Calaix de tarda boirosa

Breu crònica d'un vol ( I wanna talk tonight)

2011-08-22T15:49:00.000-07:00

Sóc a l'aeroport de Palma. Tot just m'he comprat una revista que espero que faci honor al seu títol (muy interesante) i m'acomiado d'en Pere i el seu cosí Macià, que juntament amb n'Aina, la parella d'en Macià, han estat uns perfectes amfitrions en aquesta breu estada de tres dies a Mallorca.

Repasso mentalment els passos que m'esperen fins que arribi a casa, a Barcelona...Crec que després de fer tants viatges sol, m'hi acabaré habituant tard o d'hora i al final només serà un pur tràmit. Passo els controls ràpidament (quan vas sol tot sembla ser més fàcil en aquest sentit) i m' asseguro de a quina porta he d'anar (D). Les múltiples botigues que hi ha a banda i banda (tot i que no tantes com a la nova terminal de l'aeroport del Prat, que tot sigui dit, em va semblar ferotge) em reclamen, i jo tinc un mal de cap incipient que em repica de forma creixent. Tafanejo els productes gastronòmics que hi ha però ves per on...Formatge de Menorca. No el penso comprar, no és mallorquí. Les altres opcions són ben típiques: sobrassada i ensaïmades. Em dic a mi mateix..."Saps què, per anar més carregat de productes d'elaboració poc autèntica, fora!". I és així que només busco una cosa llavors; un detallet per a ma germana no pot faltar mai. Aquest cop a en Winnie the pooh li han cosit un cor a la panxa i el nom de l'illa en qüestió, i segur que a la noia amb nom de llibre i amb reminiscències pitiüsses fenícies i fèrtils li agradarà (i ja ho deu estar esperant, en algun dels seus pensaments de tarda, tot esdevenint una injecció d'il·lusió enmig de ves a saber quins panorames...). Encabeixo en Winnie dins la motxilla un cop ja m'he assegut a un dels seients de la sala d'espera. Ara un peu, ara un braç, ara el tors, ara el cap.

Observo amb qui viatjaré...Però cada cop vaig més a la meva i em centro més en els mots encreuats (una de les meves passions) que ofereix la revista. El vol porta retràs d'almenys 35 minuts...

I passa el temps, potser tres quarts d'hora, i ens fan fer files...I l'efecte embut apareix.

Entro a dins l'avió com sempre encuriosit amb qui em tocarà al costat. A mesura que m'acosto al meu lloc, ho veig clar: un home viatja amb la seva filla petita. Crec que no havia viatjat mai amb un infant al costat. Sí al darrera, un cop que l'ídem va estar plorant tot el trajecte de Bournemouth a Girona... Just arribar, deixo la maleta i l'home li diu a la nena: mira, ja ha arribat el teu veí. Ella, rosseta i amb cara de trapella, m' observa. Sembla tenir una font inesgotable de curiositat a dins. Jo estic obert a qualsevol interacció verbal, de fet les intueixo, però sembla que vaig errat. La protagonista en qüestió, que té un nom ben bonic i fa honor a la cantant dels irlandesos The Corrs, aboca tot el seu arsenal de preguntes vers son pare, que respon pacientment però al prelímit del moc. Per què això? Per què allò? Ara és quan allò altre? I jo per dins somric i em comença a agradar el panorama... L' Andrea no ho sap però m'està donant energies. Ara puc baixar la tauleta? Mira, mira, t'estic fent una targeteta per a que puguis tenir accés a la meva habitació. Puc escriure el teu segon nom? (el diu en veu alta davant la ruborització del pare). Quants anys tens? La reiteració qüestionant xoca amb la voluntat de discreció del progenitor, però avui no hi ha qui la pari a aquesta prova vivent de que la infantesa és or. S'apaguen els llums i tolera perfectament l'enlairament, igual que segurament jo vaig fer-ho l'any 1989 en el viatge a Londres quan tenia 8 anys i no era gens conscient d'on estava pujat. Ella en deu tenir 2 menys que jo llavors. Vol obrir la llumeta que li correspon per a seguir fent targetes VIPs però resulta que la seva no funciona. Jo li ofereixo la meva i m'ho agraeixen a l'uníson: merci. Recordo inevitablement quan jo era nen i viatjava amb els pares i m'aventurava a interaccionar amb desconeguts en trajectes llargs...No era freqüent en mi, però quan ho feia se'm quedava ben gravat.

La petita dama mostra un entusiasme vital digne d'admirar...Li reclama l'iPad a son pare per jugar a uns jocs molt xulos...I jo ho miro de reüll. Ho vol saber tot.

Descobreixo que, contràriament a la pel·lícula que m'havia muntat al meu cap, no és un pare separat, sinó que ho és només temporalment i física: la mare i el germà petit seuen tres seients més endavant. Passen pel passadís i el nen anuncia tot cridant als quatre vents (expressió premonitòria i molt adient per un avió) el tipus de necessitats fisiològiques que es disposa a fer en breus instants. Del que no avisa és que en el trajecte de tornada als seients li entrarà el capritx temporal de voler anar amb el pare i muntarà una rebequeria just al meu costat, intentant escalar per sobre de la meva butaca i de les meves cuixes per arribar al pare que seu al costat de la finestra. Al final el convencen amb uns palitos de pa i un poc de minifuets envasats que no és el millor moment per a canviar les seves preferències parentals... I tot torna a la normalitat. Jo he deixat de fer els mots encreuats perquè en un moment ha passat per davant de la meva vista la ma del nen, de la nena, uns palitos (en ambudes direccions), uns minifuets, i fins i tot hi ha hagut finta de passar l'entrepà de truita del pare que volia subornar-lo amb un botí gros.

Mentre tot això passa, jo penso com de significatiu deu ser tot això per la ment de l'Andrea. I d'alguna manera enyoro aquells estímuls químics positius incontrolats...Però no em puc queixar: just en aquests moments n'estic tenint, adaptats a la meva edat i situació actuals.

Arribem... I surto de l'avió, entro a l'autobús de pista, surto de l'autobús de pista, entro a la terminal, surto de la terminal, entro al pàrquing (i em torno a benegloriar del meu afinat sentit de l'orientació -he trobat el cotxe a la primera-), pago el tiquet, entro al cotxe, surto del pàrquing, enfilo cap a Barcelona...Surto del cotxe, entro a casa. Entro a internet, concretament al meu blog. Escric un post usant tota l'energia que, amb la seva capacitat relacional innata i espontània, per uns moments m'ha donat la meva veïna de viatge.

Merci...

PS- sense cap mena de dubte, i salvant les distàncies sobre el significat en la cançó original, avui acompanyo el post amb una peça que sempre ha significat molt per a mi, "Talk tonight" dels Oasis, i que comença..."Assegut sol, mastegant xiclet, milles lluny de casa, quan alguna cosa salta a la vista.../Dormint en un avió, saps que ja no pots queixar-te, agafes un cop més la teva darrera oportunitat, vaig aterrar encallat, no sabia ni qui eres / Vull parlar aquesta nit (...), sobre com m'has salvat la vida".

A una entelèquia (V)

2011-07-17T02:53:00.000-07:00

És just aquí, al plexe solar, on sento aquella energia desfermada que es fon en una llum imaginària quan recupero el contacte amb tu ( i que m'acosta a la vida, al desig, al sexe; que m'invita a retornar suaument i plàcida al que els meus sentits i el meu cervell més primitiu consideren la seva llar).

He estat fora durant un temps i en un espai que no fa falta definir; ara dins la llar tot pren ordre en direcció present-futura. Els límits del temps es desdibuixen quan rebo el teu caliu.

L' energia humana que em dónes l'emmagatzemo en bombones que eixamplen el meu esperit, que obren el meu plexe solar.

És just aquí, al plexe solar, on sento aquella energia desfermada...

I mentre teoritza sobre cicles de sensacions anhelades, no deixa de ser conscient, tot i que sense resignar-se, d'allò que diu: "em causes tot això, però alhora, no ho fas".

A una entelèquia (IV)

2011-06-02T10:07:00.000-07:00

Ets...

...Una llum que irradia els imaginaris col·lectius de la gent del teu voltant i una predisposició eterna al somriure; ones que flueixen de forma natural i bidireccional en senyal de seguretat, calma, i repòs; la refusada per naturalesa bandera de la humilitat, una mirada on banyar-s'hi amb sals de forma relaxada, una expressió innata...

...Ets...

...Un dolç petó de bona nit que fa de pont segur cap al món oníric, aquella abraçada desitjada per antics afectes titubejants; una lletra repassada en negreta, uns acords harmònics amb dues línies de veu, un quadre que marca i delimita bé les tonalitats...

...Ets...

...Un codi que es deixa desxifrar, una innocència tolerada, un tacte còmplice...

...Ets...

...Una tarda de juny.

Ets tot això, però alhora no ho ets.

Cançó no apta per a coulrofòbics.

A una entelèquia (III)

2011-05-06T09:45:00.000-07:00

Sentir que algú et rep, i la seva presència et calma. Not a word. Dues ments que s'autoreparen en paral·lel amb una mirada perduda al sostre, a través de la finestra, d'on sigui...Mirades que no veuen. Veus dolces que miren les coses d'una altra manera. Definitivament més suau.

Ajuda'm a desplegar les instruccions, jo sol no m'hi entenc. Ho intento. Dia rere dia, d'alguna manera ho requereixo, però... Les teories aspres de la vida guanyen terreny sense tu, oh entelèquia. Fins i tot hi ha dies en que no tinc esma ni per a imaginar-te. En d'altres sí, com avui.

Recordo i projecto sensacions. Em pregunto com series. Com deixaria entrar en aquests moments un a priori cos extrany a la meva vida. Quin sotrac...

Miro aquí, i allí, i més enllà. Sóc vist també. Indago i el meu cap balla i ha ballat amb més facilitat de l'aparent. Aparences que enganyen fàcilment.

Descentra'm, entelèquia.

Veure: A una entelèquia (I)
A una entelèquia (II)

A una entelèquia (II)

2011-04-04T10:53:00.000-07:00

Imatge agafada de http://silouxa.deviantart.com/

L'observa en silenci i complaença, suspès en el temps. Somriu i es diu mentalment a si mateix que s'hi sent tan a gust que no ho canviaria per res del món. Per fi ha trobat l'harmonia que tant desitjava, però ho ha assumit d'una manera natural, la transició ha estat plàcida.

Van ser tants dies d'enyorar aquella sensació de complicitat infusionada, aquells pressupòsits que l'eganxaven a la vida d'una forma bestial en forma de desig de tot tipus... Aquelles llàgrimes vessades enmig de la incertesa de no saber si mai seria capaç d'alliberar el seu cor per a tornar a deixar-lo sentir sense prejudicis...

I mentre escriu aquestes línies, oscil·lant entre la base del passat, la força del present i la moldejabilitat del futur, es recorda a si mateix allò de:

Ets, però al mateix temps, no ets.

Activitat gregària

2011-03-26T14:35:00.000-07:00

Mon pare usa molt freqüentment l'expressió "activitat gregària" per a referir-se a moments en que treballem al costat d'algú altre, ja bé sigui interactuant-hi directament o no. Per exemple, estudiar en silenci al costat d'algú altre en una biblioteca entraria dins els límits del terme. Sovint quan em parla d'això es refereix a estones com la que tot just hem acabat de compartir. Ell al seu ordinador investigant sobre la seva tesi doctoral, i jo ajegut a la catifa com un nen amb la llibreta de notes avaluant els meus alumnes. De fons, música d'orquestra de Benny Goodman, ideal per a no pensar més enllà de la tasca a fer, per a agafar ritme i començar a emetre radiacions positives per a retroalimentar-se amb l'altre component de l'activitat gregària. M'agrada poder captar aquestes ones, invisibles a l'ull humà però perceptibles per l'esperit. M'agrada poder-ho fer ara que jo en tinc 30 i ell 57. M' agradava fer-ho quan jo en tenia 16 i ell 43, i jo enllestia els deures de llatí i ell avaluava els seus alumnes. Treballar en silenci al costat d'algú que ens aporti confiança i bones sensacions, cadascú fent les seves coses, és una de les activitats més gratificants i relaxants que pot haver-hi. Sensació de companyia. Hi ha algun concepte més bonic?

Autodiscurs

2011-03-23T12:59:00.000-07:00

Aquest matí anava en cotxe cap a la feina i murmurava balbotejos inintel·ligibles. D'alguna manera em deia a mi mateix el que faria durant el dia. Planificava sobre el terreny i intentava clarificar idees. Ho faig sovint. Cantarelles internes que només sento jo (confio). Mentre ho feia, he pensat de dedicar-li un post. Segurament per a alguns és un fet banal i quotidià, però per a mi és bàsic.

He decidit anomenar-lo autodiscurs. Desconec si existeix aquest terme, ara tampoc ho comprovaré (estic massa cansat per a fer-ho, tot i que sóc mestre, i en teoria no hauria d'estar-ho ja que vivim com a reis*). D'alguna manera, aquest autodiscurs no té per què ser verbalitzat. Pot ser en silenci., en els pensaments. Però és tan fonamental! Ens permet mantenir en contacte amb els nostres sentiments, amb el nostre nucli emocional, i diguem-ne, "no perdre'ns". Com Ariadna teixint per a que Teseu no es perdés al laberint. És sens dubte una de les eines vertebradores del puzzle de la nostra personalitat. Llenguatge és expressió, i tot agafant la morfologia de la paraula, ens permet deixar la pressió enrere i convertir-la en una "ex pressió".

Molts bloquejos emocionals provenen de la pèrdua de contacte amb els propis sentiments. Puc ser-ne testimoni viu. Mal acostumar-se a segons quines formes de sentir. Anar tirant endavant però sense classificar el que ens va ocorrent. Perdre, d'algun mode, el que jo anomeno el principi del celo. Si després no tenim ungles costa recuperar-lo de nou.

I és que la fluïdesa en l'autodiscurs és fluïdesa emocional.

*ironia

PS- Marta!! Espero amb ganes el teu comentari :p!!

Abans que...

2011-03-10T10:14:00.001-08:00

Abans que demà compleixi 30 anys, he volgut veure en aquesta setmana de vacances (sóc mestre) dues pel·lícules que justament es titulen així: Before sunrise, i Before sunset. Abans de la sortida del sol, i abans de la posta de sol.

Són dues pel·lícules que segurament ja haureu vist alguns de vosaltres. Són dels anys 90, almenys la primera, i la segona potser del principi de la primera dècada del 2000.

En la primera pel·lícula (Antes de que amanezca), Jessie (Ethan Hawke) i Céline (Julie Delpy) es troben en un tren i ell la convenç de passar la seva última nit a Europa passejant pels carrers de Viena i parlant.

En la segona pel·lícula (Antes de que anochezca), es retroben passat un període de temps, aquest cop a París.

No avanço més per si algú no les ha vistes, però són plenament reconamables. Se m'ha quedat un nus a la gola. Allò que les anava veient i pensava, bé, tampoc té tanta càrrega, però al final...

Vull agraïr-te Caterina que me les passéssis en el teu CD. Les he disfrutades en aquesta època de la meva vida, potser la més adequada. M'han remogut per dins i m'han fet plorar, o si més no intentar-ho. M'ha anat bé recordar que el romanticisme encara existeix...

Pel youtube es poden trobar les pel·lícules fragmentades en parts.

Qui és més ingenu?

2011-03-04T12:52:00.000-08:00

Hi ha vegades en que em sento plenament malament. Són aquelles vegades en que algú sobreestima la meva ingenuïtat. No us ha passat mai? Algú se situa en un pla "superior" i decideix que ets més ingenu. Molt bé, possiblement tinc punts d'ingenuïtat, ho reconec i fins i tot m'agrada. Però no sóc imbècil. És més, potser el cap em rutlla una mica i tot. I és que, quan dic o pregunto alguna cosa, hi ha més darrera del que sembla ser. Per això m'ofèn quan sento comentaris que indirectament van dirigits a mi, com a fals titella còmplice de ves tu a saber què. Hi ha coses que no puc suportar i que curiosament són coses que jo vaig fer en un passat. Però és així, he après, i hi ha vegades en que una retirada a temps és una victòria.

Les aparences enganyen. Oi?

Això no hi ha qui ho pari

2011-02-13T14:26:00.000-08:00

Encara no sé ben bé d'on has sortit, però m'estàs fent viure una època nova, diferent, clarament marcada per aquest fet que es repeteix diàriament 3 o 4 vegades i que em té completament atrapat, addicte, posat dins d'aquesta voràgine que no se sap ben bé com acabarà. Vens d'una cultura diferent i això m'atrau en excés... Estic fet pels intercanvis lingüístics i culturals. Intueixo tanta sensibilitat en tu que em fascina, i vull saber-ne més i més, a través de l'espai, a través del temps... Això no hi ha qui ho pari.

A una entelèquia (I)

2011-01-25T13:33:00.000-08:00

entelèquia

1 f. [FS] Acte .
2 f. [LC] Persona, cosa, etc., que només existeix en la ment, que no té realitat objectiva.

Ets...Un vespre de divendres un cop el xip canviat i el corresponent matí de dissabte en esplendor i radiant; uns ulls amb llum pròpia, com fars de qualsevol vehicle; un estímul químic cerebral que t'anuncia la supervivència, el referent boia quan no hi ha estil possible que et motivi a nedar; la barca amb qui navegar en paral·lel. L'Amélie de qui ser-ne en Quincampoix, la confirmació de superació ben resolta, l'exemple màxim de quotidianitat, i per tant immortalitat concentrada en dosis diàries. Una línia traçada amb l'esperit i per a l'esperit, una calma sabuda, pensada, sentida. Ets una pel·lícula significativa, i una decisió encertada. Ets tan a prop i al mateix temps tan lluny i tots els recursos estilístics literaris que s'hi escaiguin; una fantasia a concretar, un sidecar a soldar, una catifa a ser explorada i concebuda com a espai segur per un nen. Uns cabells on olorar de forma evocadora un record recomfortant. Un Jan o un Trencapins (el que jo t'assigni en les meves divagacions), una frase o un text amb una coherència considerable; un cos que em faig meu ( i a l'inrevés); una sobredosi de complicitat, subtilesa, intel·ligència, cura. La garantia d'un bon futur passat. El globus pensatiu de còmic que surt del meu cap en cada vinyeta dels meus dies.

Ets, i alhora no ets.

Petits moments

2011-01-17T13:07:00.000-08:00

Transcorren els dies, hores, minuts, etc. i dins del meu ennuvolament habitual estic, fent petits avenços però no el suficient (de moment). A vegades no sempre s'aconsegueix el que un vol. També passen els anys. D'aquí dos mesos en faig 30 i no sabria dir si tinc l'anomenada crisi dels ídem. La crisi per mi ha estat constant, en el sentit de replantejament de coses sense parar des de ja fa temps. Sobre trobar el meu lloc en aquest misteri de món i de vida, i intentar fer cas a aquelles paraules combinades en forma de "deixa't anar" (és a dir, deixa de banda un poc les pors, que no són poques).

Ahir caminava amb un amic a bon ritme per la platja de Barcelona i em deia que darrerament tots els seus caps de setmana són iguals. Jo no sé si els meus ho són, però la sensació de que ho són, hi és. La sensació de que passen molt depressa, i de que el ritme que agafa la vida segur que es pot parar d'alguna manera, però encara no acabo de trobar del tot com. Arriba el divendres i el cansament de la setmana pot amb tu si no hi poses de la teva voluntat. Dissabte podria ser el denominat dia "estrella" però sovint és propici per al descans. Diumenge és un pre-dilluns amb totes les de la llei.

Se'm fa difícil, doncs, a vegades trobar la fórmula per a dilatar el temps i crear moments, èpoques, del no res. Tot just ara començo a estar menys pendent de la feina fora d'hores. Era un propòsit d'any nou i l'estic complint. No em puc queixar, en aquest sentit. Tampoc de tenir feina i de sentir-m'hi majoritàriament a gust. En els temps que corren és un luxe. No culpo a ningú, de fet el repte sempre és amb mi mateix: trobar el meu lloc, on el cor bategui més a gust i més a poc a poc, sense estar espantat, sinó sentir-se mimat.

No sé a vosaltres, però per mi a vegades tot esdevé un entramat on tot pren certa trascendència. Tenir una parella no se'm passa gaire pel cap de forma fiable, més que res perquè encara no m'hi veig del tot preparat, tot i que en tinc ganes. Tot i que això poc es tria! Passen els anys i creix la sensació de responsabilitat? En tot cas, respecte d'un mateix. Mimar-se, tenir cura d'un mateix, estalviar energia per a afrontar els dies de forma plena i radiant. Conèixer els propis límits energètics, en aquest sentit, i obrar en conseqüència. Sense oblidar d'emprendre projectes que ens omplin de debò, a la vida. Només vivim un cop, anem doncs a buscar allò que per nosaltres és un referent de qualitat...

Dijous passat sortia d'uns dies plens de feina fins al capdamunt, però M. i A. sempre compteu amb mi per un sopar dels dijous! Divendres vespre vaig muntar una petita Jam session al meu pis amb en R. en Mt. i en P. Ambient agradable per cloure la setmana. Diumenge matí anava a caminar amb un altre M. És a això al que em refereixo...Que a mesura que passen els anys, potser estrenyem el cercle...Entrar a la nostra vida per algú aliè és més complicat. Últimament em veig amb moltes menys forces per a "conèixer gent nova". Estic associal en aquest sentit. Potser he tocat els meus límits.

