidor a l'estómac per allò de sentir-me responsable de l'hotel rural per un matí.

A mig matí va arribar l'hora del suborn. L'Anna i la Lisa havien d'ésser temptades amb premis per tal que anessin avançant progressivament a través de l'elegant menjador, el llarg passadís emmoquetat, la porta lateral, el tram d'escales i l'obertura que donava a la part de darrera del preciós jardí de l'hotel. Un cop allí havia de confiar que recordessin la seva rutina i buidessin els seus esfínters (alguns cops pobretes es pixaven sobre el parquet de no poder aguantar més, sota la mirada punitiva d'en H., el cap). Vaig respirar tranquil quan les dues Mops van arraulir el pompis tot regant les herbes. Per tornar a la sala, el mateix procediment Hanslgretelià.

Al cap de poc va arribar en H., de pressa i corrents. Hi havia clients que volien prendre el seu Mittagessen. En creuar-nos davant el mostrador, vaig dir-li: "Die Küche ist schon sauber" (La cuina ja és neta). "Das ist schön", respongué alleujat. Vaig sentir-me satisfet aquell dimecres al matí. Havia deixat una cuina llesta per a obrar-hi i havia facilitat la micció de dues senyoretes ben carismàtiques. Ja podia gaudir de la resta del dia amb la sensació d'haver fet els deures.




   

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Tornes per escriure les teves memòries?

caterinacortes ha dit...

Aleix, molt bé que hagis tornat a escriure al blog, encara que sigui de tant en tant. Jo procur fer-ho però com bé saps fer un post duu certa feina i clar... A veure si aviat torn a escriure al meu amb certa regularitat. Ho enyor!

Pel que fa al post, els cans (cusses pel que he llegit), han quedat molt graciosos. La seva cara de curiositat-interrogació (o a mi m'ho sembla) és divertida. Pel que fa a l'experiència de la teva estada a Alemanya, esper que mos expliquis més coses. O a mi m'agradaria. Tant de bo hagués tengut la valentia, fa uns anys, de fer una escapada com la que tu narres :)

El peletero ha dit...

Sempre he dit que escrius de conya :-)

Xitus ha dit...

He tornat per escriure el que em vingui de gust XeXu.

Caterina, eren dues cusses sí, ben maques i formoses i amb una personalitat (o "animalitat"?) ben marcada. Aquesta raça que jo desconeixia abans d' aquell viatge és característica per fer uns sons que són com uns roncs continus, és quelcom curiós. Ja vaig escriure les cròniques en el seu dia anomenades "Postals d'Alemanya" , però en aquest post em va venir de gust relatar un simple moment que em va venir al cap. Mai és tard, que diuen, Caterina. Tinc constància que fa uns anys vas fer alguns viatges que vas gaudir. I en un futur mai se sap. Si bé és cert que a la vida sembla que hi hagi èpoques més planes i d' altres més mogudes, o potser arriba un punt en que tot és més lineal, no ho sé. Però aquell viatge va sortir de les circumstàncies, la veritat és que no les tenia totes, quan era a Montpeller pensava...Encara pots tornar enrere. Però no ho vaig fer. Es fa el que es pot, i qui fa el que pot, no està obligat a més. Jo per exemple que és molt valent haver escrit una novel·la i haver-hi confiat. :)

Pelleter, un honor la teva visita al meu esporàdic blog, i moltes gràcies pel teu comentari, intento tan sols descriure moments en aquesta (futura) sèrie, tal i com em venen al cap, i ja està, sense buscar més. Potser és quelcom simple, però un blog és com un jardinet propi i en tenim cura com volem, oi? Ara hi planto un moment aquí, ara unes reflexions allà, ara el descuido... Va com va. ;) Admiro la teva regularitat i abundància en l'escriptura.

Xitus ha dit...

JO per exemple penso que és molt valent haver escrit una novel·la i haver-hi confiat*

 
ir arriba