dimecres, 17 d’octubre de 2018

Una primavera a la tardor

Els Pirineus fotografiats per mi el passat mes d'abril, des del terme municipal de Sant Ferriol (Garrotxa)



De cop i volta sóc un artesà d’ idees que es veu immers en una tricky situation i tal fet genera un remolí de revolta que amenaça l’ status quo de bloqueig. Des de l’exterior petites escletxes en forma de bàlsams quotidians em diuen que no tot està perdut: la fidelitat de la gent que sempre hi és  -la que et recorda qui ets quan la vida t’intenta desdibuixar- i la projecció de gent nova que potser sempre hi serà, visites europees que sintetitzen una bona amistat en quatre dies, converses càlides rere els vidres d’un autobús tintats per la pluja, gestos diaris d’acolliment que són plenament valorats, i el fons d’ armari de la meva confidence for quiet: la certesa i el convenciment en tots els sentits de que la feina silenciosa és la més efectiva, de que no cal alçar la veu per fer entendre les coses, de que l’escolta significativa i sense jutjar és la millor de les actituds vers tothom, especialment els infants, de que l’ensenyament amb humor és molt millor mètode per estovar les pors, alienes i pròpies, i de que sovint els efectes d'una acció no són immediats, sinó que requereixen espera i paciència fins que s'infusionen a l'esperit.

Un vespre qualsevol de divendres camino de Balmes a Lesseps per Septimània i m’endinso per carrerons nous un cop sota la plaça: voldria entrar a cada bar i descobrir-ne fins l’últim racó, com un somni recurrent que tenia de petit on explorava consecutivament habitacions i cadascuna tenia una porta que em duia a una de nova. Una pluja incipient i dolça em sorprèn quan cerco en va, casc en mà, una bicicleta per tornar a casa: m’acarona la pell i la roba, concretament la rebeca de ratlles fines. Els meus ulls s’entelen d’incomprensió i revolta i volen també ells ploure (el nus perenne a la boca de l’estómac veu amenaçada la seva existència quan comença el desgel).

Qui pogués fer néixer una primavera a la tardor...



What a day, that I've left behind
You forgave, said I've done my time
I've been good, and nationwide, sisterhood
Can I find that

Love, not anymore
I don't feel it, I'm not hopeless, tragic,
No, nothing, no more to stay
I've got freedom, no more, calling

I don't care (I don't care)
I walk away (walk way)
'Coz I've got confidence for quiet,
I'm not afraid

I'm not hungry, no I'm overfed
Satisfied, with the life I led
And then, all, to where you can see
What is me, well it's just for

Me, mine, end of the line
You won't hear it, crash it, silent
You're all gone, gone, left me behind
It's just freedom, no one, calling

I don't care (I don't care)
I walk away (I gonna walk way)
'Coz I've got confidence for quiet,
I'm not afraid (I'm not afraid)

No, nothing, no more to stay
Is this freedom, no one, calling,
I don't care....
(Nothing know what it seems in freedom)

I don't care (I don't care)
I walk away (I'm walk way)
'Coz I've got confidence for quiet,
I'm not afraid (I'm not afraid)

I don't care (I don't care)
I walk away (I walk way)
'Coz I've got confidence for quiet,
I'm not afraid (I'm not afraid)

I've got confidence (I'm not afraid)

2 comentaris:

rits ha dit...

El teu escrit evoca una certa tristesa, i és molt íntim. Però acaba esperançat i la cançó, que reconec que no havia escoltat, dóna impuls, energia.

Endavant!! sempre endavant!

Una abraçada!

XeXu ha dit...

Tan íntim és l'escrit que qualsevol cosa que imagini que dius serà portant-ho al meu terreny i no al teu. Però no sé per què vols primaveres, millors que les tardors no en tindràs.

 
ir arriba