Els petits moments són un tòpic, si voleu, però en definitiva són moments de ioga vital, on deixem de pensar per uns moments en la feina i que ens fan respirar l'esperit. D'aquí una setmana i mitja marxo a Holanda un cap de setmana en una de les sortides futbolístiques. N' és un altre exemple...

Hem de tenir cura de nosaltres i combatre les presses del dia a dia, que sense saber-ho, se'ns inoculen de forma subtil però ràpida.

Creem moments...I invertim bé l'energia. Val la pena.

Us deixo amb una de les peces resultants de l'altre dia, una versió d'"I'm yours" de Jason Mraz. En R. toca l'harmònica, en Mt la percussió, en P. toca l'ukelele i jo el baix.

Espero que us agradi!

Donar i rebre

2011-01-04T04:56:00.001-08:00

Feia temps que no experimentava el sentiment de sorpresa positiva. Havia quasi oblidat el que és la il·lusió davant un paquet que arriba per correu quan no t'ho esperes, o millor dit, quan ja no t'ho esperes. Però aquest matí, he baixat del llit i hi havia un paquet ben gros al meu nom provinent de Sant Petersburg!!

L'origen de tot això se situa al setembre. Vaig allotjar una noia russa a casa meva a través d'una web on estic posat i on allotges i ets allotjat del tot altruïsticament. No és que ho faci molt sovint, al contrari, però quan em veig amb paciència, ganes i temps, llavors accepto alguna de les peticions que rebem els barcelonins en aquesta web.

Així doncs, vaig acceptar la petició de la V., una noia de Sant Petersburg que viatjava sola per primer cop i que visitava Barcelona per 15 dies. La seva intenció era tenir 3 dies per situar-se a la ciutat i trobar un alberg, i aquesta va ser la meva funció. La vaig allotjar per aquest període de temps, la vaig orientar en la ciutat i la vaig ajudar a buscar alberg. Fins i tot va donar temps de que vingués amb els meus amics a veure el Rubin Kazan - Barça a un bar (era futbolera).

Durant les nostres converses, va sortir el tema de la passió compartida entre mon pare i jo per la diversitat lingüística. Passió que ens porta a compartir una col·lecció ben curiosa: llibres infantils de primeres paraules en totes les llengües possibles del món. Així doncs, i per citar-ne alguns, en tenim en gaèlic irlandès, en gal·lès, en romanx, en alemany suís, etc. Sempre adquirits en algun viatge o en alguna experiència internacional.

Aquest matí, com he dit, tenia un paquet provinent de Sant Petersburg. A dins, un llibre de primeres paraules en rus, embolcallat amb una bufanda del Zenit de Sant Petersburg i una fotografia-postal.

Visca les relacions interculturals!!

El mandariner

2011-01-01T10:55:00.000-08:00

Tradicions de curta durada es materialitzen any rere any en el dia que l'any desperta. Els carrers sòrdids, força nets de gent a aquella hora. La gent disfressada a segons quines zones de Barcelona. Incertesa a dins; sentiment d'oportunitat? Aquest any millor que en fa quatre, i tres, i dos, i un. La progressió és acceptable.

No obstant, el dia 1 em venen cançons al cor com per exemple aquesta. Al jardí de casa els meus pares hi ha un mandariner. Poc importa quines fruites faci, l'arbre, en aquest cas.

Darrer post de l'any

2010-12-29T07:56:00.000-08:00

Acabava el darrer post parlant de les oportunitats. Potser que ens donguem en primer lloc les oportunitats a nosaltres mateixos. Que treguem aquelles barreres que no serveixen de res més que per postposar uns canvis que tard o d'hora s'acabaran produïnt i ens duran a millor, sens dubte, un cop superada la por.

Avui he conduït durant una bona estona, activitat que m'agrada força. He anat gestant aquest post a base de pensar en els bons moments de la meva vida. He pensat en èpoques en que decideixes emprendre un afer ben personal, on prens les regnes de la teva vida, i qualsevol racó de la ciutat -edificis, carrers, vianants ocasionals- és còmplice del que trames.

Per què no pot ser el proper any l' espai on assagem de valent la nostra obra? Recordeu la frase de l'escriptor frustrat d'Amélie? La vida no és només que un interminable assaig d'una obra que no s'arribarà a estrenar. Em recorda aquella frase alemanya que diu "la vida és com un part que mai s'arribarà a produïr". O tal com deia Lennon: la vida és allò que passa mentre fem plans.

Fem plans, doncs. Assagem i assagem en aquest proper 2011. El meu número favorit és l'11. Pinta bé, oi?

Bon any nou per a tothom!

Ps-Escric avui aquest missatge perquè el meu accés a internet serà dubtós d'aquí a final d'any.

Nadal...I què has fet?

2010-12-24T11:06:00.000-08:00

Diu la cançó de Lennon: ja estem a Nadal, i què has fet? Un altre any que passa, i un que comença. Val, Lennon no era "la alegría de la huerta", que diuen en castellà. Potser tenia una actitud una mica nihilista en el fons. Masses excessos i després desconcert per redimir-los. Ara bé, quan arriba Nadal, la sensació que tinc els últims anys és que realment era ahir que celebrava el darrer cap d'any. Els batecs del temps s'han comprimit i és una sensació desagradable. No obstant, sempre m'ha agradat el Nadal, i és per això que li dono una oportunitat any rere any, estigui com estigui.

Sempre és positiu donar oportunitats.

PS - I més quan existeixen discos que no em cansaria d'escoltar com el de Kate Rusby "Sweet Bells". Us deixo amb Candlemass eve.

Viatjar

2010-12-09T08:27:00.000-08:00

Deixeu que es carregui completament tot posant-lo en pausa per poder-lo veure sencer d'una tirada, val la pena :)

Flotar, renéixer, suspendre's en l'aire, convertir-se en el mite romàntic de jo /nosaltres sol/s vers el món, a la descoberta de petits racons, al ple canvi de context...Tot són sensacions que relaciono amb el fet de viatjar. Aquesta temporada de ponts m'havia plantejat de fer alguna cosa, però han arribat i finalment he acabat declinant les possibles opcions. No deu ser el moment, encara.

En tinc unes ganes, no obstant...Em moriria per l'Europa central...Alemanya, Àustria, Suïssa altre cop...Sempre m'ha atret especialment, aquestes casetes de colors, aquestes bigues de fusta, aquests poblets romàntics...Alhora no menystindria tornar a fer una visita a les Illes britàniques (seria la setena ja), aquest cop per endinsar-me per l'Anglaterra rural a cop de cotxe, o per investigar el país de Gal·les a fons, o bé fer la volta a Irlanda, o qui sap si gaudir una vegada més de la meva ciutat fetitxe: Londres. Els països bàltics fa temps que em criden l'atenció, així com els escandinaus... I la visita a Praga que reservo per més endavant, quan es donguin unes condicions determinades... Com podeu veure, soc un petit enamorat d'Europa, i això que no en conec ni la meitat. Ja fa massa temps que postposo coses...

I el fet és que enyoro moments com el del vídeo que vaig enregistrar a Edinburgh l'estiu del 2006, en un viatge amb el meu cosí. Qui pogués gaudir altre cop de moments com aquell. El sol radiant, un matí sòrdid amanit amb les notes d'una arpista de la categoria de deesa celta que va delectar-nos durant uns minuts de glòria...Les campanes tocaven al seu compàs. La nena deixa una moneda però cau fora; l'ha de posar bé. Tota Dun Eideann (el nom gaèlic per Edinburgh) desperta al so de la peça tradicional "Struart Robertson". Gaudiu-la.

Somnieu per uns moments...

Temps de teixir

2010-12-05T07:45:00.001-08:00

Recordo sensacions passades i les miro encuriosit, la meva memòria és tan afilada que fins i tot recrea les sensacions pretèrites en alta definició, al detall. Els detalls formen part de la meva vida: els copso i els desprenc. I és quelcom que no puc evitar. Sense l'afany de minuciositat potser res no tindria sentit. Amb ell, no obstant, potser tot es recargola i en té massa. Què hi farem, els dobles, triples, o múltiples sentits del que pugui escriure a vegades ajuda a encriptar de forma excel·lent el que també sento o penso. Quan es tracta de desfer el nus, llavors s'entén que hagi costat tant. Diguem-ne que el fil està descordat, llest per a teixir de nou, i en tinc ganes.

Hi ha dies en que tens temps per a planificar, com si d'una classe magistral es tractés, tot el que vols fer, i el desenvolupament s'acosta força al que havies pensat (sempre amb el factor de l'atzar que ho matisa). N'hi ha d'altres en que el solista se'n va de la partitura establerta, del guió original, i desafia els límits de l'autocontrol, potencia els de la creativitat i genera un sentit especial per a aquell dia, amb una aura màgica i completament personal, subjectiva i només transferible parcialment pels límits naturals de l'empatia a les persones amb qui es desitgi. Quan assoleixo aquest estat, és quan teixeixo èpoques que després recordo amb un segell de llibertat. El temps efectiu de joc de la meva vida.

Encontres

2010-11-21T05:59:00.000-08:00

La vida pot ser sorprenent... Will you meet me in the middle?

Els Pronòstics a la ràdio!

2010-11-10T10:18:00.000-08:00

No sé si alguns de vosaltres recordareu aquest post. En ell parlava de la història dels Pronòstics Champions, el circ particular que tenim muntat amb els amics quan es tracta de seguir el Barça a la Champions i que ja fa anys que dura. Doncs bé, el passat 8 de novembre, i coincidint amb la presència del germà d'un dels components, que també havia viscut nits de Champions amb nosaltres, vaig aprofitar per fer notar els PC a escala radiofònica. Tot i que en el moment en concret en J. no reconeix de quin Aleix es tracta (perquè en coneix més d'un), Pere Escobar sí que pronuncia la frase "Visca els Pronòstics Champions!".

Heu d'imaginar-vos que els components dels PC estem satisfets!

El tall, aquí (minut 58:40):

La comissió dels divendres

2010-10-25T10:53:00.000-07:00

Retorno al blog després d'un breu període sense fer-ho. Poca inspiració i massa feina, unes coordenades mortals per a la proliferació de posts. De totes formes, penso haver trobat un bon motiu per a escriure.

Com alguns ja sabeu, treballo en un escola. Sóc mestre d' anglès. Dins l'organització d'una escola, hi ha les anomenades "comissions", que s'encarreguen de diversos temes, com les festes, que és la que em pertoca a mi.

Per altra banda, la meva curiositat musical fa que normalment cada divendres em quedi a l'aula de música de l'escola a les 17:00, just en acabar les classes, fins ben bé les 18:30 o més. És un moment on puc desconnectar de tota la setmana. M'aïllo al piano o a la guitarra i poc a poc entro en la transició del somnolent món del divendres. Alguns divendres he estat acompanyat de bones converses, música i veus. El darrer va ser el més multitudinari, sense esperar-ho. Vam entrar a l'aula la C i jo, i després la S. , l'A i la R. Quan vaig alçar el cap mentre tocava la Valse d'Amélie, ja hi havia les dues M. Més tard va treure el cap tota encuriosida la Y. Allí estàvem, cantant i evadint-nos després de tota una setmana de feina. Un ambient distès. Si totes les comissions fossin així...

Carta

2010-09-21T11:20:00.000-07:00

Nowhere, 21 de setembre de 2010

Xitus
Calaix de tarda boirosa

Estimat Xitus,

com et va? Espero que tinguis sort en la teva nova etapa laboral i personal. T'escric perquè fa temps que no sé res de tu. Abans la nostra relació era ben estreta, em tenies en compte de cara a tot el que feies, fins que un bon dia vas deixar-me de banda. Crec que puc entendre'n els motius, però tot i així, crec que em segueixes necessitant. La prova més clara és que no estàs satisfet del tot amb el que vius, em sembla. Que hi ha aquell puntet que et manca, i que crec ser jo, si em permets la llicència.

M'agradaria que tornéssis a comptar amb mi. Per part meva hi posaré tot el que sigui necessari; ho he fet fins l'actualitat, sempre hi he estat. Ara et toca a tu.

Cordialment, i tot esperant resposta,

El vincle.

Xacres

2010-09-05T04:30:00.000-07:00

No sé si us interessen totes aquestes teories energètiques. Si hi creieu, o si bé penseu que són invencions místiques. Jo hi crec perquè ho he sofert, i perquè realment em sembla lògic, i no penso que sigui cap invenció sinó més aviat unes conclusions fruit d'experiència i reflexió. Parlo en general dels xacres, és a dir, els centres energètics principals del cos humà.

N'hi ha 7 al llarg del cos, aliniats des del xacre base, al coxis, fins al més elevat, el de la bòveda del crani o corona; entermig hi trobem de baix a dalt el del melic, el del plexe solar, el del cor, el del coll, i el del tercer ull (entre les celles).

En el post d'avui no m'extendré en les característiques de cadascun d'ells. Potser més endavant en faci una sèrie de posts relacionats, avui no.

Us he escrit tot això perquè moltes vegades he pensat que l'òrgan més emocional no és el cor, sinó l'estómac. De fet, quan parlem de cor, el xacre se situa al mig del pit, és a dir, no es correspon 100% amb l'ubicació de l'òrgan, tot i que sí que hi té a veure. Quan es tanca aquest xacra, notem un dolor al pit: ansietat, estrés...Quan sentim obertura cap a la vida, se'ns eixampla la sensació de llibertat al pit, en aquest mateix punt que anomenem xacra del cor. És evident, per tant, que hi ha una relació entre el que sentim i les energies que o bé flueixen o bé s'estanquen en algun punt. També sembla ser força cert que el cor i les emocions van lligats, però també l'estómac (xacra del melic o xacra sacre).

El xacra del melic es refereix al cos emocional en el plaer, sentir-se bé, la dignitat, el sentiment de felicitat o tristor, i no preocupar-se pel cos físic, i pel que fa al cos mental afavoreix a les actituds de ser i tenir suficient, saber que mereixes la vida que vols, disfrutar i sentir-se bé, disfrutar de la bona salut i no patir.

El xacra del cor fa referència emocionalment a tenir la capacitat d'estimar i de sentir compassió per un mateix i pels demés, i respecte el cos mental, aporta actitud de felicitat, alegria i gaudi, sabent qui i què fa que el nostre cor canti, que ens enganxi a la vida.

Reprenc la meva afirmació d'abans. Pels que sofrim algun tipus d'ansietat, notem amb certa facilitat aquests xacres, especialment el del cor (pit), el del plexe solar i el del melic amb forma de dolor o tensió. No obstant, l'estómac és també un lloc on s'acumulen nervis freqüentment, on se senten papallones quan algú està enamorat, on no hi entra cap aliment quan s'està neguitós (o enamorat) o que se'ns retorça de forma descomunal quan estem davant d'un esdeveniment desconegut.

Creieu-me que darrrerament el meu punt més sensible és l'estómac. El tinc més rebregat que un embolcall de paper de plata d'esmorzar. Tot en un nus, tot en un puny, incapaç d'alliberar-ne energia.

Demà començo una nova etapa desconeguda i no ho puc evitar...

Burrocràcia

2010-09-03T07:06:00.000-07:00

Porto una setmana barallant-me amb l'anomenada "burrocràcia". El departament necessita mestres d'anglès. Jo sóc mestre d'anglès. Per què no puc terballar-hi de moment? Perquè un mur de cartró s'interposa entremig.

Tot plegat em recorda això:

No podria descriure-ho millor.

--------

PS- Sembla ser que els miracles també existeixen...I aquest cop tot ha sortit bé. Tinc feina.

Un rostre, una expressió.

2010-08-28T16:52:00.000-07:00

A principis de mes de juliol, va arribar a casa el número corresponent de la revista del COPC, el col·legi de psicòlegs. Tan mon pare com jo ho som, tot i que no n'exercim (explícitament). Sempre està bé tafanejar la revista per veure si hi ha nous temes interessants, però en aquesta ocasió em va cridar l'atenció la contraportada. Hi sortia una noia de mirada penetrant. Pell blanquinosa, ulls clars, cabell castany (reunia bona part dels meus gustos). Però el que més em va cridar l'atenció va ser la seva expressió. No sabia descriure-la, ben bé, per això vaig intentar dibuixar-la (dibuix que encapçala aquest post). No em va quedar igual que l'original -que era molt més bonica- però l'expressió sí que era una de similar.

M'agradaria saber: quina expressió mostra aquest rostre segons vosaltres?

Qui som...

2010-08-27T05:28:00.000-07:00

A vegades una simple anècdota ens desperta les ganes de plasmar-la al nostre blog, però la descartem després per poc interessant, per banal, per convenional o simplement perquè no ens vé de gust escriure en aquell moment, i després cau en l'oblit... Seguint una proposta d'en XeXu, escriure un micropost simplement basat en una anècdota d'ahir. si és que se'n pot dir anècdota.

Estic convençut que alguna vegada us ha passat el següent. Ahir anava pels carrers d'una població costera catalana que conec bé, amb una parella amics meus. Varem aturar-nos a contemplar un restaurant que té molt bona pinta, prop d'un pub que han fet nou i que també invita a entrar-hi. En una taula del jardinet del restaurant, hi havia quatre noies, que van començar a mirar cap a mi. Jo vaig tornar la mirada simplement per curiositat, però la vaig retirar de seguida. Tímidament, vaig tornar a mirar com prossseguia el tema, convençut que la cosa ja no persistia. La meva sorpresa va ser que fins i tot pel lateral del jardinet, i a través dels barrots, aquella taula femenina seguia mirant-me amb dubte i curiositat. Quan ja creia que començava a tenir cert èxit, una d'elles va cridar ben fort el nom del meu amic. L'estaven reconeixent, eren excompanyes d'institut...I efectivament, no em miraven a mi, sinó a qui jo tenia darrere. Una situació clàssica i còmica, jeje.

PS- Cap opció en aquesta taula, però una idea porta a una altra, sembla ser... Seran senyals, rits?

Mecanisme versàtil

2010-08-16T14:37:00.000-07:00

No us sentiu afalagats,

impulsos químics?

Vestim amb elegants mots

les vostres accions quotidianes.

Jo (el defensor de la pau)

2010-08-13T00:59:00.000-07:00

Segons el diccionari de noms de persona de Josep Maria Albaigès, Aleix significa "defensor de la pau". Alhora, la llegenda del príncep Alexei de Rússia ens parla d'una trista història en que el príncep va barallar-se amb son pare, i amb voluntat de reconciliar-se va asseure's al portal de la casa d'aquest darrer. L'actitud del pare fou d'ignorància dia rere dia, sense pietat ni consideració en cap moment.

Alineo lletres una rere l'altra, de forma enèrgica i fantasiosa. Semblo haver recuperat la inspiració i tinc ganes de teixir noves històries envoltades de màgia. Ahir el cel plorava doblement: per una banda la descàrrega d'una tempesta; de l'altra les llàgrimes de Sant Llorenç. Jo ho feia pel coneixement d'una notícia.

No hauriem de procurar deixar enrere els mals moments, les recances, els odis...Invertir en nous valors, comprendre els antics...? Dotar de qualitat el nostre temps present. Escoltar-nos i obrar sense por. Evitar situacions com la del príncep Alexei i el seu pare. Defensar la pau i l'entesa entre les persones.

PS-Sempre he pensat que la definició del meu nom era prou encertada per mi, un piscis històricament tímid i desapercebut, que amb els anys conserva part de l'essència malgrat els girs inesperats de guió que t'espolsen una mica les manies de sobre. I sobre la llegenda del príncep, de moment no diré res...

Tu (La noia amb nom de llibre)

2010-08-10T08:03:00.000-07:00

T'estimo. Potser quan t'ho he dit algun cop t'ho he dit mig en broma, perquè els encontres emocionals directes cada cop em fan més por (és quelcom que hauré de millorar). Espero algun dia poder-te dir com t'admiro, per la teva lluita diària, perquè malgrat les coses es puguin torçar, ets capaç de trobar de nou el teu equilibri, sent tota una lliçó pels convencionalismes i les regles pre-establertes. Amb el que em pot costar a mi a vegades...! Però hi ets, cada dia, penso en tu, et tinc en ment, medito què deus fer, què redimonis deu passar pel teu cap, si tu també tens els teus fantasmes, com t'automotives, fins a quin punt ets conscient de la importància del moment present. Voldria dir-te que pots comptar amb mi pel que necessitis; de fet ja ho saps, però no sé si exerceixes el teu dret, o si la por t'hi posa traves a vegades. Voldria recuperar temps pretèrits on teniem un llenguatge propi, on la meva fantasia estimulava la teva, on la meva influència era pal·lesa, on rèiem plegats a la síntesi del dia. Tot això segueix sent-hi, és evident, però em pregunto a vegades si hem crescut els dos, però ho hem fet cap a l'aïllament, cap a la introspecció. Sé que qui té les regnes i la clau sóc jo, en major mesura, per a que la relació s'obri. Alhora respecto els teus moments d' individualització, en que més val no trucar a la porta. Em pregunto com deu ser viure amb un greuge així. Com s'ha d'entendre tot plegat des de l'altra banda del mirall, encara que prop de traspassar-lo. Com copses el reflex de la vida diària? I de la vida trascendental? T'arriben les ones igual que a mi?

Em tens cada dia al teu costat per a descobrir-ho junts. T'estimo, noia amb nom de llibre...

