dimecres, 15 de març de 2017

Petits moments (I)

En un indret perdut enmig del Land de Brandenburg, al nord-est d'Alemanya, fa uns 3 anys, vaig llevar-me com cada dia amb el temps suficient per a esmorzar quatre coses mal posades i estar llest a les 10 del matí per començar a ajudar en el que fes falta. En obrir la porta que baixava escales avall va venir l'habitual bafarada d' olor de peix fumat de cada matí. Aquell matí no hi era el cap, per sorpresa meva. Tan sols la Su. , que em va dir que també marxaria i que em passava l'encàrrec de, en algun moment del matí, fer sortir les dues gossetes del "jefe", l'Anna i la Lisa, de la raça Mops, a fer pipí a la part de darrere del jardí. El material per a dur a terme la missió era una bosseta amb llaminadures per a gossos.

No em va donar la gana de treballar al jardí com ho portava fent els dies previs. Vaig entrar a la cuina, vaig deixar-la neta com una patena, amb una sensació de buidor a l'estómac per allò de sentir-me responsable de l'hotel rural per un matí.

A mig matí va arribar l'hora del suborn. L'Anna i la Lisa havien d'ésser temptades amb premis per tal que anessin avançant progressivament a través de l'elegant menjador, el llarg passadís emmoquetat, la porta lateral, el tram d'escales i l'obertura que donava a la part de darrera del preciós jardí de l'hotel. Un cop allí havia de confiar que recordessin la seva rutina i buidessin els seus esfínters (alguns cops pobretes es pixaven sobre el parquet de no poder aguantar més, sota la mirada punitiva d'en H., el cap). Vaig respirar tranquil quan les dues Mops van arraulir el pompis tot regant les herbes. Per tornar a la sala, el mateix procediment Hanslgretelià.

Al cap de poc va arribar en H., de pressa i corrents. Hi havia clients que volien prendre el seu Mittagessen. En creuar-nos davant el mostrador, vaig dir-li: "Die Küche ist schon sauber" (La cuina ja és neta). "Das ist schön", respongué alleujat. Vaig sentir-me satisfet aquell dimecres al matí. Havia deixat una cuina llesta per a obrar-hi i havia facilitat la micció de dues senyoretes ben carismàtiques. Ja podia gaudir de la resta del dia amb la sensació d'haver fet els deures.




   

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Tornes per escriure les teves memòries?

caterinacortes ha dit...

Aleix, molt bé que hagis tornat a escriure al blog, encara que sigui de tant en tant. Jo procur fer-ho però com bé saps fer un post duu certa feina i clar... A veure si aviat torn a escriure al meu amb certa regularitat. Ho enyor!

Pel que fa al post, els cans (cusses pel que he llegit), han quedat molt graciosos. La seva cara de curiositat-interrogació (o a mi m'ho sembla) és divertida. Pel que fa a l'experiència de la teva estada a Alemanya, esper que mos expliquis més coses. O a mi m'agradaria. Tant de bo hagués tengut la valentia, fa uns anys, de fer una escapada com la que tu narres :)

El peletero ha dit...

Sempre he dit que escrius de conya :-)

 
ir arriba