diumenge, 10 de setembre de 2017

Fa deu anys del set a l' onze de setembre. AKA Suïssa.

Set.

Dic adéu a mare i germana dins d’un tren ple i un tren buit dins meu circula en la direcció oposada; llur colisió em duu a una dimensió psicòtica. Paral·litzat en el meu seient, fent quelcom que no creia que m’atreviria a fer i que de fet no l’estic fent jo. En arribar a Zurich no m’atreveixo a entrar a un bar que s’anomena La taverna catalana. Després de vagarejar per la ciutat inundat pel pànic més extrem i sentint-me com un captaire entre joieries he arribat en tren a Basel, on m’espera la Sarah.

La Sarah és la primera persona desconeguda amb qui em faig després del gran cisma. Em fa pujar a un tramvia que la segueix a ella mentre va en bicicleta -com un vaixell rere un dofí- i jo he d’improvisar una parada just quan ella tombi a mà esquerra. Ella és un mirall joiós i ple de curiositat i vida que ressona com la primera de Txaikovski ho fa dins el seu pis compartit assolellat, de terra de fusta. Em guia com Amélie al cec per la preciosa Basilea, que esdevé igual que la seva companyia una salvació davant el buit. Parlem fins tard des de la novetat còmplice i el descobriment i creem i aprenem jocs de paraules. Acordem un futur intercanvi de cartes.

Gibt dir das Leben Zitronen, mach Limonade daraus.  

Vuit.

El detallisme de l’esmorzar en aquesta cuina que ja és suficient em corprèn i sorprèn i no em sento digne de tanta atenció i alhora ho agraeixo tantíssim. Ens asseiem a la riba del Rin, sota el sol, mirant passar les barques, fent inventari de les nostres vides mentre mengem tibetà a la plaça i aprenc a dir Grüezi mentre compro una de les primeres perles de la col·lecció per a llibres en llengües del món: Joggeli söll ga Birlí schüttle, en Scwhizerdütsch. Ella aprèn a dir “ll, llu, LLU, lluna” en el tramvia de retorn a casa.

És hora d’enfilar cap a Berna. A l’andana just abans que el tren tanqui les portes abraço la Sarah tant fort com puc i la inèrcia, la por, la gratitud, la intensitat, em fan fer-li un petó fort i sentit al front de mer agraïment per haver-me rescatat del meu abisme per unes hores. Un altre jo entra el tren i hi escriu diari personal mentre tremola  des de la paràl·lisi. Berna vist i no vist. Luzern i els borratxos a l’estació. L’altre jo treu el nas al pont de Luzern i torna dins l’estació d’aquest país que de tant perfecte fa respecte. A Zug m’hi espera la Simone, però jo encara no sé que és al cine i que per això no respon el telèfon. Eine Flasche Wasser bitte per poder prendre’m els tranquil·litzants. Dormiré al ras? La idea m’aterra. Però la Simone apareix, i em salva de nou.

Nou.

La nit anterior Zug era tot boira igual que jo: espès, confós, amb poca visibilitat (i una aranya m’ataca mentre faig el llit) però al matí s’escampa igual que jo tot deixant-me guiar per la Simone dins el meu marc perpetu  de perplexitat. Veig la plaça en forma d’àgora del poble, on la gent es troba per votar, com a tot Suïssa.*

Tiro cap a Chur, la capital romanx. Veig llacs i paisatges de maqueta de tren des del vagó. Tinc molta por. M’estic lesionant l’ànima i costarà regenerar teixit i soldar la fractura. M’assec en un banc. Menjo un entrepà. Intento trobar un llibre en romanx. Em fa por la gent. No hi sóc, a Chur, mirant els pics nevats imponents des d’aquest banc. No sóc jo.

El següent tren voreja la frontera entre Suïssa, Àustria i Liechtenstein, fins el llac Constanza o Bodensee, com es miri. Deixo enrere el poble natal de Martina Hingis, Trubbauch, i el del test projectiu, Rorschach. Baixo a Arbon, on m’espera l' Elisa. Em sorprèn la seva bellesa externa i tot i tenir la mateixa edat ella és una dona i jo sóc un nen, segons la meva percepció. Arbon té unes cases pintades molt boniques. Ella cuina pasta i m’explica els trencaments intermitents amb el seu (ex)xicot. Li fa il·lusió tenir a casa el que ella anomena un “revolucionari català”.

Deu.

Em llevo i esmorzo sol, l' Elisa ha anat a treballar. Tanco de cop. Camino amb la meva motxilla cap a la parada de busos. Pujo pel tapís verd fins a Sankt Gallen, on m’atreveixo a demanar Ein Wurst mit Brot bitte amb el meu alemany poc consolidat dels meus 26 anys. Truco des de la plaça de l’església per enèsim cop a casa: passarà factura en tots els sentits, l’aventura.

Abans de Zurich faig parada a Winterthur. Compro regals per a tothom per acabar els francs suïssos que em queden. Sóc una ànima en pena plena de souvenirs i una motxilla carregada a l’esquena.

Torno al tren.

Torno a l’altre tren.

Onze.

Arribo a l’estació de França, on em rep en Marc, i fem un cacaolat. Que et rebi algú després d’una autotortura inconscient així és un luxe.

Arribo a casa. Deixo els regals sobre la taula. M’assec a terra davant la tele. Tremolo. No tinc ni puta idea de què ha passat en els últims 4 dies.


*10 anys després: votarem també aquí en referèndum, a la suïssa.





 
ir arriba