PS-Tenir una germana amb discapacitat psíquica és un fet que m'ha marcat molt a la vida. Aprendre a superar gelosies estúpides, aprendre a ser respectuós i curós amb la voluntat dels demés, a comprendre espais personals delimitats, i sobretot a desenvolupar una sensibilitat (penso que molt sana) respecte la diversitat existent en aquest món, sigui al nivell que sigui. Avui m'ha donat per parlar/sentir d'això...

Zones

2010-07-31T06:00:00.000-07:00

L'any 2006 vaig ser a Belfast. Encara recordo l'impacte que em va causar passejar per Shankill Road (protestant) i Fall's Road (catòlic). Encara recordo el contrast entre l'austeritat i solitud del cantó protestant i el color i la vida al sector catòlic. Passejar entre els murals i un mur amb filferros al damunt no era fer-ho per qualsevol lloc, sinó fer-ho per una zona plena de significat, on a cada cantonada hi havia un símbol recordatori (fos en la forma que fos) d'allò viscut, de la identitat, de les ferides encara obertes... Era com si una aura envoltés la zona. No he visitat mai cap camp de concentració nazi, però em sembla que la sensació descrita pels qui ho han fet no està exempta d'un sentiment si més no semblant: una zona, un espai delimitat, carregat de significat (en aquest cas dolent), d'un espectre determinat.

---------------

Ahir dos amics em van proposar d'anar a sopar per aquí el districte i barri veí. Ells són d'aquí, així que és normal que ho féssin. No obstant, la meva reacció inicial va ser de cautela. Hi ha una zona de Barcelona que procuro no trepitjar en els últims anys, i simplement és perquè conté massa càrrega emocional per a mi, per diversos esdeveniments de la meva vida que hi van passar, quan era nen, quan era adolescent, quan en tenia vint-i-pocs. On cada cantonada es relaciona amb un record. On ja vaig remoure'm prou en el seu dia.

PS-Finalment ahir vaig anar-hi, el tema va sortir, però igual que va venir se'n va anar. Suposo que és normal, però em va deixar ecos que avui encara es poden notar en forma de post.

PSII- L'adaptació de la senyal l'he feta jo, queda creïble? jeje.

Les trobades secretes dels dijous...

2010-07-29T06:13:00.000-07:00

Ens remontem a principis dels anys 90. Jo deuria tenir uns 10 ó 11 anys. Amb alguns amics de l'escola, un grup reduït de 4 ó 5 nois, vam organitzar el que serien les nostres primeres "festes nocturnes". Evidentment, aquestes reunions secretes, aquestes "festes", es reduïen a fets més que normals, però que per nosaltres prenien grans dosis de confidencialitat i clandestinitat. Només els escollits, que érem nosaltres, podiem assistir a aquestes trobades, que es van fer en dijous. Si jo m'havia de saltar natació, ho feia. Si l'A. s'havia de saltar bàsquet, ho feia.

En què consistien aquests rituals? En sortir de l'escola, fèiem un escàner de les botigues de xuxes habituals dels "surroundings" de l'escola. Fèiem compra (ja haviem estalviat prèviament) i després anàvem a un supermercat proper a comprar llaunes de cocacola. En passar per caixa, ja dúiem unes quantes anècdotes a la bossa. Coses que a vista d'un adult eren inignificants, però que per nosaltres eren tot un món, amb múltiples històries derivades. Sentiem per primer cop la llibertat. Un cop adquirida la matèria primera, venia l'ascensió a casa d'en F., a la carretera del Carmel. El trajecte no era gran cosa, però quan ets tan petit, tot és gran, immens, llarg, misteriós, mític...Cada racó se't queda gravat a la memòria i el sentiment d'amenaça sobre la teva integritat física espanta de valent. Això passava especialment quan ens colàvem per la "drecera", que tallava dos o tres carrers i que era "perillosa". "Allí em van atracar un cop", deia algú. I el mite creixia.

Però sempre arribàvem sans i estalvis a sota els jardinets de casa en F. Un cop allí, buscàvem el nostre racó, ens dividiem les xuxes i la beguda com a bons germans, i parlàvem de coses de l'escola (bàsicament de companys que no ens quèien bé i de nenes que ens molestaven). Evidentment, cap a les 20:30 màxim, la trobada estava més que dissolta.

Eren les nostres primeres reunions socials, i creieu-me que les esperàvem amb ànsia, que el dilluns ja dèiem: "aquest dijous farem sortida, eh?". Juraria que al final només em vam fer 3, a tot estirar, però van ser ben intenses.

--------------

Des del curs escolar 2008/2009 que de tant en quant ens trobem amb dos amics els dijous per anar a sopar i prendre una cervesa després per Sant Cugat. Són trobades "de nois" jeje i que tenen el seu encant, i la seva tradició: sempre als mateixos llocs, seient al mateix lloc, demanant el mateix (pels qui no em conegueu, sóc un home de tradicions en aquest sentit!). Quan es van començar a fer aquestes trobades, jo treballava en una escola de Sant Cugat, i estic convençut que els meus alumnes de quart també en deurien planejar, de sortides d'aquest estil... Se'ls veu l'entusiasme davant l'incert, seguint pistes que els poden dur a grans descobriments, il·lusionant-se amb el mínim indici...

I jo agafo la il·lusió que tenia quan feia 4t o 5è, i agafo la que tinc de cara a aquest vespre (avui és dijous ;)), les comparo, i hi veig coses en comú, i coses diferents. Ni millor ni pitjor. Diferent. Tinc moltes ganes d'avui vespre, i de fet, és quan el nen que vaig ser, ara en la versió 29.0, torna al seu disc dur més original.

PS-Avui us volia parlar de la il·lusió, i com el pas del temps l'afecta, i he cregut fer-ho a través d'aquests dos exemples personals.

PSII-Avui em demanaré el de sempre, of course!!

Nit d'estiu

2010-07-19T14:20:00.000-07:00

Ets aquí, i no t'aprofito, o això crec, o això em dic, o això em retrec (prou!). Et recordo, sòrdida, atemporal, infinita, cabdal... Font inesgotable de fantasies i futurs projectats; ara sento aquells futurs gastats. T'esfumes, tapís lluminós intermitent i sel·lectiu (desitjo viure't de nou, nit d'estiu).

Objectiu assolit!

2010-07-12T05:56:00.000-07:00

Amics bloggers, el mes d'octubre de l'any passat vaig prometre una cosa en aquest blog.

Podeu veure el que vaig escriure en aquest post del mes d'octubre, dia 5.

Bàsicament, venia a dir això:

Després de molt de temps intentant trobar-ne unes tablatures dignes, ahir vaig trobar una web fantàstica amb la notació idònia per decidir-me a aprendre el següent tema (going home, de Mark Knopfler). Quan la pugui tocar tota, prometo intentar gravar-ho i penjar-ne els resultats d'algun mode...Mentrestant disfruteu d'aquest home que he trobat per internet que en fa una interpretació excel·lent. Aps! La peça és la de going home, de la pel·li local hero, composada per en MK.

El fet és que algunes setmanes després vaig aprendre-la a tocar, més o menys, però fins avui no he tingut un temps i les ganes suficients com per asseure'm i gravar-ho. Evidentment, no us espereu un gran nivell, recordeu que jo sóc aficionat! Però he volgut dur a terme aquella promesa i compartir-ne el resultat amb vosaltres.

Espero que us agradi. És una versió adaptada meva jeje.

Lliçó de fraccions

2010-07-09T05:31:00.000-07:00

Sense ser-ne conscient,
esmicolava els dies
en mil moments.

PS-Quan ara vull fer-ho, sembla paradoxal que no pugui i els dies a vegades es tornin monocroms. Maleïda consciència...

Qui mai té dret

2010-06-27T17:35:00.000-07:00

Reflexionant a altes hores m'ha vingut un post al cap i abans que marxés he volgut deixar-ne constància. M'ha vingut al cap una sensació que em vé al cor algunes vegades. Creieu que hi ha persones que tendeixen a absorbir i d'altres que tendeixen a expandir-se? L'existència d'un subtipus facilita l'altre? Són vasos comunicants?

Conec algunes persones que escolten i escolten, la seva capacitat per escoltar sembla infinita, però sé que en el fons també desitgen ser escoltades. Un equilibri, d'acord. Però a la pràctica aquest equilibri existeix o es produeix un abús de tot plegat? M'explicaré. Conec persones que xerren i xerren, i la seva capacitat de xerrar i explicar les seves penes i maldecaps és infinita, i que en el fons, no desitgen ser oients quan els toqui el torn. De fet, tampoc otorguen un paper actiu al seu psicòleg ocasional...Més aviat el volen com a paret de frontó.

És curiós veure de prop alguns d'aquests intercanvis. L'expansiu/va vomita i l'oient gentilment acull. Quan l'oient realitza una verbalització massa elaborada, és censurada i rebatuda per l'expansiu, que en el fons només espera balbotejos ratificants.

L'expansiu sembla que mai en té prou, d'explicar, però què passa amb l'oient? Busca d'amagat un altre oient? No, no ho crec... Penso que més aviat tendeix a empassar-s'ho tot, a reforçar el seu rol. Ara bé, això és perillós. Arriba un dia en que les paraules i els pensaments acumulats surten a la superfície i llavors l'expansiu resa per a que el mal moment del seu recipient humà per excel·lència duri el menor temps possible, per així poder-hi abocar de nou.

Vosaltres què sou?

(Amb aquest post no vull dir que tota la comunicació humana funcioni així...Només determinat tipus. Jo a la vida m'he trobat als dos cantons del joc; si bé darrerament crec que sóc més receptor -i dels que peten. Hauré de començar a callar-me que sóc llicenciat en psicologia).

La joia d'ensenyar

2010-06-21T11:19:00.000-07:00

Vull trencar el meu silenci de les darreres setmanes per parlar de la que sembla ser serà la meva professió definitiva. És cert que, de fet, ha estat la meva única professió, ja que mai he treballat als estius d'altra cosa que no sigui la docència. Quan tenia 22 anys vaig fer la primera incursió en aquest món, i des de llavors tot ha crescut en responsabilitat i grau (i sou, és clar).

Abans d'ahir vaig anar a fer unes cerveses amb un amic pel barri de Gràcia, i parlàvem del tema. Ell, com jo, ha seguit el camí llicenciat-->Curs d'aptitud pedagògica--> mesclat amb alguna suplència --> borsa d'interins i es plantejava fer el pas que jo vaig iniciar fa dos anys, i que si tot va bé, acabo ara mateix quan sàpiga totes les notes que em falten per saber: fer magisteri (en el meu cas de llengua extrangera, anglès). Si tot va sota el previst, aviat seré mestre d'anglès, i aquest estiu vull immisqüir-me ben a fons en el tema en qüestió...Llegir molt en anglès, si puc fer una visita al meu amic del sud d'England, parlar-lo tant com pugui... Ara l'únic dubte és si em llenço a completar en un any un camp que també m'atrau: l'educació especial.

No obstant, i més enllà de distincions entre primària i secundària, en aquest post volia parlar del plaer que suposa ensenyar, transmetre uns coneixements, desenvolupar un estil d'expressió, (com si fos una "personalitat docent") copsar les realitats dels alumnes i adaptar-hi la nostra actuació, mediar entre ells per a assolir una convivència sana a classe...És a dir, molts aspectes que d'algun mode es poden intentar ensenyar a la carrera però que sovint requereixen el que es coneix com a "mà esquerra". És en aquest sentit que sí que podria creure en la vocació de professor, tot i que jo no m'hi considero. De fet, la meva vocació era periodisme, que mai va consumar-se oficialment, i vaig escollir psicologia, uns estudis que amb el temps he valorat moltíssim, i que m'han servit de complement perfecte per al magisteri. És a dir, mai m'havia plantejat d'una forma conscient que acabaria dedicant-me a l'art de la docència. Dic art perquè crec que realment ho és, més que no pas una ciència. Quan tractem amb persones, les respostes poden ser imprevisibles (no m'atreviria a dir si amb nens més que amb adults, en fi). És per aquest motiu que la feina de "profe" és potencialment estressant, a més a més del factor de control del grup fora dels aspectes de continguts. Però alhora és una de les feines més gratificants que crec que existeixen, per les complicitats que es poden establir amb els alumnes, pel feedback que t'aporten amb les seves reaccions, per l'amor que et demostren, per el plaer i la joia que és treballar amb projectes de persones adultes, per la permeabilitat que mostren...

És innegable que hi ha grups que disten d'aquesta descripció. Jo també els he viscut, iiconec vivències d'altra gent. Tot i que són casos extrems, quan ens en toca un i ens sentim poc recolzats l'estrés creix exponencialment, i ens plantegem no dedicar-nos més a això, ja que no hi ha cap tipus de plaer, només lluita. Potser per això secundària té fama de ser més complicada, almenys en certes edats, i primària no tant, tot i que de grups dolents pot haver-hi a tot arreu. I d'ajudes i reforços i companys amb mala baba i organitzacions dolentes també, però això és un altre tema.

Més enllà de les classes en grup, el món de les classes particulars és un altre espai on fer arribar els coneixements i entendre la funció de "reforç" o "suport" d'una manera determinada. Avui he fet la darrera classe particular a un noi de 1r d'ESO del meu ex institut, que està de recuperacions. La cosa pinta a bé, les vibracions són bones, el clima se'n ressenteix, i esperem els resultats també. Quan he sortit al carrer, m'envaïa la joia, em sentia tant recomfortat, i he pensat que treballar amb i per la gent és meravellós, i que sóc afortunat en aquest sentit. Ha estat llavors quan m'he dit: "Aleix, quan arribis a casa en faràs un post". I crec que he complert.

E-mails del passat

2010-06-08T11:41:00.000-07:00

S'han creuat dues coincidències que m'han dut a fer aquets post. La primera, llegir aquest matí un dels blogs de la Núr (Correus de la Xina). La segona, trobar accidentalment en una carpeta de la safata d'entrada del hotmail un e-mail que vaig escriure a una amiga l'estiu de fa 4 anys, i que vull recuperar. No cal que comenteu res, si no us vé, de fet només és la crònica d'un moment. La literatura de viatges m'encanta i la veritat és que quan he rellegit el meu mail he recordat tot allò. Una època combulsa, el cop ja estava rebut però encara per sentir, i les circumstàncies de la vida em van dur a voltar per les Illes britàniques amb el cap més aquí que no pas allí. He tret el nom a qui anava dirigit.

>Hola *********!!
>
>Acabo de veure el teu comentari a relats a trav'es del primer
>ordinador amb connexi'o a internet gratis de tots els albergs als
>que hem estat fins ara, i m-ha arribat a dins. Aixo funciona un xic
>rudimentari aixi que sento si hi ha guarrades dortografia o
>similars. A mes a mes es un apple i esta fet amb el cul.
>
>Estic a Edinburgh, capital d-esc[ocia. He arribat avui. Dema hi sere
>tot el dia i dema passat marxem cap a glasgow. Edinburgh es una
>ciutat preciosa, mes qu eres pq es diferent a tot el que havia vist
>mai. Els edificis vells, situats d-una manera que formen una ciutat
>misteriosa de conte de fades al cul del m'on.
>
>Venim de York, encara a Anglaterra, on ja hi havia estat feia dos
>anys. Ultimament tenim musica en directe als pubs cada nit. Saps?
>Ahir vam llogar unes bicicletes per a veure la ciutat a l atarda i
>vam seguir la riba del riu Ousee fins a allunyar/nos una mica.
>Buscant el cami de tornada a l-alberg vam sentir musica blues que
>venia d-un pub; tocaven en directe, com es costum. vam aparcar les
>bicis i ens hi vam posar cap dins. Despr'es de lactuccio vam estar
>tocant amb els compoents de la banda, va ser realment emocionant. El
>cantant deia coses en espanyol, mira que li am repetir 50 cops que
>erem catalans. Deia; chupa mi pipa. Estava sonat jejeje.
>www.thelowdowns.biz a veure que ets emblen.
>
>Un peto fort ***********, vaig a dormir que hi ha gent que sespera.
>
>Ens parlem aviat, espero que tot et vagi molt be, i que parlem avat
>quan torni a barcelona diumenge que ve.
>
>petonets!!
>
>Aleix.

Benvingut, juny

2010-06-04T06:11:00.000-07:00

Sembla mentida, però ja som al més de juny. Dies feixucs sota la calor que ens domina, ens adorm i desperta instints profunds. Transició cap a l'estiu més dilatat. El temps s'expandeix, és moment per tornar a intentar recuperar la calma, per generar estius que amb el temps es recordin amb un "osti...!", intensos, lliures, ploraners per alegria.

Quan jo tenia 14 o 15 anys, aquesta cançó i sobretot aquest vídeoclip em despertaven no-se-sap-què de més enllà en les meves possibilitats. Un bon homenatge al juny.

PS-També deuria ser quan se'm va despertar l'odi pels pallassos...

La importància dels principis

2010-06-02T14:28:00.000-07:00

A veure...Hi va haver masses coincidències al principi, però vam
gaudir d'aquelles converses.
Al principi em vaig il·lusionar... Però potser sense gaire esma.
Dia rere dia m'interesso per seguir amb aquell intercanvi.
A vegades el feedback és dubtós. Un parell de rebutjos i
la cosa es refreda. I lentament torna al tebi, un poc calent...
I què vols que et digui...Tercer intent però tens decidit que no.
A vegades parlàvem sobre el respecte, recordes?
-I ara has tornat...

The Beatles - You won't see me (No em veuràs)

When I call you up (quan et truco)
Your line's engaged (la línia està ocupada)
I have had enough (n'he tingut prou)
So act your age (així que comporta't)
We have lost the time (hem perdut el temps)
That was so hard to find (que ens va costar tant trobar)
And I will lose my mind (i perdré el cap)
If you won't see me (si no em veus)
You won't see me (no em veuràs...)

I don't know why (no sé per què)
You should want to hide (t'hauries d'amagar)
But I can't get through (però no puc fer-hi res)
My hands are tied (tinc les mans lligades)
I won't want to stay (no em voldré quedar)
I don't have much to say (no tinc gaire a dir)
But I can't turn away (però no puc refusar-ho)
And you won't see me (i no em veuràs...)
You won't see me (no em veuràs!)

Time after time (un cop rere l'altre)
You refuse to even listen (refuses fins i tot d'escoltar-me...)
I wouldn't mind (no m'importaria)
If I knew what I was missing (si sapigués el que m'estic perdent)
Though the days are few (tot i que h iha pocs dies)
They're filled with tears (són plens de llàgrimes)
And since I lost you (i des que et vaig perdre)
It feels like years (sembla que fa tant...)
Yes, it seems so long (sí, sembla tant...)
Girl, since you've been gone (des que te'n vas anar)
And I just can't go on (i no puc seguir,)
If you won't see me (si no em veuràs)
You won't see me (no em veuràs)

Time after time (un cop rere l'altre)
You refuse to even listen (refuses fins i tot d'escoltar-me...)
I wouldn't mind (no m'importaria)
If I knew what I was missing (si sapigués el que m'estic perdent)
Though the days are few (tot i que h iha pocs dies)
They're filled with tears (són plens de llàgrimes)
And since I lost you (i des que et vaig perdre)
It feels like years (sembla que fa tant...)
Yes, it seems so long (sí, sembla tant...)
Girl, since you've been gone (des que te'n vas anar)
And I just can't go on (i no puc seguir,)
If you won't see me (si no em veuràs)
You won't see me (no em veuràs)

-Did you see me, hidden in there, my dear?-

Els teus ulls

2010-05-27T11:14:00.000-07:00

Després de cinc minuts de conversa, he mirat el cel, he agraït a qui sigui aquesta oportunitat.

Abans d'aixecar el cap, t'he atabalat, ho sento. Sóc xerraire, segons com. Potser hauria d'escoltar més. He parlat des del cor, n'he estat capaç.

Al principi de la seqüència, he notat la teva mirada fixa. Els teus ulls de tota la vida clavats en mi. Alerta més que normal que ha durat una estona, però menys que anteriorment. M'ha agradat poder-te mirar als ulls, poder-te desitjar felicitat, la felicitat més gran de les que puguin existir. Estic satisfet d'haver-ho pogut fer en un clima més distès que en d'altres ocasions, sempre positiu...!

Els teus ulls era del que més m'agradava de tu. Avui els he tornat a veure, m'han tornat a mirar per casualitat: desitjo que brillin amb força, senyal del teu benestar.

Gràcies.

Un desig...

2010-05-22T08:31:00.000-07:00

Marxo fora uns dies, fins dilluns, però deixo un desig:

My English side

2010-05-12T12:08:00.000-07:00

A través d'aquests anys que compartim blog, potser alguns heu vist la meva tendència cap al món anglo-saxó. Doncs bé, per fi m'he decidit a iniciar un petit projecte en anglès, un blog que me permeti mantenir viu en aquest idioma i anar practicant, ara que estic a no-res d'acabar el magisteri d'anglès. També pot ser una eina per als que vulgueu practicar. Crítiques i comentaris seran benvinguts, això sí, procureu que siguin en anglès :) Així entre tots crearem un petit clima mentre fem el te jeje.

El blog encara està per a acabar de detallar. Les entrades seran més aviat curtes i quotidianes.

Hi esteu convidats aquí: http://englishxitus.blogspot.com/ :)

Au vinga, tornem-hi!

