dimarts, 14 de novembre de 2017

Algun dia ho podrem tot (però que arribi aviat).

I un dia em vaig perdre, no sé quan va ser, un de tants. Em vaig anar desdibuixant en el temps d’esperar i esperar i d’erosionar la meva personalitat anterior, la que creixia forta sana i amb ganes de viure, la que olorava la vida purament i lliure.

I en l’actualitat els dies ja fa massa temps que es repeteixen; agafo embranzida en silenci, a voltes amb més força, a voltes amb bastanta menys, per a saltar i poder trencar amb determinació i sense dubtes la barrera de la por i els condicionaments (auto)imposats, sense èxit de moment. I mentrestant recordo aquella frase d’ Estellés: “hi haurà un dia en que no podrem més, i llavors ho podrem tot”.


Em dec assemblar al meu país.
 
ir arriba