dimecres, 17 d’octubre de 2018

Una primavera a la tardor

Els Pirineus fotografiats per mi el passat mes d'abril, des del terme municipal de Sant Ferriol (Garrotxa)



De cop i volta sóc un artesà d’ idees que es veu immers en una tricky situation i tal fet genera un remolí de revolta que amenaça l’ status quo de bloqueig. Des de l’exterior petites escletxes en forma de bàlsams quotidians em diuen que no tot està perdut: la fidelitat de la gent que sempre hi és  -la que et recorda qui ets quan la vida t’intenta desdibuixar- i la projecció de gent nova que potser sempre hi serà, visites europees que sintetitzen una bona amistat en quatre dies, converses càlides rere els vidres d’un autobús tintats per la pluja, gestos diaris d’acolliment que són plenament valorats, i el fons d’ armari de la meva confidence for quiet: la certesa i el convenciment en tots els sentits de que la feina silenciosa és la més efectiva, de que no cal alçar la veu per fer entendre les coses, de que l’escolta significativa i sense jutjar és la millor de les actituds vers tothom, especialment els infants, de que l’ensenyament amb humor és molt millor mètode per estovar les pors, alienes i pròpies, i de que sovint els efectes d'una acció no són immediats, sinó que requereixen espera i paciència fins que s'infusionen a l'esperit.

Un vespre qualsevol de divendres camino de Balmes a Lesseps per Septimània i m’endinso per carrerons nous un cop sota la plaça: voldria entrar a cada bar i descobrir-ne fins l’últim racó, com un somni recurrent que tenia de petit on explorava consecutivament habitacions i cadascuna tenia una porta que em duia a una de nova. Una pluja incipient i dolça em sorprèn quan cerco en va, casc en mà, una bicicleta per tornar a casa: m’acarona la pell i la roba, concretament la rebeca de ratlles fines. Els meus ulls s’entelen d’incomprensió i revolta i volen també ells ploure (el nus perenne a la boca de l’estómac veu amenaçada la seva existència quan comença el desgel).

Qui pogués fer néixer una primavera a la tardor...



What a day, that I've left behind
You forgave, said I've done my time
I've been good, and nationwide, sisterhood
Can I find that

Love, not anymore
I don't feel it, I'm not hopeless, tragic,
No, nothing, no more to stay
I've got freedom, no more, calling

I don't care (I don't care)
I walk away (walk way)
'Coz I've got confidence for quiet,
I'm not afraid

I'm not hungry, no I'm overfed
Satisfied, with the life I led
And then, all, to where you can see
What is me, well it's just for

Me, mine, end of the line
You won't hear it, crash it, silent
You're all gone, gone, left me behind
It's just freedom, no one, calling

I don't care (I don't care)
I walk away (I gonna walk way)
'Coz I've got confidence for quiet,
I'm not afraid (I'm not afraid)

No, nothing, no more to stay
Is this freedom, no one, calling,
I don't care....
(Nothing know what it seems in freedom)

I don't care (I don't care)
I walk away (I'm walk way)
'Coz I've got confidence for quiet,
I'm not afraid (I'm not afraid)

I don't care (I don't care)
I walk away (I walk way)
'Coz I've got confidence for quiet,
I'm not afraid (I'm not afraid)

I've got confidence (I'm not afraid)

dijous, 5 de juliol de 2018

Relats conjunts: My Guinness


Fa poc temps que freqüento els pubs irlandesos de Barcelona; de fet, ho faig des que vaig reunir prou forces per a trencar la barrera de paper i obrir-me al món. Visitem sovint aquestes delegacions no oficials irlandeses amb en M., la N., l'H. i la G. He de confessar que la primera vegada que vaig tastar la Guinness, fa uns mesos, no em va agradar gaire. Beure-se'n una pinta sencera em resultava els primers cops tota una odissea, i sovint recorria a la mitja pinta com si d'un 1+1 del bàsquet de quan jo era nen es tractés: primer una mica i després ja veurem. Això de veure Guinness, però, em fa sentir adult. Fa unes setmanes me'n vaig demanar una "d'entrenament" ja que marxo a Londres en breu. Va ser en un pub que d'aquí uns anys forjarà una trobada important a la meva vida, i que d'aquí una dècada ja no existirà i ens en lamentarem amb els amics. Això de beure Guinness amb el temps s'ha tornat més plaent, i les pintes ja entren més fàcilment, fins i tot m'agrada i la desitjo quan tinc molta calor. Com diu en M., quan entrem al Michael Collins les preocupacions es queden al carrer. Tenim 22 anys i ens volem menjar el món, com el lleó a aquest pobre senyor que apareix al quadre que mirem fixament, mentre reflexionem sobre com serem quan en tinguem trenta-i-escaig.

___________

Feia molts anys que no participava a relatsconjunts.blogspot.com i m'ha fet moltíssima il·lusió tornar-ho a fer i retre de pas un sentit homenatge i record dels meus primers passets amb aquesta cervesa, ara ja fa uns quants anys.

dimecres, 21 de març de 2018

Slowin' down

Una forma d'arribar a la feina diferent. Un rol amb records d'"adol-essència". Dues variants de cansament. Punteria autosorprenent. Veure els/les companys/es a càmera lenta (i per tant, llurs matisos). Un "no-adéu".

Un passeig riera avall sota el sol. Un vaivé ferroviari que gronxa el mar -com a l'Osman de Mar i Cel- i un violinista d'aspecte eslau que pinta les ànimes del vagó de color verd "Amélie" amb les seves notes. Un dinar cuinat amb la cura de sempre.

Un vespre sota la manta a quatre cames sense plantejar-se gran cosa com feia anys que no ho feia. Converses telemàtiques còmplices i divertides.

Un sopar fet amb la cura de sempre. L'estranyesa de no preocupació (masses anys on la norma ha estat l'excepció).

Un cor que batega més pausat.

Slowin' down.

diumenge, 11 de febrer de 2018

Des/control.

L'estat i les classes dominants tenen pànic de que aquells qui han cedit contínuament al llarg del temps es plantegin què són i què volen realment. Per al poble oprimit mirar-se a si mateix sense por i empoderar-se des del punt de no retorn és un exercici d'honestedat i d'autocreixement alliberador; és precisament la manca de control de la decisió aliena el que fa por. Sense la llibertat d' ésser un mateix, no obstant, no hi ha camí possible ni de portes endins ni enfora.
 
ir arriba