2010-05-05T06:46:00.001-07:00

Au vinga, tornem-hi!! Si de fet, ja m'ho prenc amb humor. Com ens ho hem de prendre, sinó? Com desfàs un nus, com desfàs un terròs de terra, com estoves quelcom sòlid i dur? Davant de certs pensaments, me'n vaig per la tangent. La seva presència comporta un guió escrit i planejat però no accepto aquest rol. Vull ser lliure. La confiança fa fàstic, diuen, i amb segons quines dinàmiques ja fa massa temps que n'hi ha. Ara, tot és deixar d'imaginar i fer més. O fer i imaginar alhora? Sí. L'acció és motor de la imaginació. La no-acció ho és de caure. I així successivament.

Joc de Sant Jordi

2010-04-21T05:18:00.000-07:00

He d'agraïr a la Joana que m'hagi parlat d'aquesta iniciativa, i engrescat a participar-hi. Aquí trobareu les bases del concurs. I aquest és el meu micro-relat:

Era com si sortíssin junts a través meu, tot i ser ella la meva parella, i ell el meu professor particular. Els intuïa personalitats semblants, gustos similars, pors compartides...Ell em va parlar de "Kafka a la platja", de Murakami, i acte seguit ella el va devorar en tres dies.

Us animo a participar-hi!

Rituals

2010-04-12T08:14:00.000-07:00

Em pregunto si consideres el meu silenci un triomf, avui... Voldria que això no fos cert, però ja vaig comprendre fa unes quantes dates ex-senyalades que això era així. La repressió guanyava. La por s'imposava i el model que rebutjaves és el que s'ha reproduït. Voldria poder dir-t'ho sense por, sense haver-me de sentir culpable per intentar establir ponts de forma amable. No obstant, respecto. És quelcom que també he après... Ara, els actes de felicitació els faig en la intimitat, en petits rituals secrets que només conec jo, on et desitjo la màxima prosperitat i felicitat.

Esborranys

2010-04-07T09:55:00.001-07:00

Heus aquí una sèrie de posts abortats que es van quedar en paraules, frases, versos i demés durant els anys que porto aquí a blogger.

Subtileses malignes:

No em fa gràcia que parlis amb ella, li desitjo el pitjor

Somniaré i somniaré:

Prenc una frase prestada d'un poema que em van passar fa poc, per a posar-la de títol. "Somniaré i somniaré". Somniaré que algun dia congenio amb algú, sé pas qui, i compartim coses.

Fa un any:

Aquest dia 6 ha fet un any que ma mare i ma germana em deien adéu a l'estació de França, mentre jo era dins el tren que em duia cap a Zurich. El meu primer i últim viatge sol fins el moment. Sí que he viatjat sol en altres ocasions, però

(sense títol):

Quan hi ha pau,

els dies suren,

duren.

Carícies naïfs

amb accions, i veus:

opcions! I creus...

Una vida plàcida

pas àcida.

Lúcida.

Lluïda.

(sense títol:)

Desig,
intenció i
guspira.

(sense títol:)

Amb tu em perdria en el temps...Escoltaria les teves històries, et contaria les meves. La teva mirada m'aportaria aquesta calma necessària, el teu somriure transparent la serenor.

Do you get the picture?

Dues clarors circulars, dos eixos negres que marquen, organitzen radialment, fixen, i fiten. Em desconcerto dins del meu desconcert de base i malgrat els esforços, et busco.

Atròfia:

Primer deixes

Crònica anecdotària del Barça-Osasuna

2010-03-25T05:49:00.000-07:00

Ahir vaigtenir l'oportunitat d'anar al Camp Nou a veure el partit de lliga entre el Barça i l'Osasuna. De tant en quant em deixen un carnet molt amablement i puc accedir a disfrutar del Barça en viu, cosa que sempre fa il·lusió. Només per l'ambient del camp ja val la pena.

El dia abans del partit, ja sabent que hi aniria, vaig començar a repassar totes les vegades que havia anat al camp al llarg dels meus 29 anys de vida. És una cosa que m'agrada fer, això de recordar dates i moments mítics. En total, i segur que se m'escapa algun partit (però no gaires), uns 24 cops. Surt a quasi un cop per any.

El primer cop va ser el 20 de desembre del 1987, a l'edat de 6 anys, contra el Valladolid i amb derrota inclosa jeje. Ahir es va homenatjar l'equip que va guanyar la lliga del 1985, la de l'"Urruti t'estimo" d'en Puyal. Bona part d'aquests jugadors encara jugaven al Barça el dia que jo vaig anar al temple culé per primer cop: Urruti, Schuster, Carrasco, Víctor, Calderé, Moratalla, Gerardo, Migueli, Pichi Alonso i algun més que ara em dec deixar. Em va fer il·lusió veure als que ahir eren sobre la gespa. Quan van enfocar en Schuster, divisió d'opinions...Alguns van aplaudir, alguns van xiular. És cert que encara recordo el moment, a casa de la meva àvia, de nen, quan em va dir: "el Schuster" se ha ido al Madrid. No obstant, jo el recordo encara amb nostàlgia de la meva primera col·lecció de cromos.

Ahir a la tarda m'havia plantejat d'anar al camp amb antel·lació, de disfrutar de la prèvia del partit, assaborir aquests instants sense haver de córrer i arribar just a l'himne. Vaig sortir d'hora de casa amb intenció de fer transbord a Sants per acostar-me millor al gol nord des de Palau Reial, però a l'alçada en qüestió el metro estava massa ple per intentar sortir-ne. Així doncs vaig dirigir-me al camp des de Collblanc, que tot sigui dit, m'agrada més com a accés. Veure tota la gent que es dirigeix cap al camp, aquella emoció de dia de partit, no té preu. També m'agrada que les cases just en sortir del metro siguin més aviat baixetes, crec que em recorda a altres ambients d'estadis futbolístics, especialment els anglesos. El Camp Nou potser és una mica distant del seu entorn, en canvi hi ha altres camps, com el Madrigal, del Vila-real, que està directament encastat dins uns blocs de pisos, tal i com vaig poder comprovar aquest estiu.

Sempre hi ha un pic de nervis quan ensenyes el carnet en entrar, i tot i que en principi encara que no sigui teu no et diuen res (normalment, i això m'han dit), jo sempre tapo amb el dit gros la foto del qui me'l deixa, per si de cas. Després ja em comporto com un soci més.

Em vaig asseure a la meva localitat amb l'Sport i el diari gratuït "Mediapunta" a les mans. El partit començava a les 20:00 i jo deuria ser al camp cap a les 19:15 aproximadament. Els seients buits, ningú a la gespa... Només em faltava una ràdio de butxaca que no vaig trobar per a escoltar en Puyal, Torquemada i companyia donant dades i fent salivera pel futbol. Surten els equips a escalfar. Un speaker que no és en Vich anima mentrestant els matiners que ja hi som. També dóna la benvinguda en euskera als aficionats de l'Osasuna, fet que em va agradar molt. Cap a les 19:30 arriba el soci que seu a la meva esquerra, amb qui sempre fem petar la xerrada els cops que hi vaig. Em comenta que ara feia tres mesos que no hi havia anat...I jo em pregunto, algun motiu deu haver-hi, perquè jo si en fos soci procuraria no perdre'm ni un partit. Amb ell tornen les frases mítiques i els insults variats. Mentre parlem, surten al camp els jugadors del 85. N'hi ha molts que ell no coneix perquè el pas del temps els ha canviat els rostres...

L'alineació que proposava l'Sport la clava, i Messi juga de titular per sorpresa de tots. Ara bé, per sorpresa de tots, que esperàvem un partit més o menys còmode, ens trobem amb un partit travat des de bon inici, amb un Osasuna que arriba i un Barça que no sap elaborar les jugades (cosa hi té a veure un Sergio Busquets que no està al seu nivell habitual, més l'absència de Xavi i un Maxwell molt baix). Els insults proliferen al voltant. De fill de p*** cap amunt. El trastorn bipolar és freqüent: la dona del costat crida "Iniesta, que malo eres!!!!!!!" i a la següent jugada l'aplaudeix; la gent xiula i envia Ibra cap a casa, i quan el suec fa l'1-0 a la segona part, tot el camp es rendeix fent-li reverències i corejant el seu nom "iii-bra, iii-bra". Esquizoide total. L'home de l'esquerra, que durant un temps va assemblar-se sospitosament a l'home del "Ho haveu vist" de l'APM, i de la boca del qual han sortit frases tan cèlebres com "Henry paralític", em confessa que tots els jugadors que no rendeixen, els enviaria cap a Glasgow. És un nou concepte que també deu usar en la seva vida quotidiana, si es baralla amb la dona, li deu dir; no et suporto més, ara mateix t'envio cap a Glasgow. Home, Glasgow no és una ciutat meravellosa, però tampoc és una merda... En fi, en el partit contra l'Osasuna hi ha uns quants jugadors que se n'anirien hipotèticament cap a terres escoceses.

El que és bonic del camp és analitzar les possibilitats de canvis: que si entrarà el Keita pel Busquets; fer porres descabdellades: jo aposto per un 6-1, jo per un 4-0; dir frases òbvies: "obre, obre", o bé "juga-la, juga-la". Com si el futbolista t'escoltés. Clar que hi ha més possibilitats que et senti si ets al camp que no si els ho dius des del sofà, a través de la tele.

Quan vaig al camp nou, hi ha una sèrie de conceptes que afloren dins el meu cap. Un d'ells directament s'inhala pel meu nas, i és l'anomenada "olor Camp Nou" (eau de toilet Camp Nou) que és una aroma herbàcia, mescla entre puro carregat i substància il·legal. Això d'entrada ja et col·loca i suggestiona de cara al partit. Un altre fenòmen és el que jo anomeno "parelleta Camp Nou". Són les parelles joves (en la vintena) que són socis del Barça i que acudeixen asiduament a l'estadi. Ella és més fan que ell, i principalment pot ser que hi vagi perquè el Piqué està molt bo. Normalment ella vesteix texans ajustadets i té el cabell llis, i té un aspecte elegant. Ja veieu que em fixo més en ella que en ell jeje. A vegades penso que m'agradaria ser algun dia una "parelleta Camp Nou", ja fa anys que ho penso. Vaig anar dos cops en parella al camp, però ja fa molt d'això...I no tenia encara l'edat per ser "PCN".

L'home del costat recordava la meva afició per l'Everton i el St Andreu, cosa que em va sorprendre. Diu que cada cop que juga l'Everton s'enrecorda de mi. A veure si ja sóc una parelleta Camp Nou i no me n'he assabentat? Jejeje.

En el partit d'ahir vam respirar tranquils quan el gol d'Ibra i el posterior de Bojan. Jo havia pronosticat un 3-0 però ja m'està bé el 2-0. En alguns trams semblava que empatariem.

Em vaig acomiadar del "senyordel'esquerradelqualnorecordoelnom" fins a una propera ocasió en que el titular del carnet no hi pugui anar i me l'ofereixi. De baixada per les escales, entre un munt de gent, acostumo a deixar la ment en blanc per no agobiar-me entre la multitud. Després, i per evitar l'aglomeració al metro, faig una tàctica que he fet alguns cops: baixo caminant fins a Sants o Plaça de Sants. Ahir va ser fins a Sants, on el metro ja vé més buit.

Quan arribo a casa, em fa gràcia veure els gols per la tele. Són diferents a quan els veus al camp...

Sempre podré dir que vaig ser al camp el dia que Messi complia 200 partits amb el Barça.

Crònica The Cranberries + Cap de setmana + Recomanació

2010-03-16T10:31:00.000-07:00

Avui toca un post recopilatori.

Dissabte al vespre, i tal com havia anunciat aquí al blog, vaig anar a veure The Cranberries a Badalona. El concert va ser correcte, segons paraules encertades del meu cosí. És a dir, ni una cosa minsa, ni una cosa espectacular. Van començar puntuals a les 22:00 i a les 23:30 van marxar havent fet la seva feina. Van començar amb Analyse i van acabar amb Dreams. De temes mítics, van caure la majoria...Zombie es va fer esperar però va sonar molt bé. Tots, un rere l'altre, eren bastant coneguts. Ara mateix recordo títols com Free to decide, Linger, Animal Instinct, Ridiculous thoughts, Dreaming my dreams, Ode to my family, Salvation, Shattered, You and me, Stars, When you're gone, I can't be with you, Time is ticking out, Ordinary day etc. No, no van tocar ni Promises ni Just my imagination...Els van canviar per dos temes nous, que ja veurem on s'inclouen.

Diumenge va ser dia de celebracions amb els amics. Tot va anar sota el previst. Patxanga de futbol i dinar col·laboratiu i abundant, en bona companyia. Al final del dia el cap semblava que m'estava a punt d'explotar...

Avui he confirmat el que vaig veure l'altre dia. Amy McDonald fa 8 dies que té un nou disc al mercat. Us deixo aquí amb el vídeo promocional de "Don't tell me that it's over", que com en l'anterior disc, pot recordar una mica als primers protagonistes d'aquest post, justament. Irlanda, Escòcia, què és el que les fa tan musicals?

The Cranberries - Prèvia

2010-03-13T03:39:00.000-08:00

Hi ha èpoques de la nostra vida que recordem amb més afecte que d'altres. Èpoques en que, com un hovercraft, llisquem sobre la superfície de la vida d'una forma lleugera i plaent. Sovint la música hi té un paper fonamental, marcant la BSO d'aquells dies particulars. Si escolto The Cranberries, puc anar a moltes èpoques de la meva vida, però sobretot em trasllado a la fase inicial, quan els vaig conèixer. Va ser quan tenia 14 anys, i un company d'EGB va dur un casette amb el No need to argue, i va punxar Zombie. Aquella melodia es va endinsar dins dels nostres cervells com alguna cosa trencadora...Era realment un himne. Llavors tothom cantava "In your heaaaaad" o millor dit "in-io-hééé" perquè no acabàvem de destriar gaire bé el que hi deia.

Durant el meu primer any a l'institut, tothom escoltava el No need to argue. Jo feia els deures escoltant el disc, anava a l'institut amb Walkman escoltant el disc, l'escoltava a casa del meu tiet...Que me'l va deixar per a que me'l gravés, i encara el tinc jo, 15 anys després...!

Més endavant vaig saber que aquest no era el seu primer disc, sinó que ho era el "Everbody else is doing it, so why can't we?". Un anunci que incloïa "Dreams" em va fer entendre per deducció que hi havia vida "Cranberry" abans del "No need to argue". Després va arribar el "To the faithfull departed" amb el single "Salvation" i altres èxits com "Free to decide" o "When you're gone". En arribar el "Bury the hatchet" va ser llavors la persona amb qui compartia emocionalment els meus dies qui va prendre-hi més interès; jo els seguia de reüll.

La cantant, Dolores O'Riordan, va tenir alguns problemes de salut en vàries ocasions, fet que va dificultar el desenvolupament normal de la banda, pel que fa a concerts i discos. Va venir un recopilatori (Stars) i després el Wake up and smell the Coffee, que completarien la seva discografia.

El 15 de març de 2002, amb els meus 21 anys recent fets, vaig assistir a un concert espectacular. Unes dues hores i mitja tocant i fent gaudir a tothom qui era al Palau St Jordi. D'allò qu eno t'ho esperes, i frueixes "a tope". Aquest vespre, a Badalona, quasi exactament 8 anys després, amb els meus 29 anys recent fets del dijous, i amb companyia dels dos "titis" (cosí i amic), em prepararé per l'inici d' una nova època d' hovercraft.

Aquesta no crec que la toquin. És una de les meves preferides.

Sant Privat d'en Bas - Vidrà

2010-03-07T08:37:00.000-08:00

Aprofitant que aquest cap de setmana pujava cap a terres garrotxines -d'adopció des que vaig néixer- vam aprofitar amb mon pare per plantejar alguna ruta diferent al que haviem fet fins el moment. Després de deliberar sobre diverses possibilitats de noves epxloracions, ell va sortir amb la guanyadora: de Sant Privat a Vidrà. Sort finalment que vaig pujar amb el meu cotxe i així vam poder endinsar-nos per aquest camí asfaltat que transcorre per uns paisatges preciosos.

Cliqueu a la imatge per a fer-la més gran i veure l'itinerari.

A les 10:20 vam sortir de Tortellà, en un dia radiant que invitava a sortir a conèixer nous llocs. El bon temps ens garantia unes bones vistes. De seguida una primera aturada per a copsar la silueta del poble famós per la tradició cullerera i per haver inventat la "xiruca".
Tot anant cap a Montagut per la carretera secundària, les muntanyes enfarinades ens fan d'escenari. Una aturada per contemplar la cinglera basàltica de Castellfollit ja és mítica.
Passem Olot i entrem a la sempre bonica Vall d'en Bas, per a desviar-nos cap a St Privat, on començarem la ruta pròpiament dita fins a Vidrà. No sabem amb quin estat de la carretera ens trobarem, o si hi haurà algun tram sense asfaltar que no desitjo per al meu petit "cotxitus".
Tot just començar, ja veig que la cosa s'enfilarà de valent, tot i que no es percep gaire el desnivell. Almenys jo que normalment tinc vertigen ho estic portant força bé, fins que mon pare exclama que estem pràcticament a la mateixa alçada que el Puigsacalm i un lleuger tremolor envaeix el meu cos. Però el paisatge bé s'ho val...
Al llarg del recorregut hi ha algunes masies realment aïllades de tot, i hi trobem algunes vaques que pasturen tranquil·lament.
Podem observar la cadena dels Pirineus amb una perspectiva més àmplia.

Les vistes del Puigsacalm des de la carretera són molt boniques. A certa alçada, hi ha torrentets d'aigua que llisquen per el tapís verd sobre la falda de la muntanya, i que es fan evidents en ser il·luminats pel sol.
Anem trobant racons i "subvalls" tal i com les anomeno jo. Poc abans d'arribar al Coll fred (1250m) veiem que hi ha trossos coberts totalment i parcialment per neu. M'entusiasmo i no veig un roc que quasi ens causa una punxada de roda al cul del món, però que afortunadament només és un ensurt...
Just quan comença a baixar tot plegat, ens trobem trams en que la neu cobreix banda i banda de la carretera i embelleix el paisatge. El punt culminant és la Font Martingala.
En la baixada cap a Vidrà hi trobem Siuret, de bella estampa.
També un torrent que gela les branques més agosarades...
Arribem per fi a l'altre cantó després d'unes dues horetes de cotxe, aproximadament. Vidrà ens acull amb un silenci digne d'escoltar...Baixem cap a Santa Maria i Sant Quirze de Besora. Des de la carretera veiem el Pedraforca al fons però no podem parar per fotografiar-lo. El Ter al pas per Sant Quirze és ben formós.
A partir d'aquí ens perdem. Volem visitar Torelló i d'allí enllaçar amb la C-37 cap a Olot (Bracons) però està força mal indicat i al final hem de baixar fins a Sant Hipòlit de Voltregà a intentar caçar la C-17 de pujada. No obstant això, ha valgut la pena.

Després de l'excursió, no hi ha res com dinar uns macarrons, una botifarra de perol i una crema catalana a Can Xac, a Argelaguer. De les millors del país!

N'estic fins els coll..., fins la cig... La mare que els va parir!

2010-03-04T07:16:00.000-08:00

Això mateix... Sembla que faig honor al post anterior jajaja!!

...Darrerament un 60 per cent de les trucades que rebem a casa són de propaganda. És horrorós! Tot el dia el sorollet del telèfon sonant, ring ring, i quan l'agafes esperant alguna bona nova, tatxan!! Et surt un locutor (de parla castellana, ja bé sigui sudamericà i espanyol, perquè en català ni un) o fins i tot la darrera especialitat, que consisteix en contestadors, en robots que amb una veu tipus "Cher" et solten el seu rollo, que certament, no he arribat mai a escoltar perquè normalment després dels 5 segons d'espera que requereixen aquests aparells del dimoni ja penjo en detectar de que va la p... història.

Siguin o no siguin robots, és una llàstima que aquesta gent pugui tenir accés a les dades de la meva família, si més no al número de telèfon. No sé ben bé com funciona, si és llistin telefònic i avall... Però a vegades també succeeix que et truquen de companyies ja contractades a veure qui et fa l'oferta més aparentment tirada.

Ho odio, em posa de moltíssima mala llet, em treu de les meves caselles, i pobre del que li toqui trucar a casa i es creui amb la meva veu, perquè ara directament els engego sense deixar-los parlar. Poc democràtic, direu, però se me'n fot.

La queixa

2010-02-27T05:09:00.000-08:00

Imatge agafada de http://f00.inventorspot.com/images/how2complain.gif

La queixa és un mecanisme de doble tall (o més). No us sembla? Potser utilitza aquell vell mecanisme de que quelcom usat amb mesura està bé però sobrepassat un límit es torna en contra de qui ho formula. En principi, jo entenc la queixa com un dret a expressar la nostra discomformitat amb algun fet puntual (sigui de l'índole que sigui). Ara bé, també hi ha qui viu en l'actitud de queixa permanent. Diguem-ne que la queixa expressa un malestar, i que quan ja s'ha expressat, malgrat potser seguir en desacord, tota la càrrega més emocional, més explosiva, ja s'esvaeix, o es difumina. No obstant, no sempre passa això. A vegades no n'hi ha prou i es crea un bucle insaciable. És en aquests casos en que es gira en la nostra contra. Podem caure en una situació altament carregada de forma negativa i arribar a fer una protesta per tot. Fets que abans passaven desapercebuts, ara són engolits per aquest tornado destructiu.

Pels que d'algun mode han conviscut amb mecanismes semblants als descrits anteriorment, ha de ser ben bé difícil desmarcar-se i sortir-se d'aquests raïls tallats a patró fix. Com en la majoria de les solucions, la clau és la consicència. La clau per a començar...Després s'ha d'acabar.

