dimecres, 16 d’agost de 2017

Gràcia, 200 anys

Avui he anat a la festa major de Gràcia amb amics. Els darrers anys havia agafat el costum d’anar-hi a fer una volta matinal en solitari però la variant d’avui ha estat igualment agradable.

Cada estiu intento no fallar del 15 al 21 d’agost a la Festa Major que enguany celebra el 200 aniversari : va iniciar-se tan sols 28 anys després de la Revolució Francesa, una dada sens dubte impactant.

De ben petit que els pares m’hi duien. Potser perquè l’avi, el pare del pare, tenia un taller d’ ebenisteria  al carrer Monistrol, que llavors era un dels que es guarnien per a l’ocasió, com ho feien molts que ara ja no ho fan. El meu pare havia viscut la Festa des de ben petit, i part de la família de la mare vivia a la Plaça del Raspall.

La ubicació en el calendari de Gràcia era com un últim alè d’aire fresc i evasió abans de la tornada a la rutina, ja bé fos l’escola, l’ institut, la universitat o la feina.  

El que sempre m’ha atret de la Festa de Gràcia no és pas la seva vessant més nocturna, sinó la diürna. En la infantesa visitar els carrers estimulava la meva creativitat al màxim, em feia somniar en móns màgics i m’agradaven especialment els carrers que aconseguien crear una atmosfera tot cobrint completament el “cel”, sense deixar passar una escletxa de llum. Els carrers que representaven el fons marí, una temàtica recurrent al llarg de les diverses edicions, complien normalment amb aquest requisit. Menjar-hi un entrepà amb els pares i la germana era d’allò més acollidor. I quasi sempre ens hi trobàvem algú. És un bon lloc on trobar-hi gent que fa temps que no veus i que fa anar-te’n amb un somriure renovat cap a casa.

Citant el post anterior, la meva memòria em permet recordar decoracions de la meva infantesa, com el carrer Puigmartí guarnit amb flors gegants i abelles, el carrer Ciudad Real amb esportistes, el carrer Camprodon amb temàtica medieval o ja una mica després, un gran Pinotxo presidint l’entrada al c/ Providència. Després jo, encara al pis on vaig viure fins els 8 anys (allí “on el Guinardó gracieja”, com vaig sentir un cop) ajuntava les maletes a mig buidar de la tornada de les vacances d’estiu tot deixant un espai entre elles. Les maletes eren les cases, l’espai resultant un carrer que jo decorava amb portalades de paper o cartró i amb fils de cosir per als ornaments penjants. Maquetes improvisades casolanes.

L’any passat amb la Dina vam participar al concurs de cartells. Vaig decidir prendre part activa de la festa i també participar al concurs de fotografia. Potser era quelcom que feia temps que volia fer, malgrat em costi deixar-me anar actualment i mostrar la meva vena més expressiva, més imaginativa.

Si mai tinc fills, procuraré dur-los també a aquest petit racó de màgia i creativitat que cada agost ens ofereix aquesta vila de caràcter rebel, independent i revolucionari i de sensibilitat pròxima i solidària.


dijous, 3 d’agost de 2017

Recordar massa

Potser és un tret obsessiu, potser és una gran habilitat que sempre he tingut, una necessitat de control o quelcom natural, o potser una combinació de tots els factors esmentats. El fet és que tinc molta memòria, no infal·lible, però amb molta capacitat d'emmagatzematge. Molts tendeixen a elogiar-ho i dir-me que és fantàstic, que ja voldrien ells disposar del mateix do, ni que sigui per estudiar amb més garanties, i fins i tot per a tenir la sensació que la vida no se'ls escapa de les mans en forma d'esdeveniments volàtils. Quan em diuen això, no obstant, jo penso que desitjaria tenir-ne menys, de memòria, perquè et fa tornar amb molta intensitat tant cap a allò bo com cap a allò dolent. Hom podria dir-me que recau en mi poder triar de només evocar el bo. No tinc gaire clar si es pot fer això, o en tot cas requereix una domesticació, un aprenentatge, que he intentat forces cops, amb una tendència que em retornava al punt inicial.

Hi ha qui és a l'extrem oposat, viu i oblida (o envia a l'inconscient) amb una facilitat pasmosa. Tampoc em sembla apropiat. Suposo que com en la majoria de les coses, el golden middle fóra una sortida desitjable. La rosca ni molt tancada ni desencaixada. Però sobretot, que la seva regulació depengui de nosaltres mateixos.

 
ir arriba