dimarts, 14 de novembre de 2017

Algun dia ho podrem tot (però que arribi aviat).

I un dia em vaig perdre, no sé quan va ser, un de tants. Em vaig anar desdibuixant en el temps d’esperar i esperar i d’erosionar la meva personalitat anterior, la que creixia forta sana i amb ganes de viure, la que olorava la vida purament i lliure.

I en l’actualitat els dies ja fa massa temps que es repeteixen; agafo embranzida en silenci, a voltes amb més força, a voltes amb bastanta menys, per a saltar i poder trencar amb determinació i sense dubtes la barrera de la por i els condicionaments (auto)imposats, sense èxit de moment. I mentrestant recordo aquella frase d’ Estellés: “hi haurà un dia en que no podrem més, i llavors ho podrem tot”.


Em dec assemblar al meu país.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Algun dia es demostrarà que no hem de fer tant cas a la poesia...

caterinacortes ha dit...

És qüestió de lluitar, d'intentar-ho i seguir endavant, i no defallir. I a pics s'aconseguirà l'objectiu. En d'altres casos no. Però quan això passi sempre quedarà el consòl de poder dir "ho vaig intentar". I val més això que no haver-ho fet ;)

 
ir arriba