Fa uns minutets era a la dutxa i he caigut en determinada actitud de queixa en mi. He tingut un insight de facilitat per acabar-hi. M'he sentit més a prop de poder-ho aconseguir.

I és que sovint és millor alliberar-se que repetir...

Descobrint racons de Barcelona

2010-02-22T04:45:00.000-08:00

Cliqueu per acompanyar...

Ahir vaig descobrir nous indrets de la meva ciutat natal i de residència que desconeixia. Uns indrets que van veure créixer el meu avi quan era un nen, i que mai havia visitat, si més no amb consciència.

Vam sortir de casa amb els meus pares i la meva germana sense una idea clara...El pare deia que volia centrar-se en el carrer Princesa i que després ja veuriem. Tot baixant a Jaume I, enfilàrem Princesa i de seguida alguns aparadors van fer les delicies dels pacients i la tortura dels impacients. He de reconèixer que amb el meu posat habitual jo era d'aquests darrers, però vaig aconseguir fer la transformació durant el trajecte fins a assolir un estat òptim.

L'itinerari pel barri de la Ribera de Barcelona va ser el següent:

Una de les primeres grans sorpreses va ser trobar-hi el museu del Mamut. Tal com ho sentiu. Situat al tram del carrer Montcada que va de Princesa a Carders, hi ha un espai dedicat a aquest avantpassat de l'elefant. A fora, un graciós Mamut de "peluix" ens rep, i si entrem dins el pati i mirem a l'interior del museu, podrem veure una reproducció a tamany real d'un d'aquests éssers gegantins. Potser algun dia hi entri...

Acte seguit, vam trobar la placeta d'en Marcús, que em va recordar un amic a qui anomenem Markus. Un espai sense dubte desconegut per a mi...

Imatge extreta de http://www.panoramio.com/photo/10801464

A la cruïlla justament superior hi trobàrem una divisió si més no curiosa. Cap a l'esquerra s'extén el carrer dels corders, i cap a la dreta, el dels carders. Sembla lògic, posats a pensar... És divertit mirar els noms dels carrers i veure que n'hi ha de ben tradicionals, com el del "Forn de la fonda".
Vam enfilar Carders i en una botigueta destinada als souvenirs però no de forma clàssica vam trobar-hi motius per a tafanejar. Finalment, jo m'hi vaig comprar un vinil de paret per al meu pis. Un de negre que representa l'skyline de Barcelona (el color de fons intenta imitar el groc de la meva paret, però no és exacte).

Després de fer les compres pertinents, vam seguir, entre carnisseries halals i establiments multiètnics, cap a la plaça de Sant Cugat. No sabia que aquesta bonica població que he conegut més a fons en els darrers anys tenia un espai dedicat a la meva ciutat... Vaig pensar en aquest espai de la quantitat de gent que hi ha...Allò que diuen que "hi ha gent per a tot" és ben bé cert. Me'n faig creus que hi hagi tantes possibilitats i que estiguem limitats a poder-ne només escollir unes poques. Però la concreció justament també té virtuts.

Seguint per Carders, i corroborant que molts immigrants i turistes es deuen conèixer la zona millor que jo, vaig arribar a la Plaça de St Agustí vell, un bell racó amb una font estil Canaletes i uns bars amb molt bona pinta, com Cal Joanet. Vaig pensar aquí amb un altre amic.

Imatge extreta de http://www.panoramio.com/photo/24496949

A través del carrer de la Sèquia, que va ser justament on va començar a ploure, i de Basses de St Pere, vam arribar a la plaça de St Pere, ja tocant a la sortida d'aquest petit entramat de carrers...

Imatge extreta de http://www.epdlp.com/edificio.php?id=1448

Arribats a aquest punt, la gana imperava. Vaig proposar anar al WOK que hi ha tocant a Arc de triomf per tal de completar aquest petit plaer de passejar per la meva ciutat, i conèixer-ne detalls amagats que la revaloritzen.

Detall

2010-02-19T04:41:00.000-08:00

I si a la vida, espiritualment parlant, tot es tractés només de petits tocs subtils...?

Ps- He visitat el blog de l'Eulàlia i m'ha fet fixar en petits detalls i com jugar-hi.

Avís

2010-02-18T03:16:00.000-08:00

He publicat sobre relats conjunts però queda com una entrada endarrerida perquè el tenia per editar. L'accés directe és aquest:http://calaixdetardaboirosa.blogspot.com/2010/02/relats-conjunts-la-nit-estrellada.html O sinó baixeu l'scroll cap a baix!

Paranoies lingüístiques?

2010-02-16T05:10:00.000-08:00

Avui us parlaré d'un misteriós fenòmen que porto observant des de fa un temps. Per a descriure'l, primer copiaré aquí la definició del català oriental extreta de viquipèdia:

El català oriental o bloc oriental del català és el conjunt de dialectes del català parlats a l'est de Catalunya (províncies de Girona i Barcelona senceres i l'est de Tarragona), a la Catalunya Nord, a les Illes Balears i a l'Alguer.

La característica més notable d'aquests dialectes, a diferència dels del català occidental amb el qual es contraposa, és la neutralització de la a i e àtona a [ə] (menys a l'Alguer on ha evolucionat a /a/) i d'haver-hi substitució de la o àtona per [u] (menys a l'illa de Mallorca).

Fixeu-vos en el que he remarcat en negreta i cursiva: substitució de la o àtona per [u]. Per exemple, si tenim la paraula "correu", la transcripció fonètica aproximada seria /kurrEu/ (no disposo aquí dels símbols fonètics, però ja m'enteneu).

No obstant, el pànic fa uns dies que s'ha apoderat de les meves oïdes. Primer va ser ma mare, que va començar a pronunciar paraules com "local" com a /lokal/ i no /lukal/, però després vaig adonar-me'n que al programa "Divendres" de Tv3 pronunciaven el cognom del presentador, en Xavi Coral, com a /koral/ i no /kural/. Primer vaig pensar que potser era un tret particular del cognom, però en una ocasió en que l'Espartac, que és de Mataró, català oriental, es va tornar a referir a una /koral/ de nens que cantava, ja em vaig començar a preocupar. Per què aquesta substitució gratuïta de la u en pronúncia d'o atòna per una o tancada? La història és que potser és una mania que comparteixen l'Espartac i ma mare, i que ho apliquen a totes aquestes paraules (perquè n'he sentides més, a part de local, coral i correu), i jo ja n'he extret la paranoia...Però digueu-me, en coneixeu algun altre cas?

Ps- Escric aquest post mentre maleeixo els professors cargols de la universitat, que corregeixen els exàmens a ritme ultralent, inversament proporcional a la urgència que presenten a l'hora d'exigir l'entrega de treballs. Grrrrrrrrrrrrrrrrrrr.

Relats conjunts: la nit estrellada

2010-02-13T03:42:00.000-08:00

En una nit estrellada com aquesta, treu el cap per la finestra, branda el seu esperit als quatre vents, esperançat de trobar-hi alguna cosa. Es pregunta per què, sense evitar-ho, per què una altra nit pensant en el mateix, perquè una altra nit recordant en el fons nits que sí que ho eren, d'estrellades, i no pures rutines nocturnes de tràmit com ja fa temps que dura. Sí, tu, per què...Però és massa tard, i ni tan sols el clima de conxorxa que proporciona la nit el salva. Ja fa temps que s'ha decidit a crear un nou camí, però no sap com afrontar-lo. De forma natural, clar...Incloc el passat o el deso? Gràcies. Estic ben perdut. Què en faig, de totes aquelles estrelles brillants? Oh, això és que només recordes les nits frondoses, però les àrides les descartes. Com és que no descartes l'aridesa actual amb la mateixa facilitat? Sincerament, no vol tenir més per quès. Per què? Perquè suposen massa pes. La traïció de començar de nou és una fal·làcia, s'ha dit mil cops. No és cap traïció, i mai no es comença de nou. La frase s'ha formulat en algun punt concret de la història, de la seva existència, i malgrat estar-hi d'acord, l'incomoda. Una altra fosca nit paradòxicament en blanc, paradís de constel·lacions en forma de cercle i peixos mossegant-se la cua i gossos autoensumant-se el cul.

En un brot, pren el pinzell, pren els colors, i decideix deixar testament del que presencien els seus ulls, el seu cap, el seu cor. És el darrer qui mana les mans.

Aquesta és la nova proposta de Relats conjunts.

Invictus

2010-02-11T13:55:00.001-08:00

El pla és perfecte. En J. surt de fer classe a les 19:00, tot i que avui plegarà cinc minuts abans per a poder arribar amb temps a la cita cinematogràfica. Mentre ell ajuda a organitzar-se i fer els deures a una noia amb una discapacitat auditiva, jo surto de casa en un altre punt de la ciutat i em dirigeixo a agafar el metro, línia groga per tres parades, fins baixar a Joanic i caminar fins els cinemes Verdi Park a comprar les entrades. M'agrada últimament caminar per la ciutat, veure rostres, clavar mirades, inspeccionar llocs i reconèixer-ne d'altres. M'estic activant i necessito del contacte amb la gent, cosa que considero molt sana. Dissabte passat vaig ser als Verdi de l'altra banda, els del carrer Verdi, a veure Precious. Ja en parlaré en una altra ocasió, potser. Ara, seguim amb la història d'avui. Jo sempre patint per si vaig bé de temps, i després resulta que arribo amb antel·lació. Compro dues entrades per la sala C dels Verdi Park i pujo cap al carrer Astúries (que fins fa poc no sabia com es deia, gràcies N.!). Creuo la Plaça del diamant i arribo a Fontana. El desig creix pel camí... Mentre espero en J. compro uns "palitos" de pa el gust pel qual em va encomanar algú en concret. Me'ls fumo a ritme alt i quan en queden tres apareix en J. poc abrigat pel meu gust (jo vaig amb buf, bufanda, caçadora i guants de cuir). Bufa un vent gèlid quan encarem Astúries cap dins i en J. em parla de les seves recents converses curiosament monotemàtiques. Crec que hi ha moltes ganes de veure aquesta pel·lícula. Abans d'entrar a la sala fem el beneit comprovant si són numerades o no. Sort que no ens veu ningú. Un cop dins, la sala no és plena però tampoc buida. Aquí? No no, allí. Val, allí. Última fila, com a la universitat jeje. S'ha acabat la pel·lícula! I és que, no fa ni un minut que hem entrat amb la sala tota fosca, i ara s'encenen els llums. La gent fa allò que es mira, sense saber què dir i compartint la responsabilitat de la incertesa. És el temps suficient per a que jo tregui de la bossa taronja que sempre duc un paper amb unes bromes recents que hem elaborat sobre allò dels Pronòstics Champions (ja en vaig fer un post). Llavors altre cop negre. Ens hem estalviat els tràilers.

Comentaris sobre la semblança entre Morgan Freeman i Nelson mandela són inevitables, ja ho eren abans d'entrar al cine, abans de sortir de casa, abans de conèixer-nos a la universitat fa uns 6 anys en J. i jo, de fet, des del moment en que Morgan Freeman va adquirir certa edat. I és que ho fa tan bé! I a més a més l'accent de Sud-Àfrica és ben curiós, amb aquesta R vibrant que ja he sentit en altres llocs del món sota domini lingüístic anglès. En Freeman (a més, amb aquest cognom, li va de collons fer el paper d'un home que és alliberat) s'ha preparat molt bé el personatge. Les primeres escenes de rugbi són espectaculars, sento que sóc ben bé dins de la melé, de les passades horitzontals, al costat dels placatges... En vull més, i n'hi ha. Matt Damon tampoc es queda curt i fa un paper excel·lent de François Pienaar, el capità dels Springboks, l'equip sudafricà de rugbi. Ambdós opten a l'Òscar a millor actor i millor actor secundari.

Els fets ja els coneixem tots...Nelson Mandela és alliberat després de prop de trenta anys de captiveri i té la voluntat d'unir les races del país, de superar el rencor, i troba en el rugbi, fins el moment element clarament identificador dels blancs, l' estri de cohesió. Aquell 1995, Sud-Àfrica acull el mundial de rugbi, una ocasió immillorable per a mostrar-se al món...

Diré poca cosa més. Tot el que hi passa és ben real, i em xoca pensar que això és als anys noranta, aquí al costat...

En acabar la pel·lícula, en J. em diu: tinc ganes de jugar a rugbi. Jo li dic, hem de comprar una pilota de rugbi. Diu que al Decathlon les venen molt barates. Recordo uns nois a Belfast en un parc fa 3 anys i mig passant-se una bola de rugbi com aquí fem tocs de futbol.

Marxem cap al metro i ens acomiadem, tot desitjant voluntats que fa temps que s'enquisten. Em quedo amb moltes frases de la pel·lícula al cap. Del mateix poema, però no només... Un motiu pel creixement, sens dubte.

A casa m'espera una truita de botifarra d'ou amb pa amb tomàquet i unes croquetes. És dijous gras i toca fer els honors!

PS- Aprofito per recordar que diumenge al matí, Catalunya-Suècia de rugbi!

La lliga dels Països Catalans (actualització)

2010-02-08T05:49:00.000-08:00

Vila-real 1 Mallorca 1
Vila-real 0 Espanyol 0
València 0 Barça 0
Barça 4 Mallorca 2
València 1 Mallorca 1
Barça 1 Espanyol 0
Barça 1 Vila-real 1
València 1 Espanyol 0
València 4 Vila-real 1
Espanyol 1 Mallorca 1
Mallorca 1 Vila-real 0

I la classificació:
Punts Partits jugats Gols a favor Gols en contra
1.València 8 4 6 2
2.Barça 8 4 6 3
3.Mallorca 6 5 6 7
4.Vila-real 3 5 3 6
5.Espanyol 2 4 1 3

A petició de la diurff, que reclamava el Girona, incloc a partir d'ara el mateix seguiment però a la segona divisió. Em baso en els resultats reals per a fer la classificació, així que no puc pujar el Girona, diurff, haurà de pujar pels seus propis mèrits jeje!

Lliga PPCC 2a divisió:

Vila-real B 2 Llevant 2
Castelló 0 Hèrcules 0
Nàstic 1 Girona 1
Vila-real B 1 Hèrcules 0
Llevant 2 Elx 1
Hèrcules 3 Elx 0
Nàstic 1 Llevant 0
Girona 1 Castelló 0
Nàstic 1 Hèrcules 1
Vila-real B 3 Castelló 1
Girona 3 Vila-real B 1
Llevant 3 Girona 2
Castelló 0 Elx 2
Hèrcules 2 Llevant 1
Vila-real B 2 elx 2
Nàstic 2 Castelló 1
Hèrcules 2 Girona 0
Nàstic 2 Vila-real B 1
Girona 3 Elx 2
Castelló 0 Llevant 0
Elx 2 Nàstic 2
Llevant 2 Vila-real B 1
Hèrcules 1 Castelló 2
Girona 0 Nàstic 2

La classificació:
Punts Partits jugats Gols a favor Gols en contra
1.Nàstic 15 7 11 6
2.Hèrcules 11 7 9 5
3.Llevant 11 7 10 8
4.Girona 10 7 10 10
5.Vila-real B 8 7 11 12
6.Elx 5 6 9 12
7.Castelló 5 7 4 9

Stop

2010-02-05T12:50:00.000-08:00

(Cliqueu al play per a seguir el post amb música)

Hi ha moments, èpoques, en que tot sembla passar tan depressa. Era ahir que...I ja és avui. Els anys cauen com la pluja, sembles no poder-hi dedicar el temps que voldries, els sentiments se t'aglomeren a l'estómac; vius viatges entre el teu passat i el teu futur, i com una corda que s'ha mogut, proves de centrar-te en el present, que sembla transcórrer a un ritme inaturable, i sembla dur i sòlid com una barra de ferro infundible.

En canvi, hi ha la possibilitat de crear el nostre propi camí, de frenar aquesta voràgine.
I passem d'un estat a un altre com un mitjó
que està o del dret o del revés.

Ens contraiem o ens expandim.

A day in the life

2010-02-02T15:29:00.000-08:00

Prenc una camamilla; la impressora faria bé de prendre's una til·la ja que darrerament treu fum imprimint papers i papers que demà hauré de revisar. Tinc en ment unes quantes coses a curt, mitjà i llarg termini, tan endavant en el temps com endarrera. Procuro centrar-me en les primeres, malgrat el temps a vegades sembla esmunyir-se'm de les mans. No me n'adono i ja sóc altre cop davant l'ordinador, escrivint el post del final del dia, prenent una infusió, escoltant algun dels programes esportius de ràdio... Demanant-me certa fórmula màgica per a baixar el to de tot plegat.

En els últims dies hi ha hagut crisi a Reagrupament, associació a la qual milito. Sembla que ara el projecte continua, però em pregunto: com és que l'independentisme català sembla repetir tendències? O és que realment passa a tot arreu? Una de les meves pors per entrar a algun lloc, després de no haver militat enlloc en els meus 28 anys d'existència, era precisament aquesta. Clar que podria assemblar-se a allò de tenir por de tenir parella perquè, ai las, tard o d'hora inclourà alguna discusió.

L'altre dia veia el capítol de Ventdelplà (que mig segueixo) i dos adolescents composaven una cançó d' amor que es titulava "A tu i a mi no ens passarà". Aquesta mateixa frase deia jo amb quinze anys, però la vida després et porta per aquí i per allí. Segurament que tots els que ens vam apuntar al projecte de RCat pensàvem això de forma ingènua, malgrat és un fet ben natural.

Val a dir que a tv3, que ha silenciat força l'activitat de RCat durant el temps des que es va constituir fins al moment, semblava faltar-los temps per a dedicar-li un TN monogràfic a la crisi esdevinguda. Clar que com diu un amic meu, també dins del projecte, "els hi hem posat a tir".

No obstant, ara les qüestions més quotidianes que em tiben són els tres exàmens de dissabte. Afortunadament no seran de desenvolupar, i és que després d'escriure set planes i mitja en anglès durant dues hores el passat dissabte, noto una petita molèstia al dit petit de la mà dreta.

També esperarem per un miracle de feina, tot i que posats a fer, que em cridin la setmana vinent, si us plau, i així tinc més temps per a repassar. No obstant, pinten bastos. Aquest curs serà ben oposat a l'anterior...

Demà a la "biblio" somniaré a través de la finestra, pensaré en vides futures diferents a la rutina actual, tot confiant que el que estic fent forja un futur, si més no, més sòlid. Cada dia tinc més ganes de viatjar...

3 febrer 2010
0:44

PS- Aquest cop m'ha sortit escriure un post en forma de diari personal. Millor dit, de journal, ara que n'he estudiat la diferència amb diary.

Educació artística

2010-01-30T14:11:00.000-08:00

Digues-me com pintaries un divendres, o un dissabte, tant li fa...Aquella sensació d'arribar cansat a casa, de fer vespre, de conspirar subtilment, pautar respiracions involuntàries, federar esperits... Transformàvem dies mortals en escenes eternes, tancàvem la possibilitat al no-res.

Vaig despenjar-me'n per evolució sota investigació durant anys...

Ecos. Flaixos. Consciència; retorn.

Vull ser de nou escultor de vespres.

Act. Lliga PPCC (ALPPCC)

2010-01-24T13:05:00.000-08:00

Vila-real 1 Mallorca 1
Vila-real 0 Espanyol 0
València 0 Barça 0
Barça 4 Mallorca 2
València 1 Mallorca 1
Barça 1 Espanyol 0
Barça 1 Vila-real 1
València 1 Espanyol 0
València 4 Vila-real 1
Espanyol 1 Mallorca 1

I la classificació:
Punts Partits jugats Gols a favor Gols en contra
1.València 8 4 6 2
2.Barça 8 4 6 3
3.Mallorca 3 4 5 7
4.Vila-real 3 4 3 5
5.Espanyol 2 4 1 3

No cal que deixeu comments, els he estat a punt de tancar, però vaja, si algú és de l'Espanyol o del Mallorca jeje i vol comentar, endavant.

Per un instant (nova col·laboració musical)

2010-01-22T08:11:00.000-08:00

Després de l'Eterno viajero, hi ha una nova col·laboració amb la blogger Sauze: Per un instant (Canción bajo el árbol). Ella ha fet la composició de les imatges i els textos i jo li he composat la música. Esperem que us agradi!

Relats conjunts: demanant un taxi

2010-01-21T09:41:00.001-08:00

Ell: Mmm fa temps que no agafo cap noia jove...Ara és la meva oportunitat! La recullo, i em faig l'elegant. La saludo amb un bon dia i algun comentari enginyós, intento treure'n alguna paraula, a veure si pot ser una conversa durant tot el trajecte - que intueixo llarg. Amb el trànsit que hi ha avui...! M'interessa més pel que en pugui sortir que no pas pel taxímetre. Va, si fins i tot li perdonaria alguns centimets, per la seva cara bonica. A més a més, té un cos bastant espectacular, a primera vista... I a la vida mai se sap, potser el proper trajecte a fer amb ella és horitzontal...jijiji! Doncs au, som-hi. Amb discreció, sense que es noti.

Ella: No m'agrada com em mira aquest taxista, crec que dissimulo i agafo el proper.

La lliga dels Països Catalans

2010-01-17T14:03:00.000-08:00

En algun altre mitjà d'internet ja he vist aquesta iniciativa, però jo m'he plantejat anar-ne fent un petit seguiment al meu blog, en tant que sóc amant del futbol i del que jo considero el meu àmbit nacional.

