dijous, 3 d’agost de 2017

Recordar massa

Potser és un tret obsessiu, potser és una gran habilitat que sempre he tingut, una necessitat de control o quelcom natural, o potser una combinació de tots els factors esmentats. El fet és que tinc molta memòria, no infal·lible, però amb molta capacitat d'emmagatzematge. Molts tendeixen a elogiar-ho i dir-me que és fantàstic, que ja voldrien ells disposar del mateix do, ni que sigui per estudiar amb més garanties, i fins i tot per a tenir la sensació que la vida no se'ls escapa de les mans en forma d'esdeveniments volàtils. Quan em diuen això, no obstant, jo penso que desitjaria tenir-ne menys, de memòria, perquè et fa tornar amb molta intensitat tant cap a allò bo com cap a allò dolent. Hom podria dir-me que recau en mi poder triar de només evocar el bo. No tinc gaire clar si es pot fer això, o en tot cas requereix una domesticació, un aprenentatge, que he intentat forces cops, amb una tendència que em retornava al punt inicial.

Hi ha qui és a l'extrem oposat, viu i oblida (o envia a l'inconscient) amb una facilitat pasmosa. Tampoc em sembla apropiat. Suposo que com en la majoria de les coses, el golden middle fóra una sortida desitjable. La rosca ni molt tancada ni desencaixada. Però sobretot, que la seva regulació depengui de nosaltres mateixos.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Portant-ho a l'extrem, hi ha patologies que fan tenir una memòria prodigiosa que ho fa recordar tot, fins el més mínim detall, i aquesta gent ho passa molt malament. Quin nivell d'estrès. Ara bé, no recordar res de res, tant a curt com a llarg termini, també ha de ser molt fotut...

Xitus ha dit...

Ha de ser horrible el que menciones Xexu. A vegades m'he sentit així, potser no tan a l'extrem com dius, però certament una ment que s'esforça constantment és una ment tensa, i igual que un múscul necessita també relaxació. Sinó com bé dius s'estressa. Llavors hi ha qui viu sense que li qualli la neu, tampoc em sembla la millor opció. Molta menja però poca nutrició. Una mica el que venen a ser les noves tecnologies i la sobreinformació que comporten, i l'efecte sobre l'estil de vida de les noves generacions. Però això ja donaria per un altre post. Salutacions Xexu i merci per comentar.

Caterina Cortès ha dit...

Recordar massa és bo, pens, fins un cert punt. És a dir, si són records bons és genial. Si són records dolent però no ens fan mal i ens han ajudat a aprendre, fàntastic! Ara bé, recordar i rememorar constantment fets dolorosos, ferides que no tanquen, pot arribar a ser espantós i un autèntic suplici. Tot depèn ;)

Xitus ha dit...

Estimada Caterina, del tot certa la teva reflexió sobre remenar la merda del passat. Arriba un punt on un s'ha d'espolsar les sabates, perquè seguir banyant-se en el fang no serveix absolutament de res, i els mecanismes que fan quedar-nos-hi es disfressen de cerca de solució però no deixen de ser qüestions emocionals invariablament tòxiques en el fons. Per tant millor saltar al buit i mirar cap endavant, i aprendre a usar la memòria com bé dius per a fins autobenèfics. :)

 
ir arriba