Així, aniré recollint els enfrontaments i actualitzant la classificació de la lliga dels Països Catalans, és a dir, recollint els resultats dels partits entre equips de les nostres contrades.

Els resultats a falta d'un partit per concloure la primera volta, són els següents:

I la classificació:
Punts Partits jugats Gols a favor Gols en contra
1.València 8 4 6 2
2.Barça 8 4 6 3
3.Vila-real 3 4 3 5
4.Mallorca 2 3 4 6
5.Espanyol 1 3 0 2

Help!

2010-01-09T10:55:00.000-08:00

Amics/gues bloggers, estic flipant una mica. Fa uns segons he escrit això:

Hola amics/gues bloggers. Escric en busca d'ajuda per si algú sap com fer-s'ho per treure algunes configuracions que jo no he posat de forma voluntària. En primer lloc, el color blau i fucsia dels links, d'índole molt culé però que jo no he posat. He anat al format i resulta que encara està posat com a color del link el taronja, el que sempre he tingut, i no obstant apareix de color blau. Ara mateix m'acabo d'adonar a més a més que la meva autocaricatura està disposada a sota de tot dels links, cosa que jo tampoc he fet voluntàriament. Ja fa uns dies que el meu ordinador fa coses extranyes, no sé si deu tenir algun virus, o espia, o jo què sé, però si mai us ha passat alguna cosa semblant i em podeu donar un cop de mà, us estaria molt agraït.
Xitus.

I ara resulta que quan es publica ja surten els links de color taronja com sempre...Potser només em calia fer una nova entrada, qui sap. En tot cas, el ninotet encara apareix en lloc erroni, però ja miraré l'html. Quines coses...

Blogaire invisible 2010 (Zinc Piritione)

2010-01-05T15:13:00.000-08:00

Tatxan!!!
Ja tenim el blogaire invisible aquí!!I aquest any, en la meva primera participació en aquest certamen, m'ha tocat fer-li el regalet al premiat amb un CATS "La iaia té caspa", d'en Zinc Piritione. Doncs bé, fa poc llegia això al seu blog...

"l'animal més bell, la joia més preciosa, la flor més flairosa: la Núria Feliu (digna dels colorins i la negreta). I aviam, Akinator, si me l'endevines."

1 - El personaje vive en el mismo país que usted?

Oitant! No només hi viu, puix el personifica i el dignifica amb sa melodiosa i avellutada veu!

...

4 - Su personaje es rubio?

Home, aquí sí, aquí no...

...

6 - Su personaje es un adolescente?

Tot i sa jovenívola veu, hom ja no la consideraria adolescent del tot (però per poc...)

...

10 - Su personaje forma parte del mundo de la canción?

Per favort! No és que en formi part, és que l'és!

...

15 - Su personaje vive con su madre?

Si es refereix a ma mare, no. Si es refereix a la seva d'ella mateixa, tampoc.

...

16 - Su personaje falleció?

No! I déu-nos-en guard, que amb aixòs no es fa bromes!

...

20 - Su personaje es de tipo alocado?

Sí, però no. És seny i rauxa a l'ensems. Té un aire beatífic, però amb un deix trapella que fa tornar boig els mascles (i algunes femelles i tot)

Després de veure això, només podia dedicar el meu temps a versionar amb uns teclats la cançó "Anirem tots cap al cel" interpretada per Núria Feliu.

Aquí tens el meu regalet!! Amb bateria i tot jajaja!!

Xitus.

Troubadour B

2009-12-29T12:54:00.000-08:00

Us presento en Troubadour B. En Brecht va ser el meu company musical durant un temps als carrers de Barcelona, bàsicament al passeig Lluís Companys, i als assajos al Parc de la Ciutadella. Per mi eren uns temps personalment molt durs, però l'activitat musical amb aquest noi flamenc van fer que ho fóssin menys.

Ja el primer dia que vam quedar per veure una mica què fèiem vaig detectar que aquest home era un crack. Tenia una aura musical. De fet, tot i que tocar millor que jo, tenia la paciència necessària amb algú com jo que mai havia rebut classes i que tocava per intuició i autoaprenentatge. Ens enteniem força bé, penso jo, amb les peces que tocàvem. A vegades feia jo els solos, a vegades ell, però sempre cantava ell jejeje excepte al final que em vaig animar a cantar alguna de les meves.

Avui he rebut un missatge d'ell dient-me que escoltés una de les seves noves creacions, i m'ha semblat molt bona. Us passo l'enllaç al MySpace on podreu escoltar més cançons seves. http://www.myspace.com/TroubadourB

"Looking" és realment un pas endavant en les teves creacions, amic.

L'efecte del joc

2009-12-22T05:17:00.000-08:00

(Interrompem la treva amb una acció puntual)

Fa poc em deia algú a qui tinc en molta consideració: "Aleix, fer-se gran no té per què implicar créixer en estrés". D' alguna forma, em deixava a entendre que he assumit el paper de l'estressat, un patró que per desgràcia sembla el típic de l'adult. El temps minva, les activitats de lleure són escasses, el panorama s'ennegreix... I s' adquireix una visió negativa de base que no és sana. És llavors quan la meva ment busca en el seu arxiu i troba la sentència en una cançó dels Oasis (ja mencionat abans en altres posts, compte) que diu "nobody ever seems to remember life is a game we play" (ningú sembla recordar que la vida és un joc que juguem). El joc! A veure, no el joc que li pugui agradar al Tiger Woods (Tigre Boscos o Tigre Fustes, com vulgueu jijiji) que es veu que ara s'ha descobert que a part d'infidel té tendències ludòpates, sinó el joc en el sentit d'esplai, de relax, de fer volar les fantasies, alliberar la ment, projectar els desitjos; en definitiva, fer de la vida quelcom més agradable, tractar com es mereix el cantó de nen/a que ens queda dins. Sembla que si ens fem grans l'hem de matar, aquest infant. Oh, pobre innocent, no el mateu, si us plau. Què farem sense ell? On ens refugiarem? D'on treurem el bri d'esperança necessari per tirar endavant quan les coses van maldades?

L'efecte del joc és fantàstic. Abans que els més radicals digueu que s'ha d'anar en compte, ja ho dic jo...Qui juga amb foc es crema. Però no hem d'arribar a aquests extrems... Jugar és beneficiós, és terapèutic, relaxant, si es fa bé, i permet vèncer moltes pors. L'humor és joc. És manllevar la tensió que porten els esdeveniments vitals, és païr-los de forma més fàcil i divertida.

Preguem doncs per a poder aconseguir l'estat òptim per a poder somriure, per a poder destensar-nos, jugar amb amics, amb parella, amb família, amb mascotes, jo què sé! Fem-nos aquest plantejament, i sempre que les circumstàncies ens ho permetin, enjogassem-nos amb la vida.

PS-Avui he anat a visitar els meus exalumnes, i m'han transmès en escassos 3/4 d'hora una calidesa difícil de descriure. Ho he intentat amb aquest post. Us deixo amb aquesta peça instrumental dels The Corrs: Joy of life (l'alegria de viure).

Etern viatger

2009-12-20T06:22:00.000-08:00

Fa un temps la blogger Sauze em va demanar de fer una col·laboració per a uns escrits seus que volia disposar en forma de presentació visual. Em va demanar si li podia compondre breus peces instrumentals per a complementar les seves paraules i imatges, i no vaig poder dir que no.

El primer resultat el podeu veure al seu blog, en el següent enllaç:

http://alotroladodelsauze.blogspot.com/2009/12/el-eterno-viajero-entre-acordes.html

A veure si us agrada com queda tot junt.

Abraçades.

Treva nadalenca

2009-12-04T15:53:00.000-08:00

Hola amics i amigues bloggers. Anuncio una treva que de moment comprèn el període nadalenc (s'entén desembre i passat festes), tot i que no sé fins quan pot durar. No sóc gaire de fer comunicats d'aquest tipus, però el faig perquè cada cop veig que necessito més temps i que internet me'n treu massa. Suposo que si em vé de gust postejar ho faré, però no de forma ni molt menys constant com fins ara, que de fet, per mi, ja era un ritme elevat. Així doncs, una treva anirà bé. Ens retrobem!!

Us deixo amb uns versos que he escrit fa poquet i que m'animo a compartir.

Refugi de paper:
la rajola tremola
i jo m'esquerdo
un poc més.
Per a néixer de nou?

Trencat el somni,
somnio en no trencar-me.

Relacions

2009-12-02T02:41:00.000-08:00

Bé, avui vull parlar de relacions. Relacions de parella. O pseudorelacions, o intents de relació, exclosos els embolics casuals, això no ha entrat en els meus principis en principi.

En veig de tots colors. En sento de tots colors...I realment, hi veig patiment. Sofriment. Quan s'està junt, dolor, i quan es deixa, dolor. Mirada pessimista? No no, jo sé el que em dic. Dic que també veig gent que en disfruta i és capaç de passar-s'ho bé, trobar recolzament, i anar fent xino-xano. també n'hi ha d'aquests, afortunats ells. Qualsevol d'aquests pot passar un dia a ser dels del "dolor", també, eh? Però bé... Passa el temps i al contrari del que em passava després d'haver sentit dolor, per dir-ho així, ara veig cada cop més difícil ajuntar-me amb algú. Hi ha paraules que em foten pànic, osti! Em fot pànic la paraula "retret". Crec que hi ha parelles que viuen del retret (plegueu). L'altre dia una esgarrifança va recórrer el meu cos: em contaven d'algú que retreia coses a la seva parella d'abans que estiguéssin junts. Mare de Déu!

És que d'algun mode ens entestem a estar amb algú, per convenció social, i tot això, i per alimentar un món de fantasia, que jo mateix vaig alimentar molt i molt, i que no dic que sigui dolent, però sense deixar de tenir els peus a terra en algun moment, ni a qualsevol preu. Veig gent perdonar, i perdonar està molt bé, però potser m'he equivocat de verb. Resignar-se, sucumbir, acceptar humiliacions, suportar, per a no quedar-se sols. Tanta por ens fot, la solitud? Que ens assenyalin pel carrer amb el dit, guaita, aquell/a està solter/a! Oh!

En el moment en que voler tenir una relació és fruit de l'ansietat, el neguiteig, el nerviosisme, o la por, no sé jo. No busco pas la perfecció, no. Tot és imperfecte, les relacions també. Però faig una crida a un tema sa... A una suma en positiu. Sé el que és enamorar-me profundament, i d'una forma molt vivencial i romàntica. El que vaig sentir llavors no crec que ho pugui tornar a sentir en els mateixos paràmetres, és llei de vida. Ens enamorem diferent amb l'edat, potser.

Vull fugir de tòpics, però és cert allò etern de que "fins que no estiguis bé amb tu, no podràs blah blah" tot i que també és criticable perquè mai se sap el punt exacte en quan estàs bé, i això. Jo sé que la calma, un cop es perd, costa força de recuperar.

Però bé, tornant al tema pel que escrivia tot això...L'altre dia ho parlava: hi ha qui s'enamora per internet. Enamorar-se sense conèixer algú en viu? Se'm fa tant difícil! Però pot passar, no ho sé...Bé, si coneixes després aquesta persona i ok, doncs perfecte...Però les lletretes fan mal a vegades. I l'anonimat d'internet fa molt.

En definitiva...Relació per a patir? No merci. Relació per a sumar incondicionalment? Ok. Però ja arribarà el moment. Mentrestant, estic cada cop millor amb mi.

Harrison (post compartit sobre un geni de la música)

2009-11-29T05:14:00.000-08:00

Avui fa 8 anys que va morir a causa d’un càncer de pulmó, a l’edat de 58 anys, l’ex Beatle George Harrison. No explicaré aquí la seva vida i miracles de forma exhaustiva, sinó que explicaré la meva vivència respecte la seva figura.

Aquell 29 de novembre, en assabentar-me de la notícia, vaig dur a terme un petit homenatge espontani. Tenia llavors la seva fotografia penjada a l’habitació, a la porta. Vaig endollar la guitarra elèctrica, vaig asseure’m davant la fotografia i vaig “cantar-li” algunes de les seves peces. Tenia jo 20 anys. També vaig comprar-me llavors la seva biografia en anglès. Des de llavors, vaig interessar-me molt més per aquest personatge.

Avui en tinc 28, i davant la proposta de la Caterina, bona amant dels Beatles, de fer un post sobre en George Harrison, no vaig poder dir que no.

És divertit endinsar-se dins les cançons dels Beatles i veure de qui és cadascuna. Moltes eren composades juntes, però d’altres signades com a Lennon/McCartney eren o bé d’un o bé de l’altre. No obstant, les de Harrison eren Harrison i punt. Així, podem trobar la seva primera peça editada amb els Beatles, “Don’t bother me”, però abans ja havia composat amb Paul McCartney “In spite of all the danger”.

Va ser ell qui va portar els Beatles a la seva experiència més espiritual a l’Índia, i de fet, com a bon piscis (nascut el 25 de febrer) tenia aquest toc més espiritual i creatiu. A més a més, era el més virtuós amb la guitarra de tots tres que tocaven corda.

Després de la separació dels Beatles, ell, the quiet beatle, va fer pel meu gust la carrera més bona en solitari de tots quatre. Destaquen obres benèfiques, com el Concert for Bangladesh.

El seu disc pòstum va ser el Brainwashed, que és d’una extrema qualitat, i on hi podem trobar peces com aquesta que comparteix amb el seu fill Dhani, “vatican blues” i que de passada ens servirà per recordar imatges d’aquest geni en el 8è aniversari de la seva desaparició.

Everton i Barça (Post conjunt)

2009-11-29T04:42:00.000-08:00

Tinc el plaer de fer aquest post conjunt amb en ddriver, sobre les aficions al Barça i a l'Everton, dos equips que duem al cor, i que avui dia 29 s'enfronten als seus màxims rivals.

A les 14:30 els dos equips de la ciutat de Liverpool juguen a Goodison Park, i a les 19:00, el Barça també juga a casa contra l'etern rival, el Madrid.

La meva afició pel Barça vé de ben petit, entre la influència del meu tiet i del meu avi. El meu avi em va introduïr en el món de col·leccionar cromos de la lliga de futbol, quan tenia 7 anys, però ja abans el meu tiet era el referent més culé de la família. El primer cop que vaig anar al Camp Nou, va ser en un partit contra el Valladolid amb uns amiguets de classe i el seu pare. Vam perdre 2-4, el 1988, però l'experiència d'anar al camp va ser genial. Contra el Madrid, hi he anat un cop, 1-0 amb gol de Nadal de cap (era el retorn de Laudrup).

L'afició pels colors de l'Everton és més recent. El 2004 vaig anar a Liverpool a fer un viatge cultural, us podeu imaginar, Beatles i tot això. Érem allotjats en un pub on eren Evertonians, i vaig agafar simpatia per l'equip. Vaig assabentar-me que era més antic que el Liverpool, entre d'altres coses. El guia del Magical Mistery Tour, red, va dir en finalitzar el trajecte que recordéssim que a Liverpool hi ha dos bons equips de futbol: el liverpool fc i els seus reserves (ho va dir per a fotre el conductor, que era de l'Everton i que posava cara de pomes agres). Allò va contribuir a reafirmar la meva incipient passió per el color blau dels de Goodison. Després, el destí ha volgut que hi hagi hagut l'"spanish liverpool" cosa que encara m'ha fet més ràbia. Molta gent s'ha fet del Liverpool en un clar exemple de fixar-se en les aparences.

Avui, dia de partits importants. I no només per mi, també per en ddriver, i si no, comproveu-ho al seu propi blog!

El moment

2009-11-28T11:15:00.000-08:00

Ahir vespre em va passar un fet curiós, que de fet, ara que hi penso, no ho és tan, però no m'esperava que em passés. Vaig anar a Valldoreix a veure antics companys de l'escola de l'any passat, als quals em va fer una il·lusió tremenda veure i abraçar de nou. També vaig poder comprovar com el nivell de frikisme i imaginació entre el professorat de les escoles de Sant Cugat és elevat (es feien actuacions parodiant temes d'educació).

Per arribar al local en qüestió, m'havia imprès una cerca de google maps, amb aquella pipa de color groc que indica on és el lloc exacte. Vaig arribar puntual al punt marcat, però allí no hi feia pinta d'haver una carpa per a sopar i actuacions. En aquestes, que passo pel costat d'una noia que duia una guitarra, perduda per allí el mig, i quan em disposo a seguir, em fa un gest amb la mà demanant que pari.

Afluixo la marxa, baixo la finestreta, i em pregunta si sé on és el carrer Nicaragua, però ella no sap que jo estic igual de perdut., fins que li explico la meva situació. Es crea la sensació de que els dos busquem quelcom impossible... Trec el mapa de google maps imprès però hi ha carrers on no hi ha noms... Tots són relatius a Sudamèrica i Centreamèrica. Rere meu deixo Bolívia, i per allí hi ha Veneçuela i d'altres. Ha de ser a prop. Li ofereixo de pujar al cotxe i anar a buscar si és per allí, però al final m'atanso fins el proper creuament de carrers per veure si és aquell, i ho és. Faig mitja volta i li ho indico, ha tingut sort. Ella em desitja sort amablement per a la meva cerca, que finalment també acaba sent positiva. Si de fet, ja hi havia estat, en aquell lloc, com qui diu.

Res més que un moment, però que et fa sentir diferent mentre dura.

Expressions idiosincràtiques (IV): "colla de nazis"

2009-11-26T15:03:00.000-08:00

Reprenc el fil de les expressions que sento més pròpies, que des del setembre no ho havia fet.

Aquesta és una de les meves preferides, segurament també de les més controvertides. A vegades pren la variant "pu***" nazis. Fa referència a tot aquell grup de persones que resulti "dolentot" (avui han fet polònia i encara estic sota els efectes del Molina). La pronúncia de la Z és variable. Inclou l'alemanya, la catalana i l'espanyola, però reconec que aquí predomina l'última.

No només es pot resumir a exemples, doncs, com "aquests d'aquest partit polític determinat que inclou dues oclusives bilavials sordes com a sigles són una colla de nazis", sinó que pot ser aplicat també a jugadors de l'equip rival en una partida de proevolution soccer.

A mà

2009-11-23T18:40:00.001-08:00

Nits en blanc

2009-11-23T18:09:00.000-08:00

Darrerament em costa dormir. Baixo un momentet a l'ordinador, tafanejo coses, us miro a alguns...Després d'una mica de surfejar ja em sento més cansat i calmat, i ho provo, al llit o al sofà.

Normalment escolto la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio, un costum que he fet ininterrompudament (només quan no hi havia programa, vaig deixar de fer-ho) des dels 14 anys. Sovint hi punxen part d'una cançó dels Glaucs, ho tornaria a fer. M'agrada molt la cançó.

Us la penjo aquí.

Vell costum

2009-11-19T16:45:00.001-08:00

Quan, on i per què vaig deixar de practicar aquell esport que em brollava de forma natural, aquell ritual de mirada perduda i recol·locament mental de peces sense preguntar gaires perquès, aquell cribatge d'energia negativa per optimitzar el meu estat i poder-me relacionar amb l'entorn amb garanties.

El mitjó es mantenia del dret i no del revés.

Concili

2009-11-18T11:04:00.000-08:00

Tothom té dret a viure en pau,
a fer i refer la seva vida,
a imaginar-se móns millors,
a somniar i ser nen altre cop,
somriure, riure i no parar,
a buscar un refugi de les presses d'aquest món
i d'aquesta vida occidental tan ràpida;
a cercar la calma i recuperar-la si es perd,
a voler estones de lectura sota llum tènue,
desitjar divendres plàcids,
reivindicar-se amb la pròpia expressió:
verbal, emocional, sexual, espiritual,
sense por, ni prohibicions
(ni tan sols les pròpies),
tothom té dret a triar el seu camí lliurement,
sense pressions, ni nerviosismes aliens;
tothom té dret a estimar a qui ho senti,
a somniar històries que el facin sentir immortal
almenys per unes hores...
Tot, amb un element principal:
el respecte.
Propi i aliè.
Intern i extern.
A un i als demés.

Et vaig estimar.
Però sobretot,
et respecto.

Yann Tiersen a Barcelona

2009-11-13T03:59:00.001-08:00

Acabo d'anar a comprar el diari i he pogut confirmar, en un d'aquests cilindres informatius, que el cartell que vaig veure ahir no recordo on no és el del passat juliol a Reus, sinó que és pel proper dimecres 18 de novembre.

I ara, se'm planteja un dilema... Però que crec que tinc resolt. El passat juliol, vaig anar al concert de Tiersen a Reus perquè es va vendre com l'únic que faria en terres catalanes.

Doncs bé, ara en Tiersen, compositor de BSO com Amélie i Good Bye Lennin, s'ho ha repensat, i vé a Barcelona, a presentar el nou disc "Dust Lane", que ja va mig presentar a Reus.

La incògnita principal és si durà el piano o no...Som molts els fans que volem escoltar-lo en directe tocant peces en piano, però sembla ser que no ho fa des de fa uns anys. Ni aquí a Barcelona al 2005 ni a Reus va dur-se'l.

Sempre et queda aquell...I sí...?

Però tal com estan les coses, crec que ja he decidit que no hi vaig.

PS- Si el duu, mala sort!

La història dels Pronòstics Champions

2009-11-06T04:52:00.000-08:00

Heus aquí a principis de l'any 2005. Jo havia conegut feia poc un bon amic a les darreres files de l'assignatura "Psicologia sistèmica" a l'últim any de la meva carrera al Campus Mundet de la UB. Amb en J. compartiem (i encara ara) el gust pel futbol internacional, així que la nostra amistat va ser casual en part (Déu ens va posar allí, nosaltres ens vam ajuntar, jejeje). Un dia al bar de la facultat vaig sortir amb la proposta: podriem fer una petita competició a veure qui va encertant els resultats dels vuitens de final de la Champions fins a la final, amb un sistema de puntuacions que ens permeti obtenir un guanyador al final. Així doncs, es va posar en marxa per primer cop la temporada 2004/2005 el submón dels Pronòstics Champions, un món que creixeria amb el temps.

Però anem a pams...El sistema de puntuació (encara avui vigent) es basava en que qui encertava, diguem-ne, el símbol del partit, és a dir, guanyador o empat, sumava 1 punt; si a més a més el resultat era exacte, es sumaven 3 punts en comptes d'un. Per cada equip encertat present a la següent ronda, un punt extra. Val a dir que amb anterioritat jo havia jugat a fer coses semblants amb altres campionats de futbol, però mai tant "oficialitzat".

Aquella primera temporada, el Barça va quedar eliminat als vuitens de final contra el Chelsea, després de guanyar 2-1 aquí i perdre en un memorable partit 4-2 allí, amb un darrer gol del Chelsea amb una més que possible falta a Valdés a la sortida d'un còrner. Però més enllà del mer resultat, aquella eliminatòria contra el Chelsea va permetre començar a fer pinya, a fer un nucli entre amistats i familiars d'ambdós companys de carrera. Els dos partits contra els anglesos van presenciar-se en una taverna irlandesa cèntrica de Barcelona. La tornada va aglutinar fins a un grup de 6 persones que vam anar a animar el Barça enmig de la multitud. Aquell dia,van començar a gestar-se una sèrie de personatges amb els que ens topàvem que romandrien per sempre en el nostre anecdotari Champions.

El Barça va quedar fora, però les puntuacions van seguir, i en J. va ser el primer campió dels PC per uns 34 punts a 33, molt ajustat.

La següent temporada, la 2005/2006, va comptar amb una base fixa de tres persones per anar seguint els partits del Barça a la Champions íntegrament en tavernes irlandeses de la capital catalana. A més a més, es va pronosticar des de quasibé l'inici de la competició (fase de grups). Aixi doncs, en J., en M. i jo, acompanyats en forces ocasions d'altra gent, vam veure rivals com el Bremen, l'Udinese, el Panathinaikos, Chelsea, Benfica, Milan i Arsenal per tot arreu. Nous personatges i anècdotes s'afegien a les bromes habituals. Aquella temporada el Barça va ser campió a París, i finalment algun partit no es va veure en taverna irlandesa, però tant hi va fer. El dia de la final, al carrer Badalona al barri de Sants, el Barça guanyava 2-1 a l'Arsenal i en J. i jo empatàvem a 71 en la classificació final dels Pronòstics. Encara no hi havia un criteri de desempat fixat, per tant es va compartir el premi. Al cap de poc temps, sortia a la llum un pòster commemoratiu que va ser obsequi per a tots qui havien seguit la Champions amb nosaltres.

La temporada següent es va afegir en M. a la competició endevina, obtenint un subcampionat molt meritori darrera la meva victòria. Ja s'havia consolidat que els pronòstics es feien des de l'inici de la temporada.

La quarta temporada, en J. va ser-ne el campió, jo el subcampió i en M. el tercer. Els partits es seguien veient junts en la mesura del possible, també en tavernes irlandeses variades la major part d'ells. Durant aquesta temporada va aparèixer la cançó manufacturada per en M. i jo "Shakhtar - Rosenborg final Champions.

La cinquena temporada, la 2008/2009, el Barça va tornar a ser campió, i va tornar a haver-hi pòster commemoratiu. La victòria va ser meva, amb un segon lloc per a en M. molt ajustat, a només 3 punts d'en J. La Champions es va seguir íntegrament a una estança de casa els meus pares, anomenada "La biblioteca", una estança plena d'estanteries amb llibres, amb suro a les parets, amb llum tènue, un espai que ens vam fer nostre i que va desembocar en cantics personalitzats. El grup de segument dels partits va estabilitzar-se a 5 persones: l'A., en M., en J., en M.T. i jo, per bé que només els tres habituals participant els Pronòstics.

Durant el transcurs d'aquests anys, han nascut les "apostes", va crear-se una primera pàgina web rudimentària per portar la comptabilitat dels resultats per a evolucionar cap a l'actual fòrum tan ben cuidat, han augmentat els personatges i els mites, s'han conegut noves amistats, s'han generat cançons, fins que el passat mes de març i pel meu aniversari, van regalar-me un obsequi d'us comú: el joc de la lliga de xampinyons, un joc de taula manufacturat amb més de 100 preguntes sobre anècdotes i resultats! El disseny és molt elaborat i no en té res d'amateur.

Aquest any els Pronòstics Champions compleixen la seva sisena temporada, amb l'incorporació d'en M.T. a preveure resultats. Sent 4 a la competició, guanya en emoció. Han tornat les apostes. S'ha instaurat el "bolet de fusta", premi de deshonra pel darrer classificat (com es fa en el rugby, la cullera de fusta).

La darrera aposta (i primera que ens va tocar complir) va fer-se efectiva el passat dimecres. Consistia en que si el Rubin Kazan puntuava contra el Barça en algun dels dos partits, elaborariem un bistec Tàrtar i ens el cruspiriem. Dit això, es veu que el bistec Tàrtar no és típic del Tatarstan, igual que no ho son les lioneses, les cols lombardes, l'ensaladilla russa ni tantes altres dites culinàries. Però la broma ja estava feta. Vam comprar els ingredients i com que el Rubin ha puntuat en els dos partits contra el Barça, vam haver de menjar dues peces de carn crua, això sí, amb salseta tàrtara. Diguem-ne que el més dur van ser les tàperes, ingredient original de la recepta que quasi provoca els vòmits de més d'un. Crec que jo vaig ser qui ho va passar més malament, fins i tot se'm posaven els pèls de punta.

Cal dir que les apostes es basen en fets a priori improbables. La cançó "Shakthar - Rosenborg final Champions" va sortir d'una aposta, per exemple. Però aquest cop ens va tocar pagar contra el Kazan.

Al llarg d'aquests anys, també hi ha hagut altres moments memorables, com quan en J. i en M. van acompanyar-me a la boca de l'estadi en el partit contra el Rangers (aquella temporada jo vaig tenir accés al camp alguns partits). El fet destacable però era que en J. va fer-ho vestit amb la bufanda i la samarreta del Celtic de Glagow, l'etern rival del Rangers, amb motivacions polítiques i religioses pel mig. Aquell dia vaig témer per la meva integritat física. Els aficionats protestants van liar-la al centre de Barcelona tot atrinxerant-se a la Plaça Catalunya en una imatge deplorable. El dia del partit, mentre anàvem els tres cap al Gol Nord, en J. rebia travetes per darrere i esquivava alguna escopinada i alguna estirada de bufanda, més alguna amenaça de mort. Aquell dia vam palpar de primera mà l'odi que existeix entre les dues aficions de Glasgow.

Per finalitzar, us deixo amb algunes fotos de l'elaboració i resultat del bistec Tàrtar.

Llarga vida als Pronòstics Champions!!!

Ps- M'oblidava això:

Cançó - Sad Song (Oasis)

2009-11-02T04:46:00.000-08:00

He destacat en negreta les frases que sempre m'han agradat d'aquesta cara B d'Oasis. De cares B en tenen unes quantes de molt maques, així en acústic i cantades per en Noel. Ja sé que a molts no us diuen res però com ja sabeu en sóc un gran fan. Aquestes són les que disfruto tocant a la guitarra.

Sad song (Oasis)

Sing a sad song
In a lonely place
Try to put a word in for me
It's been so long
Since I found this place
You better put in two or three
We as people, are just walking 'round
Our heads are firmly fixed in the ground
What we don't see
Well it can't be real
What we don't touch we cannot feel

Where we're living in this town
The sun is coming up and it's going down
But it's all just the same at the end of the day
And we cheat and we lie
Nobody says it's wrong
So we don't ask why
Cause it's all just the same at the end of the day
We're throwing it all away
We're throwing it all away
We're throwing it all away at the end of the day

If you need it
Something I can give
I know I'd help you if I can
If you're honest and you say that you did
You know that I would give you my hand
Or a sad song
In a lonely place
I'll try to put a word in for you
Need a shoulder? well if that's the case
You know there's nothing I wouldn't do

Where we're living in this town
The sun is coming up and it's going down
But it's all just the same at the end of the day
When we cheat and we lie
Nobody says it's wrong
So we don't ask why
Cause it's all just the same at the end of the day

Don't throw it all away
Don't throw it all away
Don't throw it all away
Don't throw it all away
Throwing it all away
Throwing it all away
Throwing it all away

Throwing it all away
Throwing it all away
You're throwing it all away at the end of the day

Sentiment majúscul

2009-10-30T08:23:00.000-07:00

Crec
qUe
daRrerament
tInc
cOm
ganeS
vIves
davanT
Aquest
momenT.

Més val prendre-s'ho amb humor

2009-10-29T05:07:00.001-07:00

Aquest matí escoltava El Món a RAC 1 i entrevistaven a qui porta el web del tentacle (ara no en recordo el nom), que es veu que ha fet un petit joc sobre el cas més de moda en els últims dies. Segurament és una de les millors maneres de prendre-s'ho, amb humor.

Comproveu-ho:

http://www.tentacle.cat

Operació al dente. Milà 24/25 oct 2009

2009-10-26T02:36:00.000-07:00

L' "operació al dente", nom amb el qual haviem batejat amb els amics l'escapada a Milà, ja s'ha fet, i malgrat ser un èxit, no ha estat exempta d'anècdotes.

Ens vam trobar el dissabte a les set del matí per anar tots cinc en un sol cotxe cap a l'aeroport. El vol direcció Milà-Malpensa sortia a les 9:20. Abans de marxar vam fer una travessa per veure si hi havia sort i ens podiem finançar el viatge a posteriori (que em sembla que no serà així).

Després d'un vol excel·lent (no es pot catalogar d'altra forma) vam arribar a l'aeroport de Malpensa, cap allà les 11:00. Començava la prova de foc pel meu italià oral, que encara vaig recuperar prou bé. Autobús cap a Stazione Centrale, i un cop allí, van aparèixer els primers contratemps. Ens les pintàvem molt felices pensant que entrar al metro seria bufar i fer ampolles, però no va ser ben bé així. Tampoc va ser dramàtic! Només que COMPTE! Si mai aneu a Milà, no compreu una T-10 pensant que la podeu compartir, perquè és d'ús INDIVIDUAL. Això vol dir que entre picada i picada de bitllet s'ha d'esperar un temps. Nosaltres vam pensar de comprar dues T-10s i un cop passat el primer del grup, no la podiem validar. L'encarregat de l'estació després de sentir les nostres explicacions ens va deixar passar i ens va dirigir a l'estació de Duomo per a fer un canvi al punt d'atenció al client. Nosaltres no obstant haviem d'anar primer a l'hotel, per després anar a dinar a casa dels meus amics milanesos. Haviem quedat que jo els trucaria en sortir de l'hotel per a que poguéssin preparar la pasta al punt de menjar-la en arribar. Vaig trucar uns quants cops avisant que arribariem encara 30 minuts més tard. Però de fet, encara no havia passat tot. De Centrale a Moscova (línia verda) i d'allí caminant un bon tros fins a l'hotel.

"No tinc cap reserva vostra". Això diu la noia quan li parlo de la nostra reserva. "No em toquis els collons", penso jo. Però efectivament, no hi ha cap reserva, i el pitjor, no hi ha lloc. El booking dels pebrots! Ens ha deixat tirats, són les 15:00 quasi, una hora que pels estómacs dels amics italians podria ser intolerable. Es veu que a l'hotel fa poquet que se'ls va petar l'ordinador i van perdre les dades dels últims 5 anys, evidentment incloent la nostra suposada reserva a partir d'ofertes d'aquestes d'easyjet de fa un meset i mig (això m'ha confirmat en l'estratègia de millor sempre contactar directament amb l'hotel). La recepcionista està disposada a trobar-nos hotel, però el temps se'ns tira una mica a sobre. Truco a la Virginia i li explico que la pasta ha d'esperar, que em sap molt de greu. Ella exercint de salvavides ens pregunta si només és per una nit i ens ofereix casa seva. No podem rebutjar!

Just davant d'on som, a la via McMahon hi ha un tramvia que passa i agafem (tot sigui dit, sense bitllet) fins al final. Per casualitat som prop del castello Sforzesco i fent tota la via Dante ja som a Duomo, al centre, on em retrobo amb imatges antigues...La catedral, les galeries...Però ara no hi ha temps: hem de canviar el bitllet. I el cert és que finalment ens en sortim, i adquirim passis individuals pagant la diferència.

15:30 aprox i faig sonar l'interfon del pis dels amics. Abraçades fortes (feia 5 anys que no els veia) i ens obsequien amb un dinar descomunal: antipasti (formatge i llonganissa), pasta (pipe rigate amb la fantàstica salsa que fa ell), pollastre al forn i de TERCER bistequets arrebossats, després jo demano de provar els formatges que tenen per allí (ja és un clàssic) i la meva llengua orgasmeja una estona de forma forta jajaja (tot barrejant el formatge amb grans de raïm) fins passar a les postres que es componen de fruita (opcional) i un pastís de poma que ha fet ella. Els nostres estómacs disfruten però se sorprenen de tanta quantitat. Acte seguit, una bona sobretaula amb un cafè dels bons ( i això que jo normalment no prenc cafè) tot parlant de futbol. Ens explica una mica de la història del Milan i comentem jugadors que han passat de l'Inter al Milan i viceversa. No podem tenir una prèvia millor pel partit del vespre, entre l'Inter i el Catania.

Prop de les 18:15 enfilem cap al centre per a fer-hi una volteta abans d'agafar el tramvia número 16 que ens acostarà a San Siro. A la piazza del Duomo hi ha tot de cadires i un escenari i no s'hi pot passejar pel mig, però aquest cop sí que puc observar la majestuosa façana de la catedral, ben neta. Fem una volta al voltant del magnífic temple i ens colem per les galeries Vittorio Emmanuele, fent la ruta ja clàssica fins el teatro alla Scala per després girar enrere fins a Orefici a agafar el tramvia.

A mesura que avancen les estacions hi ha més ambient de partit. Les bufandes neroazzurre incrementen i l'aire per poder respirar en condicions minva. El tramvia para unes estacions abans de San Siro i hi ha un dispositiu de busos que et porten gratuitament a l'estadi. Aquí la situació ambiental és crítica ja, però puc posar la mà a la bossa, treure la càmera de vídeo i gravar-ne l'ambient. Baixem quasi just davant de l'ingrés 14, que és el nostre. Aquest cop hem tingut sort, no com fa un any a Tolosa, on l'entrada al camp va ser desastrosa.

La pujada fins la boca al camp es fa eterna, estem esperant tots aquella sensació de quan t'aboques visualment sobre la gespa, com quan vas al Camp Nou. Aquells moments inicials desperten un "wow" en tots nosaltres. Ens quedem palplantats gravant i fent fotografies i admirant.

El camp és quasi ple. Els aficionats de l'Inter més cridaners son a la graderia de l'altre gol, i quan rugeixen, és espectacular. Onegen multitud de banderes a l'aire, i comencen del no-res a bramar càntics que retronen per tot l'estadi, que està força ple però no del tot (el Catania tampoc és un rival molt atractiu). Precisament els radicals visitants els tenim propet, al darrera, però separats per una reixa de seguretat molt ben fixada.

L'himne modern de l'Inter té una melodia que es clava al cervell i ben bé és una cançó de música pop.

Eto'o juga i això que al diari del partit posa que esta "indisponibile". Tots cinc fem el càntic de l'Eto'o alguns cops (Eto'o, Eto'oooo...Je m'apelle Samuel). Al minut dotze Muntari fa un centre i Eto'o no encerta a rematar, però el porter es distreu i la bola entra. 1-0. Encara a la primera part, Sneijder fa un bonic gol de falta per l'escaire que posa el 2-0. El Catania desperta una mica a la segona part i cap al final marca de penal el 2-1 definitiu.

A mig partit, hi ha una comunió entre les aficions del Catania i l'Internazionale, quan els primers comencen a fer càntics en contra de l'etern rival, el Milan.

Finalitza el partit i tornem a casa, previ Kebab opcional pel camí. 3 de nosaltres s'allotgen al pis de la filla dels meus amics, que no hi és, i dormen a l'habitació de les nétes. És allí on ens reunim per a fer un petit torneig amb la play. Després hi ha qui cau rodó al llit...

***

Diumenge esmorzem i a les 10:00 enfilem altre cop cap al centre per a fer una darrera visita i anar xino xano a Centrale per a fer camí cap a l'aeroport. Agraïm milers de vegades a Franco i Virginia la seva hospitalitat. Sense ells potser encara buscariem hotel!

Les cadires de la piazza Duomo eren per l'acte de beatificació d'un tal Don Gnocchi. Està ple de senyors amb un barret a l'estil Robin Hood. Ens ho mirem mentre fem un gelat ben intens. Després ja no deixem la Via Manzoni fins a Centrale, només amb una parada obligada a la Via Monte Napoleone, amb alguns dels aparadors més cars d'Europa. No cal dir que no hi comprem res!

Al bus de camí a Malpensa el cansament passa factura.

El vol de tornada és força tranquil excepte algun sacseig.

L'operació al dente la tanco personalment cuinant la pasta que he comprat a Itàlia per sopar. M'encanta cuinar pasta. Ahir els resultats van agradar a la família. Vam provar el pesto ligure. Mmmm!

Pròxima estació: Alemanya!

Arc iris

2009-10-22T10:14:00.000-07:00

Barri del Guinardó, Barcelona, 19:00 aprox. Aparco. Em giro i veig la natura fent de les seves. Entro a casa, pujo al terrat. Feia temps que aquí a ciutat no en veia, i menys de tan complet...
Crec que amb aquestes imatges m'acomiado fins la tornada de l'escapada al nord d'Itàlia. Pensaré en tots vosaltres!
Ciao!

John Lennon

2009-10-21T02:52:00.000-07:00

AABB (avís al blogger beatlemaníac): Aquest post pot ferir algunes sensibilitats Beatlemaníaques.

I de fet, qui em conegui mínimament ho sap, que jo sóc un Beatlemaníac, però les coses com són. Fa temps que volia fer aquest post, i avui, en un dia gris aquí al barri del Guinardó, m'ha donat per cantar cançons d'en Lennon en solitari com "Jealous guy" i "Mind games" i he recordat per un moment èpoques passades. Lennon en solitari va fer cançons molt bones, és cert. No obstant, el post va destinat més aviat a parlar de la seva personalitat.

Si s'agafa el Magical Mistery Tour, l'autobús turístic que ressegueix els llocs més importants de L'pool amb referència als Beatles, una de les parades és la casa on Lennon vivia de jove i on la seva mare va morir atropellada just al davant. Segurament Lennon va arrossegar aquest trauma tota la seva vida. Quan va conèixer MCCartney, els va unir el fet que aquest darrer també havia perdut la mare.

La personalitat de Lennon sembla ser (i dic sembla ser perquè tot el que diré ho he extret de llibres que he llegit o documentals que he vist) que era esquerpa, amb ironia fregant el cinisme, i amb tendència agressiva. El seu desordre interior el portava a la irresponsabilitat. I evidentment tenia una vessant creativa força important, probablement relacionada amb tot aquest moviment interior.

Però Lennon en va fer de molt grosses. Tots tenien els seus excessos, clar, ningú se'n salvava. El que jo he pogut deduir-ne és falta de consideració vers els demés, especialment vers les seves dues dones. Que quan estava amb la Cynthia feia el que volia amb les fans és un fet evident. Però quan ja havia conegut la Yoko en el conegut encontre en una exposició d'art, va succeir el següent. Tal i com explica en el seu llibre la seva primera dona, encara vivint junts amb en John, ella va marxar de viatge, i en tornar, qui li va obrir la porta de casa seva va ser la Yoko, vestida amb la seva roba! Us imagineu la cara que se li deuria quedar a la pobra noia anglesa que n'havia aguantat de tots colors?

Després, un cop Yoko Ono no es desenganxava de Lennon en cap moment, ni tan sols a les gravacions (cosa que enterbolí les relacions amb els altres tres membres del grup -que per cert no es portaven les seves dones a l'estudi), sembla força evident que Lennon buscava la figura d'una mare que el controlés i el fes redimir-se dels seus pecats. Però la Yoko també rebia unes quantes pallisses. Llavors se separaven durant un temps, llargs mesos, i ell anava a emborratxar-se a Las Vegas, tornava de genolls, i la Yoko l'admetia a tràmit de nou.

Algunes d'aquestes coses es poden veure reflectides en les seves cançons. A Jealous guy (noi gelós) diu: "Pensava en el passat, i el meu cor va començar a bategar amb força, vaig pedre el control, no et volia fer mal, no et volia fer plorar, sóc només un noi gelós". Alhora, componia cançons com "Woman" en que feia la pilota a la Yoko, suposo que envaït pel sentiment de culpa (Dona, apenes puc expressar, el meu sentiment i gratitud, per donar-me el significat de l'èxit).

De totes formes, el seu comportament i imatge de líder pacifista dels últims anys, no deixava de ser un mecanisme semblant, i tenia tot el dret a canviar, a intentar-ho si més no, i a iniciar una nova vida. Els bed-in (quan s'estava al llit amb la Yoko per demanar la pau) i tot això era un intent de rentat d'imatge intern més que extern. El que passa és que mentre feia això, al mateix temps maltractava la Yoko.

Després va passar el que ja sabem, quan en Chapman va assassinar-lo el desembre del 1980. Aquell final trist va mitificar-lo, el va convertir en un símbol del pacifisme, la seva icona amb els cabells llargs i les ulleres es va estendre, la cançó d'Imagine va ser un himne...

En el llibre "La darrera entrevista amb en John Lennon i la Yoko Ono" en Lennon es mostra molt distant dels seus ex-companys i molt crític, no només amb McCartmey, sinó que Harrison també rep de valent. A mi em va sembla un posat força immadur, com volent-se separar en excés del que havia estat, com situant-se per sobre, sense valorar el guany de tot plegat. Com si volgués renunciar a aquella època de la seva vida ara que finalment era algú amb un suposat nord. Seguia sent gelós, en el fons, i extrem. Potser en els 40 anys que ell deia que li quedaven de vida (quan en tenia 40, llavors, a pocs die sde ser mort), hagués estat capaç de canviar, això no ho sabrem mai.

Musicalment, pel meu gust Harrison és qui va treure coses més interessants un cop separats els Beatles. En segon lloc, Lennon. Les seves cançons tenen bones melodies, i és que una cosa no treu l'altra, o segurament, una cosa provocava l'altra.

A vegades, i de més jove, m'havia enmirallat en la seva figura quan encara desconeixia tot això. Té una certa mística, un estil aparent, una imatge, a la que m'hi podia assemblar una mica quan portava els cabells llargs i em posava les ulleres. De fet mon pare de jove també hi tenia una retirada. I musicalment m'hi sentia identificat pel fet de ser autodidacta.

Per últim, un apunt sobre una cançó que es fa servir sovint com a exemple. És la peça "We can work it out", dels Beatles ("Podem resoldre-ho"). En McCartney va composar la part en que diu "prova de veure-ho a la meva manera, pots estar equivocat i encara pensar qu etens raó" etc. "we can work it out, we can work it out". És a dir, la part de conciliació, de pensar, anem a solucionar-ho. Lennon va introduir la part diguem-ne més "negativa" sense deixar de ser certa de la cançó: life is very short, and there's no time, for fussing and fighting my friend" (La vida és molt curta i no hi ha temps per a discutir).

Milà, 3r cop (prèvia)

2009-10-20T03:47:00.000-07:00

El proper cap de setmana (24 i 25 d' octubre) visitaré la ciutat de Milà per tercer cop a la meva vida. El motiu no és altre que l' "Operació al dente", el nom que li hem posat amb els amics a aquesta sortida. Per posar-vos en situació, us diré que l'any passat vam fer l' "Operació Rombe", en fer una escapada a Tolosa de Llenguadoc. El que hi ha darrera d'aquestes operacions no deixa de ser un motiu que a més d'un/a no li dirà res...El futbol internacional. Sí, tots tenim les nostres manies i a mi m'agrada el futbol, i m'agrada el futbol internacional.

L'any passat, en un viatge que no va gaudir de post, vam desplaçar-nos en cotxe amb dos amics fins a Tolosa de Llenguadoc per veure el partit de la Ligue 1 entre l'equip local i l'Olimpique de Marsella, i de pas, visitar la bonica ciutat capital occitana.

Enguany anem a veure l'Inter de Milà-Catània, al Giuseppe Meazza. El mal joc del Milan i la presència d'Eto'o a les files neroazurres ens han fet decidir.

El passat abril i de forma improvisada vaig fer el que vaig anomenar l' "operació Braveheart" quan, tot sent a Glasgow, va sortir l'oportunitat de presenciar el Celtic-Falkirk a Celtic Park.

Però bé, tornem al "dente" actual, i les experiències prèvies milanistes. El 1994 jo tenia 13 anys, i vam anar de viatge amb els meus pares a la fantàstica illa de Sardenya. Allí teniem com a veïns uns italians de Milà, amb qui els pares van fer amistat, i ens van convidar l'any següent a casa seva. Així doncs, vam aprofitar per fer Itàlia de Roma fins a Milà passant per Florència, i un cop allí allotjar-nos a casa seva i també passar uns dies prop dels Alps amb ells. Al 95, jo en tenia 14 jeje i per mi tot allò era molta novetat (sempre havia desitjat posar els peus als Alps i a Suïssa, cosa que vam fer només a la bonica població de Locarno, al Ticino). També va ser quan vaig començar a absorbir l'idioma italià de forma important. En aquella estada a Milà, vaig poder realitzar un petit somni per qualsevol amant del futbol: entrar a San Siro, l'estadi del Milan i l'Inter (també anomenat Giuseppe Meazza), i visitar els evstidors, la sala de premsa, i fins i tot trepitjar la gespa, poder arrencar-ne un bri, asseure'm a les banquetes... Val a dir que en aquells moments, el nebot dels nostres amics italians era un jugador del primer equip del Milan, un defensa anomenat Stefano Nava que gaudia de pocs minuts de joc.

El 1999 aquesta parella en edat de jubilació van venir a visitar-nos a Barcelona, s'hi van estar una setmana. Va servir per mantenir el nivell d'italià i posar-lo en pràctica, tot i que mentrestant i gràcies a la televisió per satèl·lit jo ja havia fet els deures.

El 2004 vaig ser jo qui va decidir agafar un vol cap allí i estar-m'hi durant una setmana al desembre. A part de la visita a Venècia i Verona així com altres ciutats, el que recordo d'aquells dies és les meves passejades pel centre de Milà tot sol, escoltant música amb els auriculars i fruint de la gent que passava, del sol que queia en un matí fred. També va ser el primer cop que vaig anar sol al cinema!(Closer). Mentre era allí, una parella amiga (l'A. i la N.) d'un amic (M.) a qui feia poc que havia conegut van venir a Milà també, i vam quedar davant el Duomo per a que els guiés un poc per la ciutat. Va ser una tarda agradable, passejant per les Gallerie Vittorio Emmanuele, per la Via Verdi fins el Castello Sforzesco...I entrant a comerços on em prenien per Italià i quan no entenia alguna paraula els havia d' aclarir que no era d'allí.

Doncs bé, el proper cap de setmana, si tot va bé, aniré a Milà amb l'A. i en M. i una altra A i M, que sumades a la A inicial del meu nom dona per a combinacions divertides.

Ahir vaig trucar per telèfon al meu amic italià per a que ens miri el tema entrades, ja que online no hi ha manera.

Comença el compte enrere...

PS-Per cert, volar fora de temporada surt a compte: vol d'anada + dues habitacions d'hotel amb esmorzar inclòs + vol de tornada = 60 €uros per persona.

PS-Prometo fotos en tornar, si pot ser, incloent-ne d'anys anteriors.

Cap de setmana

2009-10-18T07:21:00.000-07:00

Últimament no paro de fer activitats. Per això m'he decidit a fer-ne un post aglutinant allò més destacat del dissabte i del diumenge. No acostumo a fer posts resum d'aquest període de la setmana, però sempre hi ha un primer cop...!

Dissabte va arribar la flama del Correllengua al Guinardó. Per qui no ho sàpiga, és una iniciativa que recorre els Països Catalans per tal de promoure la llengua, i que ja fa anys que corre (mai millor dit). Les diferents activitats es van desenvolupar al parc del nen de la rutlla. Al matí eren dedicades als nens, i a la tarda es va presentar el llibre "De la consciència a la conducta", a càrrec de David Vila, un dels coautors.

Després de veure el futbol al bar de la cantonada, vam tornar cap al centre neuràlgic del Correllengua, que estava ja en la fase de concerts. El cap de cartell eren els "Pastorets Rock", un conjunt de l'oest de Catalunya que no havia sentit mai però que obtenien un bon so tot fent versions en diferents estils de populars catalanes, com "Margarideta lleva't de matí" entre d'altres. Ben curiós, i a més ambientat (la vestimenta era amb barretina inclosa). Allí els vam veure, des de rere la paradeta de venta de samarretes (la d'aquest any té un bon disseny). Vaig agafar-ne tres adhesius:

*******************

Diumenge cap allí la una del migdia. Anem a un altre estil musical. Última cita del festival de blues de Cerdanyola, amb el Barbacue and Blues al parc del turonet. Quan jo hi arribo (després d'aparcar un xic lluny), m'hi trobo en concert tres irlandesos anomenats "The Deans", que fan una música ben bona i contagiosa, de seguida se'm dispara el peu, convenientment calçat amb bota punxeguda, per a seguir-ne el ritme i fruir dels solos de guitarra. Espectaculars! Si són capaços de posar un fragment en guitarra de la tradicional "My Lagan love" enmig d'una de les seves peces!

Aquest cop sí que vaig dur la càmera:

Us deixo amb una cançó seva:

Procés etern

2009-10-17T11:16:00.000-07:00

En sóc conscient. I m'espanta, però sé que és el que hi ha, i el que hi haurà. També sé que és el que hi havia. Puc passar d' un món a l'altre en qualsevol moment. De la nit al dia, del cel a l'infern. He estat als dos llocs. Quan sóc en un d'ells, me'n faig creus d'haver estat en l'altre, no m'hi reconec, em sembla impossible haver caigut o haver pujat tan baix o tan alt.

Intento crear una fortalesa i per més que penso reforçar les parets, l'alternança segueix present: hi ha estat, hi és, hi serà.

És la nova proposta de Relats conjunts.

Festival de blues de Cerdanyola 09: Burnin' Rubber

2009-10-17T03:16:00.000-07:00

Per 4t any consecutiu he fet acte de presència al festival de blues de Cerdanyola del Vallès. Sembla mentida, era ahir que seia al mateix racó del "bar blues", i ahir es repetia la situació: arribar amb temps suficient per a no tenir problemes amb el lloc, la gent que arriba i es pensa que no hi ha cua, sinó que estàs passant fred voluntàriament (i llavors comproven tot intentant obrir la porta que està tancat), la música bona en directe en un local molt petit i amb un so fregant la perfecció, en un bar perdut en un carreró fosc...

Aquest any l'actuació de divendres al bar blues era a càrrec de Burnin' Rubber (Myspace aquí). Una banda quasi de tribut a la Brian Setzer Orchestra, complementant les seves actuacions amb temes de Cab Caloway, Irving Berlin, Renato Carassone, Johnny Barnette...(extret de la seva web). Rock dels anys 50. La història és que no ens esperàvem rock i des del primer moment ens va captivar. Pel que he comprovat a posteriori, hi ha una secció de vent que ahir (potser per les dimensions reduides del local) no va prendre part en l'actuació. La formació per tant era a base d'un baixista (estem parlant de contrabaix, clar), un bateria, un guitarra (s'alternaven a la veu solista el baixista i el guitarra) i el coro de dues noies (Mari i Juana jeje) que anaven vestides de l'època i feien molt més vistosa l'actuació amb les seves coreografies.

Una actuació d'hora i mitja per 5 €uros (consumició inclosa) va donar per alguna que altra anècdota. En demanar-te una cervesa (ahir eren Calsberg) et donaven una butlleta d'aquestes de rasca-rasca. Un dels amics amb qui anava va intentar veure amb la llum del mòbil per darrera de cada un dels tres cercles, si podia esbrinar on era el premi. Jo seguint el mateix procediment vaig deduir que era a la primera, i ell també. Doncs efectivament, era allí. En canvi en J. va rascar la tercera i res...Però amb les seves dots intuitivo-matemàtiques va apostar per a que el premi sempre era rere el primer cercle, i així ho vam seguir en les altres cerveses, també en M .i la M. quan van arribar. I era cert! Així que vam tornar amb posa-gots i clauers cap a casa jeje!

Per a escoltar alguna peça d'ahir, podeu visitar el Myspace de la banda que he linkat abans. També per si voleu veure'n un vídeo, a la web en tenen un de penjat. Us penjo algunes fotos de la seva web (ahir no vaig dur la càmera).

Baix, guitarra i bateria en un local semblant al d'ahir.

Les girls superexpressives.

Parlar de les coses

2009-10-14T08:38:00.000-07:00

Qualsevol dijous de la meva experiència a 7è d' EGB a primera hora del matí podrieu veure la meva cara de pànic davant la sessió d' expressió oral de català. En Xitus és un tímid històric, encara que la vida ens porta per on vol i per on volem una mica i això potser ho deixem enrere, o aprenem a construir un jo més social. En definitiva, aquell piscis rematat deixava passar la sessió per eliminació, és a dir: cedir discretament el torn a la resta de companys que voluntariosos expressaven la seva opinió sobre un determinat tema. Potser hi havia tres classes d'alumnes: els voluntariosos i "tiraos palante", la gran nebulosa que si els preguntaves podies treure'n alguna cosa decent, i els tímids porucs com jo a qui no li arrencaves cap vocalització ni a la de tres. El mateix em succeïa amb la meva comunicació amb les nenes de la classe, ni piu. "És que no parla", deien de mi. M'estalviaré judicis a posteriori. Bé, afortunadament les coses van variar una mica al cap de poc, tampoc gaire, tot i l'explosió inicial d'obertura a la gent un any més tard. En fi, que me'n vaig del que volia dir!

La veritat és que afrontar aquestes sessions d'expressió oral ara que ho he fet des de la faceta de professor ha estat interessant. El curs passat vaig fer castellà i quan planejava un debat o exposició davant de la classe, procurava fer-ho amb tacte, el mateix que jo hauria desitjat rebre com alumne. Els explicava a tot el grup classe (tot i que el missatge anava específicament dirigit a aquells alumnes que jo sabia tímids) que quan jo estava en la seva posició, era dels que esperava quedar-me últim, i que els entenia plenament, i intentava treure'ls la por, donar-los confiança. Crec que amb cert èxit, cosa que em va satisfer. Sovint els alumnes que xerren més i destaquen per sobre dels altres són els que inconscientment copsen l'atenció del professor, i almenys, des de la meva experiència com a alumne tímid històric, puc dir que em sentia una mica deixat de banda. Penso que un objectiu bàsic del professor és no caure en això, i donar la mateixa importància a tots els nens i nenes, saber fer-te'ls teus fins i tot a aquells que volen passar més desapercebuts.

He començat parlant de la meva experiència als dos cantons de la taula, per dir-ho així, per posar en situació la sensació que sento d'alleujament quan les coses es parlen. Ahir dimarts vaig assistir a una reunió per parlar de "coses". "Coses" importants, capaces de fer-te sentir nou un cop parlades i tractades. Capaces de desbloquejar-te emocionalment, de canviar-te el punt de vista de la tensió diària a un punt de vista més relaxat i global. Hi ha moltes coses no parlades en aquesta vida. Potser no totes es poden parlar, però les que ens preocupen, hem d'intentar aclarir-les, avançar cap a comprendre-les. Clar que dos no parlen si un no vol, igual que dos no es barallen si un no vol. D'acord. Però el diàleg és possible en moltes ocasions i per no baixar del burro perpetuem situacions de tensió estèril completament. Moltes vegades no parlem per por, i és llavors quan penso que la tasca a les sessions d'expressió oral és molt més important del que podria semblar a primera vista, i que potser, a part del desenvolupament d'una bona expressió, el més important és el treball de la confiança subjacent a tot plegat, i del respecte receptiu.

Capvespre

2009-10-09T05:04:00.000-07:00

Capvespre és un mot que m'agrada i ahir vaig poder-lo viure en la seva plenitud. Junt amb un amic vam contemplar-lo des de la terrassa del meu pis, tot fent unes Moritz i unes galetetes salades, amb música ben relaxanat de fons. Era immillorable. La vegetació abundant combinada amb els colors groguencs, rosacis i blavosos del cel. Les siluetes personalitzant-se cada cop més com si fóssin ombres xineses...I la ment fluint, relaxant-se, deixant-se anar, com feia temps que no ho feia.

...I és que hi ha moments en que no vé de gust pensar...

(I són tan o més importants que els altres! Si el cos necessita relaxar-se, la ment també. Potser així s'evita la compactació del sintagma: la+ment = lament. No ha de ser així.)

Totes les estrelles cauen...Només prova de no precoupar-te, pararan algun dia. Agafa el que necessitis, segueix el teu camí i deixa de lamentar-te.

La foto no és de la vista d'ahir, però prometo fer-ne fotografies i penjar-les en un proper post. Quantes promeses darrerament!

Objectiu

2009-10-05T02:59:00.000-07:00

Després de molt de temps intentant trobar-ne unes tablatures dignes, ahir vaig trobar una web fantàstica amb la notació idònia per decidir-me a aprendre el següent tema:

Quan la pugui tocar tota, prometo intentar gravar-ho i penjar-ne els resultats d'algun mode...Mentrestant disfruteu d'aquest home que he trobat per internet que en fa una interpretació excel·lent.

Aps! La peça és la de going home, de la pel·li local hero, composada per en MK.

El meu jardí de paraules

2009-10-02T05:34:00.000-07:00

Darrerament he notat un augment de visites al blog i comentaris, cosa que m'ha fet molt feliç! I això m'ha fet pensar en diverses coses. Crec que si això ha passat, en part és perquè a) he investigat i comentat nous blogs que han retornat la cursiositat b) m'he posat al dia dels que us comentava ja habitualment c) he contestat els vostres comentaris amb molta regularitat d) he actualitzat el blog ( i cuidat en general) molt més que no ho feia abans (possiblement per altres motius que ara no venen al cas).

D'una banda, i com si fos un entorn social (en aquest cas virtual) en miniatura, em fa pensar en que en general, actuar és encertat. Si et quedes de braços plegats, no obtindràs un feedback, retroalimentació, o resposta significativa. Pots optar per provar de relacionar-te amb algú, i potser aquest algú no ho vol. Així almenys tindràs una certesa, que no tidnràs si no ho proves. El mateix succeeix en comentar un nou blog. Pots obtenir un retorn o no. Però no ho sabràs si un dia no t'ho planteges i passes a l'acció.

D'altra banda, si tu cuides un jardí, el regues periòdicament, en tens cura de l'estructura i de què hi plantes, probablement farà més goig que un conjunt d'herbotes descuidades. I això és també aplicables al tracte que tenim amb nosaltes mateixos, compte!! El temps a vegades no ens ho permet, i no podem escriure al nostre espai virtual amb la regularitat o ganes que voldriem. No està bé forçar, tot i que a vegades costa calibrar quan fa falta i quan no. Però de totes maneres, això va a ràfegues, i hem d'aprofitar els vents favorables.

El meu blog, com el de tots, i com deia aquell missatge amb un monstre menjalletres, es nodreix dels vostres comentaris. Vosaltres el feu més actiu i viu en la part que us toca, i jo el seguiré regant sempre que pugui amb una regularitat que el faci florir ben esplèndid. I és que les plantes alegren la vida! ;)

(Mai m'hagués imaginat això, el marcador mostrant 6 visites simultànies. Gràcies a vosaltres es manté ben actiu!)

Expressions idiosincràtiques (III): "error greu".

2009-09-30T06:26:00.001-07:00

Aquesta és la frase que acostumo a pronunciar quan he fet una cagada de les importants, o considero que algú l'ha feta, o potser fins i tot quan les coses van maldades. "Error greu" és un mètode gràfic i breu de descriure aquest moment en que les coses no s'han fet bé i això pot comportar conseqüències. El context real modula i relativitza la força de l'expressió. Per exemple, "error greu" pot pronunciar-se tan en errar una jugada d'escacs, com quan en l'elaboració d'un pastís s'hi posa sal en comptes de sucre i es percep tot just feta la destrossa. Admet la variació "error gravíssim" que denota sens dubte un increment en la gravetat de la situació. A vegades aquest segon element esdevé reforçant del primer: (cau un plat a terra per un cop involuntari) Error greu! Error gravíssim!

El seu origen es troba en les partides de Subbuteo (futbol de taula a base de ninotets en unes peanes) amb els amics, quan no aconseguia tocar la pilota amb el jugador i, entre d'altres, deixava una posició franca de xut a l'adversari.

Passatemps

2009-09-28T07:40:00.000-07:00

El meu amic A. m'acaba de passar un curiós lloc web d'internet on un geni t'endevina el personatge que et pensis en màxim 20 preguntes...A vegades encerta, a vegades erra, però és sorprenent el que arriba a saber...

La web és la següent: es.akinator.com

Ni que sigui, proveu-ho un cop a veure què us sembla...

Versets

2009-09-27T12:40:00.000-07:00

Publico tres petits poemes que ja vaig escriure fa temps...A petició expressa de la Joana m'he decidit. L'últim va formar part d'una petita col·laboració amb la fotògrafa Ariadna Borràs, el blog de la qual ja no està en funcionament. Potser n'hauria d'escanejar la imatge resultant...

Amb tu

parets de paper

pintades d'acer.

Amb tu,

por a bufar.

(sense tu, també).

*******************

Recullo els cristalls

cauen dels ulls

em tallo.

Brollen les ferides

sé on hi ha bena

callo.

*******************

Silenci d'un temps

Filo partitura

de fils negres sobre esmalt;

faig sonar-hi les vivències:

destenyeixen les carències,

notes que no acaben mai.

*******************

(He afegit l'imant escanejat amb el muntatge fotogràfic)